Noces de cristall

Aquesta és la meva dona per a mi
la llum, el repòs i l’alegria del cor…

Vint anys!… I que de pressa han passat, la vida meva!…
Vint anys d’anar junts per a no separar-me mai del teu costat…
Vint anys de gaudir la sort del viure curull d’esperança teva…
i la tendresa qui m’ha fet sentir al cor ta alegria i esclat!…

Vint anys de constància i fidelitat a tu amable i apassionada…
la teva abraçada té aquella dolcesa de l’amant quasi maternal.
Vint anys de trobar el plaer inefable de tes carícies i besades,
i les moixaines remeieres de les mans guaridores de tot mal…

Que si un jorn per atzar s’apareixia una sirena insinuant i temptadora
figura de línies perfecte amb la gràcia i encís d’ull verd i brillant…
a bastança no caldrà sinó la teva recordança serena i encantadora…
per a encerar-me les oïdes i ofegar i du ben lluny el seu bell cant…

I sento l’orgull del nostre roserar tendral amb una sola espina…
que després de vint anyades em plau respirar suau i dolç perfum…
i encar no s’ha esvaït la sentor virginal d’aquella nostra poncellina…
la sentor meravellosa que ens espera en jardí celestial d’àngel i llum!

Demano solament a Déu nostre Senyor pels nostres fills la dona bona…
la companyona innatament pura i virtuosa, sensació del bé i de l’amor…
pressentida d’una manera divina, envoltada d’una aurèola de madonna,
d’aquest esperit amorós i femení que duu a un món deliciós i encantador!

 

Mirando a tu hijo

A Pepita y al hijito, para cuando mayor,
vea en las rimas a la musa tierna, dulce i buena…

Este sábado por la tarde
allá cerquita del río,
cuando amiga, me mostrabas
orgullosa, el hijito
con los tus ojos verdiazules
y sus piernas y bracitos
desnudos, batiendo palmas,
tan risueño y tan vivo…
he vuelto a correr la senda
de tu cálido camino
perfumado de albahaca,
de romero y de tomillo
y un rescoldo has avivado
de sentimientos dormidos…
De como tú novel y tierno
por los míos, ya crecidos…
que, con orgullo mostraba
a los mejores amigos.
Y todo tu gran contento
y gozo, yo he sentido
como si fuera otro tallo
de mis seres más queridos…
que tanto estimo e idolatro
con mi fervor el más íntimo…
Con tu mirar de dulzura,
y en los ojos aquel brillo
que es un caudal de terneza
y amor, de los cinco sentidos
que brota del seno de las madres…
el único e insustituible,
que perdura y nunca pasa…
con sonrisas y suspiros,
con alegrías y penas,
lo forjan bueno y fornido
con su fuerza creadora:
el barro nuevo de su niño…
Por eso siento tu orgullo
y el mío de serte más que amigo
con el cariño de hermano,
-el de tu padre tan sencillo-
de admiración y confianza,
de afecto honrado y límpido
cuando oigo de tu boca:
las travesuras de tu hijo.
Que lo mimas y lo pules
y les peinas los ricitos,
y la leche y las papillas
engulle el àvido hociquito.
Cuando en la noche le velas
el su sueño tan tranquilo,
que es por ti la miel y cielo…
y tu tesoro más rico!…
en mi me pones vibrante
la lira del verso mío.
Y he de seguir por la tarde
en mi lugar preferido:
Al pie de tus tres màquinas
entre sus cruces y sus hilos:
con tu calor amistoso,
con el aire tuyo tan fino…
Que, lo voy dejando todo,
por un momento contigo:
Para sentir tu voz dulce
que, como sol claro y tibio
al corazón penetrando…
calma y serena sus latidos.
Cuando me cuentas sincera
las gracias del pequeñito:
-Cielo azul y verdes hojas
hay en los ojos de tu niño-.
Que ya te recorre a gatas
por el parque y el pisito.
Que le cuentas de gnomos y hadas,
de princesas y castillos…
cuando venía la noche…
se va quedando dormido:
De MONTESAy de caballos,
de los afanes del marido.
De tu cuñada morena
y demasiado sensible…
De tus padres: Don Diego
y Mª de los Dolores de Cristo:
los dos de Málaga y Almería,
Andalucía de prados floridos…
De montes y pastoreo,
de rías lagunas y rios…
Que dejando sus jardines
y sus flores de mocitos,
atravesaron el estrecho
y se afincaron en Melilla.
Donde los dos se conocieron,
se amaron, y construyeron su nido:
Do nacieron cinco hermanos:
unos mineros, otros marinos,
Con motonave o barco velero
van surcando los caminos
de mar y tierra. Oro y plata
de sol y luna, siguiendo su sino.
Y a las hermanas las vemos
en la más pequeña: Pepita:
buena y fiel y hacendosa
admirable… diría divina.
De una belleza de Mora
de un porte nada altivo.
Labios de guinda jugosa
y diente de jazmín blamquísimo.
Que yo beso en su sonrisa
y en el hablar cálido, íntimo…
Con la admiración despierta
por esos gratos motivos:
En la piel suave y brillante,
Ojos verdiazules de dorado brillo.
Con ese goce tan dulce
de hierba y luz y perfumado pino.
Que es en la aflicción consuelo,
compaña en las soledades tristes,
quitando de la estrecha senda
los cardos, zarzales y espinos
que brotan al paso nuestro
en la agitada vida y torbellino.
En el canto de tu carne aumentada
en la carne de tu hijo que es himno!:
El que yo he sentido en la tarde,
cerquita de ti y del río…

