La novella casadeta

A: C.N.

La novella casadeta
llavi tendre de carmí,
finor de cintura estreta
apar ella estar feta
del primer alè diví.
Ben desperta i matinera
mou’s amb gràcil bellugueig,
quan passa per la vorera
es fa mirar endarrera
aquell suau balanceig.
Al despuntar de l’albada
-claror i ombra entremig-
un bon xic força allunyada
la pressentim tan alada…
i endevinem son trepig.
I en el bru i posat de cara
sembla venir d’un terrer estrany;
de cocoters, pinyes i atzavara,
que al trobar-les ens torba i para
i es fa sentir com un plany
de que les núvils belleses
no siguin sempre eternals!…
de que les nostres princeses
fràgils perles de turqueses…
curt és l’encant virginal…
La novella casadeta
que trobem cada matí;
que amb sa cintura estreta
sa imatge i silueta
aquesta cosa ens fa sentir.

 

T’estimo (I)

T’estimo perquè el dolç posat i el cor ple de bonesa
diuen ets mesurada i compassiva a punt sempre pel perdó.
T’estimo ordenada i assenyada i perquè mai punt d’amarguesa
he vist en els teus ull velar-ne la claror!…

T’estimo perquè no vas amb excés pintada i maquillada
com les opulentes dames que presumeixen pels salons.
T’estimo amb la sentor de roba neta de flor i fruita perfumada
i veig content que una doneta així és el millor dels dons:

T’estimo perquè no sabries dur llampants vestits de seda
dels que s’arrosseguen per sales i catifes de palaus;
T’estimo perquè et guaites el luxe amb la mirada freda,
i el teu port senzill es reflexa en els ulls blaus…

T’estimo perquè no et plauen braçalets i arrecades
ni t’enlluerna l’esplendor feridora dels penjolls;
tens l’anell de prometatge que és la joia més preuada
i la cadeneta de la Verge que t’enllaça el teu blanc coll.

T’estimo perquè mai he vist el punt de coqueteria
i el passar-se estones llargues al vidre del mirall
ni l0engüent i crems ton esquer, vana mercaderia
escampada per les sales d’espectacles i balls.

T’estimo perquè essent-te plaents les tardes de cinema
emportada de la bellesa d’un paisatge al teu davant estés
quan has cenyit al front, de mare la subtil diadema;
del llenç les meravelles panoràmiques t’han dit res.

T’estimo perquè ets franca de castes lleis i prejudicis
i enfrontar de la vida les maltempsades i perills…
I perquè jamei ciguin en el fanguissar de plaer i vici,
has ensenyat devotament a resar cada jorn a nostres fills.

I que, avara d’ells, no has volgut dar-los a mans estranyes
perquè saps prou bé que com la mare ningú els sap pujar
aquests bocins de cor tendres que has dut en les entranyes
i demanes al Bon Déu que siguin l’esperança del demà!…

T’estimo perquè esclava d’ells, sempre amorosa i abnegada
dia i nit vetllant en el bressol, febrosos i malalts…
I quan la Parca ens robà la nina angelical de revolada
et vegí resignada cristiana de creure’ls en paradisos terrenals!

T’estimo perquè a l’arribar al final de la feixuga jornada
de retorn del treball amb esperit i nervis destroçats;
m’esperava una llar polida, flairosa amb la taula ja parada
i el somriure als llavis, i dolçament els meus has besat…

Les preocupacions fugien, i el rictus de la cara seriosa
al penjar-se al coll amb un abraç els angelons de Déu
i m’he dit: -“Que de la vida només compta i val aquesta cosa
sacrosanta: De muller que t’aima i mare dels fills que veus ben teus”…

T’estimo al passar dels anys hi ha en tu igual mesura i ordenada
perquè et desvius per tots; i no et crida ni veïnatge ni carrer
T’estimo al anar a col·legi els fills amb la testa clenxinada
s’hi veu la mà de la marona que amoixa i acarona i fa tan bé.

