Poemari íntim de Joan Griera i Carreter.
(Balsareny 1913-Manresa 1976)
Categoria: General
La millor esposa i àvia
Manresa, 15-10-1976
Per mi t’has doblegat com una branca
amb el teu fer tant feiner…
i t’has adonat que els néts son tanca
que s’obre més a la casa de diner.
Ara que hem reposat de carícies…
i de l’odi, enveja i folles passions
pel company tarat son les primícies,
i per mi les corrandes i cançons…
Tens les contrarietats i malaurances
pensant en Barcelona i fill petit…
però hi ha el consol i l’esperança
que s’obrirà camí amb fe i delit!
Estàs contenta amb néts i bicicleta,
i encara que pels alts et vé mareig,
quan els veus els petoneges a bestreta,
i et sents cofoia amb el volateig.
Et dol el pressentiment de guerra;
amb la violència i amb tants partits.
Però hem de creure tocaran a peus la terra…
La terra que ens ha vist de ben parits.
Preguem a la Patrona caminant llis
i que nes guardi el seu encís…
del primer dia i en la folla malaurança,
a prop seu encomanes esperança
i que ens farà espantar la por
i promte deixar receptes de doctor.
Teu per sempre
Magisteri. Final de curs
Al nostre fill Jordi al anar a la “mili”
Aniràs cabell curt bo i llampant vestit-uniformat
i hauràs de fer papers de mesell-mec com un titella
però després d’això de milicia-disciplina, seràs llicenciat.
Si tens “carota” com diu la mare: talent i vivor seràs meravella
I et serà just ajut si com sabem per al demà preparat…
Quan facis mestre de minyons: mainada i quitxalla trapella
voldriem recollís la llavor creada per la pedagoga Rosa Sensat
una dona menuda i bonica de cara fins i tot al ser vella…
regint una escola popular plena de vida demòcrata i de llibertat
seguint les seves petges bo i llegint el llibre per a llars novelles
donant nocions de biologia, física i química amb lliçons d’urbanitat
i d’alimentació sana i forta més vegetativa que gaires costelles
fos la seguidora com la il·lustre Marta Mata donant l’obra a entitat
d’idees força avançades i més avui amb coets a la LLuna i estrelles.
Voldriem per ell fos representant de bon ensenyament i gran personalitat
quan Catalunya hi hagi fet el seu projecte de pau sense pals-estelles
fetes a l’esquena dels pobres com abans d’Estatut i Generalitat…
Amunt i avall, ara a la dreta, ara a l’esquerra, seran les meravelles
del córrer i anar per cul a terra com a bon soldat disciplinat,
Pensaràs a casa quan feies rebuig del que et portaven en cistella
i la teva menja predilecta era un entrepà de pernil amb tomàquet sucat.
Acostumat o no al ranxo d’aigua bullida amb algun troç de vedella
amb el títol de mestre a la butxaca per als encara analfabetitzats.
I si no vols quedar-te en racó d’oficina amb paperassa-gavella
d’algun oficial tinent, general o capità en seràs assitent o criat
com un teu company d’estudis que li plauen veure les set meravelles
i ja el tens sovint contemplar-les al devant i darrera embabiecat
Amb un any d’obeir i de vida nova en que aprendràs en edat novella
que la vida és somni-dança en que tan presents passats han dançat.
Veiam si tens la sort del company d’Institut amb la desinvoltura
que enlloc d’avorrir-se gastant mans i mànegues per tots els racons
tenint a punt la roba i les botes i cada dos per tres veure …
i quan pares a casa posar-te a la casa fer-hi els bons ….
I servar l’agilitat al compàs del que toqui anar fent ballarugues
amb Esbart i Escola de música que la teva bona mare et feia seguir a gratcent.
