Maig

Matí de maig. Quina bellesa!…
Si aquest esclat fos etern!…
Desvetlla Naturalesa
lluny del sopor de l’hivern!…
que es presenta engalanada
amb floretes de tots colors,
i tota ella embalsamada
de perfums embriagadors…
La noia tendral que passa
mostrant l’escot i braç nu
la joia que li rebassa,
amb la llum que a l’ull li llü…
I aquesta altra de pell bruna
que renta la roba al riu
que contenta amb sa fortuna
tot el rostre li somriu!…
Infants en l’edat enjogassada
a flor de llavi els brolla la cançó
i fins l’àvia de passa a compassada
diríeu avui té més braó!…
Veig entre mig duna branca
que gronxant-la mou el vent
aquella masia blanca
que ens desvetlla el sentiment!…
amb la mare que ha estat santa arca
per a guardar els fills vivents!
i l’amo amb l’amor del patriarca
que es contempla els fills i va rient!
Als seus peus l’immensa prada
ginesteres d’un groc intens,
i la muntanya escarpada
i els sol del matí lluent!…
sota del salze, de la seva cabellera
un vailet i la parella de bous
i unes veus cascabelleres
que dringuen amb riure nous!…
I puja al cel un himne de la terra
el càntic de pau dels llogaters humils
i pregonant-lo s’escampa per les serres
junt amb els cants de res dels camarils.

Matí de maig. Quina bellesa!…
Aquest esclat feu-lo etern!…
Renèixer com mare Naturalesa!
Lluny dels sopor de l’hivern!…

 

Tardor en la piscina

S’han allunyat a poc a poc els dies calorosos
han passat de pressa aquelles grates vacacions…
Als ulls dels infants hi ha la nostàlgia dels dies venturosos,
al retornar a l’aula amb els verbs i les oracions.

Amb les primeres fulles començant  a ser daurades
d’ací i d’allà dels arbres a punt de caure pel vent
en unes hores plata i or vell  clar pel sol tornasolades,
la tardor també porta el seu encís i encantament…
al veure que en els roserars encar hi ha flors esbadellades
i en le caure de la tarda llangorosa, lentament…
s’alçaren uns focs-follets d’eixes belles capvesprades;
i una bafarada de fragància puja en l’encesa del ponent.

Passem pels corriols en la simetria de les fulles ben tallades
on respirem la lleu sentor de les darreres roses dels jardins,
que ens fan sentir enyor de les primaverals, evaporades,
en el silenci interromput pel trepig en els pedres dels camins,
i el lleu fresseig de l’acer de les agulles de fer randa
de la mare que vigila els fillets jugant al seu davant;
i la veu melos que els aguarda d’allunyar-se en altra banda
gaudint tots junts la placidesa de la tarda radiant!

Deixem cruïlles i placetes, i ens plantem en la bolera
al capdavall on para, al davallar de la suau pendent
on avui els bolos i les boles restaran ben presoneres
esperant torni el bon temps amb el seu esbargiment.

Al costat hi ha, de patins i tenis, dues llises pistes
on, àgils cames, braç estès o amb la raqueta a la mà
admirem l’agilitat i la blancor d’unes noies jamai vistes,
i la rosella a cada galta de tant córrer i jugar…
i entrarem melangiosos en el recinte gris de la piscina
que en la tardor té un aspecte trist, fred, silenciós…
i entreveiem per entremig del malva de boirina
aquella bellesa de bust i de figura del cos tendre, formós…

I apart sentir el ressó i cascabelleig de xiscles i rialles,
i el bullici i bellugueig que encara no són gaire llunyans
i aquelles vetllades plenes del dissabte de lluita i baralles,
amb la xiuladissa i aquell frenètic picament de mans.

I les casetes-vestuari al batent, solitàries, buides;
i demès compartiments, dutxes eixutes, muts i abandonats…
Sols com dos espectres en Canudes i en Jeroni qui la cuida,
amb un puntet de tristes i melangia en els posats.