Tarde del sábado 12 de agosto de 1962

Les mares

En memòria de la nostra mare,
dolça i forta, qui reposa en la pau
del Senyor en el poble nadiu, d’ençà
del dia 7 de novembre del 1961.

Les bones marones són aquelles santes, amoroses i arcangèliques dones,
plor silent per l’infant trist i rialla sonora pel fillet somrient…
cançoneta gronxadora, pregària fervent i mà ungida que amoixa i acarona.
i si, oronell alat vola lluny del niu, coloma d’enyor i de viu sentiment.

Són el far lluminós en tempesta, en l’embat de les forces huracanades,
port de pau ibonança si el ruixim de l’alegria  es gira en xàfec de dissort,
i la sola esperença després de la vida de sacrifici, de màrtirs abnegades,
és veure’s coronades amb la pàl·lida obscura, amarga i dolça corona de la Mort!..

Vides importantíssimes d’un aire i aroma subtil, penetrant, de l’amor de mare
en les vides nostres, qui, per veure contents, no viu ni respira d’afany i maldar,
i plenes de gràcia i de goig es donen senceres a ses il·lusions més cares,
revibrant infantívola la lira de besades, harmonia i dolçaina de cantar i penar.

Són vides generoses, benignes i plàcides, d’eternes fidels cristianes resignades,
pacients i dòcils en el torn i en el teler teixint filigranes de joia i dolor…
Acabada la pessa… Quin deix tan intens de fina sentor sempreviva perfumada!…
Quin buit a l’entranya sens eix tresor irrecuperable en la vall de pesar i plor!

Us n’heu anat… Hem perdut la consellera sàvia, de tant sensitiva i íntima tendresa.
S’ha apagat caliu mantenedor del més noble. No tindran recer deliris, desenganys del cor!…
S’és parat aquell cor qui en certes cruïlles de la vida, bategà massa depressa fins a extenuar-se perquè no ens manqués el regalim del saber, del bé i de l’amor…

Ja no esteu a ací… Sens diamantina dolcesa, cel gris, estrella i albada no serà tan clara…
En l’horitzó de cada record i de cada somnims’hi alçarà ombra espessa de núvol de dol…
de l’infant perdut en viarany solitari, orfe, sens guia ni guarda, ni temple del cor de la mare,
Enyor de cançó matinal ansiosa… “Alceu-vos, fills meus, que fa un dia bonic de bon sol!…

Hi ha el llegat de la vostra creença: “Es voluntat divina el néixer i morir… Són així les coses…
Heu fet el què heu pogut per a que en bardissar de sofrences hi florís la flor del pensament…
i la fe en sa misericòrdia d’enllà… en blaus de Glòria, la nit i les ombres humanes seran foses…
El brill de Llum infinita il·luminant pur estol d’àngels-infants i arcàngels de mares… eternament!…

Balsareny, 8 de novembre del 1961

El jubilat

Lema: “La vida és un joc en les mans de Déu”

He arribat als seixanta anys
mig per sort, mig de desgràcia,
puix quan no em fa mal el cap
ja no em poden dur les cames.

