Maig

Matí de maig. Quina bellesa!…
Si aquest esclat fos etern!…
Desvetlla Naturalesa
lluny del sopor de l’hivern!…
que es presenta engalanada
amb floretes de tots colors,
i tota ella embalsamada
de perfums embriagadors…
La noia tendral que passa
mostrant l’escot i braç nu
la joia que li rebassa,
amb la llum que a l’ull li llü…
I aquesta altra de pell bruna
que renta la roba al riu
que contenta amb sa fortuna
tot el rostre li somriu!…
Infants en l’edat enjogassada
a flor de llavi els brolla la cançó
i fins l’àvia de passa a compassada
diríeu avui té més braó!…
Veig entre mig duna branca
que gronxant-la mou el vent
aquella masia blanca
que ens desvetlla el sentiment!…
amb la mare que ha estat santa arca
per a guardar els fills vivents!
i l’amo amb l’amor del patriarca
que es contempla els fills i va rient!
Als seus peus l’immensa prada
ginesteres d’un groc intens,
i la muntanya escarpada
i els sol del matí lluent!…
sota del salze, de la seva cabellera
un vailet i la parella de bous
i unes veus cascabelleres
que dringuen amb riure nous!…
I puja al cel un himne de la terra
el càntic de pau dels llogaters humils
i pregonant-lo s’escampa per les serres
junt amb els cants de res dels camarils.

Matí de maig. Quina bellesa!…
Aquest esclat feu-lo etern!…
Renèixer com mare Naturalesa!
Lluny dels sopor de l’hivern!…

 

Tardor en la piscina

S’han allunyat a poc a poc els dies calorosos
han passat de pressa aquelles grates vacacions…
Als ulls dels infants hi ha la nostàlgia dels dies venturosos,
al retornar a l’aula amb els verbs i les oracions.

Amb les primeres fulles començant  a ser daurades
d’ací i d’allà dels arbres a punt de caure pel vent
en unes hores plata i or vell  clar pel sol tornasolades,
la tardor també porta el seu encís i encantament…
al veure que en els roserars encar hi ha flors esbadellades
i en le caure de la tarda llangorosa, lentament…
s’alçaren uns focs-follets d’eixes belles capvesprades;
i una bafarada de fragància puja en l’encesa del ponent.

Passem pels corriols en la simetria de les fulles ben tallades
on respirem la lleu sentor de les darreres roses dels jardins,
que ens fan sentir enyor de les primaverals, evaporades,
en el silenci interromput pel trepig en els pedres dels camins,
i el lleu fresseig de l’acer de les agulles de fer randa
de la mare que vigila els fillets jugant al seu davant;
i la veu melos que els aguarda d’allunyar-se en altra banda
gaudint tots junts la placidesa de la tarda radiant!

Deixem cruïlles i placetes, i ens plantem en la bolera
al capdavall on para, al davallar de la suau pendent
on avui els bolos i les boles restaran ben presoneres
esperant torni el bon temps amb el seu esbargiment.

Al costat hi ha, de patins i tenis, dues llises pistes
on, àgils cames, braç estès o amb la raqueta a la mà
admirem l’agilitat i la blancor d’unes noies jamai vistes,
i la rosella a cada galta de tant córrer i jugar…
i entrarem melangiosos en el recinte gris de la piscina
que en la tardor té un aspecte trist, fred, silenciós…
i entreveiem per entremig del malva de boirina
aquella bellesa de bust i de figura del cos tendre, formós…

I apart sentir el ressó i cascabelleig de xiscles i rialles,
i el bullici i bellugueig que encara no són gaire llunyans
i aquelles vetllades plenes del dissabte de lluita i baralles,
amb la xiuladissa i aquell frenètic picament de mans.

I les casetes-vestuari al batent, solitàries, buides;
i demès compartiments, dutxes eixutes, muts i abandonats…
Sols com dos espectres en Canudes i en Jeroni qui la cuida,
amb un puntet de tristes i melangia en els posats.

