Consol

En recordança de la nostra filleta Montserrat,
que dorm en el cementiri de Manresa
d’ençà del dia 20 d’octubre del 1953

D’un matí de primavera
la claror d’un cel inmaculat
als seus ulls hi resplandia…
Què dolç era el seu mirar…
Ulls que comencen a obrir-se,
apropet dels seus quatre anys,
que tenien la puresa
dels cel blau i de la mar…
I el dringar de sa veueta
tenia del grat piular
dels ocells en la boscúria
tan lliures canten en pau…
Les galtones dues roses
blanques a mig poncellar.
I a cada galta un estrella
per a nostra vida guiar…
Amb quina gran benaurança!
Quin dolcíssim benestar!…
aquestes galtes besàvem
al retornar del treball.
Quan corria a abraçar-nos
i ens feia un petó llarg…
Amb quin gran goig l’estimàvem,
al sentir: Pares, Deu-vos-guard!…
On sevulla que ella estava
es sentía dins l’aire respirar
una sentor de clavellines…!
L’innocència de sa edat.
Ella era en cos i en ànima
consol de nostres afanys.
Nord de les il·lusions nostres;
Reina i alegría de la llar…

Més vingué la Mort traïdora,
que està sempre a l’agüait…
per robar dels nostres braços
aquest bonic i tendre infant!
I es clogué la seva boca.
S’apagaren els seus cants
que d’ocell la xiscladissa,
eren per a la nostra llar…
I aquelles clares pupil·les
d’un vel es varen velar…
i se’n fugí per els aires
per volar ben alt… ben alt…

Des d’aquell dia, quina pena!…
I que sols ens ha deixat!…
Quin trist silenci que regna
des de llavors a la llar!
Com el nostre cor endolat plora
d’aquesta angoixa mortal!
I sabem l’esquinç de l’ànima
que aquest dol ha fet sagnar!
i de les llàgrimes que broten
tan roënts cara avall,
des del jorn inesborrable
que Mort implacable i tenaç
estrenyia sa blanca gola
amb son invisible dogal…

Encar que avui tot pena i plora
i tot és ple de soletats…
Més tard, feu Senyor s’allunyi
la tristesa en nostre llar!…
Creiem amb Vós, i que la pena
dins nostra ànima… partirà…
perquè Vós ens donareu l’esperança
el pas del temps ho alleugerà…
Tením fe; i nostra mirada
que avui emboirada està;
demà, de la Mort al seu darrera;
hi veurem vida immortal.
I creiem que tots els àngels
que moren en tendra edat…
sens combat el triomf logren,
i a la glòria eterna van…

Conserveu-nos la fe i l’esperança
amb Vós i en l’eternitat!…
I feu d’ella al costat vostre
l’àngel de la guarda de la llar!…

Manresa, desembre del 1953

Enyorança

En recordança de l’infantesa
de la meva Teresa

Quina joia es deu sentir al cridar: Mare!…
Aquest nom dolcíssim com unes bresques de mel.
Jo no he pogut provar-lo perquè era infant encara
quan fugí de la meva voreta cap al cel!…

Que trista i melangiosa s’escolava ma infantesa,
quan en mig dels jocs i la rotllana del carrer
veia la mare d’una amiga que dolçament la besa.
Jo em sentia el cor a trossos fet malbé!…

Amb enveja de les amiguetes jo em delia
quan sa marona les ridava d’un tros lluny…
Aquest crit m’era sofrença, em migrava i morfonia;
i avui ben gran en el meu cor encar retruny!…

I reveig al davant meu aquella mena de madrastra
envejosa de l’amor del pare, que em mirava de reüll;
temerosa de perdre’l em seguia petja i rastre.
No l’estimava, ni per cap fill meu mai jo no vull!

Pensant en la mareta, cada jorn més l’enyorava…
ses carícies i besades, si les trobava a mancar!…
i a la nit soleta en el coixí la pena abocava…
i m’adormia al rës a la Verge Blanca de l’altar.