T’estimo perquè no ets gens amiga de coros i rotllanes
sorda als murmuris de comares amb veus tallants de xafardeig
sols escoltes atenta el so alegre o trist de la campana
deixant sentir el seu condol pels morts o somrient per un bateig.

T’estimo perquè et plauen com jo els llibres i les rimes
i unes notes de cançó i de música et porta un ensomni dolç
i prefereixes la bellesa de les ànimes que volen en altes cimes…
abans que la del cos míser que dintre poc tornarà pols!…

T’estimo perquè aprop teu he sentit intensaent bell doll de poesia
amarats d’ella ens allunya de l’escòria de la vida terrenal
I perquè amb tu he vist l’eterna llum que s’aclareix i es destria
amb l’esperança de l’altra vida que serà en un món més sideral.

I seguiré estimant-te sempre, muller fidel i bondadosa
creient en tu a l’horitzó meu hi brilla l’estrella de la sort
fins que el bon Déu em deixi sentir el postrer perfum de rosa
de la teva mà blanca quan em clogui els ulls en l’hora de la mort!

Per a gaudir després en el cel de les hores plàcides i clares…
i en la felicitat de ses esances tornarem a juntar-nos tendrament
en l’entorada companyia dels germans, els fills i els pares
per a no separar-nos jamai!… Per sempre! Eternament!

 

Enyorances…

T’he tornat a veure, i, amb els anys pesants,
nostres pàrvuls dies em semblen llunyans…

Ere’ts una nina plena de gràcia, somniadora.
Els teus ulls daven sensació dolça d’aurora
a quina carícia s’obren els pètals de les flors.
Per això encara el teu cor és una rosa…
i avui al veure’t he tornat a sentir aquella cosa,
i he recordat el bell jorn de ta primera comunió.

Mostrant ta puresa anaves de blanc vestida
amb el llarg vestit de les qui comencen nova vida…
que jo creia com aparició de verge nupcial…
I encar sento del rector el murmuri de veu pia
mentre la mà ungida et donava la Santa Eucaristía
en mig de les cantúries musicals de l’església parroquial.

“Corpus Dómine nostri”. Per ser tan blanca i bona
i perquè en les ànimes pures sols el bé hi ressona
Jesús volgué invitar-te al seu diví sopar.
I jo amagat, esporuguit darrera una pilastre
esguardava a la figura de verge d’alabastre
i a tu avergonyit, no gosava pas mirar…
Mentre regalaves recordatoris de Sant Josep i de Maria
jo combregava ja en l’art amb hòsties de poesia
que des de llavors haurà estat bàlsam pels meus turments
i t’obsequiava amb la primera flor de la meva fantasia
que cel·lebrava joiòs el faust d’aquell gloriòs dia
que m’avivà el sentiment amb la flor del pensament!…

Seguírem veient-nos. ¿Te’n recordes? Veia amb ta dolcesa
la felicitat, i el benestar en la teva cara encesa…
i amb la teva sola presència el cor meu com sofreix…
El present? El futur? En solcs d’una enyorança
hem de posar i sembrar la llavor de nostra esperança?
Que és trist viure pel record que no existeix!…
Més, ai! cru és el dir-ho: La joventut que adorna
amb els seus ensomnis la realitat, ja no retorna
i amb els primers amors el cor encar retruny!…
i retornarem a evocar-los en la propera vellesa,
les ressurreccions d’amor i d’infantesa
que avui en la tardor veiem tan lluny!

 

Al·lelí

Al·lelí petit, obscur
que arrenquí del vell mur
en el palmell de la mà
per ton misteri desxifrà:
¿Ets la xifra, en ta poncella
de l’eterna meravella?…
Si en el mon jo sabés
la vera causa quina és!…
del teu perfum tot l’anhel
de ta tija i de l’arrel!…
Faries que comprengués
el que Déu i l’home és!…

trd.

