Oració d’un pare

Feu senyor, desl plançons, fills de bon tremp i fortalesa
que no els deixi tòrcer i tenir amb ella conciència de sa debilitat
el braó i la vigoria de la fe en els instants de por i de feblesa
que els donarà el valor de creure i confessar-s’ho amb sana humilitat…

Que siguin rectes i lleials, nobles en la derrota honrosa,
atents, comprensius i resolts, del vençut n’hauran compassió,
i servin el vostre amor a les plantes, les persones i les coses…
res els serà impossible i en victòria el cor de generositat i de perdò!…

Que es sentin embolcallats de la fragància de les flors molles de rosada
i ho vegin tot ben clar sota el reig del sol lluminós i resplandent,
i en l’hora d’escollir trobin la ideal companya, devota, tímida, enamorada…
bella de cos i d’ànima, ull obert, alegre, fresca, divina, somrient…

Il·lumineu Senyor el seu seny, el seu juí i la seva pensa
sens dubte ni recel, el cervell i el cor bateguin sempre a l’unissó
la seva ànima, flor creada per Vós, el perfum i la claror de vostra faç immnensa…
conèixer’s, saber el que som amb la suprema veritat de la vostra lliçó

Conduïu-los Senyor, no sempre per caminois de ventura i benstança,
ni per senderols complicats i temptadors de falses i vanes felicitats
sinó també per pujades tortuoses amb peu sagnant i l’esperit que no pot més i es cansa
on amb el sofriment trobarem l’energia per a redreçar-nos en les dificultats.

Que en aquest món meravellós de paisatge, de color i de figures
Feu-los-hi sentir l’existir d’una perla que amaga al seu si la llàgrima i dolor
en l’harmonia de verd boscatge, blau de mar i cel i la gràcia del rosa de les criatures,
trobar aqueix tresor d’una valor apreciable que sol estar sempre a l’agüait del cor…

Que en la perla clara, oriental, puguin percebre-hi la vostra llum sagrada
i si mai un vel de foscor la cobrís lluï resplandent el foc del sofriment…
amb ses guspires d’esperança i fe, amor i dolor al cor ben abrandades
com el presoner que surt de la penombra, a l’aire i a la llum respira lliurement!

Estampeu en els seus cors els sentiments espirituals i la tendresa
i aquella gran esperança de penetrar un dia en el fons de l’eterna veritat
i en l’albada i en crepuscle i en nit estrellada la bella poesia de la naturalesa
i permeteu als que l’amaren en la terra segueixin estimant-la en vostra eternitat!

Mentrestant manteniu-los en el manantial que brolla de Vós de divina saviesa…
dòcils i purs en la creença, en l’estudi, en l’amor ideal, nodriu-los per a sofrir, per a pregar…
davant el vostre altar que és en el centre dels cels i mons, mostres de la grandes
i el valor, auxili i gràcia que els donareu en l’hora de combatre en batalla i lluitar!…

Senyor, Pare nostre que esteu en el cel i en la terra, i en l’aire i en les ones…
que des de tots els llocs presidiu les lleis de les coses i els destins humans…
i feriu, irradieu i al·lucineu amb el raig de la caritat a les ànimes generoses, nobles, bones.
multiplique-los damunt els nostres fills i a tots els homes per a que s’estimin com germans.

Senyor, que les descobertes de coet, luniks i satèl·lits per un jorn anar a la Lluna
de força atòmica i aparells registradors per a explorar l’univers i món sideral,
siguin l’avantsala de l’últim vitge al més enllà la millor sort i gran fortuna:
que ens prometéreu amb tots els fantàstics jocs de llum i colors i la divina música de sons celestials…

Manresa, octubre del 1959

Somriure d’infant

Als fillets

El somriure del fill ho il·lumina de tendresa,
la casa, el carrer, de celestial resplandor.
El goig és en l’infantesa, ocell amb ala estesa
i és perfum, color i fragància d’una flor.

Una flor en l’ample bosc, suau i clar encara,
de frescor i verdor humida de jardí florit…
i és una alosa que canta armoniosa al cor de la mare,
i el ventíjol serè que s’emporta les penes del pit…

és virginitat senta d’alegria daurada,
que duu en el llavi el somriure infantil…
i veu i cançó d’una flauta encantada
que en un recital del poema de maig i d’abril

en un paratge ideal en una illa llunyana
on el seu verger hi ha olor profunda d’alga de mar…
que naus i ocells solquen l’aigua blava germana,
per anar a la blanca torre amb son lleuger volar.

I quan al cap tard de la vida sereu sol alegre
que s’eleva en la’lbada i els nostre en la tardor mor…
mudeu-nos de llum somrient el manrell de tenebra,
i empolseu-nos-el de vostre ruixím diamantí d’or!…

Poesia?

