Consol

En recordança de la nostra filleta Montserrat,
que dorm en el cementiri de Manresa
d’ençà del dia 20 d’octubre del 1953

D’un matí de primavera
la claror d’un cel inmaculat
als seus ulls hi resplandia…
Què dolç era el seu mirar…
Ulls que comencen a obrir-se,
apropet dels seus quatre anys,
que tenien la puresa
dels cel blau i de la mar…
I el dringar de sa veueta
tenia del grat piular
dels ocells en la boscúria
tan lliures canten en pau…
Les galtones dues roses
blanques a mig poncellar.
I a cada galta un estrella
per a nostra vida guiar…
Amb quina gran benaurança!
Quin dolcíssim benestar!…
aquestes galtes besàvem
al retornar del treball.
Quan corria a abraçar-nos
i ens feia un petó llarg…
Amb quin gran goig l’estimàvem,
al sentir: Pares, Deu-vos-guard!…
On sevulla que ella estava
es sentía dins l’aire respirar
una sentor de clavellines…!
L’innocència de sa edat.
Ella era en cos i en ànima
consol de nostres afanys.
Nord de les il·lusions nostres;
Reina i alegría de la llar…

Més vingué la Mort traïdora,
que està sempre a l’agüait…
per robar dels nostres braços
aquest bonic i tendre infant!
I es clogué la seva boca.
S’apagaren els seus cants
que d’ocell la xiscladissa,
eren per a la nostra llar…
I aquelles clares pupil·les
d’un vel es varen velar…
i se’n fugí per els aires
per volar ben alt… ben alt…

Des d’aquell dia, quina pena!…
I que sols ens ha deixat!…
Quin trist silenci que regna
des de llavors a la llar!
Com el nostre cor endolat plora
d’aquesta angoixa mortal!
I sabem l’esquinç de l’ànima
que aquest dol ha fet sagnar!
i de les llàgrimes que broten
tan roënts cara avall,
des del jorn inesborrable
que Mort implacable i tenaç
estrenyia sa blanca gola
amb son invisible dogal…

Encar que avui tot pena i plora
i tot és ple de soletats…
Més tard, feu Senyor s’allunyi
la tristesa en nostre llar!…
Creiem amb Vós, i que la pena
dins nostra ànima… partirà…
perquè Vós ens donareu l’esperança
el pas del temps ho alleugerà…
Tením fe; i nostra mirada
que avui emboirada està;
demà, de la Mort al seu darrera;
hi veurem vida immortal.
I creiem que tots els àngels
que moren en tendra edat…
sens combat el triomf logren,
i a la glòria eterna van…

Conserveu-nos la fe i l’esperança
amb Vós i en l’eternitat!…
I feu d’ella al costat vostre
l’àngel de la guarda de la llar!…

Manresa, desembre del 1953

Enyorança

En recordança de l’infantesa
de la meva Teresa

Quina joia es deu sentir al cridar: Mare!…
Aquest nom dolcíssim com unes bresques de mel.
Jo no he pogut provar-lo perquè era infant encara
quan fugí de la meva voreta cap al cel!…

Que trista i melangiosa s’escolava ma infantesa,
quan en mig dels jocs i la rotllana del carrer
veia la mare d’una amiga que dolçament la besa.
Jo em sentia el cor a trossos fet malbé!…

Amb enveja de les amiguetes jo em delia
quan sa marona les ridava d’un tros lluny…
Aquest crit m’era sofrença, em migrava i morfonia;
i avui ben gran en el meu cor encar retruny!…

I reveig al davant meu aquella mena de madrastra
envejosa de l’amor del pare, que em mirava de reüll;
temerosa de perdre’l em seguia petja i rastre.
No l’estimava, ni per cap fill meu mai jo no vull!

Pensant en la mareta, cada jorn més l’enyorava…
ses carícies i besades, si les trobava a mancar!…
i a la nit soleta en el coixí la pena abocava…
i m’adormia al rës a la Verge Blanca de l’altar.

I en somnis bressolada en sa falda revivía
ses falagueríes i els seus besos maternals.
I l’ensomni em donava fortalesa pel nou dia,
i m’era bàlsam de l’amargues i els meus mals!…

Més grandeta em reveig en les tardes de doctrina
en l’església  preparant-nos per la Primera Comunió
i després deixant a poc a poc les nines i joguines,
i sense consol, la meva àvia no podia amb la buidor

que sentia, quan s’apropava amb les mans fredes
i damunt del front les retenia, allà al capçal;
malaltona d’enyorança de les mans tèbies de seda
em retardava el guariment del cor malalt…

Com poncella que es bada en el passar d’infant a dona
em mancaren les paraules que sols la mare les pot dir.
Vaig aprendre-les de l’àvia i les meves companyones
barreja de consells, contes i faules i bromes a desdir.

I el dia que un home ja madur se m’acostava
amb propostes, pel desig els ulls lluents…
Com la teva companyia dolça jo enyorava
per a venir a contar-t’ho ben corrents!…

En l’adolescència l’edat del dubte i l’incertesa,
que els seus camins son plens d’abrulls i de perills.
Em fòres salvaguarda amb tin record ple de dolcesa
Que una mare des del cel vetlla i guarda els seus fills.

I en aquell bell jorn, encara tendre i joveneta
que amb paraula trèmula venía el primer galant…
Quina alegria dins el gaudi, si t’hagués tingut mareta
per a contar-te de l’emoció i il·lusió d’aquell instant!