Ametller arbre fidel
que amb ta verdor dolorida
mostres la soca ferida
sota la grisor del cel.
Com tu dins l’hivern cruel
voldria treure florida.
Més la vida em torna gel,
i atu el gel et torna vida:

 

 

Desig

Voldria d’un jorn tenir l’hora sortosa
per a del seu aprop poder-me’n allunyar
d’aquest grapat d’ànimes tan minses i ronyoses
que el seu gaudi és fer mal i atormentar!…

Fugir de les seves baixes mesquineses
del: “Ja saps?…” del criticar i murmurar
d’aquella boca neixen les paraules massa enceses
curulles d’odi i l’envegeta qui les fa cremar!…

i poder-les-hi dir amb paraula ben serena:
-Quedeu-vos amb això que us fa viure tots els jorns
amb aqueixa cosa llefiscosa que porteu a dins les venes
que és i serà sempre un niu de barralles i rons!

Que jo voldria fer tranquil la meva via
lluny de la hipocresia de tota aquesta gent
mentidera amb tota la gran dolenteria…
Voldria viure en un altre pacífic ambient…

M’aàr que si les tingués de mi ben allunyades
podria la meva musa inspirar més bell cantar
i no aquest sospir d’avui de penes ofegades…
on no em puc moure, on no emdeixa respirar!…

Poder lloar i enaltir les dots i excel·lències
de noies més femenines, que ho duen en el mirar
que és com un cel clar de divines transparències
amb una bonesa de cor sempre a punt de perdonar!…

que ja només d’elles l’esguard és amarat de poesía
en veient-les agençades amb un gràcil caminar
i si tenim la sort d’estar en la seva companyia
i copsar la formosor de l’ànima al parlar…

Per això voldria tenir un jorn l’hora sortosa
per a del meu aprop poder-me’n allunyar
d’aquest grapat d’animetes tan minses i ronyoses
que es complauen en fer mal i atormentar!…

Manufactures Pirineus -X- 1955

Remembrança

Lema: “Reviure de records”

Com és plaent tombar el cap per a mirar endarrera
i en la tardor de la vida girar els ulls vers el camí recorregut
per esguardar el que hem anat deixant en la carrera
llarga o curta, dels anys passats que hi hem viscut!…

Evocar amb nostalgia els dies lluminosos que fuguiren
amb el va i ve acompassat del pendoleig del temps
i aquelles hores meravelloses que les precediren
que navegant a l’influix i a l’embat de tots els quatre vents…
ens enamoràvem de la bellesa etèria de noia jovençana
i en els suau contacte el primer batec al cor feia estremir
I el caure lleugers en la joventut turbulenta i insana
el desencant dintre de l’ànima, el desig de desaparèixer i de fugir!

I encara avui la linea dels llavis i pell immaculada
ens acompanya els dies de la maduresa al recordar
amb la melanconia d’aquella primera criatura estimada
la ma presa en la nostra, i el jurament per sempre d’estimar!

Com allavors ens penetra el deix i la punta d’amatguesa,
aquell cansanci de desordre d’uns temps que veiem ara dolents;
baquetejada l’ànima, més sensibles, més viva la tendresa
tornarem a penar amb la companyonia de tristos pensaments.

Per una estona retornarem a una vida d’esperança il·lusòria
que en tants moments de la vida ens ha volgut acompanyar
al·lucinats, a la recerca breu de l’instant de plaer i falsa glòria
que portem de la naixença i mai ben bé ens ha volgut abandonar…
per acabar constatants que tota la nostra millor riquesa
són aquestes dolces remembrances… deixant el gris record
i que serà això sol el que d’ací ens emportarem sense fressa
el jorn que s’apiadi de nosaltres la benefactora de la Mort!