Al meu Jordiet, el millor company
en els nostres passeigs per la ciutat

Hi ha dies que al donar el nostre tomb per dintre vila,
assaborim l’hora tranquila d’un goig i alegria sorprenent,
que, en una branca de l’ànima som rossinyol canta i refila,
i voldríem fos eterns el cantar i l’emoció d’aquell moment!…

en que, a la vora d’eixa bellesa sempre diàfana i tan pura
del esqueix tendral de vida amb tota la frescor de nostre infant…
que s’embaladeix en tot el seu regne innocent de llire natura
i si es mira amb els seus ulls candorosos tot és esclatant!…

Com davant aquesta altra vellesa tan antiga, neta, femenina,
d’aquest altre ser: empelt de mig dimoni-mig àngel vivent…
i el deisg d’estimar dolçosament ens surt en brill a la nina,
i a la gola el crit de: bellíssima! que es diu ben amorosament!…

I fent via enllà, d’una plaça ens trobem la magnífica escultura,
que ens farà copsar de l’artista, el geni i la màgica inspiració…
i la llum meravellosa d’esperit universal per l’àmbit hi sura
en el seu aiguabarreig de Bellesa i Bondat, de Pau i Amor i comprensió!

i fa que sentim el nuvolet o la ratxa de misteri i de meravella…
envair-nos el cor, que serà poesía quan sobreíx profunda i subtil;
i la carícia del fresc de la seva ala, i la suavitat d’una estrella
diamantina que ens capacita per a la vida que tenim penjada d’un fil!…

i ens ve a la memòria les veritats escrites en els solcs de planes
de llibres de Cervantes, Verdaguer, Maragall i la Gràcia de clar horitzó!
i la llavor sembrada pel cultiu de l’ànima amb tot el perfum i ufana
floreix en els cors sensibles i farà gran el jardí de la sàvia lliçó!…

i gran el tresor de tendresa que amara el cor de tèbia rosada…
aquesta rosada d’amor davant l’infant i la dona que fa l’ull humit,
i tot el que ens fa comprendre el Cel pressentit en bellesa immaculada…
aquest ric present que ens vivifica i ens fa feliç nostre esperit!…

i ens fa generosos per a compartir-hi amb ells alegries i penes;
que cada nou dia enforteix el llaç de correspondència d’amor i dolor!…
i pensaments, paraules i obres són seves, com la sang de les venes
i aquell glop de llàgrimes quan per dissort o absència ofega el cor!…

Creiem a vegades són ben bé uns sers estarnys els sentimentals poetes,
exaltats en l’amor a l’infant i la dona, l’art i poesia, bellesa i sentiment
amb el subconscient d’emoció, fervor i esperança dels místics ascetes
que els dóna ales per a volar il·lusionats en un món seu, resplendent!…

o per a formar el món millor que ens han contat del llibre del cor nostres pares,
per a contar-los si cap bé millor als nostres bonics i tendres infantons!…
junt amb les rondalles de Fe i de Pàtria que surten del cor de les mares…
i amb cançons i corrandes formar els pobles amb les més nobles i santes tradicions!…

Festa de la LLum de l’any 1959

En la mort d’un amic

A Blasi Valverde

Te n’has anat en un dia de setembre,
quan el dia curt és presagi de tardor…
i a la tarda, les ombres comencen a estendre
les ales del capvespre amb tota la seva foscor.

Has caigut a deshora, en mig de la lluita,
-el mal fat no ha deixat eixir-te’n vencedor-
de les teves estives de paneres i de fruita
que un dia foren la teva gran il·lusió…
Després de la primera: la de la dolça-amorosa esposa,
junt amb el goig de pujar bé els dos plançons…
amb sentor viva de poma, de préssec i de rosa,
que treu l’amargor del viure i fan els dies bons.
Que somreies amb aquell posat teu de bonhomia,
i glaties pel seu bell esdevenidor…
i, tot de sobre, s’ha apagat la teva estrella i guia
en aquest dia de setembre, pressagi de tardor…

Manresa, a 9 de setembre del 1958

Montserrat

Llum d’història i de llegenda,
camí de sants i pecadors…
on s’ajunten prefaci i cloenda
de riures i plors, goigs i dolors.

A l’esposa.

Encetada la bresca melosa de la breu adolescència
quan, entre mos i mos l’infant llaminer, endiumenjat..
impacient d’angoixa i timidesa, de no mostrar indiferència
pels problemes ingrats de col·legi a un llogaret del Llobregat.
Esperant, cor il·lusionat el recés festívol: neguit i diligència
de córrer entre tofes de verdor i entre solcs del camp daurat,
en respirava de l’aroma tendre i dolç tota la conscient essència…
al secret desvetllar del sentiment esbalaït de voluptuositat.
I d’aquelles hores fugisseres en retinc l?ensomni, la vivència
del primer matí lluminós pelegrinant a celatge de pau de Monterrat.