Contemplem verda blavor de l’aigua tranquila, aturada;
que en la lluminosa posta hi posa un to rogent;
i en les primeres ombres que s’apropen la faran més desolada;
i ens preguntem: -On és i on para el bé de Déu d’aquell jovent?…

Algunes d’aquelles noies amb cara i ulls d’enamorada,
anirà rondant del braç d’un amic en ple festeig?…
i aquells minyons atlètics, de bell estil en la braçada
perdent el temps en un futbolí o billar al Passeig?…

Alguns d’ells son a l’escola per a l’ànima enfortir-se,
i en l’estudi i en el saber nous horitzons entrellucar;
altres, qui sap, en un cul de cafè o tasca divertir-se,
i a ben segur en tota la hivernada no cuidarà del seu cos sa.

Per això els associats fem vots perquè la crida oberta
en bona hora arribi al cor del poble manresà;
de poder portar a terme la gran obra de la piscina coberta,
on a pleret, infància i joventut dintre el seu clos acamparà!

I aquelles figurines de pell bruna, modernes i avançades,
amb la seva gràcia i encís del seu pas lleuger, joliu,
rera els finestrals resplendir com joies ben preuades,
i dins la tebior i companyia, l’hivern serà amb sol d’estiu.

Per al millor desenvolupament d’una joventut més sana i forta!…
acudiu seguint les petges de l’admirable President!…
I veureu amb ell els bebeficis i el prestigi que a Manresa això reporta
amb l’orgull d’ésser del seu ordre la primera del nostre continent!

(Transcripció del setmanari “Sallent” nº 89 Novbre. 1956)
Publicat al butlletí del C. Natació Manresa. Maig 1957)

Sonet (de Shakespeare)

Com s’assemblà a l’hivern la meva absència,
quan era lluny de tu, plaer dels anys que fugen!
Quina gelor em voltava i quins dies més ombrívols!
Quina nuesa, arreu, d’un vell desembre!
Però fou a l’estiu la meva llunyania
i a la tardor fecunda, gràvida de riqueses,
que porta el pes d’una hora tendra i folla,
com, ja mort el marit, l’entranya de les vídues.
I en semblava, només, aquell temps d’abundància
un rebrot sense pare, una esperança d’orfes,
car l’estiu i els seus gaudis van amb tu i et serveixen
i quan ets lluny ni un sol ocell refila;
o si canten, llur crida és tan melangiosa
que, ja tement l’hivern, són pàl·lides les fulles.

Festa Major

Quan l’emperesida albada porta el lent escurçament de tarda,
i un dolç perfum el pas de la Mare de Déu del ros Agost…
i allà en el llom de la muntanya veu el pastor que el ramat guarda
en els oliverars i vinyes el trull de l’oli daurant el cup de most.

Veu en relleu la bella comarca espessa d’arbres barrancosa,
tallada pel bell mig per l’aigua de dosr  rius: Llobregat i Cardoner,
que en cursa brava proclamen la riquesa de la plana esponerosa
i en entonen l’himne al progrés i al patriotisme: glòria del terrer!

És allavors que la faç noble de Sallent i Manresa s’engalana,
de bonicoies, i ruborosa i digna, celebren ses gaies Festes Majors,
i fins les seves noies, veureu treure l’esplet d’una florida ufana,
amb alegria als rostres i una claror als ulls, promesa d’amors…

I és en ses rialles i en son aire gentil que atrau i imana.
i en el picaroleig de veus en l’ambient de meravella del passeig;
que com una riuada proclama l’encís i la gràcia de la dona catalana,
que amb sa bellesa, generosa, us convida i us crida als seus festeigs!

I en la corrent de joventut, i en la dels rius mansa o desbocada,
tant en matí boirós, o ple de llum i de color de cel d’un to rogent,
els dos camins veiem unir-se i fondre’s en un bes i una abraçada
la Pubilla del Bages i la Pàtria de Sants que és la vila de Sallent.

Que si a l’avançada en el segle divuitè la vila de Manresa,
era la primera en fer sentir la música de milers de velers i de telers,
amb la cançó industriosa d’un rosari de fàbriques també hi resa
la pàtria sallentina, amb l’orgull del fumeral del seu “vapor” primer.

Que si una s’aixecava indomables al sentir les franques canonades,
i el clarí de guerra de la campana a rebat, del nostre Somatent!
Llobregat i Cardoner amb les aigües de la Fe i Amor il·luminades
les dos amb un Present! retornaren vistoriosos patriotes de Manresa i de Sallent.