I aquesta angoixa i l’ofec
com si el cor vulgui parar-se!
Per acabar-ho d’arrodonir:
Amb tan mins salari base,
no arribaràn els centimets
que ens donen cada mesada;
i que jo dono sencerets
a la nora jove i “guapa”,
Perquè veig tots els tribulls
que passa per allargar-los.
Suara el rebut de la llum!
Ara els queviures de plaça!
Després el col·legi dels menuts.
i el vestir-los i el cañçar-los!…
I sort del meu fill manyà
d’hores extraordinàries!
que sinó, jo no ho sé pas
on tindria d’amar a caure!…

Sort que, en la vida un bon joc,
-Gràcies a Déu siguin donades-
em tocà de fills bons i assenyats
de caritat i amor curulla l’ànima,
servents, pacients, en el bé perseverants
i alegres en la fe, el goig i l’esperança…
que no sento la pena del ser vell
ni feixuga la càrrega de les xacres!
ni la pell i os dels membres balders,
ni si la fortuna ronda gaire grassa;
ni m’ha pesat mai la solitud!

Sempre he trobat plena l’estança…
sens veure ni oïr-los soc feliç
amb la llum dels seu esperit en la morada.
I en jorn primaveral i tardoral,
en dolç ponent i en la tendra albada,
amb el florir blanc i rosa d’ametller
i en vermelló daurat de cep i parra,
vora el pur murmuri d’una font
on l’aire duu unes sentors llunyanes…
amb aleteig trèmul de records
un lleu vel de pau al cor embolcalla…
la meditació de l’eternitat i mort!…
de la vanitat de passions humanes…
del bé i del mal!… De la perfecció.

De la joventut i alegria que prest passa…
De la Creació… des del començ del món
fins a la fi de la Terra atomitzada!…
Del cercar la felicitat en el pecar…
de la nostra naturalesa baixa i flaca!…
Déu meu, Déu meu!: Tingueu-nos pietat!
Perdoneu, que som criatures humanes!…

I de genolls davant el Pare misericordiós
per l’ajuda en eixa vida al cor tan aferrada!
em dic: ¿La vida nos serà més que un joc?
Un joc de moltes, gaires, poques taules?
Un joc només d’ensomnis i il·lusions…
Un joc de set i mig de rialles i besades.
Joc de sentiments d’amor i de dolor…
Joc de tragèdies i ploralles?…
Però, ja estant a la taula del joc…
“Feu-nos el jugar noble i sens trampes!..
Deixem a les vostres divines mans
aquestes, fins a l’última jugada!…
Quan tots els jocs plegats i acabats,
fent-ne recull, ¿ens premiareu les “bases”?
Amb eternes i daurades albes de cel i de sol,
en horitzó diví amb brins blaus de benaurança!…
sens consorcis ni convenis terrenys-col·lectius
ni cap terrena santa i no santa aliança
gaudirem del vostre Sant Regne Diví-Social
de Justícia i Llibertat de vostra Llei que ho mana!…

Records muntanyencs

“Les cames són les ales del cor…”

Ací dalt, entre muntanyes, el sentiment és més viu i l’idea és més pura,
l’amor a la terra nos tra es desvetlla i penetra més endins del cor…
i tot es contempla amb els ulls de l’a`nima des de l’altra pastura…
on gaudi de primer amor perdura pel do d’una, com amiga, lleial i millor.

I és goig diví i turment l’encís lent i ardent de sa immortal divina harmonia
d’aquesta magnífica criatura, única de gràcia en l’alba de pàl·lids rubors…
enorme i immòbil a Ponent en silenci, trèmul parpelleig d’estrella hi moria..
i en l’immensa volta del cel immaculada: promesa i esperança de màgics colors.