I en l’adolescent record, l’impuls jovenívol amb que feien via
pel bell corriol on floria el romaní i espígol vorejant a l’espadat
i prop de mi la noia somrient, fresc i clorés primer amor en descobria el poder emocional que eixia del rínxol i en el naixement del pit immaculat,
quin aire infantil i penetrant, en vol al ample món de somni i fantasia…
bo i respirant la flor blanca i primerenca de cos misteriós, indeterminat.
Fou en aquell matinal camí, verge, germana, amant i musa que inspiraria
l’alleujament d’íntima alliberació: el desig poètic despert massa aviat.
I de l’abrandament novell d’amor, bondat, puresa, esperit: la polifonia excelsa assenyalant el Cel sento encar encensada als rocs de Montserrat…

I quan una ventada malastruga encenia la foguerada de la guerra:
la crida de la lleva i trompeta  a rengles de milícia era lligat,
i el foc escampadís asclant vides i paisatges de la nostra terra…
És trist!: Invocant en la tempesta sagrats noms de Crist i Llibertat!
els homes en armes cercant la mort en el combat deixant ruïna i desferra,
i les conques dels ulls dels cloquers buides i camps erms i arrasats!..
El vertígen d’ombra funestra en l’espai, d’esglai que adins s’aferra.
L’udol del vent foll i irat batent entre germans fon el sentit d’humanitat.
Perduts en la fosca i temor, llençats lluny de la daurada i pia serra
tota la nostra esperança de retorn era: l’horitzó de pau de Montserrat…

Cessà el torb estèril que, en cel i terra i mar l’odi hi congria,
ran de la desfeta, tímid, cansat, contrit de va turment i malvestat,
pelegrins humiliats la Verge ens acollia en la seva alegre abadia
l’oferiment d’un cant de Gràcies junt al solemnial, esperançador d’eternitat.
En romiatge amb la meva promesa estimada, l’adveniment lluminós es repetia
en l’encís del somriure amable i encant del mirar d’amor clar, abrandat
en comunió emocional neixia i creixia llaç fort de plenitud i harmonia
segellat pel primer bes subtil perdut en l’olor del cabell fi i rissat,
entre brins de farigola, mates de boix, exaltant la bellesa i poesia
com joglar enamorat de l’ànima bonica i apassionada el cèlic Montserrat..

Flama vivent, anell de prometatge, tumbaga de festeig,perla de primavera,
estel del matí, torre de marfil, porta del cel, cançó del ú de maig il·luminat
del sol que tot ho transfigura en preciosa imatge, alada i trèmola senyera
del misteriós encant fluïnt de la pell núbil, blanca i bruna en bell esclat
apareixia com l’oratge càl·lid a quin dec l’optimisme de vida falaguera
de la seva ànima en la meva: la nova naixença noble i coratjosa pel novell combat…
beneït amor, sacre jurament als peus de la Madona, l’encens de sa ginestera
des de les desposalles amara el santuari de la llar el perfum etern i sagrat…
i a l’esposa forta sempre que ensopego del desengany la dura pedra foguera,
a la companya mentor de la meva quimera de nit, m’assenyala el far de Montserrat…

El verger de l’illa on brollà el manantial de tendresa que dolçament eixia
dels teus ulls, dels llavis, del coll i de la veu de l’amor mai sadollat…
la sonata de carícies en el tàlem nupcial on es badà la flor de gerdor i ufania..
tan meravellosa que sobreixia del pit la fina sabor íntima del cos nu i mel-rossat…
la font escollida en platja ardent on des d’aquella glòria és port del migdia..
que amb el temps s’aferma i no vull altra llum diàfana de divinitat,
ni més clarors materials de corbes i sines amb tons i punts de salvatgeria,
ni altra transparència tendral que la teva galta on nia sentiment d’immortalitat.

Només la claror absolut d’un demà inacabable com l’ahir feliç s’hi encongia
al lluny la tristesa, i la vida m’omplia d’emoció sota el cel blau de Montserrat…
La delícia de la unió sacrosanta fosa amb la blavor de cel i verda prada,
amb l’abraç compartit a l’escalf fecund de planta plena de gràcia i majestat..
en mig la saó del paisatge montserratí germinaria la llavor sembrada
i brotonaria el parell de plançons… somni de la meva vida fet realitat.
Del saborós contacte misteriós la bella florida i esplet de la carn rosada…
dels nostres fills… quan adolescents amb mossada melosa, ulls de bat a bat
d’infants goluts, cor endiumenjat aniran amb l’amiga bona de dòcil mirada,
radiant i riallera, el rostre espill de puresa s’emmirallaran extasiats,
i en un demà de glòria de nèctar i saba amorosa, esperançada, renovellada…
seguir nostra petjada en el camí de llum i ànima, el miracle constant de Montserrat…

Maig

Matí de maig. Quina bellesa!…
Si aquest esclat fos etern!…
Desvetlla Naturalesa
lluny del sopor de l’hivern!…
que es presenta engalanada
amb floretes de tots colors,
i tota ella embalsamada
de perfums embriagadors…
La noia tendral que passa
mostrant l’escot i braç nu
la joia que li rebassa,
amb la llum que a l’ull li llü…
I aquesta altra de pell bruna
que renta la roba al riu
que contenta amb sa fortuna
tot el rostre li somriu!…
Infants en l’edat enjogassada
a flor de llavi els brolla la cançó
i fins l’àvia de passa a compassada
diríeu avui té més braó!…
Veig entre mig duna branca
que gronxant-la mou el vent
aquella masia blanca
que ens desvetlla el sentiment!…
amb la mare que ha estat santa arca
per a guardar els fills vivents!
i l’amo amb l’amor del patriarca
que es contempla els fills i va rient!
Als seus peus l’immensa prada
ginesteres d’un groc intens,
i la muntanya escarpada
i els sol del matí lluent!…
sota del salze, de la seva cabellera
un vailet i la parella de bous
i unes veus cascabelleres
que dringuen amb riure nous!…
I puja al cel un himne de la terra
el càntic de pau dels llogaters humils
i pregonant-lo s’escampa per les serres
junt amb els cants de res dels camarils.