I en somnis bressolada en sa falda revivía
ses falagueríes i els seus besos maternals.
I l’ensomni em donava fortalesa pel nou dia,
i m’era bàlsam de l’amargues i els meus mals!…

Més grandeta em reveig en les tardes de doctrina
en l’església  preparant-nos per la Primera Comunió
i després deixant a poc a poc les nines i joguines,
i sense consol, la meva àvia no podia amb la buidor

que sentia, quan s’apropava amb les mans fredes
i damunt del front les retenia, allà al capçal;
malaltona d’enyorança de les mans tèbies de seda
em retardava el guariment del cor malalt…

Com poncella que es bada en el passar d’infant a dona
em mancaren les paraules que sols la mare les pot dir.
Vaig aprendre-les de l’àvia i les meves companyones
barreja de consells, contes i faules i bromes a desdir.

I el dia que un home ja madur se m’acostava
amb propostes, pel desig els ulls lluents…
Com la teva companyia dolça jo enyorava
per a venir a contar-t’ho ben corrents!…

En l’adolescència l’edat del dubte i l’incertesa,
que els seus camins son plens d’abrulls i de perills.
Em fòres salvaguarda amb tin record ple de dolcesa
Que una mare des del cel vetlla i guarda els seus fills.

I en aquell bell jorn, encara tendre i joveneta
que amb paraula trèmula venía el primer galant…
Quina alegria dins el gaudi, si t’hagués tingut mareta
per a contar-te de l’emoció i il·lusió d’aquell instant!

I en el gran dia de les mes ves desposalles
la meva felicitat em portava una miqueta de neguit.
I solsament tu M’hauries portat unes rialles
que no gosaven aquell dia sortir del pit!…

Ni en la nit de noces, les primeres hores de follia
abraçada entregava ben sencer el meu amor…
Del cor una llagrimeta als meus ulls lluïa
el record teu en la nit em portava més enyor…

Quan ja segura i sortosa de la bona companyia
del minyò que ja és pare dels meus fills
Sols voldria damunt nostre ta mirada tota pia
que ens seria valentia en les lluites i perills.

***************************

Les marones en plena jovenesa tan bones i amoroses
al igual que els angelets dels xics infants
no hauríen de marcir-se tan prest com un lliri i una rosa…
Perquè el Déu del cel els vol al seu voltant?…

El capellà pobre

De Ruben Dario (traducció)

Era un capellà tan pobre
donava pena de mirar,
les sabates descosides
i els pantalons estripats
Era gairebé un captaire
que solia regalar
als que com ell eren pobres
amb la meitat del seu pa.
Un capellà divertit
per fer bé la caritat
que si l’esmorzar donava
es quedava sense sopar.
Una vegada el mossèn
o el Pare Julià
com qui veia passar un gos
feien els rics de la ciutat
I doncs tan innocentó era
i d’una tal humilitat
que en totes les llars riques
feia riure l’humil del seu posat.
Un dia ben trist d’octubre
no es volgué despertar…
i es morí com un  pollet
sense fressa els ulls tancà…
No se sap si en fou la causa
la miseria, el fred i el dejunar
No se sabé si fou la gana
o bé una altra enfermetat.
Allavors un gran enterrament
féren al pare Julià
on sols en ciri i en cera
es cremà un dineral.
I es veieren molts cotxes
amb un luxe singular
i els ressons de les marxes
i els soroll dels tabals.
I es conta que les trompetes
amb tararí tar-ra-rà
de ses notes, es burlaven
d’aquell pobre dissortat
que avui feien les honors
pobre de solemnitat.
I que el mossèn reia…
pensant en les sabates descosides
i el seu bonet estripat!…
I que la seva rialla
duia ganes de plorar…

(traducció)

Renaixença

És el gran despertar de la terra. És l’aigua
que baixa cantant les cançons d’abril;
és l’arbre que sent correr dins la seva sàvia
i el cor que batega dins el pit, tranquil.
És la llei del mon. La suprema energia
de la Naturalesa que renix amb un dolç esforç;
és la rosa escarlata que d’amor en porta la flaire
en la clara albada en que desperta el món misteriós.
És la rialla encantadora de noia en l’adolescència
saltant i bricant en unaplatja sorrenca de mar…
o extasiada davant l’immensitat de la volta estrellada,
del cel que ens dona el to i l’idea de l’eternitat!…
És la llum matinal que es transforma en gemmes rosades
és aquest ocell en l’aire que passa xisclant
és aquest murmuri d’aquesta font d’aigua clara,
i és aquesta fruita olorosa dels arbres penjant.
Benvinguda, oh sàvia Primaver, tan dolça i tendre
que retornes a renéixer després de la mort aparent!
A ta pietat s’acullen l’ermot, escardots i cendres,
i la teva alenada, no saps com ens fa el cor content!