¿Qui no recorda a entrada d’anys o en plena maduresa
una miqueta del passat, sens descuidar el moment present.
¿Qui no caurà en aquella mena de sopor i de dolça embriaguesa
tan deliciosa que sembla viure en un món de màgia i art d’encantament…
amb la bellesa del paisatge des de la finestra entreoberta
que ens deixa veure emmarcades les belles ombres del jardí
i la primavera esclatant… l’estació de flors rublerta
aspirant la sentor de poncelles i de roses que veieu a mig florir

Sentir com l’oreig les besa i amoixa amb lleus carícies
com les que desinteressadament es fan els éssers estimats
contemplant els jocs de llum i ombra amb totes ses delícies
amb el cor serè i quiet, de passades tempestes i embats…

Sense voler donar al passat cap mena ni mica d’importància
quan de tants anys s’és estimat i feliç no voleu res de l’ahir;
deixareu de banda part del cor les quimeres i les ànsies
que feliç o infeliç mortal no abandonarà fins a morir!…

I com la donzella a cau d’orella ens diu coses meravelloses…
així ens parla aquesta vella que és la Santa Tradicció.
I la llegenda i l’història van contant melodioses,
les gestes que dóna bo sentir vora la llar, al nostre escó!

Les mateixes rondalles que dels llavis de les àvies i les mares
escoltàvem amb el caparró damunt la falda al ser infants…
i que llavors amb ulls oberts de l’infantesa véiem clares,
i encara avui amb l’encant de la mentida escoltem ja ben bé grans!

I en la tardor de la vida, nostres dalers, passes i petjades
ens encaminaran a reviure en el record i evocació…
I reviurem en el present remembrant les hores ja passades
mentre a la Mare  de Déu de Record li resem l’oració!…

Tardor 1955

Matí de juliol

Ajaçat, pell nua en el caire de la piscina que apareix daurada
en l’hora calorosa del migdia que de ple hi bat el sol,
veig passar el grup de jovenetes de pell roent i bronzejada…
i respiro intensament la perfecció i l’esveltesa de l’estol.

Tinc al meu davant una bellesa fina, blanca, delicada…
que amb el brill clar de la mirada al contemplar el seu fillet
ens diu de l’esperança novençana de la riallera vida de casada
en ell posada, per la manera de posar-li a les galtones petonets…

I amb somriure a flor de llavi que és un encís de gràcia i simpatia
feliç amb l’infant va mullant-li les espatlles i els bracets…
Em posa trist i al cor l’embolcalla el vel d’aquella melangia…
que humiteja els ulls, i a la gola s’hi fa aquell nus estret!…

Perquè em recorda que aquest estiu farà les tres anyades
que jo feliç com ella també jugava amb un meu angelet!…
I com glateixo per quan amorosa li fa abraçades i besades…
i jo no podré acariciar a la meva nina per sempre a pleret,
fins que ens reunirem allà dalt en la benaventurança…
i podrem jugar eternament amb els infants tan boniquets!…
i la vida serà sempre un dolç càntic d’amor i d’esperança…
com aquest teu… quan beses a l’infant els seus peuets!…

Cançoneta

A PAU PI

¿Saps d’aquella germaneta
de cabell sedòs, d’or fi…
i que feia ballmanetes,
i els ulls començava a obrir,
quan sentia les trompetes
del teu programa: PAU PI.
Que en una tardor quieta
cap al Cel volgué fugir?…
Que jo sentia aquella cosa
que no sé com n’he de dir,
quan la mareta amorosa
amb un sanglot i un sospir
mig apagat, que no gosa,
perquè no em posés trist
un petó dels seus que em posa
al front, al ficar-me al llit…
veia en ses galtes de rosa
amb un rodolar lleu, llis…
una llagrimeta no fosa…
eixint dels seus ulls bonics?
Allavors amb veu tremolosa
i el meu cor ensonyadís;
deia una pregària piadosa
al bon Déu resava així:
“-Feu-nos la gràcia sortosa
del gran goig poder tenir,
d’una germana xamosa
pels meus jocs compartir
i els seu aleteig d’alosa
dins nostra llar torni a sentir
i en les tardes menta i rosa
com nou arc de Sant Martí
amb sa companyia preciosa,
oir junts nostre PAU PI!…”