I en un fons sense límits de l’espai, es retalla argentí perfil de cresta rocosa,
de quina branda neix punt diamantí, invisible desplega en arc la bella claror
d’un raig de sol, traient la barrera entre cel i món, on és tan nova tota cosa;
i la carícia efusa mou l’herba i l’adreça, i en triomf obre més i més els pètals de flors…

A migdia, com si el món s’hagués fos entorn la muntanya transparent, quietona,
allà dalt la cima l’esperit reposa entre dos infinits: cel i terra, llum i serenor..
brillant al desig, cercle de calor i vida sentim al cos l’ona dolça i tebiona…
lluny les mesquineses de la terra baixa: lluny de la mentida, enveja, enuig i rencor…

esbandits pel sol d’or i l’airet de la tarda, fi de la llunyanies i de melangia
l’encant del meravellós paisatge: de camins i pobles apacibles, som amo i senyor,
i l’aigua manyaga i errant entre prat i arbreda arriba al cor distant, la correntia…
del seu cant qui sospira entorn la bellesa pura qui duu la presència del Gran Creador.

I hi ha arreu les notes de misteriós ritme de música profundament mística i religiosa,
quina la voltant la contrada formosa és donada a sentir l’exquisidesa de celístic chor…
per a l’inquietud oferta i elevació d’esperit de la cúpula solemne i prodigiosa
del blau cel davalla majestuosa i ressona en la vall qui, com catedral, de l’interior
n’ix vibrant la lira sonora de la solitud en arpegis i coratjosa alegria…
reconfortant miraculós en la lluita del viure: el més trist i dolç dels dolors!

I tan en l’ascens  i descens de la muntanya: ala estesa, renova la força i la energia
el plaer innocent de la vida humil sense temor, i a distància i a altura ens fa vencedors.
Beneïu, Senyor, al muntanyenc: al ser escollit per a copsar i estimar la muntanya amiga encantadora
a l’amic d’inquietud matinera i nobles afanys d’aprendre amb ella els vertaders valors
de les gestes i glòries de la terra nostra i sa incontenible iniciativa ferma i creadora…
i dins la tranquil·la claror de la mirada de germana gran forta i bella i agomboladora…
vetlla pel germà petit nascut de l’entranya més íntima, al cor la fe en nova era de glòria i esplendor.

Oració d’un pare

Feu senyor, desl plançons, fills de bon tremp i fortalesa
que no els deixi tòrcer i tenir amb ella conciència de sa debilitat
el braó i la vigoria de la fe en els instants de por i de feblesa
que els donarà el valor de creure i confessar-s’ho amb sana humilitat…

Que siguin rectes i lleials, nobles en la derrota honrosa,
atents, comprensius i resolts, del vençut n’hauran compassió,
i servin el vostre amor a les plantes, les persones i les coses…
res els serà impossible i en victòria el cor de generositat i de perdò!…

Que es sentin embolcallats de la fragància de les flors molles de rosada
i ho vegin tot ben clar sota el reig del sol lluminós i resplandent,
i en l’hora d’escollir trobin la ideal companya, devota, tímida, enamorada…
bella de cos i d’ànima, ull obert, alegre, fresca, divina, somrient…

Il·lumineu Senyor el seu seny, el seu juí i la seva pensa
sens dubte ni recel, el cervell i el cor bateguin sempre a l’unissó
la seva ànima, flor creada per Vós, el perfum i la claror de vostra faç immnensa…
conèixer’s, saber el que som amb la suprema veritat de la vostra lliçó

Conduïu-los Senyor, no sempre per caminois de ventura i benstança,
ni per senderols complicats i temptadors de falses i vanes felicitats
sinó també per pujades tortuoses amb peu sagnant i l’esperit que no pot més i es cansa
on amb el sofriment trobarem l’energia per a redreçar-nos en les dificultats.

Que en aquest món meravellós de paisatge, de color i de figures
Feu-los-hi sentir l’existir d’una perla que amaga al seu si la llàgrima i dolor
en l’harmonia de verd boscatge, blau de mar i cel i la gràcia del rosa de les criatures,
trobar aqueix tresor d’una valor apreciable que sol estar sempre a l’agüait del cor…

Que en la perla clara, oriental, puguin percebre-hi la vostra llum sagrada
i si mai un vel de foscor la cobrís lluï resplandent el foc del sofriment…
amb ses guspires d’esperança i fe, amor i dolor al cor ben abrandades
com el presoner que surt de la penombra, a l’aire i a la llum respira lliurement!