Que el saber no ocupa lloc, li anava repetint cada dia menys poruga
i exercir la carrera amb saviesa i ordre a deixebles bons i dolents
Això si tens la sort de trobar en una de les 49 provincies escampades per la pell de brau
i et donin bon destí per a tenir temps de veure castells i places porxades
I sobre tot que aquest any es compleixi la democràcia i la pau…
i retornar ben sa i bo on t’esperen els pares i na Josefina…
Que tots aquests mesos amb les cartes sembles més aprop…
servant sempre l’amor per les mans femenines
que són el millor remei en contrerietat la pau i el perdó a poc a poc
I com el teu passa que és tan breu. A una maltempsada dona-li passada
Hem de creure que en el pervindre dels néts serà molt millor…
I que en tota la terra hi haurà la comprensió i llibertat estimada
i siguin ben lluny on imperi i giri la bola amb justícia, sens dolor.
El dia de Sant Joan
Als néts David i Aina
El dia de Sant Joan,
enguany diada memorable:
Per nosaltres Festa Gran.
Que podem estar prop de la mainada.
De la parella de néts tan bonics…
que estimem amb cos i ànima!…
Són el desglaç de penes i fatics.
I la novel·la-futura esperança…
L’alba clara d’un rosat camí
i la pau d’una daurada tarda…
L’amor que encèn la llar. Des d’aci
en sentim l’encís del foc que abranda.
Amb el crit d’en David d’un to viu
i dolç com l’alè d’invisible fada
quin do és al ulls i llavis l’Aina qui somriu…
Fan els dos la vida pia de la benaurança!…
D’aquest dia sota un cel d’argent,
que daura la Festa a l’escola “FLAMA”.
on, amb recança fina meravellosament…
entremig de carones boniques i enriolades…
amb crit d’en David, brunzent…
en l’aire, junt amb la romança sens paraules de l’Aina.
Sant Joan de Vilatorrada, 1973
Elegia
En memòria de l’amic Marcel·lí Monrós
que morí a Navarcles eldia 9 de febrer del 1972
El prodigi de llum de la teva vila navarclina
amb ànsies d’amor i de vida del teu estimat clos…
La tenim a dins del cor com la gràcia i bellesa femenina
amb el seu alè d’esperança, per quin glaties, amic Monrós!
Amarat de la fescor de les teves aigües regalades
per quina riba, un dia, el pelegrí hi petja el seu peu…
I ha respirat perfum de flors en la pau rural de prades
dolcíssimes, on es copsa l’hàlit diví… i nova alba s’entreveu
d’un món millor, sota el regne i l’imperi del saber-cultura,
quines magistrals lliçons havies donat a les planes de “TINET”.
I lliurar-te pel nostre país i a amistat fidel: la joia pura…
i a la labor cristiana, com el monacal benedictí de Sant Benet.
Assedegat de tendresa i afecte havies seguit tantes vegades
el caminet del Monestir, en calma dominical i sol tebi de febrer,
sentint en el silenci el secret del goig de la misteriosa “arribada”…
en el moment del néixer la verdor tendral i flor blanca d’ametller.
Familiars i amics, trèmuls d’enyor en el dolor vivent de la fugida…
presoners de subtil melangia sabem tots: de l’eternitat rebrem conhort!…
guiant-nos per camins verdejants de poesia… anar vora la font de vida
nova; vora immortal llum i aigües melodioses de la dolça mort…
Manresa, febrer de l’any 1972
A les envistes de tardor
A l’excel·lent Dr. Antonio Amer-Fiol
Tarda de novell setembre tèbia, d’encant estiuenc, melosa i daurada
com el fruit madur del raïm que, al pendís espera la mà de veremedors.
Oh, lleure inconegut d’aroma subtil de tardor suau a l’esperit és vessada
una mena de tristor poètica que, als ulls muda les noies en fades i flors…
Mig clucs d’ensomni: un rostre dolç i animat i cos juvenívol. Silueta
esbelta i vincladissa, àgil, fent via travessa plaça-jardí del seu institut.