I en el gran dia de les mes ves desposalles
la meva felicitat em portava una miqueta de neguit.
I solsament tu M’hauries portat unes rialles
que no gosaven aquell dia sortir del pit!…

Ni en la nit de noces, les primeres hores de follia
abraçada entregava ben sencer el meu amor…
Del cor una llagrimeta als meus ulls lluïa
el record teu en la nit em portava més enyor…

Quan ja segura i sortosa de la bona companyia
del minyò que ja és pare dels meus fills
Sols voldria damunt nostre ta mirada tota pia
que ens seria valentia en les lluites i perills.

***************************

Les marones en plena jovenesa tan bones i amoroses
al igual que els angelets dels xics infants
no hauríen de marcir-se tan prest com un lliri i una rosa…
Perquè el Déu del cel els vol al seu voltant?…

El capellà pobre

De Ruben Dario (traducció)

Era un capellà tan pobre
donava pena de mirar,
les sabates descosides
i els pantalons estripats
Era gairebé un captaire
que solia regalar
als que com ell eren pobres
amb la meitat del seu pa.
Un capellà divertit
per fer bé la caritat
que si l’esmorzar donava
es quedava sense sopar.
Una vegada el mossèn
o el Pare Julià
com qui veia passar un gos
feien els rics de la ciutat
I doncs tan innocentó era
i d’una tal humilitat
que en totes les llars riques
feia riure l’humil del seu posat.
Un dia ben trist d’octubre
no es volgué despertar…
i es morí com un  pollet
sense fressa els ulls tancà…
No se sap si en fou la causa
la miseria, el fred i el dejunar
No se sabé si fou la gana
o bé una altra enfermetat.
Allavors un gran enterrament
féren al pare Julià
on sols en ciri i en cera
es cremà un dineral.
I es veieren molts cotxes
amb un luxe singular
i els ressons de les marxes
i els soroll dels tabals.
I es conta que les trompetes
amb tararí tar-ra-rà
de ses notes, es burlaven
d’aquell pobre dissortat
que avui feien les honors
pobre de solemnitat.
I que el mossèn reia…
pensant en les sabates descosides
i el seu bonet estripat!…
I que la seva rialla
duia ganes de plorar…

(traducció)

Primer amor

A Maria dels Àngels Piques

Dolcíssim encís del primer amor
Misteri sellat d’un cofre de plata
ornat d’il·lusions que són un tresor
d’una flor amb llaçada de cinta escarlata…

Un gran tritlleig s’oí del gran vol de campanes
el jorn que veié la llum primera en la ciutat dels Sants…
Eixia de l’alt campanar de la catedral vigatana
anunciant i escampant la nova per tots els voltants.
Vingueren a aquesta vall en bessona parella
junts amb un xamós germanet que la mare infantà
i el bell estol de germanes, en serà la més bella,
com una poncella que es bada i esclata en un matí clar!
Amb la humilitat i alegria de les noies pageses
tan bones amb regust de pa tendre en sortir del forn!
dins nostre, d’una barcarola, i una cançó d’infantesa…
sentim, quan la veiem moure’s pel nostre entorn.

Té rosada i molt tendre la pell de maduixa i magrana
i surt la paraula dels llavis amb somriure franc
una jovenesa optimista al seu redós s’hi encomana
del posat ingenu i la timidesa que li és un encant!
serà del seu cor la flor escollida i la preferida,
el somni daurat  del promès, minyó gras, corpulent;
que avivarà tota sa fantasia, que li fa bonica la vida…
que serva per ella tots els seus ensomnis i els seus pensament.
Si un jorn l’egoisme de la injusta i cruel gelosia
l’enfada, i furiós de còlera, vol eixir un rampell;
serà de tant que l’estima, que per ell sol sempre la voldria
i del temor etern no li correspongui i avorreixi a ell…
que no hi ha por. L’enamorat podrà allunyar la temença;
no farà suspicaç, malpensat, l’engelosit del seu gran Sisó.
Perquè ella sols viu pel demà, i amb ell sempre pensa,
i en el futur que en serà madona d’un bell infantó…

Que ell s’ho haurà guanyat, i ben meritós ho mereixia,
doncs serva per ella l’ànima i el cos net de tara i pecat!
i portarà al tàlem nupcial aquesta flor sagrada i pia,
blanca i perfumada de la seva puresa i virginitat!
I quan contemplarà ben seu, el bonic rostre de l’estimada…
se sentirà més avar i gelós d’aquesta seva perla d’or.
Quan totes les seves hores seran per ella gronxades
li dirà en un cant tota la seva ànima i tot el seu cor:

Maria dels Àngels!… Mon primer i únic Amor!
Ja sé del misteri sellat del cofre de palta…
Daura per sempre més il·lusions eix tresor.
Un pomell de flors… amb llaçada de cinta escarlata!

Galop de dama

A Lluïsa Molins

Quan passa pel passeig amb sa cadència harmoniosa
veureu amb ella el balanceig de les ones de la mar,
i els transeünts a l’alvirar la seva figura majestuosa
girant el cap exclamen: Té de bella euga l’exemplar!