Estampeu en els seus cors els sentiments espirituals i la tendresa
i aquella gran esperança de penetrar un dia en el fons de l’eterna veritat
i en l’albada i en crepuscle i en nit estrellada la bella poesia de la naturalesa
i permeteu als que l’amaren en la terra segueixin estimant-la en vostra eternitat!

Mentrestant manteniu-los en el manantial que brolla de Vós de divina saviesa…
dòcils i purs en la creença, en l’estudi, en l’amor ideal, nodriu-los per a sofrir, per a pregar…
davant el vostre altar que és en el centre dels cels i mons, mostres de la grandes
i el valor, auxili i gràcia que els donareu en l’hora de combatre en batalla i lluitar!…

Senyor, Pare nostre que esteu en el cel i en la terra, i en l’aire i en les ones…
que des de tots els llocs presidiu les lleis de les coses i els destins humans…
i feriu, irradieu i al·lucineu amb el raig de la caritat a les ànimes generoses, nobles, bones.
multiplique-los damunt els nostres fills i a tots els homes per a que s’estimin com germans.

Senyor, que les descobertes de coet, luniks i satèl·lits per un jorn anar a la Lluna
de força atòmica i aparells registradors per a explorar l’univers i món sideral,
siguin l’avantsala de l’últim vitge al més enllà la millor sort i gran fortuna:
que ens prometéreu amb tots els fantàstics jocs de llum i colors i la divina música de sons celestials…

Manresa, octubre del 1959

Somriure d’infant

Als fillets

El somriure del fill ho il·lumina de tendresa,
la casa, el carrer, de celestial resplandor.
El goig és en l’infantesa, ocell amb ala estesa
i és perfum, color i fragància d’una flor.

Una flor en l’ample bosc, suau i clar encara,
de frescor i verdor humida de jardí florit…
i és una alosa que canta armoniosa al cor de la mare,
i el ventíjol serè que s’emporta les penes del pit…

és virginitat senta d’alegria daurada,
que duu en el llavi el somriure infantil…
i veu i cançó d’una flauta encantada
que en un recital del poema de maig i d’abril

en un paratge ideal en una illa llunyana
on el seu verger hi ha olor profunda d’alga de mar…
que naus i ocells solquen l’aigua blava germana,
per anar a la blanca torre amb son lleuger volar.

I quan al cap tard de la vida sereu sol alegre
que s’eleva en la’lbada i els nostre en la tardor mor…
mudeu-nos de llum somrient el manrell de tenebra,
i empolseu-nos-el de vostre ruixím diamantí d’or!…

Poesia?

Al meu Jordiet, el millor company
en els nostres passeigs per la ciutat

Hi ha dies que al donar el nostre tomb per dintre vila,
assaborim l’hora tranquila d’un goig i alegria sorprenent,
que, en una branca de l’ànima som rossinyol canta i refila,
i voldríem fos eterns el cantar i l’emoció d’aquell moment!…

en que, a la vora d’eixa bellesa sempre diàfana i tan pura
del esqueix tendral de vida amb tota la frescor de nostre infant…
que s’embaladeix en tot el seu regne innocent de llire natura
i si es mira amb els seus ulls candorosos tot és esclatant!…

Com davant aquesta altra vellesa tan antiga, neta, femenina,
d’aquest altre ser: empelt de mig dimoni-mig àngel vivent…
i el deisg d’estimar dolçosament ens surt en brill a la nina,
i a la gola el crit de: bellíssima! que es diu ben amorosament!…

I fent via enllà, d’una plaça ens trobem la magnífica escultura,
que ens farà copsar de l’artista, el geni i la màgica inspiració…
i la llum meravellosa d’esperit universal per l’àmbit hi sura
en el seu aiguabarreig de Bellesa i Bondat, de Pau i Amor i comprensió!