No és solament la bellesa que atrau, de l’estudiant entusiasta i inquieta…
sinó també el seu natural innocent, infantívol somriure de llangor-virtut.
En el gest i les paraules del “Bona tarda” a company de classe: Moixaina
captivadora nada d’ella, amb la gràcia resoluda de glòria, de bé i poder…
I en la mirada brillant un matís d’il·lusió i esperança i fe… No amaina
al pas dels anys el glatir del cor d’emoció mística-voluptuosa: Amor primer.
Els guaita el jove mossèn. A l’aula contarà de misterios-original i divina
aura de que és nimbada la promesa única i virginal. De niu amorós del fons…
plena de tendresa i noblesa des de floc de cabell a la sina, viva hi germina
la llavor sacra i maternal sembrada a terra ferma: espiga de fills sans i bons.
Mira la parella, el vellet assegut al banc del “Sinó fos…” amb goig i queixa,
i una melangia grata, de mal temps passat, que no fou millor del mal present…
I com ho ha vist tot, ho perdona tot. Sap som joguines de forces obscures des del néixer
i és comprensiu de cabellera llarga, de “minis” i platja de nuesa resplandent.
Comenta amb els companys de banc: de l’etern femení amb parla benigna, assenyada,
i del progrés assolit de llar polida i confortant, d’airejament, caliu, il·luminació…
I es pregunten si seran a temps per a nova vida i amor brollant de font enamorada…
o si seguirà igual: estona feliç i desventurada. Tot imaginació, somni i il·lusió!…
Veuen impossible jovenesa eterna i vigorosa. Preguen per vellesa sense malaltia,
poguer anar a seure veient: els infants joganers i les mares clares, matronals…
que els fan companyia i embelleix els moments de reflexió serena un dia i altre dia…
amb l’afany de bé i de pau en vol, vers rutes pretèrites, en eixes hores tardorals,
dels vellets… que després de la vida de treball i austeritat veu venir hivernada;
en que haurà d’abandonar l’ampla plaça cloent ferides i desenganys asserenats…
per l’aire pur de la dona bonica, feta d’enyor infinit de primaveres passades…
i no tenen encara una Llar per a retrobar-la lluminosa, pels cors encongits i cansats…
Manresa, setembre del 1971. Plaça d’Espanya.
Retornes a Mallorca
Al nostre fill Josep, el dia de les
seves noces al Santuari de Juncadella.
30-X-68
Retornes content a Mallorca
frissant per a fer de casat
i vas al boscall de la dolça forca
on cremen i on s’alcen els enamorats…
que volen altar sense luxe i toc de campana
sol el cant diví de: Lliures. Tot el món unit!…
Que ha d’apagar el plor del trist, qui té gana
i sed de justícia… i l’angoixa del pobre d’esperit.
El càntic de: desenvolupament-evolució dels pobles
que amb entusiasme i abrandament del foc de l’ideal…
Amb esperit de caritat i sacrifici les ànimes nobles
amb la llum de l’Evangeli posar l’Esglèsia a ritme universal.
I en el pregó de pau nova amb la seva música sagrada
sobre la trista planura de la vida, en l’immens arenal
com casi de fresca fontana, l’amiga d’una dolçor daurada
en albada de nou dia beuràs de ses aigües de deu nupcial.
Ombrívola palma d’aire plaent i amable disciplina
quina amb breu murmuri, humil, fa dolç el comanament
on en gai govern s’obliden les penes, allunya concubina
aquesta rosada fecunda d’amor qui ve tan misteriosament…
I dins el niuet petit i bonic ple d’amor i llum d’esperança…
d’aquesta claror enamorada de la vintena sempre somrient…
confiada, alegre i forta del qui veu el pas del temps sens recança
amb l’il·lusió de que no existeix i tot és perennement present…
I fora del temps en l’intimitat, en albada de nova primavera
d’uns ulls dòcils i brillants amb la seva manera melosa de mirar
com el jorn que cor-près per la flor blanca-rosa i tan encisera
feres la troballa i per primera vegada, emoció dolça d’estreta de mà.