Allà en la benaventurança
mon prec vàren acollir
i el meu cant d’esperança
un bell jorn es va acomplir!
Quan de retorn de vacances,
més content que un ginyjolí,
de casa l’àvia amb nous i panses
que ma faldona n’omplí
amb l’alegria que no cansa
de córrer i saltar al jardí.
Un puntet sols d’enyorança:
de la mareta amb posat trist!…
Vaig sentir una gaubança!
quina joia cor endins!
al trobar-me amb la sorpresa,
Quina emoció encara tinc!…
a l’arribada a Manresa
trobar al bressol un altre nin…
i plena la marona de dolcesa
que li brolla dels ulls fins
em digué amb la mirada encesa
i els seus llavis coral·lins,
que el tren TAF sense fressa
ens deixà un dels serafins…
que a les llars les gronxa i bressa
amb so de campanetes el dring!…
perquè amb les ales esteses
poguem fer junts salts i brincs!
en plena Naturalesa
respirar sentor de pins,
i aprendre de l’honrades
dels pares que tan estim…
i dels mestres la saviesa
que ens ensenyen amb l’estudi…
I amb els contes de princeses
i de castells feudals antics
que conteu amb gran certesa
en el programa infantil.
Amar la Pàtria amb fermesa
i ser d’ella uns clars espills
amb el cor curull de bonesa
com hem de fer els seus fills!…
Jo amb l’animeta corpresa
me l’estimo a desdir
i amb el cor ple de tendresa
vull veure’l créixer eixerit,
i allunyi sempre la tristesa
amb els seus xiscles i crits.
I ja que no, una princesa
-perquè no es pot escollir-
sigui un príncep de rondalla
el meu germanet petit…
i com jo esclati les rialles
al sentir-te a tu Pau Pi.

Ara, ja en sa xica boqueta
hi despunta el bell somrís…
i com juga amb sas manetes
i amb els seus peuets petits
i la sonora i tendra veueta
ja de lluny es fa sentir
per cantar la romanceta
sense paraules ni crits!…
i torno a veure la mareta
que retorna a sentir-se feliç
i a nostra llar hi ha una espleta
com de roses d’un bell jardí
on hi abunden les poncelletes
que al bon temps torna a florir!…

Quan ressonen les trompetes
i el tabal del tamborí
no tinc d’anar de puntetes
per a poder-te sentir.
I brillen les estrelletes
allà dalt de l’infinit!…
perquè mai més les tempestes
quan bufi el vent de garbí
que fa les hores ferestes
que als cors posa un tremolí
prego al bon Déu cada vespre
no vingui a casa a ensenyorir’s.
I que en les tardes de les festes
tots junts a taula reunits
amb les ànimes ben xalestes
oir ton programa Pau Pi
i tornarem a fer-ne de fresques
com tu amb els bons acudits
i veure fer ball-manetes
el nostre Jordiet petit!…
assaborint bombons i galetes
Victòria, d’un sabor fi!

I la nostra Montserrateta
allà dalt del paradís
amb el seu brill d’estrelleta
i els cabells del seu ris…
de segur fa una rialleta
escoltant a n’en Pau Pi
i dansaran la sardaneta
amb els demés serafins!…

Josep Griera

Dijous Sant

“El cel i la terra passaran,
però les meves paraules no…”

Del traüt de la ciutat tot l’any n’és apartada
i s’hi respira pau i calma al meu carrer…
I una placidesa dolça envaeix la meva barriada,
allunyada del brogit d’un viure massa belluguer…
Es veu torbada avui per fregadís suau de passes,
per un fi volateig negre de randes i mantells,
per lleu xiu-xeig i remoreig de la devota massa;
clares veus de jovenesa, brollador de rostres bells…
Esguardo les madones alades, esbeltes, endolades,
els escau el negre i el polsim puríssim a la faç…
i les cabelleres de romaní i espígol perfumades:
en l’ambient de redempció del Sant Dijous son desenllaç!
Veig als colls la blancor i finor castíssima de lliri
com medalla de plata o creu d’or damunt el pit,
Recordo la creu i la túnica del jorn de calvari i de martiri!
i un ensomni d’esperança que llisca al cor ben afligit!…