i fa que sentim el nuvolet o la ratxa de misteri i de meravella…
envair-nos el cor, que serà poesía quan sobreíx profunda i subtil;
i la carícia del fresc de la seva ala, i la suavitat d’una estrella
diamantina que ens capacita per a la vida que tenim penjada d’un fil!…

i ens ve a la memòria les veritats escrites en els solcs de planes
de llibres de Cervantes, Verdaguer, Maragall i la Gràcia de clar horitzó!
i la llavor sembrada pel cultiu de l’ànima amb tot el perfum i ufana
floreix en els cors sensibles i farà gran el jardí de la sàvia lliçó!…

i gran el tresor de tendresa que amara el cor de tèbia rosada…
aquesta rosada d’amor davant l’infant i la dona que fa l’ull humit,
i tot el que ens fa comprendre el Cel pressentit en bellesa immaculada…
aquest ric present que ens vivifica i ens fa feliç nostre esperit!…

i ens fa generosos per a compartir-hi amb ells alegries i penes;
que cada nou dia enforteix el llaç de correspondència d’amor i dolor!…
i pensaments, paraules i obres són seves, com la sang de les venes
i aquell glop de llàgrimes quan per dissort o absència ofega el cor!…

Creiem a vegades són ben bé uns sers estarnys els sentimentals poetes,
exaltats en l’amor a l’infant i la dona, l’art i poesia, bellesa i sentiment
amb el subconscient d’emoció, fervor i esperança dels místics ascetes
que els dóna ales per a volar il·lusionats en un món seu, resplendent!…

o per a formar el món millor que ens han contat del llibre del cor nostres pares,
per a contar-los si cap bé millor als nostres bonics i tendres infantons!…
junt amb les rondalles de Fe i de Pàtria que surten del cor de les mares…
i amb cançons i corrandes formar els pobles amb les més nobles i santes tradicions!…

Festa de la LLum de l’any 1959

En la mort d’un amic

A Blasi Valverde

Te n’has anat en un dia de setembre,
quan el dia curt és presagi de tardor…
i a la tarda, les ombres comencen a estendre
les ales del capvespre amb tota la seva foscor.

Has caigut a deshora, en mig de la lluita,
-el mal fat no ha deixat eixir-te’n vencedor-
de les teves estives de paneres i de fruita
que un dia foren la teva gran il·lusió…
Després de la primera: la de la dolça-amorosa esposa,
junt amb el goig de pujar bé els dos plançons…
amb sentor viva de poma, de préssec i de rosa,
que treu l’amargor del viure i fan els dies bons.
Que somreies amb aquell posat teu de bonhomia,
i glaties pel seu bell esdevenidor…
i, tot de sobre, s’ha apagat la teva estrella i guia
en aquest dia de setembre, pressagi de tardor…

Manresa, a 9 de setembre del 1958

Montserrat

Llum d’història i de llegenda,
camí de sants i pecadors…
on s’ajunten prefaci i cloenda
de riures i plors, goigs i dolors.

A l’esposa.

Encetada la bresca melosa de la breu adolescència
quan, entre mos i mos l’infant llaminer, endiumenjat..
impacient d’angoixa i timidesa, de no mostrar indiferència
pels problemes ingrats de col·legi a un llogaret del Llobregat.
Esperant, cor il·lusionat el recés festívol: neguit i diligència
de córrer entre tofes de verdor i entre solcs del camp daurat,
en respirava de l’aroma tendre i dolç tota la conscient essència…
al secret desvetllar del sentiment esbalaït de voluptuositat.
I d’aquelles hores fugisseres en retinc l?ensomni, la vivència
del primer matí lluminós pelegrinant a celatge de pau de Monterrat.

I en l’adolescent record, l’impuls jovenívol amb que feien via
pel bell corriol on floria el romaní i espígol vorejant a l’espadat
i prop de mi la noia somrient, fresc i clorés primer amor en descobria el poder emocional que eixia del rínxol i en el naixement del pit immaculat,
quin aire infantil i penetrant, en vol al ample món de somni i fantasia…
bo i respirant la flor blanca i primerenca de cos misteriós, indeterminat.
Fou en aquell matinal camí, verge, germana, amant i musa que inspiraria
l’alleujament d’íntima alliberació: el desig poètic despert massa aviat.
I de l’abrandament novell d’amor, bondat, puresa, esperit: la polifonia excelsa assenyalant el Cel sento encar encensada als rocs de Montserrat…

