En l’estació

La llum incerta de les faroles
destaca els arbres arrenglerats.
Llüen com perles les gotes soles
dalt de les branques amb bell esclat.

Envolta l’andana una lleu boirina…
El tren s’apropa, xiscla estrident
i cau la pluja menuda i fina
i hi ha fantasmes pel firmament!…

¿On va eixa multitud presurosa?
On tindrà la fita tota aquesta gent?
Quines esperances de color rosa?
i a quins els espera ignorats torments?

¿I aquesta noia de cara encisera
que té un mirar tot esbatanat?
Dóna al temps ses hores tan fugisseres
d’una sort fonda i records sagrats?

Que la segueixe amb la mirada
d’un foll desig els empleats…
mentre ses ombres allargassades
es desdibuixen per l’empedrat.

Un, va i vé amb l’oscil·lant llanterna
altre repassa rodes amb cops dringant.
La visió, a l’ànima se’m farà eterna!
i a dintre el cor la cançoneta va ressonant!

Una rauxa de vent voleia fulles
!Ai, caigudes fulles color d’aram!
Infants porucs per nä entre cruïlles
sols enmig d’un novembre trist i pesant!…

I perdem el sentit de l’existència…
i nostre desig i tot el nostre anhel:
és l’embriaguesa de la gaia ciència
que ens transporta a paradís del cel!…

Veient en eixa gràcil figura
de cos esbelt i un aire alat
el peu a l’estrep amb desinvoltura
mostrant-lo fi i ben tornejat.

I sentim el batre barroer de portelles
ultratges i escarnis d’aquest món guerrer
que passen i fugen si en les finestrelles
hi ha el somriure del rostre tan bell i enciser…

I el tren en marxa es sent una cosa
grinyolar de frens son queixa i !Ai¡
d’esperitat monstre que no dorm ni reposa,
i amb el viu xiular repta i esqueixa l’espai.

I com cruel monstre es complau i gosa
amb gran aleteig endur-se’n amors…
¡Ai amors de bellíssims rostre de nacre i de rosa
i bella figura que en la llunyania es perd i es mor…

¡Oh!  visió pàl·lida d’una cara riallera…
!Oh claror lluminosa d’ulls intensament blaus!
!Oh aquell rinxol poruc de bruna cabellera
damunt del seu front llis, tan pur i suau…

Amb ella venia l’alè d’aire tebi de la vida
trèmul i daurat pel sol jovenívol del juny…
sensitiva besada sensual, amoroa i florida
que en els cors sensibles meravellosament retruny.

I voldria perdre’s en la selva de la cabellera bruna
i en el reflex d’amable carona, brillant resplandeix
com els meus somnis rublerts de ventura i fortuna
baix la guarda i guia de la bella aimada que els peix…
dessota la pluja i en un panorama de boirina
anant a l’atzar fondre’s amb ell eternament!
deixant-se endur per l’embriaguesa tan dolça i tan fina
que allunya les penes i els mals pensaments!…

No vull cap noia…

No vull cap noia amb vestit de seda
que passa pel carrer amb un rei al cos:
vull una noia senzilla i galta freda
matinera a missa amb posat fervorós.

No vull cap noia de les que a la tarda
sols frissen pel cine i per sarau:
vull una noia del mirar que quan esguarda
té un reflex als ulls de cel ben blau.

No vull cap noia que matins i migdiades
estirada en la piscina mostrant-se als ulls de tots
vull una noia clara blancor de la nevada
que mostra la puresa com roserar els brots.

No vull cap noia de les que pleguen a deshora,
tampoc de les que sempre son a rosari o sermó:
vull una noia que sigui amiga de la fauna i de la flora,
i de sentir-se bé a casa al darrer toc d’oració.

No vull cap noia montada en Vespa o bicicleta
amb casc al cap i uns pantalonets de xicotot:
vull una noia trescant per la drecera lleugereta,
amb son aire gentil que ho transfigura tot.

No vull cap noia nerviosa esbojarrada
vanitosa, dient per tot arreu que son el sexe fort:
vull una noia, en la pupil·la aquella llum d’albada
per esguardar amb serenor la dolcesa de la Mort.

No vull cap noia amb l’excés de maquillatge d’ara
que cara, ulls i ungles hi ha un dit d’engrut:
vull una noia fresca i transparent com aigua clara
els ulls hi espurnegi l’esperança i la virtut.

No vull cap noia temorenca esporoguida
mimada, sempre planys, llagrimetes i laments:
vull una noia de bon cor, parpella humida
sols per la pena fonda o un més viu turment.

