Records muntanyencs

“Les cames són les ales del cor…”

Ací dalt, entre muntanyes, el sentiment és més viu i l’idea és més pura,
l’amor a la terra nos tra es desvetlla i penetra més endins del cor…
i tot es contempla amb els ulls de l’a`nima des de l’altra pastura…
on gaudi de primer amor perdura pel do d’una, com amiga, lleial i millor.

I és goig diví i turment l’encís lent i ardent de sa immortal divina harmonia
d’aquesta magnífica criatura, única de gràcia en l’alba de pàl·lids rubors…
enorme i immòbil a Ponent en silenci, trèmul parpelleig d’estrella hi moria..
i en l’immensa volta del cel immaculada: promesa i esperança de màgics colors.

I en un fons sense límits de l’espai, es retalla argentí perfil de cresta rocosa,
de quina branda neix punt diamantí, invisible desplega en arc la bella claror
d’un raig de sol, traient la barrera entre cel i món, on és tan nova tota cosa;
i la carícia efusa mou l’herba i l’adreça, i en triomf obre més i més els pètals de flors…

A migdia, com si el món s’hagués fos entorn la muntanya transparent, quietona,
allà dalt la cima l’esperit reposa entre dos infinits: cel i terra, llum i serenor..
brillant al desig, cercle de calor i vida sentim al cos l’ona dolça i tebiona…
lluny les mesquineses de la terra baixa: lluny de la mentida, enveja, enuig i rencor…

esbandits pel sol d’or i l’airet de la tarda, fi de la llunyanies i de melangia
l’encant del meravellós paisatge: de camins i pobles apacibles, som amo i senyor,
i l’aigua manyaga i errant entre prat i arbreda arriba al cor distant, la correntia…
del seu cant qui sospira entorn la bellesa pura qui duu la presència del Gran Creador.

I hi ha arreu les notes de misteriós ritme de música profundament mística i religiosa,
quina la voltant la contrada formosa és donada a sentir l’exquisidesa de celístic chor…
per a l’inquietud oferta i elevació d’esperit de la cúpula solemne i prodigiosa
del blau cel davalla majestuosa i ressona en la vall qui, com catedral, de l’interior
n’ix vibrant la lira sonora de la solitud en arpegis i coratjosa alegria…
reconfortant miraculós en la lluita del viure: el més trist i dolç dels dolors!

I tan en l’ascens  i descens de la muntanya: ala estesa, renova la força i la energia
el plaer innocent de la vida humil sense temor, i a distància i a altura ens fa vencedors.
Beneïu, Senyor, al muntanyenc: al ser escollit per a copsar i estimar la muntanya amiga encantadora
a l’amic d’inquietud matinera i nobles afanys d’aprendre amb ella els vertaders valors
de les gestes i glòries de la terra nostra i sa incontenible iniciativa ferma i creadora…
i dins la tranquil·la claror de la mirada de germana gran forta i bella i agomboladora…
vetlla pel germà petit nascut de l’entranya més íntima, al cor la fe en nova era de glòria i esplendor.

Maig

Matí de maig. Quina bellesa!…
Si aquest esclat fos etern!…
Desvetlla Naturalesa
lluny del sopor de l’hivern!…
que es presenta engalanada
amb floretes de tots colors,
i tota ella embalsamada
de perfums embriagadors…
La noia tendral que passa
mostrant l’escot i braç nu
la joia que li rebassa,
amb la llum que a l’ull li llü…
I aquesta altra de pell bruna
que renta la roba al riu
que contenta amb sa fortuna
tot el rostre li somriu!…
Infants en l’edat enjogassada
a flor de llavi els brolla la cançó
i fins l’àvia de passa a compassada
diríeu avui té més braó!…
Veig entre mig duna branca
que gronxant-la mou el vent
aquella masia blanca
que ens desvetlla el sentiment!…
amb la mare que ha estat santa arca
per a guardar els fills vivents!
i l’amo amb l’amor del patriarca
que es contempla els fills i va rient!
Als seus peus l’immensa prada
ginesteres d’un groc intens,
i la muntanya escarpada
i els sol del matí lluent!…
sota del salze, de la seva cabellera
un vailet i la parella de bous
i unes veus cascabelleres
que dringuen amb riure nous!…
I puja al cel un himne de la terra
el càntic de pau dels llogaters humils
i pregonant-lo s’escampa per les serres
junt amb els cants de res dels camarils.

Matí de maig. Quina bellesa!…
Aquest esclat feu-lo etern!…
Renèixer com mare Naturalesa!
Lluny dels sopor de l’hivern!…

 

Al·lelí

Al·lelí petit, obscur
que arrenquí del vell mur
en el palmell de la mà
per ton misteri desxifrà:
¿Ets la xifra, en ta poncella
de l’eterna meravella?…
Si en el mon jo sabés
la vera causa quina és!…
del teu perfum tot l’anhel
de ta tija i de l’arrel!…
Faries que comprengués
el que Déu i l’home és!…

trd.

Ametller arbre fidel
que amb ta verdor dolorida
mostres la soca ferida
sota la grisor del cel.
Com tu dins l’hivern cruel
voldria treure florida.
Més la vida em torna gel,
i atu el gel et torna vida:

 

 

Renaixença

És el gran despertar de la terra. És l’aigua
que baixa cantant les cançons d’abril;
és l’arbre que sent correr dins la seva sàvia
i el cor que batega dins el pit, tranquil.
És la llei del mon. La suprema energia
de la Naturalesa que renix amb un dolç esforç;
és la rosa escarlata que d’amor en porta la flaire
en la clara albada en que desperta el món misteriós.
És la rialla encantadora de noia en l’adolescència
saltant i bricant en unaplatja sorrenca de mar…
o extasiada davant l’immensitat de la volta estrellada,
del cel que ens dona el to i l’idea de l’eternitat!…
És la llum matinal que es transforma en gemmes rosades
és aquest ocell en l’aire que passa xisclant
és aquest murmuri d’aquesta font d’aigua clara,
i és aquesta fruita olorosa dels arbres penjant.
Benvinguda, oh sàvia Primaver, tan dolça i tendre
que retornes a renéixer després de la mort aparent!
A ta pietat s’acullen l’ermot, escardots i cendres,
i la teva alenada, no saps com ens fa el cor content!

Manresa, abril del 1953