Avui senyor del més pur d’ella, passats els esculls i prova penosa
amb la ventura de l’amor sens fi, juntament el gran gois és acomplert
i per la seva gràcia alada, viva i suggestiva, en l’illa meravellosa
posseïts de l’empenta i l’audàcia amorosa: el camí planer, franc i ben obert…
Bellament us veiem parella d’ocells en la tebior benaurada
vora el llac de pau de l’amor vostre present, fent-vos de costat
i sota el cel manyac viviu vostra vida lluënt, enamorada
Dos pensaments en un, dos desitjos en una sola voluntat.
I al obrir els ulls cada matí, meravelats del sol que resplendia
de l’encantària de trobar-vos al mateix coixí, despertar ben dolçament
amb la besada matinal del saber-vos que l’un a l’altre pertanyia
amb la troballa mútua de la flama de l’esperit encesa vivament.
I com en verger ple de murmuris musicals de rossinyol i aloses
la vostra xerradissa ensonyada com de dos moixons enjogassats
i lliures, agosarats enceten la diada i van a la cita imperiosa
amb aire de festa del qui hàbil sorteja i venç les contrarietats!…
I amb delit seny i mida vencereu obstacles en els afers de cada dia
com dispersàreu el nuvolet oposat sobre el tren del viatge amor…
i en fantasia us direu que un tendre prometatge sense gens de follia
perdria solell de somni i bona part d’aquest seu agre-dolç sabor…
que a través dels anys el record no s’esborra i el regust perdura,
i en la corrua d’estancions i tantes llunes aquest verd primaveral
s’estén devora el caminal per on va el dubte, el desengany i amargura
i fins floreix al pas monòton d’uns anys d’ensopiment de tan normals.
I quan la pols del temps haurà tornat el cabell blanc i senyalat les cares,
amb el ritme cançoner d’una balada, cantareu a vostres fills i néts, infants
del mar i Mallorca i la flama d’aquells dies nous besarà les seves faç tan clara…
i potser algun d’ells -futur soldat- concirós de vostra gesta enlluernant…
digui: -Jo també faré de soldat casat “avivant la seva bellesa i poesia…
del primer amor, esperança naixent de quina en sentireu dolça llangor…
del goig més tendre i la gerda ufana, quan tantes il·lusions seran en llunyania…
el mantell d’aquella joventut passada, voleiant durà ressons de poètic clamor.
Fins l’oratjol líric d’aquella tarda de cant profètic i evangelista
del chor dels teus amics, que qui sap on seran, escampats ací i allí…
posant-se damunt el temps passat, dels bells moments, un a un passareu llista;
¿-No te’n recordes d’aquells dies de fescor d’onada i de rosa carmesí?
I el pensament volarà per l’aire vers el de més encís del cercle de la vida;
quan àgils davallant pel caminet del Santuari feliços del sant Sagrament
de la tendra joia de repòs i serenor embolcallant la vostra vellesa arraulida
El retorn a Mallorca ja esposos d’amor lluminós de celístia i atzur firmament…
Manresa, 31 d’octubre del 1968
Noces de plata a Mallorca
L’amor és com el sol i la lluna
en aigua clara…
Vint i cinc anys fa que la jove parella
alegre en pobresa, però voluble i enamorada…
xisclant i volant com novella orenella:
i amb elles tenien llur niu de fang i de palla.
I eixien del niu dos ocells i una tendral ocella
amb l’íntim encís del suau batec de les ales…
com rosada divina lluminosa de sol i estrella…
Claror d’encant i ensomni de noies primales.
Vint i cinc anys. l’ocellic primer: Joventut florida,
viu aleteig en bellesa nova i tota cofoia alegrança
com un cant dolcíssim ressona dins la nostra vida,
del goig i entusiasme que duu en petita-humil estança.