Nostre prec fervorós per eixes ciutats d’uns valors tan riques,
que han crescut i lluitat juntes fent via com els dos rius paral·lelament
al compàs de la important indústria, i al pas de ses noies boniques
puguin celebrar amb bona pau les seves Festes, sempre, eternament!…

 

Cançó de la teixidora

La dilgent teixidora
s’alçarà ben d’hora,
sap que el temps és or.
Passa gronxadora
i el somriure desflora,
que fa la felícia del cor.
Graciosa i riallera,
desinvolta i feinera,
per el guany i el menester,
amb la carona encisera
es mou davant i darrera
de la pessa del telr.
I enfila la llençadora
amb un art encantadora
que hi té fe i devoció.
Promesa esperançadora…
s’encomana a sa vora
el fervor de sa il·lusió…
En el demà que, estimada,
amb bon company desposada
i mestressa d’una llar…
Veurem parella abandonada:
-Noserà malaguanyada;
direm, trobant-la a mancar.

Fins que una altra teixidora
tan bella i encantadora
que és un gai pomell de flors.
I en els jorns en nostra vora
sentim sa presència encisadora
respirant la seva tan dolça sentor…

Mentides

Em plaus perquè saps
tant de dir mentides.
si diguessis veritats
no m’agradaries…

Quin sabor tan dolç
que té la mentida!…
És bona, és noble,
i és decisiva.
I la veritat
que tonta i insípida!
Sempre és igual
somni en la llunyania…
esperada i coneguda;
que un se’n cansaria…
En canvi el mentir
que bo i que dolç
quin sabor de delícies!…

T’estimo, perquè saps
tant de dir mentides…

 

Retrat

A una inconeguda

Té els ulls grans i blaus. I en la boca
amaga un somriure, enigmàtic i lleu;
un raig de sol fulgent la cabellera toca,
i és la pell d’alabastre, d’ermini i de neu.

En les mans dos lliris s’allarguen i provoca
un embaladiment, provant-se el nylon blanc de guants
La sabateta blana la petitesa i bellesa evoca
de l’estoig que guarda una perla i joia radiant.

En l’escaient vestit que el gentil cos abraça
la línea perfecta d’una puresa finor i traça
i en sa figura hi ha una visió d’albada angelical…

Així com els cel.latges, i mar flotant d’escuma
sobre el seu cossiró, núvol celístic s’hi esfuma,
aparició divina més que donzella terrenal…

Passant per entremig de les parades de la Muralla

Manresa, maug del 1956

Infant

Bocinet de carn tendre
tan fina i vellutada
amb la flaire de préssec
de les galtones rosades
i el raig de sol en el rostre
que ens fa la vida més clara.
I el somriure dels llavis
i les dentetes de nacre
i el crit de: Mare! de glòria
i amb el cel de ña seva mirada
oblidem l’agror i amarguesa
que hi haurà en la vida ingrata.
Quan veig que amb peus indecisos
camina, corre i salta;
i els bracets suaus i formosos
alçats per fer una abraçada,
m’apar un àngel de Fra Angèlic
d’aquells de contes de fades.
que per voler i do de Déu i la Verge
han posat, de la mare en sa falda
aquest bocí de carn tendre
tota del viu rosa de les galtes,
i el llavi brolla el murmuri
del doll pur de la fontana
i la llum dels ulls amorosa
resplandent amb la seva moixaina
porta un encantament i dolcesa
l’encís de la seva gràcia…
que apretant-lo sobre el pit
me’l mejaria a mossades!…
Infant que tot just comences
en la vida a donar els primers passos…
meravelles la nostra amb la florida
de la més gran il·lusió i esperança!…
Únic consol que ens alleuges la pena!
Infantó que puges creixent en els braços
Astre lluminós enfront nostre rostre
per a fer-nos per sempre la vida més clara!…