Matí de maig. Quina bellesa!…
Aquest esclat feu-lo etern!…
Renèixer com mare Naturalesa!
Lluny dels sopor de l’hivern!…

 

Tardor en la piscina

S’han allunyat a poc a poc els dies calorosos
han passat de pressa aquelles grates vacacions…
Als ulls dels infants hi ha la nostàlgia dels dies venturosos,
al retornar a l’aula amb els verbs i les oracions.

Amb les primeres fulles començant  a ser daurades
d’ací i d’allà dels arbres a punt de caure pel vent
en unes hores plata i or vell  clar pel sol tornasolades,
la tardor també porta el seu encís i encantament…
al veure que en els roserars encar hi ha flors esbadellades
i en le caure de la tarda llangorosa, lentament…
s’alçaren uns focs-follets d’eixes belles capvesprades;
i una bafarada de fragància puja en l’encesa del ponent.

Passem pels corriols en la simetria de les fulles ben tallades
on respirem la lleu sentor de les darreres roses dels jardins,
que ens fan sentir enyor de les primaverals, evaporades,
en el silenci interromput pel trepig en els pedres dels camins,
i el lleu fresseig de l’acer de les agulles de fer randa
de la mare que vigila els fillets jugant al seu davant;
i la veu melos que els aguarda d’allunyar-se en altra banda
gaudint tots junts la placidesa de la tarda radiant!

Deixem cruïlles i placetes, i ens plantem en la bolera
al capdavall on para, al davallar de la suau pendent
on avui els bolos i les boles restaran ben presoneres
esperant torni el bon temps amb el seu esbargiment.

Al costat hi ha, de patins i tenis, dues llises pistes
on, àgils cames, braç estès o amb la raqueta a la mà
admirem l’agilitat i la blancor d’unes noies jamai vistes,
i la rosella a cada galta de tant córrer i jugar…
i entrarem melangiosos en el recinte gris de la piscina
que en la tardor té un aspecte trist, fred, silenciós…
i entreveiem per entremig del malva de boirina
aquella bellesa de bust i de figura del cos tendre, formós…

I apart sentir el ressó i cascabelleig de xiscles i rialles,
i el bullici i bellugueig que encara no són gaire llunyans
i aquelles vetllades plenes del dissabte de lluita i baralles,
amb la xiuladissa i aquell frenètic picament de mans.

I les casetes-vestuari al batent, solitàries, buides;
i demès compartiments, dutxes eixutes, muts i abandonats…
Sols com dos espectres en Canudes i en Jeroni qui la cuida,
amb un puntet de tristes i melangia en els posats.

Contemplem verda blavor de l’aigua tranquila, aturada;
que en la lluminosa posta hi posa un to rogent;
i en les primeres ombres que s’apropen la faran més desolada;
i ens preguntem: -On és i on para el bé de Déu d’aquell jovent?…

Algunes d’aquelles noies amb cara i ulls d’enamorada,
anirà rondant del braç d’un amic en ple festeig?…
i aquells minyons atlètics, de bell estil en la braçada
perdent el temps en un futbolí o billar al Passeig?…

Alguns d’ells son a l’escola per a l’ànima enfortir-se,
i en l’estudi i en el saber nous horitzons entrellucar;
altres, qui sap, en un cul de cafè o tasca divertir-se,
i a ben segur en tota la hivernada no cuidarà del seu cos sa.

Per això els associats fem vots perquè la crida oberta
en bona hora arribi al cor del poble manresà;
de poder portar a terme la gran obra de la piscina coberta,
on a pleret, infància i joventut dintre el seu clos acamparà!

I aquelles figurines de pell bruna, modernes i avançades,
amb la seva gràcia i encís del seu pas lleuger, joliu,
rera els finestrals resplendir com joies ben preuades,
i dins la tebior i companyia, l’hivern serà amb sol d’estiu.

Per al millor desenvolupament d’una joventut més sana i forta!…
acudiu seguint les petges de l’admirable President!…
I veureu amb ell els bebeficis i el prestigi que a Manresa això reporta
amb l’orgull d’ésser del seu ordre la primera del nostre continent!

(Transcripció del setmanari “Sallent” nº 89 Novbre. 1956)
Publicat al butlletí del C. Natació Manresa. Maig 1957)

Sonet (de Shakespeare)

Com s’assemblà a l’hivern la meva absència,
quan era lluny de tu, plaer dels anys que fugen!
Quina gelor em voltava i quins dies més ombrívols!
Quina nuesa, arreu, d’un vell desembre!
Però fou a l’estiu la meva llunyania
i a la tardor fecunda, gràvida de riqueses,
que porta el pes d’una hora tendra i folla,
com, ja mort el marit, l’entranya de les vídues.
I en semblava, només, aquell temps d’abundància
un rebrot sense pare, una esperança d’orfes,
car l’estiu i els seus gaudis van amb tu i et serveixen
i quan ets lluny ni un sol ocell refila;
o si canten, llur crida és tan melangiosa
que, ja tement l’hivern, són pàl·lides les fulles.