Perquè tens l’estampa d’ella i sos companys de raça,
aquells pursang inquieta, de flancs durs i lluents
de tret acompassat, lleugera i segura la seva passa
amb la crinera esborrifada al bat del vent!…

Acomodat damunt la ferma i valenta cavalcadura,
galoparà a pleret el jove ardit del seu genet,
i trobarà la caminada curta de la vida ben segura,
sense arreus, ni brides, ni tralles ni fuet!…

El peu a l’estrep ben àgil, emprendrà dolça carrera,
recorrerà rabent, sens fre ni en els revolts del camí;
esquivant sots, travessant rierols, saltant margeres,
per arribar amb tu a la fita, i si calgués del món la fi!

Esperonat, amb ulls d’il·luminat damunt la teva gropa
acollidora, amb el teu va i ve es deixa acariciar…
com de les onades el vaixell deixa besar la seva popa,
per a més tard recollir el bocí vostre que tant heu d’estimar!…

Doneu-nos Senyor, en aquesta llarga i gran parada
de la vida, escultures perfectes d’aquests formosos animals!
contemplar admirats, i amb goig la sumptuosa cavalcada
tan sols per oblidar un instant les nostres penes i els mals!…

I per a què en hores d’insomni de les nits en clar de lluna
desvetllats pel record trist que es fa més viu dintre la nit,
la música de ses petjades ens gronxi plaent somni de fortuna
i una esveltesa com la seva ens allunyi la pena que no ens cap a dintre el pit!

 

La creu i el crucifix

A tú, Teresa, fidel companya…
en les hores d’alegria i de dolor…

                          I

Ella i jo per un camí
solitari caminave’m,
que travessa un prat florit
envoltat d’unes muntanyes
on remoreja un rierol
entre l’ombra d’una obaga…
Contemplava jo els seus ulls
de color de cel en calma…
i li diria amb els meus
el que el meu cor tant callava…
I ella, el llavi entreobert
del vermell de la magrana,
té un somriure que promet
falagueres esperances!…
Amor! em deia el murmuri
del fontinyol d’aigua clara…
Amor!… anava dient
el despuntar de l’albada…
i, amor! la posta de sol
allà al caure de la tarda!…
Amor! mos llavis humits
besant la seva ma blanca…
de l’estimada angelical
que em somreia i em mirava…
I abaixant aquells ulls,
-cara i llavis de magrana-
em digué amb accent dolç.
´T’estimo amb tota l’ànima!…
Embriac de tan feliç
vaig caure a les seves plantes
i apoiant el caparró
al dolç coixí de sa falda…
em sentia un infantó
que la mare agombolava…
I quan els seus ulls de cel
amorosos em miraven
amb el seu somriure obert
dels seus llavis de magrana…
hi trobí aquella dolçor
de la primera besada…
Ella mira tots costats
per veure si algú espiava
i llençà un crit d’espant!…
Mirí on ella mirava
i vaig veure una creu
de pedra, un xic llunyana
sobre l’alfombra del prat
i la verdor del follatge,
de cara al cel blavós
magestuosa s’alçava
plantada allà al bell cim
de les grandioses muntanyes!…
Ai! semblava recordar-nos
sa silueta retallada,
que bellesa i joventut…
i el temps feliç prompte passen…

                 II
Quan després del jorn feliç
de les nostres desposalles…
la vida era un cel serè…
i eren lluny les nuvolades!…
Quan omplia nostra llar
xiscles d’ocells i rialles!…
de dos fillets bells, rosats…
que Déu volgué regalar-nos
per a que fossin nostre Nord!
i nostra estrella de l’alba!…
com els dels contes de Reis…
apar trets d’una rondalla!…
El cor de joia ple a vessar
amb aquells gran goig dels pares,
al veure’ls créixer… pujar!…
i ésser els puntals de la casa.
Nostre cor fou ben currull
d’aquesta alegria santa!…
I aquell bell caminet
petjat per les seves passes,
que n’era de bonic i hermòs!
allavors gens solitari!…
amb el córrer dels infants
que com ocells refilaven!…
i el verd tendre de l’herbei
les flors i els palets parlaven.
I un jorn amb els de retorn
poc a poc a nostra casa…
ella, de natural reialler,
mostrant les seves dents blanques…
de sobte, amb posat greu
i d’espant la seva cara.
com si un mal pressentiment
rondés a prop per nosaltres,
com un negre borinot
amb el zum-zum de les ales…
que un cor supersticiós
sent la dissort i desgràcia!…
altra volta a l’horitzó
en la ratlla tant llunyana…
de cara al cel Blavós
veié la creu dreta alçar-se,
i dir-nos: Quan fràgil és el món…
i que el temps feliç, prest passa…
i la felicitat d’aqquest món
per nosaltres n’era massa!…