Després de l’unció inefable, travessant la mar promès i promesa
enmig d’ametllers, figueres i tarongers que el sol daura
de l’amor el primer més sincer que en el cor fou presa…
I ens encomana deix enyoradís eixa seva fina aura…
de vol ferm i ardit, amb l’emoció gaia i encisera
ens complau i aconsola la travessa tan bona companya:
L’haver entrevist l’hàlit de dolçor no gens fugissera,
i l’embadaliment primer temps serà etern a l’entranya.
I sobre el castell de Bellver: enfront de la immensa serra
els pinars de verdor junt al mar: mantell de planúria blava…
Sols davant el Senyor: Cors creient en cel i mar i terra.
Sent la parla sagrada de l’amor a la platja sorrenca regalimava.
I serà com el PI de Formentor: el fullam de verda primavera…
on no creix l’arrel del llim en eixa terra plujosa i rosada,
de la lluita constant de boires i ventades atupant la ribera
vivent de cel clar de puresa, caient als peus del mar del món irada.
i entreveiem a l’horitzó altra cançó -tonada vibrant de parella
amorosa… quina veurà passar i finir noves usances, antigues modes:
amb el cor inquiet bategant fortament en accent d’amor-meravella
de poesia dels vint-i-cinc anyades d’amor platejant en espòs-esposa
quines testes blanquejants en noves dolces i fidels esperances
íntimes dels nounats fills quina flama vivent mai dorm ni reposa!…
Palma de Mallorca, 26 d’agost de l’any 1968
Te’n vas…
Al nostre fill gran al anar-se’n al
servei militar a Palma de Mallorca.
26-V-1968
Te’n vas tristoi vers Mallorca
a complir el deure de fer de soldat,
i a fer vida aborrida i eixorca
on tantes vegades seràs malmanat.
En lloc de rellotge amb drinc de campana,
els tocs de Diana, els crits de cornetí,
només bons i útils per a ventar la galvana
i peresa del llençol de bon matí…
I unes ordres roges com de llista russa,
severes, absolutes de règim dictatorial,
que molesten molt més que fiblada de poll o puça
que farà bellugar-te i alguna fa sentir el mal.
A la primera veu de: Ferms!… s’imposa disciplina,
a l’imperiosa del: Marx!… tot l’urc de comanament.
I el “quinto” no té més remei que fer blana farina,
ni altra sortida que mostrar-se dòcil i sempre silent…
Fidel a la teva doctrina: de no esperar eixa glòria.
Ni imposar la justícia pel poder de sabre ni tampoc fusell.
Amb la veritat que l’època com la vida és cosa transitòria…
Amb resignació cristiana del qui es sap ignorant i mesell.
Que si el cor no és cobert per tel d’odi ni amargura,
la fe i esperança et farà el mirar fosforescent, brillant…
i en el teu fat aniràs remugant en pla o muradal de pastura
humilment, com un xai més dels que tindràs al teu voltant.
Si alguna vegada en pendís o altura et vé la posta…
i dempeus o seient, en la guàrdia o jaça solitud et cou i tust,
perquè pensant en ton camí de casa, a avesar-t’hi et costa
a aquesta duna amb ombra ponentina que no és de pas del teu gust.
I en l’inhòspit baluart et sents com entremig de gent estranya,
com si fossis exiliat en la grisor i fosquedat d’un altre continent,
en la seva espessor, l’esllanguiment d’enyor s’aplega i t’acompanya
i no et deixa veure l’eixida al jardí amb els seus arbres d’or i argent.