Contemplem verda blavor de l’aigua tranquila, aturada;
que en la lluminosa posta hi posa un to rogent;
i en les primeres ombres que s’apropen la faran més desolada;
i ens preguntem: -On és i on para el bé de Déu d’aquell jovent?…

Algunes d’aquelles noies amb cara i ulls d’enamorada,
anirà rondant del braç d’un amic en ple festeig?…
i aquells minyons atlètics, de bell estil en la braçada
perdent el temps en un futbolí o billar al Passeig?…

Alguns d’ells son a l’escola per a l’ànima enfortir-se,
i en l’estudi i en el saber nous horitzons entrellucar;
altres, qui sap, en un cul de cafè o tasca divertir-se,
i a ben segur en tota la hivernada no cuidarà del seu cos sa.

Per això els associats fem vots perquè la crida oberta
en bona hora arribi al cor del poble manresà;
de poder portar a terme la gran obra de la piscina coberta,
on a pleret, infància i joventut dintre el seu clos acamparà!

I aquelles figurines de pell bruna, modernes i avançades,
amb la seva gràcia i encís del seu pas lleuger, joliu,
rera els finestrals resplendir com joies ben preuades,
i dins la tebior i companyia, l’hivern serà amb sol d’estiu.

Per al millor desenvolupament d’una joventut més sana i forta!…
acudiu seguint les petges de l’admirable President!…
I veureu amb ell els bebeficis i el prestigi que a Manresa això reporta
amb l’orgull d’ésser del seu ordre la primera del nostre continent!

(Transcripció del setmanari “Sallent” nº 89 Novbre. 1956)
Publicat al butlletí del C. Natació Manresa. Maig 1957)

Festa Major

Quan l’emperesida albada porta el lent escurçament de tarda,
i un dolç perfum el pas de la Mare de Déu del ros Agost…
i allà en el llom de la muntanya veu el pastor que el ramat guarda
en els oliverars i vinyes el trull de l’oli daurant el cup de most.

Veu en relleu la bella comarca espessa d’arbres barrancosa,
tallada pel bell mig per l’aigua de dosr  rius: Llobregat i Cardoner,
que en cursa brava proclamen la riquesa de la plana esponerosa
i en entonen l’himne al progrés i al patriotisme: glòria del terrer!

És allavors que la faç noble de Sallent i Manresa s’engalana,
de bonicoies, i ruborosa i digna, celebren ses gaies Festes Majors,
i fins les seves noies, veureu treure l’esplet d’una florida ufana,
amb alegria als rostres i una claror als ulls, promesa d’amors…

I és en ses rialles i en son aire gentil que atrau i imana.
i en el picaroleig de veus en l’ambient de meravella del passeig;
que com una riuada proclama l’encís i la gràcia de la dona catalana,
que amb sa bellesa, generosa, us convida i us crida als seus festeigs!

I en la corrent de joventut, i en la dels rius mansa o desbocada,
tant en matí boirós, o ple de llum i de color de cel d’un to rogent,
els dos camins veiem unir-se i fondre’s en un bes i una abraçada
la Pubilla del Bages i la Pàtria de Sants que és la vila de Sallent.

Que si a l’avançada en el segle divuitè la vila de Manresa,
era la primera en fer sentir la música de milers de velers i de telers,
amb la cançó industriosa d’un rosari de fàbriques també hi resa
la pàtria sallentina, amb l’orgull del fumeral del seu “vapor” primer.

Que si una s’aixecava indomables al sentir les franques canonades,
i el clarí de guerra de la campana a rebat, del nostre Somatent!
Llobregat i Cardoner amb les aigües de la Fe i Amor il·luminades
les dos amb un Present! retornaren vistoriosos patriotes de Manresa i de Sallent.

Nostre prec fervorós per eixes ciutats d’uns valors tan riques,
que han crescut i lluitat juntes fent via com els dos rius paral·lelament
al compàs de la important indústria, i al pas de ses noies boniques
puguin celebrar amb bona pau les seves Festes, sempre, eternament!…

 

Cançó de la teixidora

La dilgent teixidora
s’alçarà ben d’hora,
sap que el temps és or.
Passa gronxadora
i el somriure desflora,
que fa la felícia del cor.
Graciosa i riallera,
desinvolta i feinera,
per el guany i el menester,
amb la carona encisera
es mou davant i darrera
de la pessa del telr.
I enfila la llençadora
amb un art encantadora
que hi té fe i devoció.
Promesa esperançadora…
s’encomana a sa vora
el fervor de sa il·lusió…
En el demà que, estimada,
amb bon company desposada
i mestressa d’una llar…
Veurem parella abandonada:
-Noserà malaguanyada;
direm, trobant-la a mancar.