Manresa, maig del 1956

Figura

A Maria Rosa Vila

Perquè és ben plantada i esvelta
i només la picardia la té als ulls
i perquè ha llegit de dunes, platges i deltes
de contes blaus i de novel·les roses força fulls.
I perquè tota ella té aquella mena de cosa
que es desprèn d’un rostre i cos bell i atractiu
una sentor de primavera, de clavell, menta i rosa
i una resplendor del brill dels ulls tan expressius
I de deessa perfecta la seva escultural bellesa
que ens porta una alenada de tendresa i de frescor
amb l’actitud oberta i franca i de noblesa
i en la faç de puresa i virtut la seva expressió.
Com nova qualitat hi ha una por o timidesa
en el parlar, i en la manera de dir i el seu fer
i ho mostrarà el rubor de la galta ben encesa
si un galant decidit un dia l’atura pel carrer
que li voleiarà la finor de la sedosa cabellera
i el bru clar de la cara i pell viva en morenor
i la veu cohibida serà més melosa i encisera
i la resposta tindrà un encant més seductor…
el dia aquell que el galant torbat li digui:
T’estimo!… i no puc viure sense tu!…
i ella més torbada, amb la faç roja li somrigui
i amb el somriure la promesa que a dintre els ulls lluu
que ja ho pressent en el desgranar de recital de poesia
oint atenta un enfilall de versos i notes de cançons
serà corpresa d’emoció i de dolça melangia
endormisca per les rimes, la música dels sons
que apar vinguts del cel per endinsar-se a les orelles
ben suaument melodiosos d’un cant d’amor ben triomfant
li sonaran com un belar de la ramada amb ses esquelles
en un matí esclatant, en prada verda dòcils pasturant
I amb el zumzeig i fressa d’estrofes grates i amoroses
amb la cançó eterna que diu de besades i estimar…
glatirà i veurà propera aquella hora tan sortosa
d’aquell bell jorn que s’haurà de debó enamorar…
Aquell bell jorn que descavalcant el llindar de la seva porta
s’aturi el fadrí del cavall alat del primer amor
a llavors l’estremiment que la paraula trèmola reporta
esperançador el sentirà ben viu dintre del cor!…

Perquè és la més petita de les tres belles germanes
i dú l’aire senyorial de l’una i de l’altre la vivor,
i perquè la veiem quietona si sent el dring de la campana
en el capvespre tardoral en el seu toc de res i oració…
I perquè té la simpatia de les noies cultes i educades
i aquell perfum primaveral de les roses els eu pit…
és per això que ens desvetlla la musa endormiscada
i el cervell i cor que en la monotonia estava adormit…
Perquè els hi és grat respirar de prop la jovenesa
i la flaire que escampa un rostre i un cos ben femení…
i la nostra ànima d’un ensomni dolç la gronxa i bressa
i que la nostra vida llisqui plaent en un cel de serení.
I és per aquest ensomni quimera deliri i embriaguesa
de tendral fadrina amb el seu encís i encantament…
que ens traurà un xic el profund pòsit d’amarguesa
que per dissort portem a dintre el cor massa vivent!…
I és per la promesa d’amor que els brilla a la cara
i el foll desig de jovenesa de la primavera d’anys
que santificat després convertirà a esposa i mare
que han de posar al món sos fills uns bells infants…
que faran evadir els nostres del món i el seu desfici
d’aquesta allau d’hipocresia i de somriures calculats…
del mercadeig, de la coqueteria i bellesa d’artifici
que arreu i fins al nostre entorn van lliures, desfermats!

Per ta figura ben plantada i ta esveltesa
i per aquesta picardia a l’entreobrir els teus ulls
i per les roses de la teva jovenesa
i per la finor de la seda dels teus rulls…
seran aquestes estrofes inquietes, descuidades
volent lloar el teu encís i encantament…
i la teva gràcia i simpatia qui les haurà dictades
deixant-nos portar i presos d’un nostre enyorament.

L’amor

És una planta tan minsa i petita
aquesta flor tendre d’amor,
que l’aire de l’absència foragita
sense les perles nades amb el plor.

I em dol d’haver-te servit com una infanta,
l’haver-me sentit el teu esclau als peus lligat!
i d’haver-te adorat i venerat com a una santa
i que l’ull meu t’hagi seguit extasiat!…

Això sento avui després de quinze anyades,
després d’haver rebut qui-sap les vergassades!
quan només de tu en resta una ombra de recer.
perquè tinc l’animeta assenyada, assossegada
i puc dir que fins la imatge de tu tinc oblidada,
mentre espero pacient l’abraçada de la Mort!