No vull cap noia francesa ni americana
a l’estil del cinema que ens exporten d’allà:
vull una noia nascuda i criada en terra catalana,
al cor d’Amor de Fé i de Pàtria curull fins a vessar.

No vull cap noia de tantes que adés i ara
tant se li en dona de flors i de tendres infantons:
vull una noia que sàpiga fer de bona mare,
i amorosa m’adormi els meus fills amb les cançons.

Vulla una noia que, amb bona o mala estrella
per sempre contenta i feliç la vegi al meu costat.
I exclamar amb ella: -“L’amor és la més gran meravella,
que a l’immmòbil planeta de la terra Déu nostre Senyor hi ha creat!!”

Manresa,setembre del 1942

Muntanyenca

Entre muntanyes va néixer l’estimada
i té sentor de farigola i romaní.
Prop dels cims, més a prop de l’estelada
servarà sempre, verda fescor de pi.

Allà són més rosades les seves matinades
amb l’aire fi que bressoleja els brins
i sa figura se m’apareix, com una fada
que fos caiguda des de més alts confins!

Oh, bon Déu! Feu que senti la florida primavera
i aquesta sentor seva que baixa de la serra
perfumada d’aqueix aire embriagador!

Quan la seva faç s’enfonsa a la seva cabellera
deixeu-vos-la sentir a nostra capçalera
quan vingui poc a poc a rondar la dolça mort!

Feu, Senyor, que sigui eterna i duradera
aquesta sensació de repós i d’infinit
a l’altra vida, allunyats d’aquesta terra
amb l’estimada als braços ¡Adormits!

 

Campana del meu poble

Campana del meu poble amb so esquerdat de queixa
de penes i dolors, de no sabem quins mals;
en aquesta hora difusa que a poc a poc s’esqueixa
i fa pensar amb Déu i en les virtuts teologals.

En la tarda per la plana uns escampalls de tristesa,
que en el capvespre fa més viva la llum d’un cel rogent,
el poble sembla evocar segles d’història i de vellesa
mentres la campana segueix amb sos planys i laments…

Oh Senyor! per la sendera i carretera ombrosa
d’arbres florits on passejava amb ella, amorosa
per arribar  comprendre el que hi ha entre els dos.
Feu eternament viva aquesta hora que anuncia la campana
-l’hora mística, sacra, a la vegada frévola i profana-
sense que ma promesa sàpiga que vaig pensant amb Vós!

Balsareny, juny del 1940

Ensomni

A mitjanit, càndid ensomni per la claror de lluna,
s’escampa per la plana, i en les mansoies aigües del riu
la muntanyola s’aixeca amb la silueta de fantasma moruna,
i en el campanar del poble la campana té el so més viu…

I amb altres ressons llunyans, com ànimes en pena
rondaran en aquesta vigilia lluminosa de tedi i de fatic,
esglaonant records em sembla arrossegar una pesant cadena
en la partença amb el pensament baix, baixet jo em dic:

Que la solitud inspira confiança, consol i fortalesa;
i postrant-me humiliat ma altiva petitesa, com qui resa
al nostre Déu, qui veig en les immenses estrelles del cel,
senten més petjades la dolçor i la savia de la terra florida,
i sobre la meva testa un alè d’aire d’esperança i de vida
i totes les coses es fan eternes amb un regust espiritual de mel…

Balsareny, juny del 1940

Els seus ulls

Entre penes i tribulls que hi ha en ma vida
he trobat aquest matí uns ulls de cel…
i no sé, m’ha semblat veure-hi de seguida
un ensomni capaç de curullar un dolç anhel.

Daurades pestanyes li emmarquen les nines
si mig clucs apareixen d’un vel refulgent
fet d’uns fils finíssims de la llum de joguines
i un hàlit de verge en la faç resplandent…

Vaig errant i sol i l’ànima esporuguida,
per l’estepa massa ombrívola de la meva vida
i us demanaria una mica de la seva claror…
i que amb vostra mirada, l’aurora d’un nou dia
embaumada de les perfumades roses d’alegria,
com ruixim de bonança en la tempesta del cor.

Balsareny juny 1940

Minyona camperola

La fadrina camperola té un color i una frescor de cara
de fruita sabrosa i madurada en l’arbre del terroç;
manyaga i mansoia, i als ulls una llum clara…
figurina exprofessa per a modelar i fer un seu esboç.

No sap de l’amor ni de fellonies ni de ses traïdories
la blancor inmaculada de l’ànima seva és de l’anyell;
en la primavera anirà a collir flors per la Verge María
i a l’istiu cap al tard per aigua amb el cantarell.