Festa Major

Quan l’emperesida albada porta el lent escurçament de tarda,
i un dolç perfum el pas de la Mare de Déu del ros Agost…
i allà en el llom de la muntanya veu el pastor que el ramat guarda
en els oliverars i vinyes el trull de l’oli daurant el cup de most.

Veu en relleu la bella comarca espessa d’arbres barrancosa,
tallada pel bell mig per l’aigua de dosr  rius: Llobregat i Cardoner,
que en cursa brava proclamen la riquesa de la plana esponerosa
i en entonen l’himne al progrés i al patriotisme: glòria del terrer!

És allavors que la faç noble de Sallent i Manresa s’engalana,
de bonicoies, i ruborosa i digna, celebren ses gaies Festes Majors,
i fins les seves noies, veureu treure l’esplet d’una florida ufana,
amb alegria als rostres i una claror als ulls, promesa d’amors…

I és en ses rialles i en son aire gentil que atrau i imana.
i en el picaroleig de veus en l’ambient de meravella del passeig;
que com una riuada proclama l’encís i la gràcia de la dona catalana,
que amb sa bellesa, generosa, us convida i us crida als seus festeigs!

I en la corrent de joventut, i en la dels rius mansa o desbocada,
tant en matí boirós, o ple de llum i de color de cel d’un to rogent,
els dos camins veiem unir-se i fondre’s en un bes i una abraçada
la Pubilla del Bages i la Pàtria de Sants que és la vila de Sallent.

Que si a l’avançada en el segle divuitè la vila de Manresa,
era la primera en fer sentir la música de milers de velers i de telers,
amb la cançó industriosa d’un rosari de fàbriques també hi resa
la pàtria sallentina, amb l’orgull del fumeral del seu “vapor” primer.

Que si una s’aixecava indomables al sentir les franques canonades,
i el clarí de guerra de la campana a rebat, del nostre Somatent!
Llobregat i Cardoner amb les aigües de la Fe i Amor il·luminades
les dos amb un Present! retornaren vistoriosos patriotes de Manresa i de Sallent.

Nostre prec fervorós per eixes ciutats d’uns valors tan riques,
que han crescut i lluitat juntes fent via com els dos rius paral·lelament
al compàs de la important indústria, i al pas de ses noies boniques
puguin celebrar amb bona pau les seves Festes, sempre, eternament!…

 

Cançó de la teixidora

La dilgent teixidora
s’alçarà ben d’hora,
sap que el temps és or.
Passa gronxadora
i el somriure desflora,
que fa la felícia del cor.
Graciosa i riallera,
desinvolta i feinera,
per el guany i el menester,
amb la carona encisera
es mou davant i darrera
de la pessa del telr.
I enfila la llençadora
amb un art encantadora
que hi té fe i devoció.
Promesa esperançadora…
s’encomana a sa vora
el fervor de sa il·lusió…
En el demà que, estimada,
amb bon company desposada
i mestressa d’una llar…
Veurem parella abandonada:
-Noserà malaguanyada;
direm, trobant-la a mancar.

Fins que una altra teixidora
tan bella i encantadora
que és un gai pomell de flors.
I en els jorns en nostra vora
sentim sa presència encisadora
respirant la seva tan dolça sentor…

Mentides

Em plaus perquè saps
tant de dir mentides.
si diguessis veritats
no m’agradaries…

Quin sabor tan dolç
que té la mentida!…
És bona, és noble,
i és decisiva.
I la veritat
que tonta i insípida!
Sempre és igual
somni en la llunyania…
esperada i coneguda;
que un se’n cansaria…
En canvi el mentir
que bo i que dolç
quin sabor de delícies!…

T’estimo, perquè saps
tant de dir mentides…

 

Retrat

A una inconeguda

Té els ulls grans i blaus. I en la boca
amaga un somriure, enigmàtic i lleu;
un raig de sol fulgent la cabellera toca,
i és la pell d’alabastre, d’ermini i de neu.

En les mans dos lliris s’allarguen i provoca
un embaladiment, provant-se el nylon blanc de guants
La sabateta blana la petitesa i bellesa evoca
de l’estoig que guarda una perla i joia radiant.