Manresa, abril del 1953

Els teus ulls verds…

A Maria Casanoves

Els teus ulls verds tenen la verdor d’unes muntanyes
plenes d’arbres, i els de les palmeres de les selves tropicals
mig apagats dessota la corba del recer de les pestanyes
i en la conquilla de les pestanyes s’hi veuen vaixells de vela i de pals.

Els teus ulls verds s’hi veu la verdor de l’esperança
aquella verda esperança al cor que tenen els amants.
i la dels malalts, quan a poc a poc la seva fi s’atança
i saben que unes regions celestials se’n volaran…

Els teus ulls verds, s’hi esguarda avui encara la puresa
i una claror diamantina de la serenor del matí
que com un mirall reflecteixen un raig de femenina bonesa i tendresa
aguardant aquell nou horitzó del demà que ha de venir…

Els teus ulls verds porten el color d’aigües marines
de les nits que tornen tèbies i calmoses les aigües de la mar…
i el parpelleig d’estrella que et vela i t’enfosqueix les nines
ens diu del desempar i la pena que tan joveneta hauràs passat…

Els teus ulls verds llunyans, són insondables de misteri
el de les perles amagades dins el mar que és son bressol…
Però en la jovenesa hi ha els acords d’unes cordes de salteri
que polsades per l’Amor ens portaran nostre remei, nostre consol!

Els teus ulls verds titil·lejant una miqueta grisos
en l’albada que l’amor et desposi, als teus braços brillaran.
i el jorn sortós que seràs mare, seran més bells, més llisos
amb aquell goig i el brill de l’alegria que porten els infants!

No ploris…

Al meu fill Josep

Bah! Altra vegada unes llàgrimes!…
un sospir i un sanglotar?…
No ploris, home no ploris;
que ja ets un home gran!…
Que això no té importància;
Bah! que no n’hi pertant!
per la lliçó no estudiada
no cal enfadar-nos pas.
Que jo també en la infància
m’he trobat com tu igual.
He tingut com tu, un mestre
comprensiu i gens pedant;
i per els jocs unes vegades,
altres distret, somniant…
amb el passar l’aucellada
amb els seus xiscles i cants,
la lliçó jo descuidava,
i l’endemà vé plorant!…
També unes llagrimetes
rodolaven cara avall!…

A força de penitències
i de càstigs no molt grans,
també vaig aprendre coses
divagant… filosofant!…
A costa de la constància,
com tu ara xic infant;
de memòria m’aprenia
unes quartetes flamejants
que recitava al nostre Bisbe
en sa visita Pastoral.
Tremolós les declamava
i amb veu emocionant!…
i a unes quinze primaveres
l’aficció m’anava inspirant
i embrutava unes quartilles
que el cor m’anava dictant,
per a una fina donzelleta
de cabell negre, penjant
i als seus ulls de princesa
les aniría dedicant!…

També llavors la meva mare
de veu amorosa aconsolant…
em deia: Fill meu, no ploris,
que les penes ja vindran!…
per les lliçons del col·legi
no segueixis pas plorant!…
Que l’escola de la vida
i l’experiència et diran
que més vius dolors i penes
la ciència i el saber afegiran!…
No ploris!… No vull que ploris!…
eixuga el teu plor d’infant!
Posa cara riallera,
ves a jugar amb els companys!
sense descuidar l’escola
segueix estudiós i constant,
i en les estones de lleure
llegeix versos assonants!
que la grisor de la vida
fa lluminosa i radiant!

 

 

Dorm, flor de ma vida

Dorm, flor de ma vida, capoll del meu ser!
no vull que et desperti el bes de l’aurora
perquè en somnis la vida és més seductora
i noble, com llavi de dona el somrís ofert…

Dorm, encant de ma vida, dolcesa del cor!
arpegis del arpa divina, vibrant i sonora
que la seva musiqueta fina i embriagadora
és sedant dolcíssim de pena i exaltació.