                 ***

Quan un d’aquells angelets
-el de més tendroses galtes…
sedós cabell rinxolat
com el de la seva mare…
-Bocí de vida dels dos!
un troç del cor i de l’ànima!-…
Aquell lleig negre borinot
amb el zum-zum de les ales
amb un aire malestruc
anava rondant per casa;
missatger de la dissort!
ambaixador de desgràcies!…
I del Casal on vingué,
on la cigonya deixà caure…
passats quatre bellíssims anys
entre xisces i rialles!…
a retornar volgué el Destí
predestinada a una cambra
de la Clínica-Hospital
amb aquelles monges blanques…
guaridores de tants mals!…
bàlsam per a tantes llagues!…
quines néixer l’havien vist
en aquella Santa Casa;
on veié la primera llum
d’eixa trista vall de llàgrimes!…
com la veieren morir
envoltada de bells àngels
que allà al peu del capçal
feien molt bella rotlanna!…
a vora del llitet blanc
d’aquella tan blanca estança!…
Qui li ho hauria de dir?…
que hi seria de tornada
quan angelet més grandet
amb la pell més tendra i blanca…
d’aquell cosset vincladís
qui ja tenia belles ales!…
Amb uns ullets més oberts…
ja un xic entenimentada!…
per al cosset estirar
allà al damunt d’una taula,
prop les sondes i bisturís
i gases esterilitzades!
amb perfum fort de cloroform
escampada per la sala,
que ens omplena les narius,
ens ennuega i ens tapava!…
privant respir i sentits…
tot al vidre de la taula!…
on unes molt destres mans
del jove doctor enguantades
juga amb l’esquinç obert
en la neu de les entranyes!…
Carn viva de la nostra carn!
tan tendre i martiritzada!…
Sang roja de la nostra sang!
que de ferides raja!
Fent pugil·lat amb la Mort!
ferotge lluita amb la Parca!…
per a que no se l’endús
per a prendre-li de ses grapes!…
qui de puntetes s’apropà…
sens avisar ni demanar-ho!
sens mirar si albats infants
orgull i gran goig dels pares!…
ni si són bocins del cor…
i pedaços de nostra ànima!…
acompassat bategar seu;
que prest voldria parar-se!…
i la claror dels seus ulls
poc a poquet apagar-se!…
per a la seva animeta volar
a dalt el cel amb els àngels!…
que a la vora del capçal
li feien bella rotllana!…
per endur-se-la amunt… amunt!…
volant tots junts per els aires!…

                   III
Clavàrem al Crucifix
els dos les nostres mirades…
amb els ulls i amb tot el cor
pregàvem i imploràvem!…
i Ell impassible i mut…
testimoni de batalles…
que s’entaulen allà dins…
en la il·luminada sala…
(grans operacions
de la Ciència avançada!…)
per a vèncer a la Mort!
prendre vides de ses garpes!…
I amb els seus braços oberts
a les penes i a les llàgrimes
com un eternal abraç
a la humanitat desamparada!
ens digué com la gran creu
de pedra, de la muntanya!:
“-Totes les coses d’aquest món,
totes fugen… totes passen…
Sols valen i comptaran
les eternes que hi ha en l’altre!..”

                       ***
Que era trist!… Quin so  més trist
tenia aquella campana…
quan a l’endemà al dematí
del mal somni despertàvem!

Amb incertesa i neguit
vaig cridar: -Teresa estimada!…
i al veure el rostre solcat
per abundoses llàgrimes…
vaig recordar aquella Creu
i el Crucifix d’oberts braços
a tots els desesperats
per la pena i la desgràcia!
Que trist! Quin so més trist!…
tenia aquella campana!…

               ***
Aquests éssers que estimem!…
i ells estimen i ens abracen…
Per què se’n van?… Oh Déu meu!…
Déu meu!… perquè ens marxen?…
Si per lleis misterioses
que el nostre cervell no alcança
per a treure’n l’entrellat,
i el misteri endevinar-ne!…
per fondre’s en un de sol…
quan s’ajunten dues ànimes!…
per a recollir després el fruit
que Vós voleu regalar-nos…
Per què ens deixeu a nosaltres?…
Per què no fugir plegats?
com en aquelles catàstrofes!…
i no pas uns dalt al Cel…
i a la terra ingrata els altres!…
Els uns volant alt… ben alt…
i els altres arrossegant-se!…

                    IV
Molts dies al cap al tard
ple d’enyor i de nostalgia!…
amb la pena fonda al cor…
per aquell camí sol… passo…
Veig les flors!… Quina tristor!…
fins les pedres com ploraven!…
Aquell caminet d’abans
que n’és avui de solitari!…
el que travessa el prat florit…
entre mig d’unes muntanyes!…
En la cançó de la font
hi ha un silenci fet de llàgrimes!…
Només s’obira la Creu
que magestuosa s’alça!
com un testimoni mut
de la felicitat passada!…
i entre la verdor del prat
i la remor del follatge…
escolto una veu que em diu:
-Vine i resa a mes plantes!…
que jo et faré el viure lleu…
i et seré una companya!…
i entre la terra i el Cel
faré d’intermediària…
I com el Crist de l’hospital
que sempre té oberts els braços
a tots els desemparats!…
a la humanitat que sagna!…
La fragilitat va pregonant,
de les coses d’ací humanes!…
tot Vanitat de Vanitats!
només hi som de passada!
per assolir el blau Cel…
a la fita d’arribada!…
on hi haurà la  Veritat
de les eternes i immutables!!

(Publicats en el setmanari “Sallent” entre abril i juny de 1954)

Renaixença

És el gran despertar de la terra. És l’aigua
que baixa cantant les cançons d’abril;
és l’arbre que sent correr dins la seva sàvia
i el cor que batega dins el pit, tranquil.
És la llei del mon. La suprema energia
de la Naturalesa que renix amb un dolç esforç;
és la rosa escarlata que d’amor en porta la flaire
en la clara albada en que desperta el món misteriós.
És la rialla encantadora de noia en l’adolescència
saltant i bricant en unaplatja sorrenca de mar…
o extasiada davant l’immensitat de la volta estrellada,
del cel que ens dona el to i l’idea de l’eternitat!…
És la llum matinal que es transforma en gemmes rosades
és aquest ocell en l’aire que passa xisclant
és aquest murmuri d’aquesta font d’aigua clara,
i és aquesta fruita olorosa dels arbres penjant.
Benvinguda, oh sàvia Primaver, tan dolça i tendre
que retornes a renéixer després de la mort aparent!
A ta pietat s’acullen l’ermot, escardots i cendres,
i la teva alenada, no saps com ens fa el cor content!

