A tú, Teresa, fidel companya…
en les hores d’alegria i de dolor…
I
Ella i jo per un camí
solitari caminave’m,
que travessa un prat florit
envoltat d’unes muntanyes
on remoreja un rierol
entre l’ombra d’una obaga…
Contemplava jo els seus ulls
de color de cel en calma…
i li diria amb els meus
el que el meu cor tant callava…
I ella, el llavi entreobert
del vermell de la magrana,
té un somriure que promet
falagueres esperances!…
Amor! em deia el murmuri
del fontinyol d’aigua clara…
Amor!… anava dient
el despuntar de l’albada…
i, amor! la posta de sol
allà al caure de la tarda!…
Amor! mos llavis humits
besant la seva ma blanca…
de l’estimada angelical
que em somreia i em mirava…
I abaixant aquells ulls,
-cara i llavis de magrana-
em digué amb accent dolç.
´T’estimo amb tota l’ànima!…
Embriac de tan feliç
vaig caure a les seves plantes
i apoiant el caparró
al dolç coixí de sa falda…
em sentia un infantó
que la mare agombolava…
I quan els seus ulls de cel
amorosos em miraven
amb el seu somriure obert
dels seus llavis de magrana…
hi trobí aquella dolçor
de la primera besada…
Ella mira tots costats
per veure si algú espiava
i llençà un crit d’espant!…
Mirí on ella mirava
i vaig veure una creu
de pedra, un xic llunyana
sobre l’alfombra del prat
i la verdor del follatge,
de cara al cel blavós
magestuosa s’alçava
plantada allà al bell cim
de les grandioses muntanyes!…
Ai! semblava recordar-nos
sa silueta retallada,
que bellesa i joventut…
i el temps feliç prompte passen…
II
Quan després del jorn feliç
de les nostres desposalles…
la vida era un cel serè…
i eren lluny les nuvolades!…
Quan omplia nostra llar
xiscles d’ocells i rialles!…
de dos fillets bells, rosats…
que Déu volgué regalar-nos
per a que fossin nostre Nord!
i nostra estrella de l’alba!…
com els dels contes de Reis…
apar trets d’una rondalla!…
El cor de joia ple a vessar
amb aquells gran goig dels pares,
al veure’ls créixer… pujar!…
i ésser els puntals de la casa.
Nostre cor fou ben currull
d’aquesta alegria santa!…
I aquell bell caminet
petjat per les seves passes,
que n’era de bonic i hermòs!
allavors gens solitari!…
amb el córrer dels infants
que com ocells refilaven!…
i el verd tendre de l’herbei
les flors i els palets parlaven.
I un jorn amb els de retorn
poc a poc a nostra casa…
ella, de natural reialler,
mostrant les seves dents blanques…
de sobte, amb posat greu
i d’espant la seva cara.
com si un mal pressentiment
rondés a prop per nosaltres,
com un negre borinot
amb el zum-zum de les ales…
que un cor supersticiós
sent la dissort i desgràcia!…
altra volta a l’horitzó
en la ratlla tant llunyana…
de cara al cel Blavós
veié la creu dreta alçar-se,
i dir-nos: Quan fràgil és el món…
i que el temps feliç, prest passa…
i la felicitat d’aqquest món
per nosaltres n’era massa!…
***
Quan un d’aquells angelets
-el de més tendroses galtes…
sedós cabell rinxolat
com el de la seva mare…
-Bocí de vida dels dos!
un troç del cor i de l’ànima!-…
Aquell lleig negre borinot
amb el zum-zum de les ales
amb un aire malestruc
anava rondant per casa;
missatger de la dissort!
ambaixador de desgràcies!…
I del Casal on vingué,
on la cigonya deixà caure…
passats quatre bellíssims anys
entre xisces i rialles!…
a retornar volgué el Destí
predestinada a una cambra
de la Clínica-Hospital
amb aquelles monges blanques…
guaridores de tants mals!…
bàlsam per a tantes llagues!…
quines néixer l’havien vist
en aquella Santa Casa;
on veié la primera llum
d’eixa trista vall de llàgrimes!…
com la veieren morir
envoltada de bells àngels
que allà al peu del capçal
feien molt bella rotlanna!…
a vora del llitet blanc
d’aquella tan blanca estança!…
Qui li ho hauria de dir?…
que hi seria de tornada
quan angelet més grandet
amb la pell més tendra i blanca…
d’aquell cosset vincladís
qui ja tenia belles ales!…
Amb uns ullets més oberts…
ja un xic entenimentada!…
per al cosset estirar
allà al damunt d’una taula,
prop les sondes i bisturís
i gases esterilitzades!
amb perfum fort de cloroform
escampada per la sala,
que ens omplena les narius,
ens ennuega i ens tapava!…
privant respir i sentits…
tot al vidre de la taula!…
on unes molt destres mans
del jove doctor enguantades
juga amb l’esquinç obert
en la neu de les entranyes!…
Carn viva de la nostra carn!
tan tendre i martiritzada!…
Sang roja de la nostra sang!
que de ferides raja!
