T’estimo perquè el dolç posat i el cor ple de bonesa
diuen ets mesurada i compassiva a punt sempre pel perdó.
T’estimo ordenada i assenyada i perquè mai punt d’amarguesa
he vist en els teus ull velar-ne la claror!…
T’estimo perquè no vas amb excés pintada i maquillada
com les opulentes dames que presumeixen pels salons.
T’estimo amb la sentor de roba neta de flor i fruita perfumada
i veig content que una doneta així és el millor dels dons:
T’estimo perquè no sabries dur llampants vestits de seda
dels que s’arrosseguen per sales i catifes de palaus;
T’estimo perquè et guaites el luxe amb la mirada freda,
i el teu port senzill es reflexa en els ulls blaus…
T’estimo perquè no et plauen braçalets i arrecades
ni t’enlluerna l’esplendor feridora dels penjolls;
tens l’anell de prometatge que és la joia més preuada
i la cadeneta de la Verge que t’enllaça el teu blanc coll.
T’estimo perquè mai he vist el punt de coqueteria
i el passar-se estones llargues al vidre del mirall
ni l0engüent i crems ton esquer, vana mercaderia
escampada per les sales d’espectacles i balls.
T’estimo perquè essent-te plaents les tardes de cinema
emportada de la bellesa d’un paisatge al teu davant estés
quan has cenyit al front, de mare la subtil diadema;
del llenç les meravelles panoràmiques t’han dit res.
T’estimo perquè ets franca de castes lleis i prejudicis
i enfrontar de la vida les maltempsades i perills…
I perquè jamei ciguin en el fanguissar de plaer i vici,
has ensenyat devotament a resar cada jorn a nostres fills.
I que, avara d’ells, no has volgut dar-los a mans estranyes
perquè saps prou bé que com la mare ningú els sap pujar
aquests bocins de cor tendres que has dut en les entranyes
i demanes al Bon Déu que siguin l’esperança del demà!…
T’estimo perquè esclava d’ells, sempre amorosa i abnegada
dia i nit vetllant en el bressol, febrosos i malalts…
I quan la Parca ens robà la nina angelical de revolada
et vegí resignada cristiana de creure’ls en paradisos terrenals!
T’estimo perquè a l’arribar al final de la feixuga jornada
de retorn del treball amb esperit i nervis destroçats;
m’esperava una llar polida, flairosa amb la taula ja parada
i el somriure als llavis, i dolçament els meus has besat…
Les preocupacions fugien, i el rictus de la cara seriosa
al penjar-se al coll amb un abraç els angelons de Déu
i m’he dit: -“Que de la vida només compta i val aquesta cosa
sacrosanta: De muller que t’aima i mare dels fills que veus ben teus”…
T’estimo al passar dels anys hi ha en tu igual mesura i ordenada
perquè et desvius per tots; i no et crida ni veïnatge ni carrer
T’estimo al anar a col·legi els fills amb la testa clenxinada
s’hi veu la mà de la marona que amoixa i acarona i fa tan bé.
T’estimo perquè no ets gens amiga de coros i rotllanes
sorda als murmuris de comares amb veus tallants de xafardeig
sols escoltes atenta el so alegre o trist de la campana
deixant sentir el seu condol pels morts o somrient per un bateig.
T’estimo perquè et plauen com jo els llibres i les rimes
i unes notes de cançó i de música et porta un ensomni dolç
i prefereixes la bellesa de les ànimes que volen en altes cimes…
abans que la del cos míser que dintre poc tornarà pols!…
T’estimo perquè aprop teu he sentit intensaent bell doll de poesia
amarats d’ella ens allunya de l’escòria de la vida terrenal
I perquè amb tu he vist l’eterna llum que s’aclareix i es destria
amb l’esperança de l’altra vida que serà en un món més sideral.
I seguiré estimant-te sempre, muller fidel i bondadosa
creient en tu a l’horitzó meu hi brilla l’estrella de la sort
fins que el bon Déu em deixi sentir el postrer perfum de rosa
de la teva mà blanca quan em clogui els ulls en l’hora de la mort!
Per a gaudir després en el cel de les hores plàcides i clares…
i en la felicitat de ses esances tornarem a juntar-nos tendrament
en l’entorada companyia dels germans, els fills i els pares
per a no separar-nos jamai!… Per sempre! Eternament!