Fins que una altra teixidora
tan bella i encantadora
que és un gai pomell de flors.
I en els jorns en nostra vora
sentim sa presència encisadora
respirant la seva tan dolça sentor…

Mentides

Em plaus perquè saps
tant de dir mentides.
si diguessis veritats
no m’agradaries…

Quin sabor tan dolç
que té la mentida!…
És bona, és noble,
i és decisiva.
I la veritat
que tonta i insípida!
Sempre és igual
somni en la llunyania…
esperada i coneguda;
que un se’n cansaria…
En canvi el mentir
que bo i que dolç
quin sabor de delícies!…

T’estimo, perquè saps
tant de dir mentides…

 

L’amor

És una planta tan minsa i petita
aquesta flor tendre d’amor,
que l’aire de l’absència foragita
sense les perles nades amb el plor.

I em dol d’haver-te servit com una infanta,
l’haver-me sentit el teu esclau als peus lligat!
i d’haver-te adorat i venerat com a una santa
i que l’ull meu t’hagi seguit extasiat!…

Això sento avui després de quinze anyades,
després d’haver rebut qui-sap les vergassades!
quan només de tu en resta una ombra de recer.
perquè tinc l’animeta assenyada, assossegada
i puc dir que fins la imatge de tu tinc oblidada,
mentre espero pacient l’abraçada de la Mort!

La novella casadeta

A: C.N.

La novella casadeta
llavi tendre de carmí,
finor de cintura estreta
apar ella estar feta
del primer alè diví.
Ben desperta i matinera
mou’s amb gràcil bellugueig,
quan passa per la vorera
es fa mirar endarrera
aquell suau balanceig.
Al despuntar de l’albada
-claror i ombra entremig-
un bon xic força allunyada
la pressentim tan alada…
i endevinem son trepig.
I en el bru i posat de cara
sembla venir d’un terrer estrany;
de cocoters, pinyes i atzavara,
que al trobar-les ens torba i para
i es fa sentir com un plany
de que les núvils belleses
no siguin sempre eternals!…
de que les nostres princeses
fràgils perles de turqueses…
curt és l’encant virginal…
La novella casadeta
que trobem cada matí;
que amb sa cintura estreta
sa imatge i silueta
aquesta cosa ens fa sentir.

 

Nit de Nadal

En l’ample volta del cel estrellada,
i dins l’esglesiola tan il·luminada
no sabriem pas dir que té aquesta nit…
Porta un ensomni en un món de sorpreses
i l’etern misteri de coses incompreses;
que de tants de segles tenen alt sentit…

I en les cantúries d’antigues nadales
hi ha com un batec de seràfiques ales
que van apropant-se amb la dolça cançó:
la cançó anònima del “Noi de la Mare”
que lliure, ressona en la nit bella i clara
i estremeix els cors d’estranya emoció!…

Dins l’aire i sons dels cants de matines
i de les piadoses i puríssimes nines,
que en els ulls hi brilla divinal claror…
en aquesta nit de fred, de neu i de gebre,
ens sentim més aprop de l’humil pessebre,
i més amorosívol i tendre el caliu del cor…

al contemplar a l’Infant damunt quatre palles,
qui ve a nosaltres sense abrigall ni envolcalles
ni mica de la tebior de llit, coixí ni breçol…
Sols l’alè del bou i la mula amb la companyia
del fuster de Nazaret i la virginal Maria
amb l’alegria de l’albada nova i esplendorós sol…

Sentim en aquesta nit el despertar de la nova aurora,
amb aquell amor franciscà als ocells i a la flora
que penetra en els cors de la desvalguda humanitat!
I tots els mortals postrats als peus de l’infantó que plora…
i en l’ordre nou d’un món millor que dóna bo i enamora
complir-se la nova de: Pau en els homes de bona voluntad.