Estrelleta blanca, poncella del meu roserar!
Dorm, i somia en paradisos abundants de flora
on mai la punyida viva de mare que plora
amb el sentiment revolt que et commou i t’acora

Per això no vull que et desperti el bes de l’aurora
que cada jorn més pena que glòria al seu despertar!…

Manresa, Novembre del 1952

 

Bressolant

A la nina estimada, abans de les
il·lusions i esperances fallides

Dorm. Que els teus juguets fan nones;
i si la nena dorm la mare dormirà.
La teva pobra mare que bé ho necessita
que està cansada després de tan maldar.
I encar la meva falda es sent gronxadora
amb la tendra fatiga, dolçor del bressolar.
Fes nones al coixí amarat del raig de lluna
en el bressol de plata que ella l’omplenà.

Dorm, que més grandeta, dormiràs tan quieta
com dorms ara als meus braços el son clar?
Dormiràs tan dolça, tan fondament dormida
com ara ton caparró al meu pit apoiat?…
Dorm tranquila filla meva tan com puguis
que, mon tresor, potser, qui sap més tard
si l’amor et posarà un calfred dins l’animeta
i amb les seves inquietuts tes nits desvetllarà,
i els dubtes, l’incertesa, enveja i gelosia
a la virtut teva guerra sens pau ni treva et donarà
El desig flamejant et farà la gola resseca
el desfici del llavi, la llengua abrasarà
i amb el neguit, desenganys desil·lusió i follies
planeres al teu cor tendral niarà…
Dorm tan com puguis. La meva videta.
Quin goig dona el teu dormir mirar!
Penso que després amb la primera arruga
i el primer cabell blanc voldran torturar;
oprimint el pit de la meva princesa
manada de l’aire pur per a respirar…
I el somni dolç i grat de la bella infantesa
es perdrà en llunyania i jamai vindrà…
Dorm, que després quan seràs casada
amb deures i sacrificis ja no et vagarà
i més tard aquests fràgils braços
uns altres infants com tu ara, els bressolarà…
I quan els ulls vulguin de cansanci cloure`s
haurà d’obrir-los grans i esbatanats.
I com ara despertes a ta esporuguida mare
el teu infantó també et despertarà…
Fes nones fill meu, que també faré dormida
Mos braços són fràgils i no resistirà!…
I si et deixava caure mig endormiscada
pobrissona, al recó amb la nina anar a parar
entremig de plats i olles de la teva cuina.
Glòria dels teus primers amors alats!
I que els Reis portaren perquè fessis nones
i si no, el brau banyut de pressa vindrà,
i amb uns forts uuuuh!… uuuh!…. ell se’t menjarà
Es menjaria la meva pobrissona nina
com un caramel de menta molt fina…
I la teva marona soleta plorarà!…

S’ha adormit… l’acotxo…. i el teu cossiró
del sol i la lluna té el resplendor…

de M. Monvel

Sentiments

Els moderns descreïments
poc dónen bons sentiments.
Cap artística invenció
neix de la freda raó.
L’artista de més talent
no sap dir tot el que ell sent
Hi ha en la melancolia…
cert encant i poesía.
Engendra més poesía
la pena que l’alegría.
Molt val pel gust la instrucció,
però val més la educació.
L’home moral i prudent
no deu dir tot el que ell sent.
Sense sentiment la raó
és com sol sense claror.

Sonet

Quan al meu esguard mostres el blanc nu de l’esbeltesa
les fibres de mon ser s’estremeixen de dolça voluptat…
i com deesa indolent t’abandones amb llangor i peresa
el teu bell gest porta l’encisament que em té cegat!…

¿Quin misteri hi ha en aquesta cosa de formosor i de bellesa
i en forma nova cada jorn veig sempre renovat?
¿Ho feu adès el Creador al juntar amb la Naturalesa
la companya amb el desig que portem dins d’Eternitat?…

Que febles Adams tempta els sentits i els esperona o bressa
com carícia constant de l’ona que a la roca ferma besa
adès mansoia, i ara empenyuda d’un mar esvalotat!…

!Deixeu-me Déu meu sentir la temptadora embriaguesa
fins en plàcida vellesa cremant la flama verge encesa
per a gaudir de la vostra Obra del cos i rostre benamat!…

Manresa, gener 1950