I dins el clot temible, en la buidor on es congria la melanconia
del deportat taciturn, qui a l’entorn, de la tongada no en veu fi…
i d’aquella sort d’amistat intensa, plaent, de tan bona companyonia
dels seus amics se’n veu allunyat pels fils invisibles del Destí…
Amistat: religió del sentiment per el rosari de somrients hores…
Llaç de comú afecte, i amb la fita bonica de glòria i infinit…
per a debatre i compartir l’esperit de creences, vivències sonores
encensades de pròpia essència de la Fe divina del fons del seu pit.
Amor: Somni i esperança. Àngel en forma de dona, única, idealitzada…
Senyora dels pensaments íntims, radiant i plena de gràcia i dolçor…
d’una suau harmonia i sentor de flor de tendresa pura, pia, enamorada.
La dona augusta i forta, unides cos i ànima, partir-hi el goig i el dolor.
i els secrets del cor que és plor d’absència i enyor de sa mirada…
i plany de nostàlgia del teu altre jo, com orfe perdut i defallent…
Ofrena d’un cant a la bella noble i generosa rosa pura i estimada…
i fins en corrent d’egoïsme, enveja, hipocresia se’t farà viva i present…
Al teu davant t’apareixerà amb mantell de verge en immensa ribera,
amb l’esplendor de veritat interior, la flama immaculada de mar i cel blau…
i la formosa escultura de l’ànima al teu costat color de primavera…
en sobre l’arena sentiràs el so, difús i atraient a casi poètic de pau…
que amorosirà el troç de cor porug i angoixós per a la Pàtria pobra,
i pressentiràs de nova semença el jorn meravellós d’esclat i de broll,
que encar llunyà, descobriràs en les velles pedres de l’illa i en l’obra
d’un dels homes de profunda fe i gran voluntat: Francesc de B. Moll.
I l’onada penetrant la veuràs en figura màgica de noies amb minifaldilla,
i el vell símbol d’amor al pròxim en l’estol de turistes folls, i despistats.
I en cada camí, i en cada arbre i cada casal els sol que hi bat i hi brilla
aquest ruixim de claror dolça d’esperança resplandent en la ciutat…
I el núvol de tristor i desventura humana s’allunyarà del teu celatge…
per aquest meteor lluminós i heroic d’història, i l’entusiasme i el caliu
mantenidor de l’alta flama ben abrandada en la jovenesa, en el gai viatge
vers les essències de Fe, Pàtria i Amor en la nau atzarosa d’un poble que creix, espera i somriu…
Esperança
A la meva dona en el dia
de santa Teresa del 1965
Aquesta manta nova quina franja de seda apar sigui nimbada
de l’aurèola d’amor conjugal resplandent en nostre llit…
Que per molts anys de sa tebior dolça-agradable abrigallada,
al seu dessota no sentir la fredor de l’angoixa i del neguit.
Quan després del bregar, del cansanci i pesantor de la jornada,
al seu cobert agombolar-nos suaument a frec de galta i de pit…
paivagant vent d’amargor, d’enveja i desengany l’esgarrinxada!
En el caliu dels seus braços acollidors elevació de somni i d’infinit!…
I perquè ets l’ànima de la llar, enguany ben polida i agençada,
com un petit temple dels que estimen bo i volant en alts confins…
on de tu sacerdotissa, esposa i mare, de serenor i encens és perfumada…
I els teus fidels saben bé prou: no trobar fóra la benestança d’aquí dins!
Per això t’han escollida d’un verd viu de la primavera esperançada…
la mateixa de les noces tot tendresa, fins a parar’s dos cors afins…
La novella dels fills, a gratcient o a ultrança, sovint és esblaimada…
per sa puixança vers horitzons humans o divins, segueixe llurs destins!
Que amb aquest color primaveral vegem sempre bellor en la cosa creada.
Més en la maduresa quan del món i de la vida se’n comprèn fi i sentit!
Amb la verdor de la celestial esperança: El viure i ser no ser lleu fumarada…
Que més enllà de la mort, en llar eterna retrobar-nos en carn i esperit!
Manresa, 15 d’octubre del 1965