En l’escaient vestit que el gentil cos abraça
la línea perfecta d’una puresa finor i traça
i en sa figura hi ha una visió d’albada angelical…

Així com els cel.latges, i mar flotant d’escuma
sobre el seu cossiró, núvol celístic s’hi esfuma,
aparició divina més que donzella terrenal…

Passant per entremig de les parades de la Muralla

Manresa, maug del 1956

Infant

Bocinet de carn tendre
tan fina i vellutada
amb la flaire de préssec
de les galtones rosades
i el raig de sol en el rostre
que ens fa la vida més clara.
I el somriure dels llavis
i les dentetes de nacre
i el crit de: Mare! de glòria
i amb el cel de ña seva mirada
oblidem l’agror i amarguesa
que hi haurà en la vida ingrata.
Quan veig que amb peus indecisos
camina, corre i salta;
i els bracets suaus i formosos
alçats per fer una abraçada,
m’apar un àngel de Fra Angèlic
d’aquells de contes de fades.
que per voler i do de Déu i la Verge
han posat, de la mare en sa falda
aquest bocí de carn tendre
tota del viu rosa de les galtes,
i el llavi brolla el murmuri
del doll pur de la fontana
i la llum dels ulls amorosa
resplandent amb la seva moixaina
porta un encantament i dolcesa
l’encís de la seva gràcia…
que apretant-lo sobre el pit
me’l mejaria a mossades!…
Infant que tot just comences
en la vida a donar els primers passos…
meravelles la nostra amb la florida
de la més gran il·lusió i esperança!…
Únic consol que ens alleuges la pena!
Infantó que puges creixent en els braços
Astre lluminós enfront nostre rostre
per a fer-nos per sempre la vida més clara!…

Manresa, maig del 1956

Figura

A Maria Rosa Vila

Perquè és ben plantada i esvelta
i només la picardia la té als ulls
i perquè ha llegit de dunes, platges i deltes
de contes blaus i de novel·les roses força fulls.
I perquè tota ella té aquella mena de cosa
que es desprèn d’un rostre i cos bell i atractiu
una sentor de primavera, de clavell, menta i rosa
i una resplendor del brill dels ulls tan expressius
I de deessa perfecta la seva escultural bellesa
que ens porta una alenada de tendresa i de frescor
amb l’actitud oberta i franca i de noblesa
i en la faç de puresa i virtut la seva expressió.
Com nova qualitat hi ha una por o timidesa
en el parlar, i en la manera de dir i el seu fer
i ho mostrarà el rubor de la galta ben encesa
si un galant decidit un dia l’atura pel carrer
que li voleiarà la finor de la sedosa cabellera
i el bru clar de la cara i pell viva en morenor
i la veu cohibida serà més melosa i encisera
i la resposta tindrà un encant més seductor…
el dia aquell que el galant torbat li digui:
T’estimo!… i no puc viure sense tu!…
i ella més torbada, amb la faç roja li somrigui
i amb el somriure la promesa que a dintre els ulls lluu
que ja ho pressent en el desgranar de recital de poesia
oint atenta un enfilall de versos i notes de cançons
serà corpresa d’emoció i de dolça melangia
endormisca per les rimes, la música dels sons
que apar vinguts del cel per endinsar-se a les orelles
ben suaument melodiosos d’un cant d’amor ben triomfant
li sonaran com un belar de la ramada amb ses esquelles
en un matí esclatant, en prada verda dòcils pasturant
I amb el zumzeig i fressa d’estrofes grates i amoroses
amb la cançó eterna que diu de besades i estimar…
glatirà i veurà propera aquella hora tan sortosa
d’aquell bell jorn que s’haurà de debó enamorar…
Aquell bell jorn que descavalcant el llindar de la seva porta
s’aturi el fadrí del cavall alat del primer amor
a llavors l’estremiment que la paraula trèmola reporta
esperançador el sentirà ben viu dintre del cor!…

Perquè és la més petita de les tres belles germanes
i dú l’aire senyorial de l’una i de l’altre la vivor,
i perquè la veiem quietona si sent el dring de la campana
en el capvespre tardoral en el seu toc de res i oració…
I perquè té la simpatia de les noies cultes i educades
i aquell perfum primaveral de les roses els eu pit…
és per això que ens desvetlla la musa endormiscada
i el cervell i cor que en la monotonia estava adormit…
Perquè els hi és grat respirar de prop la jovenesa
i la flaire que escampa un rostre i un cos ben femení…
i la nostra ànima d’un ensomni dolç la gronxa i bressa
i que la nostra vida llisqui plaent en un cel de serení.
I és per aquest ensomni quimera deliri i embriaguesa
de tendral fadrina amb el seu encís i encantament…
que ens traurà un xic el profund pòsit d’amarguesa
que per dissort portem a dintre el cor massa vivent!…
I és per la promesa d’amor que els brilla a la cara
i el foll desig de jovenesa de la primavera d’anys
que santificat després convertirà a esposa i mare
que han de posar al món sos fills uns bells infants…
que faran evadir els nostres del món i el seu desfici
d’aquesta allau d’hipocresia i de somriures calculats…
del mercadeig, de la coqueteria i bellesa d’artifici
que arreu i fins al nostre entorn van lliures, desfermats!

Per ta figura ben plantada i ta esveltesa
i per aquesta picardia a l’entreobrir els teus ulls
i per les roses de la teva jovenesa
i per la finor de la seda dels teus rulls…
seran aquestes estrofes inquietes, descuidades
volent lloar el teu encís i encantament…
i la teva gràcia i simpatia qui les haurà dictades
deixant-nos portar i presos d’un nostre enyorament.

