Categoria: General

En recordança de l’infantesa
de la meva Teresa

Quina joia es deu sentir al cridar: Mare!…
Aquest nom dolcíssim com unes bresques de mel.
Jo no he pogut provar-lo perquè era infant encara
quan fugí de la meva voreta cap al cel!…

Que trista i melangiosa s’escolava ma infantesa,
quan en mig dels jocs i la rotllana del carrer
veia la mare d’una amiga que dolçament la besa.
Jo em sentia el cor a trossos fet malbé!…

Amb enveja de les amiguetes jo em delia
quan sa marona les ridava d’un tros lluny…
Aquest crit m’era sofrença, em migrava i morfonia;
i avui ben gran en el meu cor encar retruny!…

I reveig al davant meu aquella mena de madrastra
envejosa de l’amor del pare, que em mirava de reüll;
temerosa de perdre’l em seguia petja i rastre.
No l’estimava, ni per cap fill meu mai jo no vull!

Pensant en la mareta, cada jorn més l’enyorava…
ses carícies i besades, si les trobava a mancar!…
i a la nit soleta en el coixí la pena abocava…
i m’adormia al rës a la Verge Blanca de l’altar.

I en somnis bressolada en sa falda revivía
ses falagueríes i els seus besos maternals.
I l’ensomni em donava fortalesa pel nou dia,
i m’era bàlsam de l’amargues i els meus mals!…

Més grandeta em reveig en les tardes de doctrina
en l’església  preparant-nos per la Primera Comunió
i després deixant a poc a poc les nines i joguines,
i sense consol, la meva àvia no podia amb la buidor

que sentia, quan s’apropava amb les mans fredes
i damunt del front les retenia, allà al capçal;
malaltona d’enyorança de les mans tèbies de seda
em retardava el guariment del cor malalt…

Com poncella que es bada en el passar d’infant a dona
em mancaren les paraules que sols la mare les pot dir.
Vaig aprendre-les de l’àvia i les meves companyones
barreja de consells, contes i faules i bromes a desdir.

I el dia que un home ja madur se m’acostava
amb propostes, pel desig els ulls lluents…
Com la teva companyia dolça jo enyorava
per a venir a contar-t’ho ben corrents!…

En l’adolescència l’edat del dubte i l’incertesa,
que els seus camins son plens d’abrulls i de perills.
Em fòres salvaguarda amb tin record ple de dolcesa
Que una mare des del cel vetlla i guarda els seus fills.

I en aquell bell jorn, encara tendre i joveneta
que amb paraula trèmula venía el primer galant…
Quina alegria dins el gaudi, si t’hagués tingut mareta
per a contar-te de l’emoció i il·lusió d’aquell instant!

I en el gran dia de les mes ves desposalles
la meva felicitat em portava una miqueta de neguit.
I solsament tu M’hauries portat unes rialles
que no gosaven aquell dia sortir del pit!…

Ni en la nit de noces, les primeres hores de follia
abraçada entregava ben sencer el meu amor…
Del cor una llagrimeta als meus ulls lluïa
el record teu en la nit em portava més enyor…

Quan ja segura i sortosa de la bona companyia
del minyò que ja és pare dels meus fills
Sols voldria damunt nostre ta mirada tota pia
que ens seria valentia en les lluites i perills.

***************************

Les marones en plena jovenesa tan bones i amoroses
al igual que els angelets dels xics infants
no hauríen de marcir-se tan prest com un lliri i una rosa…
Perquè el Déu del cel els vol al seu voltant?…

Al meu fill Josep

Bah! Altra vegada unes llàgrimes!…
un sospir i un sanglotar?…
No ploris, home no ploris;
que ja ets un home gran!…
Que això no té importància;
Bah! que no n’hi pertant!
per la lliçó no estudiada
no cal enfadar-nos pas.
Que jo també en la infància
m’he trobat com tu igual.
He tingut com tu, un mestre
comprensiu i gens pedant;
i per els jocs unes vegades,
altres distret, somniant…
amb el passar l’aucellada
amb els seus xiscles i cants,
la lliçó jo descuidava,
i l’endemà vé plorant!…
També unes llagrimetes
rodolaven cara avall!…

A força de penitències
i de càstigs no molt grans,
també vaig aprendre coses
divagant… filosofant!…
A costa de la constància,
com tu ara xic infant;
de memòria m’aprenia
unes quartetes flamejants
que recitava al nostre Bisbe
en sa visita Pastoral.
Tremolós les declamava
i amb veu emocionant!…
i a unes quinze primaveres
l’aficció m’anava inspirant
i embrutava unes quartilles
que el cor m’anava dictant,
per a una fina donzelleta
de cabell negre, penjant
i als seus ulls de princesa
les aniría dedicant!…

També llavors la meva mare
de veu amorosa aconsolant…
em deia: Fill meu, no ploris,
que les penes ja vindran!…
per les lliçons del col·legi
no segueixis pas plorant!…
Que l’escola de la vida
i l’experiència et diran
que més vius dolors i penes
la ciència i el saber afegiran!…
No ploris!… No vull que ploris!…
eixuga el teu plor d’infant!
Posa cara riallera,
ves a jugar amb els companys!
sense descuidar l’escola
segueix estudiós i constant,
i en les estones de lleure
llegeix versos assonants!
que la grisor de la vida
fa lluminosa i radiant!