Manresa, abril del 1953

Aquesta criatura…

A Loreto Prat

Aquesta criatura galta tendra,
que del “Pirineu” és una flor
i porta l’aire de muntanya,
i en té d’ella la sentor…
Encar que un xic esbojarrada
és perquè és novell el cor…
i l’alegria que té a dins li vessa,
-com nosaltres avui no ens cap el dol-
Que també li vindran les penes
els desenganys i les misèries d’aquest món!
I farà bé de fruir-ne amb delectança
en aquesta edat que tot el món és seu,
i la vida és d’un viu color de rosa
i del verd de l’esperança i del blau cel…
Aquesta criatura que és tota ella una promesa
adolescent, amb mig de dona i mig d’infant…
i la semblança d’una perla i d’alga blava
de la mar que amb sol té el brill de diamant!
I és amb el cel de sa mirada clara
i amb el vermell del seu somriure franc
i la gràcia i la finor de la cintura
i la corba i l’esveltesa de palmera tropical…
amb un goig de mirar-la i contemplar-la,
entreveiem una platja de nacre i de corall
per a fugir-hi, embarrancar-hi i reposar-hi
després de la tempesta i temporal!
Aquesta criatura que és tota una rialla
sense cap pena ni tristesa dintre el cap
a la seva vora s’hi respira alegria
que a tots nosaltres ens l’encomanarà…
i ens transporta sa imatge a l’esguardar-la,
a un món de fantasia i ple d’encant!

Deixa’ns  doncs contemplar la teva cara
i el que tens de dona i tens d’infant…
i deixa’ns evocar aquest món de nacre
i el teu mirar i el teu somriure de cristall
I que sigui la teva vida una gran rialla…
que bé massa, les penes ja vindran!

Els teus ulls verds…

A Maria Casanoves

Els teus ulls verds tenen la verdor d’unes muntanyes
plenes d’arbres, i els de les palmeres de les selves tropicals
mig apagats dessota la corba del recer de les pestanyes
i en la conquilla de les pestanyes s’hi veuen vaixells de vela i de pals.

Els teus ulls verds s’hi veu la verdor de l’esperança
aquella verda esperança al cor que tenen els amants.
i la dels malalts, quan a poc a poc la seva fi s’atança
i saben que unes regions celestials se’n volaran…

Els teus ulls verds, s’hi esguarda avui encara la puresa
i una claror diamantina de la serenor del matí
que com un mirall reflecteixen un raig de femenina bonesa i tendresa
aguardant aquell nou horitzó del demà que ha de venir…

Els teus ulls verds porten el color d’aigües marines
de les nits que tornen tèbies i calmoses les aigües de la mar…
i el parpelleig d’estrella que et vela i t’enfosqueix les nines
ens diu del desempar i la pena que tan joveneta hauràs passat…

Els teus ulls verds llunyans, són insondables de misteri
el de les perles amagades dins el mar que és son bressol…
Però en la jovenesa hi ha els acords d’unes cordes de salteri
que polsades per l’Amor ens portaran nostre remei, nostre consol!

Els teus ulls verds titil·lejant una miqueta grisos
en l’albada que l’amor et desposi, als teus braços brillaran.
i el jorn sortós que seràs mare, seran més bells, més llisos
amb aquell goig i el brill de l’alegria que porten els infants!

Bruna d’ulls blaus…

A Assumpció Planell

Després de més de quatre monòtones anyades
passades a la fàbrica “Manufactures Pirineus”
enmig de tantes teixidores deixades i arrauxades
d’anormals, de carronyes, tafaneres i nyeus-nyeus;
fins avui amb ta vinguda que el pit nostre obert respira…
amb tu prop nostre el  treball ens porta més amor;
al nostre cor has fet revifar-hi una guspira,
i retorna a bategar com molt abans, a l’unissó.
D’ençà del clar matí que hi entrà la teva gaia jovenesa,
i la figura de madona bruna, d’ulls tan blaus…
que hem vist irradiar-hi la pau, la dolçor i la bonesa…
i és més acollidora i clara des d’ara aquesta nau!…
La seva ben proporcionada imatge i esveltesa,
i els ulls amb aquesta seva manera de mirar!
i és contemplat dels braços bruns la seva rodonesa…
que ens surt del cor, la melodia d’un cantar…
per lloar en tu la gràcia de les eixerides teixidores
de bella gentilesa, simpatia i alegria a vessar!
que amb la seva jovenesa, d’aquesta cosa siguin portadores
del miracle que porten, el seu cos i els seus ulls clars!
Les veus cristallines com la font que brolla melodiosa
la manyaga, falaguera i humil manera de parlar;
que ens fa sentir el perfum de la viola  i la rosa…
que ens ha fet sempre glatir, somiar i sospirar!
En la brunesa o blancor, en el brill de la nina negra o blava,
copsar-ne aquella màgia i encís dels ulls i de la pell
que ja d’infants la imaginació i el pensament portava
llegint els contes i la història de la princesa i un castell…
Ja grans la llegenda ens endormisca i el pensament vola…
somiant desperts encar daura la nostra imaginació!
i sentim una cançó i una música que ens gronxa i agombola…
i ens alleuja com a dintre el temple el chor i el res d’oració!
! Ai Déu meu… Porteu al nostre a prop aquestes companyones
que desperta nostra lira, i el cor nostre fan vibrar!
Porteu-nos l’alegria que encomanen les minyones
i cada jorn la seva grata companyia ens pugui acompanyar!
Poseu al davant nostre, esveltes siluetes novelles i fines…
el somriure sempre a flor de llavi, i a la cara el dolç posat!
admirar la vostra darrera obra de les perles del ventre i de la sines
i remerciar-vos, Déu meu, amb l’èxtasi del nostre Art!