Fent pugil·lat amb la Mort!
ferotge lluita amb la Parca!…
per a que no se l’endús
per a prendre-li de ses grapes!…
qui de puntetes s’apropà…
sens avisar ni demanar-ho!
sens mirar si albats infants
orgull i gran goig dels pares!…
ni si són bocins del cor…
i pedaços de nostra ànima!…
acompassat bategar seu;
que prest voldria parar-se!…
i la claror dels seus ulls
poc a poquet apagar-se!…
per a la seva animeta volar
a dalt el cel amb els àngels!…
que a la vora del capçal
li feien bella rotllana!…
per endur-se-la amunt… amunt!…
volant tots junts per els aires!…
III
Clavàrem al Crucifix
els dos les nostres mirades…
amb els ulls i amb tot el cor
pregàvem i imploràvem!…
i Ell impassible i mut…
testimoni de batalles…
que s’entaulen allà dins…
en la il·luminada sala…
(grans operacions
de la Ciència avançada!…)
per a vèncer a la Mort!
prendre vides de ses garpes!…
I amb els seus braços oberts
a les penes i a les llàgrimes
com un eternal abraç
a la humanitat desamparada!
ens digué com la gran creu
de pedra, de la muntanya!:
“-Totes les coses d’aquest món,
totes fugen… totes passen…
Sols valen i comptaran
les eternes que hi ha en l’altre!..”
***
Que era trist!… Quin so més trist
tenia aquella campana…
quan a l’endemà al dematí
del mal somni despertàvem!
Amb incertesa i neguit
vaig cridar: -Teresa estimada!…
i al veure el rostre solcat
per abundoses llàgrimes…
vaig recordar aquella Creu
i el Crucifix d’oberts braços
a tots els desesperats
per la pena i la desgràcia!
Que trist! Quin so més trist!…
tenia aquella campana!…
***
Aquests éssers que estimem!…
i ells estimen i ens abracen…
Per què se’n van?… Oh Déu meu!…
Déu meu!… perquè ens marxen?…
Si per lleis misterioses
que el nostre cervell no alcança
per a treure’n l’entrellat,
i el misteri endevinar-ne!…
per fondre’s en un de sol…
quan s’ajunten dues ànimes!…
per a recollir després el fruit
que Vós voleu regalar-nos…
Per què ens deixeu a nosaltres?…
Per què no fugir plegats?
com en aquelles catàstrofes!…
i no pas uns dalt al Cel…
i a la terra ingrata els altres!…
Els uns volant alt… ben alt…
i els altres arrossegant-se!…
IV
Molts dies al cap al tard
ple d’enyor i de nostalgia!…
amb la pena fonda al cor…
per aquell camí sol… passo…
Veig les flors!… Quina tristor!…
fins les pedres com ploraven!…
Aquell caminet d’abans
que n’és avui de solitari!…
el que travessa el prat florit…
entre mig d’unes muntanyes!…
En la cançó de la font
hi ha un silenci fet de llàgrimes!…
Només s’obira la Creu
que magestuosa s’alça!
com un testimoni mut
de la felicitat passada!…
i entre la verdor del prat
i la remor del follatge…
escolto una veu que em diu:
-Vine i resa a mes plantes!…
que jo et faré el viure lleu…
i et seré una companya!…
i entre la terra i el Cel
faré d’intermediària…
I com el Crist de l’hospital
que sempre té oberts els braços
a tots els desemparats!…
a la humanitat que sagna!…
La fragilitat va pregonant,
de les coses d’ací humanes!…
tot Vanitat de Vanitats!
només hi som de passada!
per assolir el blau Cel…
a la fita d’arribada!…
on hi haurà la Veritat
de les eternes i immutables!!
(Publicats en el setmanari “Sallent” entre abril i juny de 1954)
A tu, Agnès amb qui compartíem