 

Dijous Sant

“El cel i la terra passaran,
però les meves paraules no…”

Del traüt de la ciutat tot l’any n’és apartada
i s’hi respira pau i calma al meu carrer…
I una placidesa dolça envaeix la meva barriada,
allunyada del brogit d’un viure massa belluguer…
Es veu torbada avui per fregadís suau de passes,
per un fi volateig negre de randes i mantells,
per lleu xiu-xeig i remoreig de la devota massa;
clares veus de jovenesa, brollador de rostres bells…
Esguardo les madones alades, esbeltes, endolades,
els escau el negre i el polsim puríssim a la faç…
i les cabelleres de romaní i espígol perfumades:
en l’ambient de redempció del Sant Dijous son desenllaç!
Veig als colls la blancor i finor castíssima de lliri
com medalla de plata o creu d’or damunt el pit,
Recordo la creu i la túnica del jorn de calvari i de martiri!
i un ensomni d’esperança que llisca al cor ben afligit!…

En l’aire un tintineig de res, de sermó i de rosari,
a flor de llavi es desdibuixa una ferventa oració,
un místic recolliment postrats a davant del seu Sagrari…
de les noies que imploren més gràcia, més perdó!
La multitud es mostra pia, devota, arrepentida
i tota la tarda passa i repassa sens parar
com passen les hores del rellotge de la vida…
A dalt al cel hi ha un cantar i un plorar
I en la penombra melangiosa de la tarda,
i en la primera encesa de llums capvesprals
el cor no sentirà gens de paüra i de basarda
i d’Etern Via Crucis, seguirà els caminals…
i la figura del Crist jacent, allargassada
i en el rostre modelat per la cera de la Mort!
l’ull entreobert i el vel llastimós de la mirada
ens diuen d’unes ancles per arribar salvats al port!
I en l’ànima un pesar la commovia i flagellada,
li ha semblat en la faç del Crist veure-hi un plor..
per la humanitat sens fe, pel plaer adalerada…
en fan escarni i befa i no els mou la compassió
embriagada de vamitat, d’orgull i d’incertesa,
mísser humà, arribarà a encarar-se amb el Sant Crist!
Ell impassible contempla ses faltes i flaqueses
les cinc llagues obertes… sangonant… el posat trist!…
A punt el perdó per l’odi, la ignorància, estupidesa
que avui, igual que ahir, després de segles i anys!…
personals egoïsmes, torts, injustícies i baixeses…
ofereixen la mateixa lluita i esquer d’iguals enganys!

El pensament vola a unes regions remotes, ignorades,
veient passar aquesta processó de gent del Dijous Sant!
que rodola llisa… Feu que no torni furiosa turbonada,
que el riu de la història no es tenyeixi de més sang!
En aquest Dijous Sant ens sembla més arrepentida
en aquesta tarda que al meu carrer quieta va passant…
té l’aire, el rostre humil, i la passa recollida
a la nit més concentrada, que la lluna fa brillant
i ens deixa dintre nostre una estel·la lluminosa
de la resplandor que avui hi ha en els monuments…
Del brill dels ulls de les madones precioses
que és un poema d’amor i fe que escampa els vents!
De la doctrina de Jesús predicada en la vall de Galilea
que eterna ressona dins els cors com un bell cant!
I la paraula bondadosa de perdó que en sa agonia deia:
-“Predoneu-los, Pare, que no saben el què es fan!”…

Em plau…

A l’esposa

Em plau quan fas de mare…
apoiada en el breçol
amb l’alegria a la cara,
amb el fillet com un sol.
Que et segueix amb la mirada,
i que al veure’t ja somriu;
i tu de joia ets omplenada
al veure’l despert, tan viu.
L’agafes, lleu l’abraçada
com qui duu un ric tresor
i et sent rica, afortunada,
més que curulla  de l’or.
L’hi treus les seves robetes,
l’hi canvies els bolquers,
i ell belluga les manetes
i els seus peuets encisers,
que a dins l’aigua xipollegen
sense que esclati cap plor.
Els meus ulls s’hi humitegen
del goig que no cap al cor…
quan te’l poses a ta faldona,
tan bonic, tan eixerit,
i els seus llavis i galtones
es confonen amb ton pit…
I amb la cara il·luminada
de les mares la claror,
que és tan esperançada…
com un novell horitzó…
Tinc l’animeta agombolada,
d’aquesta quieta serenor…
de la doncella estimada…
Me’ls guaito amb gran amor!…
Em plau veure’t fer de mare,
de jorn, de vespre i de nit…
quan la cançó de ta veu clara,
del teu llavi, l’ha adormit…