Tot el seu fer i els seus actes son plens d’una bonesa
que de menuda li ensenyaren a doctrina, amb fervor resa
davant la Verge bruna fassi-la mereixedora de promès…

com un d’aquells que ha vist en somnis, i que el dia
que vingui a ensenyorir’s del seu cor, tot ho oblidaría
perquè  de l’amor i de la Mort encara no en sap res!…

Manresa, pels contorns d’una masia, maig del 1940

Port d’ombra

A tu

A vora teu em sento tan infant!
Tens en el gest la gràcia de les roses
el teu somrís s’envola tremolant
i posa joia i llum damunt les coses…
A vora teu em sento tan infant!
mires al cel i esdevé tot tan blau!
Alces el braç i es sent com un pressagi
de clars de lluna d’un vellut suau…
I en el desig hi ha un somni de naufragi
i en les carícies de l’esguard tan blau…

Quan et decantes tens un aire dolç
i tot llangueix al ritme del teu aire.
Folla la ment i enfebrerit el pols
tu els asserenes si la mà s’enlaira.
I tots els sons vibren al so més dolç…
I del teu gest em ve tan de conhort!
mirant la mà pressento la carícia.
Vinc als teus ulls com una nau al port.
Tu m’acollies i has tornat delícia
l’hora entristida. Duus tan de conhort!

M’asserenaves amb la llum dels ulls
jo que he llanguit per un abraç de febre
ara llangueixo per besar els teus ulls
per la claror que clous amb la parpella,
per la carícia de la mà i dels ulls.

Gener del 1940

Despertar…

A l’amigueta Lola Teixidor
com a prova de bona amistat.

Era en altre temps que el teu crit espaördia,
plena d’esglai despertava la gent que fugia depressa i corrent
avui el teu xiscle desclou les parpelles d’un infant que dormia
amb una punta d’estrelles enganxada a les dents!…
Seria també així el so aquell d’un dia en que les sirenes
cridant al bell Ulisses, el temptaven amb que s’hi apropès?…
més ara no encenscap desig, ni tampoc glaces les venes.
Desclous unes parpelles que diuen admirades: -Què bell tot és!
Duien el xisclar en el bec d’una novella alosa
que entra per la finestra, de bracet amb una llança de sol
i joganers escampant a damunt del llit blau-rosa
acaben fonent-se a dins la tebior del llençol
trencant el seu son dolç, més no pas el somriure
que li ha deixat el somni d’uns paisatges llunyans…
I aquest bell infant que fa poc ha començat a viure
desentela els seus ulls de criatura, amb la rosa de neu de les mans
I s’amoixa les galtes rosades dels préssec novell, i al roig de les genives
hi ha una tonada de cançó, en els pits dos pomellets de flors
i els cabells sedosos, i el cos tendre que té una sentor de roses vives…
i pel viatger cansat quin port d’ombra i repòs!
Amb els ulls esbadellats l’estança s’omple d’una mena de claror
que encomana al nou dia, un panteix de joia pura.
I ja no perden en tot el dia aquella fonda lluïssor
fins que la nit amoixant-los acloqui com sempre els ulls de criatura
per a que torni al bell despertar aquest de cada dia
dels ull color d’aigua clars i nets, transparents…
al despertar de l’àngel que dorm i somnia
amb una punta d’estrelles enganxada a les dents!

A Crist Crucificat

Benvingut sigueu ¡oh Crist Crucificat! imatge vivent del dolor coronada d’espines,

en aquest poble indigne de vos, hipòcrita, jueu, voluble i amb totes les coses inconstant,

que avui, us porten triomfalment en braços per sota de balcons endomassats i de pluja de fulles de rosa,

i que demà, qui sap! potser altra vegada amb menyspreu i indiferència la vostra agonia molt més lenta i punyent us faran.

No son pas tots sincers i vers fidels, els que avui us acompanyen en el vostre nou calvari;

n’hi havia de tots, vos bé els coneixeu prou; els més, més que servidors vostres, de les seves conveniències i egoísmes son esclaus.

S’aixopluguen barroerament sota l’ombra de la creu, amb el rostre compungit, un cant d’amor i un bès a flor de llavi,

però, perdoneu-los Senyor, la veu els traeix; el seu bes es com el de Judes, el seu cant es de guerra i no de pau.

No volgueu, doncs que l’immens dolor que porteu marcat en el rostre,

com també les nafres del vostre cos, llagues sofrents del cor, dels peus i les mans,

siguin bandera d’aquests, que en el seu cor sols hi nia el rencor, l’odi i l’enveja,

i volgueu ésser sols sempre el mes gran exemple de tots els que verament estimeu,

dels que generosament tot ho donen, dels que bondadosament perdonen, dels que son vers cristians.

Balsareny, juny 1939