En l’aire un tintineig de res, de sermó i de rosari,
a flor de llavi es desdibuixa una ferventa oració,
un místic recolliment postrats a davant del seu Sagrari…
de les noies que imploren més gràcia, més perdó!
La multitud es mostra pia, devota, arrepentida
i tota la tarda passa i repassa sens parar
com passen les hores del rellotge de la vida…
A dalt al cel hi ha un cantar i un plorar
I en la penombra melangiosa de la tarda,
i en la primera encesa de llums capvesprals
el cor no sentirà gens de paüra i de basarda
i d’Etern Via Crucis, seguirà els caminals…
i la figura del Crist jacent, allargassada
i en el rostre modelat per la cera de la Mort!
l’ull entreobert i el vel llastimós de la mirada
ens diuen d’unes ancles per arribar salvats al port!
I en l’ànima un pesar la commovia i flagellada,
li ha semblat en la faç del Crist veure-hi un plor..
per la humanitat sens fe, pel plaer adalerada…
en fan escarni i befa i no els mou la compassió
embriagada de vamitat, d’orgull i d’incertesa,
mísser humà, arribarà a encarar-se amb el Sant Crist!
Ell impassible contempla ses faltes i flaqueses
les cinc llagues obertes… sangonant… el posat trist!…
A punt el perdó per l’odi, la ignorància, estupidesa
que avui, igual que ahir, després de segles i anys!…
personals egoïsmes, torts, injustícies i baixeses…
ofereixen la mateixa lluita i esquer d’iguals enganys!

El pensament vola a unes regions remotes, ignorades,
veient passar aquesta processó de gent del Dijous Sant!
que rodola llisa… Feu que no torni furiosa turbonada,
que el riu de la història no es tenyeixi de més sang!
En aquest Dijous Sant ens sembla més arrepentida
en aquesta tarda que al meu carrer quieta va passant…
té l’aire, el rostre humil, i la passa recollida
a la nit més concentrada, que la lluna fa brillant
i ens deixa dintre nostre una estel·la lluminosa
de la resplandor que avui hi ha en els monuments…
Del brill dels ulls de les madones precioses
que és un poema d’amor i fe que escampa els vents!
De la doctrina de Jesús predicada en la vall de Galilea
que eterna ressona dins els cors com un bell cant!
I la paraula bondadosa de perdó que en sa agonia deia:
-“Predoneu-los, Pare, que no saben el què es fan!”…

Octubre

La tarda al nostre entorn a poc a poc s’ajeia
que els dos molts jorns estàvem sols en el jardí.
Sento encar la seva veu melosa quan em deia:
-Et jur, t’he d’estimar fins a morir!…

Sofriem al unissó amb la mena de temença
de no poder abastar encar el fruit prohibit
i en l’espera, el remolí sensual en nostra pensa
com bull de cup i del brunzir de l’abella el brogit.

Inclinada la testa, damunt del pit meu apoiada
la sentia més meva… més sencera… sense vels…
i els eu bust tan aprop… dolçament abandonada…
i ofrena deliciosa els seus llavis com la mel.

Mentre el sol rera un tossal ja s’amagava cap al
ben cap al tard unes campanades en l’aire van caient
en els ulls d’ella la llum d’estrella hi brillava…
com la de la primera que naixia a dalt el firmament

Jo penso en aquesta hora que ja no canten les cigales
i que allà dalt de la muntanya és a punt tot el ramat
i els ocells crescuts no es sent la xiscladissa i batec d’ales
que fugiran del mantell de la neu immaculat!…

Mentre ella amb els llavis bonics se m’oferia…
amb el cor i ànima, enteniment i voluntat!…
Mos pensaments em posaven un vel de melangia
en la tarda morent que el sol rera el turó s’era amagat!…

I amb el poeta pensem amb les muntanyes nevades,
en rius i fontinyols que dintre pos seran caramells de glaç
I veiem que el bon Déu que ens veu les ànimes despullades…
dient: -Feu Senyor que un jorn poguem veure-us la vostra santa faç!