I quan una ventada malastruga encenia la foguerada de la guerra:
la crida de la lleva i trompeta  a rengles de milícia era lligat,
i el foc escampadís asclant vides i paisatges de la nostra terra…
És trist!: Invocant en la tempesta sagrats noms de Crist i Llibertat!
els homes en armes cercant la mort en el combat deixant ruïna i desferra,
i les conques dels ulls dels cloquers buides i camps erms i arrasats!..
El vertígen d’ombra funestra en l’espai, d’esglai que adins s’aferra.
L’udol del vent foll i irat batent entre germans fon el sentit d’humanitat.
Perduts en la fosca i temor, llençats lluny de la daurada i pia serra
tota la nostra esperança de retorn era: l’horitzó de pau de Montserrat…

Cessà el torb estèril que, en cel i terra i mar l’odi hi congria,
ran de la desfeta, tímid, cansat, contrit de va turment i malvestat,
pelegrins humiliats la Verge ens acollia en la seva alegre abadia
l’oferiment d’un cant de Gràcies junt al solemnial, esperançador d’eternitat.
En romiatge amb la meva promesa estimada, l’adveniment lluminós es repetia
en l’encís del somriure amable i encant del mirar d’amor clar, abrandat
en comunió emocional neixia i creixia llaç fort de plenitud i harmonia
segellat pel primer bes subtil perdut en l’olor del cabell fi i rissat,
entre brins de farigola, mates de boix, exaltant la bellesa i poesia
com joglar enamorat de l’ànima bonica i apassionada el cèlic Montserrat..

Flama vivent, anell de prometatge, tumbaga de festeig,perla de primavera,
estel del matí, torre de marfil, porta del cel, cançó del ú de maig il·luminat
del sol que tot ho transfigura en preciosa imatge, alada i trèmola senyera
del misteriós encant fluïnt de la pell núbil, blanca i bruna en bell esclat
apareixia com l’oratge càl·lid a quin dec l’optimisme de vida falaguera
de la seva ànima en la meva: la nova naixença noble i coratjosa pel novell combat…
beneït amor, sacre jurament als peus de la Madona, l’encens de sa ginestera
des de les desposalles amara el santuari de la llar el perfum etern i sagrat…
i a l’esposa forta sempre que ensopego del desengany la dura pedra foguera,
a la companya mentor de la meva quimera de nit, m’assenyala el far de Montserrat…

El verger de l’illa on brollà el manantial de tendresa que dolçament eixia
dels teus ulls, dels llavis, del coll i de la veu de l’amor mai sadollat…
la sonata de carícies en el tàlem nupcial on es badà la flor de gerdor i ufania..
tan meravellosa que sobreixia del pit la fina sabor íntima del cos nu i mel-rossat…
la font escollida en platja ardent on des d’aquella glòria és port del migdia..
que amb el temps s’aferma i no vull altra llum diàfana de divinitat,
ni més clarors materials de corbes i sines amb tons i punts de salvatgeria,
ni altra transparència tendral que la teva galta on nia sentiment d’immortalitat.

Només la claror absolut d’un demà inacabable com l’ahir feliç s’hi encongia
al lluny la tristesa, i la vida m’omplia d’emoció sota el cel blau de Montserrat…
La delícia de la unió sacrosanta fosa amb la blavor de cel i verda prada,
amb l’abraç compartit a l’escalf fecund de planta plena de gràcia i majestat..
en mig la saó del paisatge montserratí germinaria la llavor sembrada
i brotonaria el parell de plançons… somni de la meva vida fet realitat.
Del saborós contacte misteriós la bella florida i esplet de la carn rosada…
dels nostres fills… quan adolescents amb mossada melosa, ulls de bat a bat
d’infants goluts, cor endiumenjat aniran amb l’amiga bona de dòcil mirada,
radiant i riallera, el rostre espill de puresa s’emmirallaran extasiats,
i en un demà de glòria de nèctar i saba amorosa, esperançada, renovellada…
seguir nostra petjada en el camí de llum i ànima, el miracle constant de Montserrat…