L’amor

És una planta tan minsa i petita
aquesta flor tendre d’amor,
que l’aire de l’absència foragita
sense les perles nades amb el plor.

I em dol d’haver-te servit com una infanta,
l’haver-me sentit el teu esclau als peus lligat!
i d’haver-te adorat i venerat com a una santa
i que l’ull meu t’hagi seguit extasiat!…

Això sento avui després de quinze anyades,
després d’haver rebut qui-sap les vergassades!
quan només de tu en resta una ombra de recer.
perquè tinc l’animeta assenyada, assossegada
i puc dir que fins la imatge de tu tinc oblidada,
mentre espero pacient l’abraçada de la Mort!

La novella casadeta

A: C.N.

La novella casadeta
llavi tendre de carmí,
finor de cintura estreta
apar ella estar feta
del primer alè diví.
Ben desperta i matinera
mou’s amb gràcil bellugueig,
quan passa per la vorera
es fa mirar endarrera
aquell suau balanceig.
Al despuntar de l’albada
-claror i ombra entremig-
un bon xic força allunyada
la pressentim tan alada…
i endevinem son trepig.
I en el bru i posat de cara
sembla venir d’un terrer estrany;
de cocoters, pinyes i atzavara,
que al trobar-les ens torba i para
i es fa sentir com un plany
de que les núvils belleses
no siguin sempre eternals!…
de que les nostres princeses
fràgils perles de turqueses…
curt és l’encant virginal…
La novella casadeta
que trobem cada matí;
que amb sa cintura estreta
sa imatge i silueta
aquesta cosa ens fa sentir.

 

T’estimo (I)

T’estimo perquè el dolç posat i el cor ple de bonesa
diuen ets mesurada i compassiva a punt sempre pel perdó.
T’estimo ordenada i assenyada i perquè mai punt d’amarguesa
he vist en els teus ull velar-ne la claror!…

T’estimo perquè no vas amb excés pintada i maquillada
com les opulentes dames que presumeixen pels salons.
T’estimo amb la sentor de roba neta de flor i fruita perfumada
i veig content que una doneta així és el millor dels dons:

T’estimo perquè no sabries dur llampants vestits de seda
dels que s’arrosseguen per sales i catifes de palaus;
T’estimo perquè et guaites el luxe amb la mirada freda,
i el teu port senzill es reflexa en els ulls blaus…

T’estimo perquè no et plauen braçalets i arrecades
ni t’enlluerna l’esplendor feridora dels penjolls;
tens l’anell de prometatge que és la joia més preuada
i la cadeneta de la Verge que t’enllaça el teu blanc coll.

T’estimo perquè mai he vist el punt de coqueteria
i el passar-se estones llargues al vidre del mirall
ni l0engüent i crems ton esquer, vana mercaderia
escampada per les sales d’espectacles i balls.

T’estimo perquè essent-te plaents les tardes de cinema
emportada de la bellesa d’un paisatge al teu davant estés
quan has cenyit al front, de mare la subtil diadema;
del llenç les meravelles panoràmiques t’han dit res.

T’estimo perquè ets franca de castes lleis i prejudicis
i enfrontar de la vida les maltempsades i perills…
I perquè jamei ciguin en el fanguissar de plaer i vici,
has ensenyat devotament a resar cada jorn a nostres fills.

I que, avara d’ells, no has volgut dar-los a mans estranyes
perquè saps prou bé que com la mare ningú els sap pujar
aquests bocins de cor tendres que has dut en les entranyes
i demanes al Bon Déu que siguin l’esperança del demà!…

T’estimo perquè esclava d’ells, sempre amorosa i abnegada
dia i nit vetllant en el bressol, febrosos i malalts…
I quan la Parca ens robà la nina angelical de revolada
et vegí resignada cristiana de creure’ls en paradisos terrenals!

T’estimo perquè a l’arribar al final de la feixuga jornada
de retorn del treball amb esperit i nervis destroçats;
m’esperava una llar polida, flairosa amb la taula ja parada
i el somriure als llavis, i dolçament els meus has besat…

Les preocupacions fugien, i el rictus de la cara seriosa
al penjar-se al coll amb un abraç els angelons de Déu
i m’he dit: -“Que de la vida només compta i val aquesta cosa
sacrosanta: De muller que t’aima i mare dels fills que veus ben teus”…

T’estimo al passar dels anys hi ha en tu igual mesura i ordenada
perquè et desvius per tots; i no et crida ni veïnatge ni carrer
T’estimo al anar a col·legi els fills amb la testa clenxinada
s’hi veu la mà de la marona que amoixa i acarona i fa tan bé.

T’estimo perquè no ets gens amiga de coros i rotllanes
sorda als murmuris de comares amb veus tallants de xafardeig
sols escoltes atenta el so alegre o trist de la campana
deixant sentir el seu condol pels morts o somrient per un bateig.