No ploris…

Al meu fill Josep

Bah! Altra vegada unes llàgrimes!…
un sospir i un sanglotar?…
No ploris, home no ploris;
que ja ets un home gran!…
Que això no té importància;
Bah! que no n’hi pertant!
per la lliçó no estudiada
no cal enfadar-nos pas.
Que jo també en la infància
m’he trobat com tu igual.
He tingut com tu, un mestre
comprensiu i gens pedant;
i per els jocs unes vegades,
altres distret, somniant…
amb el passar l’aucellada
amb els seus xiscles i cants,
la lliçó jo descuidava,
i l’endemà vé plorant!…
També unes llagrimetes
rodolaven cara avall!…

A força de penitències
i de càstigs no molt grans,
també vaig aprendre coses
divagant… filosofant!…
A costa de la constància,
com tu ara xic infant;
de memòria m’aprenia
unes quartetes flamejants
que recitava al nostre Bisbe
en sa visita Pastoral.
Tremolós les declamava
i amb veu emocionant!…
i a unes quinze primaveres
l’aficció m’anava inspirant
i embrutava unes quartilles
que el cor m’anava dictant,
per a una fina donzelleta
de cabell negre, penjant
i als seus ulls de princesa
les aniría dedicant!…

També llavors la meva mare
de veu amorosa aconsolant…
em deia: Fill meu, no ploris,
que les penes ja vindran!…
per les lliçons del col·legi
no segueixis pas plorant!…
Que l’escola de la vida
i l’experiència et diran
que més vius dolors i penes
la ciència i el saber afegiran!…
No ploris!… No vull que ploris!…
eixuga el teu plor d’infant!
Posa cara riallera,
ves a jugar amb els companys!
sense descuidar l’escola
segueix estudiós i constant,
i en les estones de lleure
llegeix versos assonants!
que la grisor de la vida
fa lluminosa i radiant!

 

 

Presumpció

A Conxita Nadal

Dins la nau d’aquesta fàbrica petita
en mig del ramat, o millor dit de l’estol;
hi veurem surar la presumida Conxita
que hi brilla i hi llu com l’astre Sol.
Envoltada de les coixes i les bòrnies
i de les que els agrada l’alcohol…
Enmig de les xafarderies i falòrnies,
i avui, després de la dissort i el dol…
-llevat de dues o tres repassadores
que portaran al treball una mica de claror-.
sobresortirà aquesta bella ordidora
que encomanarà un xic d’alegria el nostre cor…
I no podrem passar sense esguardar-la,
i dedicar-li una tonada de cançó…
evocar a aquesta noia i recordar-la
dins el treball que avui és una presó.
Amb el seu aire i la cara tan bonica
i aquest punt d’estrella que té al front…
i a la seva vora s’escola una mena de música
que diríeu ha vingut d’un altre món.

La veiem cada jorn, sempre agençada,
maquillada i molt pulcre en el vestir;
i ens la imaginem el dia que serà mare…
els seus fillets farà lluir i presumir.
Sortós el company que l’ha escollida
al seu costat s’hi sentirà feliç…
Serà com una primavera d’eterna florida;
i el viure al seu costat s’hi escolarà ben llis
Aquesta figura seva serà malaguanyada
fins per al treball net de l’ordidor?
La imaginem en cambra de palau rica adornada
perquè és com les figures d’una nina de saló.
De les que el modelador ha fet altives
que la seva bellesa se la faran sempre valer,
amb aquella vermellor a les genives
i aquella mena de mirar irònic que ella té.
Als seus ulls s’hi reflecteixen la coqueteria
i un brillar ara opac, ara lluent…
I tota la gràcia, la malícia i picardia
que la llum del diumenge va encenent
perquè el sortós mortal, s’hi emmiralli
i s’embriagui de la carícia del seu bes…
I de puntetes aquella llum s’hi gronxi i balli
per a poder nosaltres evocar-la per sempre més!

Dorm, flor de ma vida

Dorm, flor de ma vida, capoll del meu ser!
no vull que et desperti el bes de l’aurora
perquè en somnis la vida és més seductora
i noble, com llavi de dona el somrís ofert…

Dorm, encant de ma vida, dolcesa del cor!
arpegis del arpa divina, vibrant i sonora
que la seva musiqueta fina i embriagadora
és sedant dolcíssim de pena i exaltació.

Estrelleta blanca, poncella del meu roserar!
Dorm, i somia en paradisos abundants de flora
on mai la punyida viva de mare que plora
amb el sentiment revolt que et commou i t’acora

Per això no vull que et desperti el bes de l’aurora
que cada jorn més pena que glòria al seu despertar!…

Manresa, Novembre del 1952

 

Bressolant

A la nina estimada, abans de les
il·lusions i esperances fallides

Dorm. Que els teus juguets fan nones;
i si la nena dorm la mare dormirà.
La teva pobra mare que bé ho necessita
que està cansada després de tan maldar.
I encar la meva falda es sent gronxadora
amb la tendra fatiga, dolçor del bressolar.
Fes nones al coixí amarat del raig de lluna
en el bressol de plata que ella l’omplenà.

Dorm, que més grandeta, dormiràs tan quieta
com dorms ara als meus braços el son clar?
Dormiràs tan dolça, tan fondament dormida
com ara ton caparró al meu pit apoiat?…
Dorm tranquila filla meva tan com puguis
que, mon tresor, potser, qui sap més tard
si l’amor et posarà un calfred dins l’animeta
i amb les seves inquietuts tes nits desvetllarà,
i els dubtes, l’incertesa, enveja i gelosia
a la virtut teva guerra sens pau ni treva et donarà
El desig flamejant et farà la gola resseca
el desfici del llavi, la llengua abrasarà
i amb el neguit, desenganys desil·lusió i follies
planeres al teu cor tendral niarà…
Dorm tan com puguis. La meva videta.
Quin goig dona el teu dormir mirar!
Penso que després amb la primera arruga
i el primer cabell blanc voldran torturar;
oprimint el pit de la meva princesa
manada de l’aire pur per a respirar…
I el somni dolç i grat de la bella infantesa
es perdrà en llunyania i jamai vindrà…
Dorm, que després quan seràs casada
amb deures i sacrificis ja no et vagarà
i més tard aquests fràgils braços
uns altres infants com tu ara, els bressolarà…
I quan els ulls vulguin de cansanci cloure`s
haurà d’obrir-los grans i esbatanats.
I com ara despertes a ta esporuguida mare
el teu infantó també et despertarà…
Fes nones fill meu, que també faré dormida
Mos braços són fràgils i no resistirà!…
I si et deixava caure mig endormiscada
pobrissona, al recó amb la nina anar a parar
entremig de plats i olles de la teva cuina.
Glòria dels teus primers amors alats!
I que els Reis portaren perquè fessis nones
i si no, el brau banyut de pressa vindrà,
i amb uns forts uuuuh!… uuuh!…. ell se’t menjarà
Es menjaria la meva pobrissona nina
com un caramel de menta molt fina…
I la teva marona soleta plorarà!…

S’ha adormit… l’acotxo…. i el teu cossiró
del sol i la lluna té el resplendor…

de M. Monvel

Sentiments

Els moderns descreïments
poc dónen bons sentiments.
Cap artística invenció
neix de la freda raó.
L’artista de més talent
no sap dir tot el que ell sent
Hi ha en la melancolia…
cert encant i poesía.
Engendra més poesía
la pena que l’alegría.
Molt val pel gust la instrucció,
però val més la educació.
L’home moral i prudent
no deu dir tot el que ell sent.
Sense sentiment la raó
és com sol sense claror.

Sonet

Quan al meu esguard mostres el blanc nu de l’esbeltesa
les fibres de mon ser s’estremeixen de dolça voluptat…
i com deesa indolent t’abandones amb llangor i peresa
el teu bell gest porta l’encisament que em té cegat!…

¿Quin misteri hi ha en aquesta cosa de formosor i de bellesa
i en forma nova cada jorn veig sempre renovat?
¿Ho feu adès el Creador al juntar amb la Naturalesa
la companya amb el desig que portem dins d’Eternitat?…

Que febles Adams tempta els sentits i els esperona o bressa
com carícia constant de l’ona que a la roca ferma besa
adès mansoia, i ara empenyuda d’un mar esvalotat!…

!Deixeu-me Déu meu sentir la temptadora embriaguesa
fins en plàcida vellesa cremant la flama verge encesa
per a gaudir de la vostra Obra del cos i rostre benamat!…

Manresa, gener 1950

En l’estació

La llum incerta de les faroles
destaca els arbres arrenglerats.
Llüen com perles les gotes soles
dalt de les branques amb bell esclat.

Envolta l’andana una lleu boirina…
El tren s’apropa, xiscla estrident
i cau la pluja menuda i fina
i hi ha fantasmes pel firmament!…

¿On va eixa multitud presurosa?
On tindrà la fita tota aquesta gent?
Quines esperances de color rosa?
i a quins els espera ignorats torments?

¿I aquesta noia de cara encisera
que té un mirar tot esbatanat?
Dóna al temps ses hores tan fugisseres
d’una sort fonda i records sagrats?

Que la segueixe amb la mirada
d’un foll desig els empleats…
mentre ses ombres allargassades
es desdibuixen per l’empedrat.

Un, va i vé amb l’oscil·lant llanterna
altre repassa rodes amb cops dringant.
La visió, a l’ànima se’m farà eterna!
i a dintre el cor la cançoneta va ressonant!

Una rauxa de vent voleia fulles
!Ai, caigudes fulles color d’aram!
Infants porucs per nä entre cruïlles
sols enmig d’un novembre trist i pesant!…

I perdem el sentit de l’existència…
i nostre desig i tot el nostre anhel:
és l’embriaguesa de la gaia ciència
que ens transporta a paradís del cel!…

Veient en eixa gràcil figura
de cos esbelt i un aire alat
el peu a l’estrep amb desinvoltura
mostrant-lo fi i ben tornejat.

I sentim el batre barroer de portelles
ultratges i escarnis d’aquest món guerrer
que passen i fugen si en les finestrelles
hi ha el somriure del rostre tan bell i enciser…

I el tren en marxa es sent una cosa
grinyolar de frens son queixa i !Ai¡
d’esperitat monstre que no dorm ni reposa,
i amb el viu xiular repta i esqueixa l’espai.

I com cruel monstre es complau i gosa
amb gran aleteig endur-se’n amors…
¡Ai amors de bellíssims rostre de nacre i de rosa
i bella figura que en la llunyania es perd i es mor…

¡Oh!  visió pàl·lida d’una cara riallera…
!Oh claror lluminosa d’ulls intensament blaus!
!Oh aquell rinxol poruc de bruna cabellera
damunt del seu front llis, tan pur i suau…

Amb ella venia l’alè d’aire tebi de la vida
trèmul i daurat pel sol jovenívol del juny…
sensitiva besada sensual, amoroa i florida
que en els cors sensibles meravellosament retruny.

I voldria perdre’s en la selva de la cabellera bruna
i en el reflex d’amable carona, brillant resplandeix
com els meus somnis rublerts de ventura i fortuna
baix la guarda i guia de la bella aimada que els peix…
dessota la pluja i en un panorama de boirina
anant a l’atzar fondre’s amb ell eternament!
deixant-se endur per l’embriaguesa tan dolça i tan fina
que allunya les penes i els mals pensaments!…

No vull cap noia…

No vull cap noia amb vestit de seda
que passa pel carrer amb un rei al cos:
vull una noia senzilla i galta freda
matinera a missa amb posat fervorós.

No vull cap noia de les que a la tarda
sols frissen pel cine i per sarau:
vull una noia del mirar que quan esguarda
té un reflex als ulls de cel ben blau.

No vull cap noia que matins i migdiades
estirada en la piscina mostrant-se als ulls de tots
vull una noia clara blancor de la nevada
que mostra la puresa com roserar els brots.

No vull cap noia de les que pleguen a deshora,
tampoc de les que sempre son a rosari o sermó:
vull una noia que sigui amiga de la fauna i de la flora,
i de sentir-se bé a casa al darrer toc d’oració.

No vull cap noia montada en Vespa o bicicleta
amb casc al cap i uns pantalonets de xicotot:
vull una noia trescant per la drecera lleugereta,
amb son aire gentil que ho transfigura tot.

No vull cap noia nerviosa esbojarrada
vanitosa, dient per tot arreu que son el sexe fort:
vull una noia, en la pupil·la aquella llum d’albada
per esguardar amb serenor la dolcesa de la Mort.

No vull cap noia amb l’excés de maquillatge d’ara
que cara, ulls i ungles hi ha un dit d’engrut:
vull una noia fresca i transparent com aigua clara
els ulls hi espurnegi l’esperança i la virtut.

No vull cap noia temorenca esporoguida
mimada, sempre planys, llagrimetes i laments:
vull una noia de bon cor, parpella humida
sols per la pena fonda o un més viu turment.

No vull cap noia francesa ni americana
a l’estil del cinema que ens exporten d’allà:
vull una noia nascuda i criada en terra catalana,
al cor d’Amor de Fé i de Pàtria curull fins a vessar.

No vull cap noia de tantes que adés i ara
tant se li en dona de flors i de tendres infantons:
vull una noia que sàpiga fer de bona mare,
i amorosa m’adormi els meus fills amb les cançons.

Vulla una noia que, amb bona o mala estrella
per sempre contenta i feliç la vegi al meu costat.
I exclamar amb ella: -“L’amor és la més gran meravella,
que a l’immmòbil planeta de la terra Déu nostre Senyor hi ha creat!!”

Manresa,setembre del 1942

Muntanyenca

Entre muntanyes va néixer l’estimada
i té sentor de farigola i romaní.
Prop dels cims, més a prop de l’estelada
servarà sempre, verda fescor de pi.

Allà són més rosades les seves matinades
amb l’aire fi que bressoleja els brins
i sa figura se m’apareix, com una fada
que fos caiguda des de més alts confins!

Oh, bon Déu! Feu que senti la florida primavera
i aquesta sentor seva que baixa de la serra
perfumada d’aqueix aire embriagador!

Quan la seva faç s’enfonsa a la seva cabellera
deixeu-vos-la sentir a nostra capçalera
quan vingui poc a poc a rondar la dolça mort!

Feu, Senyor, que sigui eterna i duradera
aquesta sensació de repós i d’infinit
a l’altra vida, allunyats d’aquesta terra
amb l’estimada als braços ¡Adormits!

 

Campana del meu poble

Campana del meu poble amb so esquerdat de queixa
de penes i dolors, de no sabem quins mals;
en aquesta hora difusa que a poc a poc s’esqueixa
i fa pensar amb Déu i en les virtuts teologals.

En la tarda per la plana uns escampalls de tristesa,
que en el capvespre fa més viva la llum d’un cel rogent,
el poble sembla evocar segles d’història i de vellesa
mentres la campana segueix amb sos planys i laments…

Oh Senyor! per la sendera i carretera ombrosa
d’arbres florits on passejava amb ella, amorosa
per arribar  comprendre el que hi ha entre els dos.
Feu eternament viva aquesta hora que anuncia la campana
-l’hora mística, sacra, a la vegada frévola i profana-
sense que ma promesa sàpiga que vaig pensant amb Vós!

Balsareny, juny del 1940