T’estimo perquè et plauen com jo els llibres i les rimes
i unes notes de cançó i de música et porta un ensomni dolç
i prefereixes la bellesa de les ànimes que volen en altes cimes…
abans que la del cos míser que dintre poc tornarà pols!…

T’estimo perquè aprop teu he sentit intensaent bell doll de poesia
amarats d’ella ens allunya de l’escòria de la vida terrenal
I perquè amb tu he vist l’eterna llum que s’aclareix i es destria
amb l’esperança de l’altra vida que serà en un món més sideral.

I seguiré estimant-te sempre, muller fidel i bondadosa
creient en tu a l’horitzó meu hi brilla l’estrella de la sort
fins que el bon Déu em deixi sentir el postrer perfum de rosa
de la teva mà blanca quan em clogui els ulls en l’hora de la mort!

Per a gaudir després en el cel de les hores plàcides i clares…
i en la felicitat de ses esances tornarem a juntar-nos tendrament
en l’entorada companyia dels germans, els fills i els pares
per a no separar-nos jamai!… Per sempre! Eternament!

 

Nit de Nadal

En l’ample volta del cel estrellada,
i dins l’esglesiola tan il·luminada
no sabriem pas dir que té aquesta nit…
Porta un ensomni en un món de sorpreses
i l’etern misteri de coses incompreses;
que de tants de segles tenen alt sentit…

I en les cantúries d’antigues nadales
hi ha com un batec de seràfiques ales
que van apropant-se amb la dolça cançó:
la cançó anònima del “Noi de la Mare”
que lliure, ressona en la nit bella i clara
i estremeix els cors d’estranya emoció!…

Dins l’aire i sons dels cants de matines
i de les piadoses i puríssimes nines,
que en els ulls hi brilla divinal claror…
en aquesta nit de fred, de neu i de gebre,
ens sentim més aprop de l’humil pessebre,
i més amorosívol i tendre el caliu del cor…

al contemplar a l’Infant damunt quatre palles,
qui ve a nosaltres sense abrigall ni envolcalles
ni mica de la tebior de llit, coixí ni breçol…
Sols l’alè del bou i la mula amb la companyia
del fuster de Nazaret i la virginal Maria
amb l’alegria de l’albada nova i esplendorós sol…

Sentim en aquesta nit el despertar de la nova aurora,
amb aquell amor franciscà als ocells i a la flora
que penetra en els cors de la desvalguda humanitat!
I tots els mortals postrats als peus de l’infantó que plora…
i en l’ordre nou d’un món millor que dóna bo i enamora
complir-se la nova de: Pau en els homes de bona voluntad.

 

Enyorances…

T’he tornat a veure, i, amb els anys pesants,
nostres pàrvuls dies em semblen llunyans…

Ere’ts una nina plena de gràcia, somniadora.
Els teus ulls daven sensació dolça d’aurora
a quina carícia s’obren els pètals de les flors.
Per això encara el teu cor és una rosa…
i avui al veure’t he tornat a sentir aquella cosa,
i he recordat el bell jorn de ta primera comunió.

Mostrant ta puresa anaves de blanc vestida
amb el llarg vestit de les qui comencen nova vida…
que jo creia com aparició de verge nupcial…
I encar sento del rector el murmuri de veu pia
mentre la mà ungida et donava la Santa Eucaristía
en mig de les cantúries musicals de l’església parroquial.

“Corpus Dómine nostri”. Per ser tan blanca i bona
i perquè en les ànimes pures sols el bé hi ressona
Jesús volgué invitar-te al seu diví sopar.
I jo amagat, esporuguit darrera una pilastre
esguardava a la figura de verge d’alabastre
i a tu avergonyit, no gosava pas mirar…
Mentre regalaves recordatoris de Sant Josep i de Maria
jo combregava ja en l’art amb hòsties de poesia
que des de llavors haurà estat bàlsam pels meus turments
i t’obsequiava amb la primera flor de la meva fantasia
que cel·lebrava joiòs el faust d’aquell gloriòs dia
que m’avivà el sentiment amb la flor del pensament!…

Seguírem veient-nos. ¿Te’n recordes? Veia amb ta dolcesa
la felicitat, i el benestar en la teva cara encesa…
i amb la teva sola presència el cor meu com sofreix…
El present? El futur? En solcs d’una enyorança
hem de posar i sembrar la llavor de nostra esperança?
Que és trist viure pel record que no existeix!…
Més, ai! cru és el dir-ho: La joventut que adorna
amb els seus ensomnis la realitat, ja no retorna
i amb els primers amors el cor encar retruny!…
i retornarem a evocar-los en la propera vellesa,
les ressurreccions d’amor i d’infantesa
que avui en la tardor veiem tan lluny!

 

Al·lelí

Al·lelí petit, obscur
que arrenquí del vell mur
en el palmell de la mà
per ton misteri desxifrà:
¿Ets la xifra, en ta poncella
de l’eterna meravella?…
Si en el mon jo sabés
la vera causa quina és!…
del teu perfum tot l’anhel
de ta tija i de l’arrel!…
Faries que comprengués
el que Déu i l’home és!…

trd.

Ametller arbre fidel
que amb ta verdor dolorida
mostres la soca ferida
sota la grisor del cel.
Com tu dins l’hivern cruel
voldria treure florida.
Més la vida em torna gel,
i atu el gel et torna vida: