Mirando a tu hijo

A Pepita y al hijito, para cuando mayor,
vea en las rimas a la musa tierna, dulce i buena…

Este sábado por la tarde
allá cerquita del río,
cuando amiga, me mostrabas
orgullosa, el hijito
con los tus ojos verdiazules
y sus piernas y bracitos
desnudos, batiendo palmas,
tan risueño y tan vivo…
he vuelto a correr la senda
de tu cálido camino
perfumado de albahaca,
de romero y de tomillo
y un rescoldo has avivado
de sentimientos dormidos…
De como tú novel y tierno
por los míos, ya crecidos…
que, con orgullo mostraba
a los mejores amigos.
Y todo tu gran contento
y gozo, yo he sentido
como si fuera otro tallo
de mis seres más queridos…
que tanto estimo e idolatro
con mi fervor el más íntimo…
Con tu mirar de dulzura,
y en los ojos aquel brillo
que es un caudal de terneza
y amor, de los cinco sentidos
que brota del seno de las madres…
el único e insustituible,
que perdura y nunca pasa…
con sonrisas y suspiros,
con alegrías y penas,
lo forjan bueno y fornido
con su fuerza creadora:
el barro nuevo de su niño…
Por eso siento tu orgullo
y el mío de serte más que amigo
con el cariño de hermano,
-el de tu padre tan sencillo-
de admiración y confianza,
de afecto honrado y límpido
cuando oigo de tu boca:
las travesuras de tu hijo.
Que lo mimas y lo pules
y les peinas los ricitos,
y la leche y las papillas
engulle el àvido hociquito.
Cuando en la noche le velas
el su sueño tan tranquilo,
que es por ti la miel y cielo…
y tu tesoro más rico!…
en mi me pones vibrante
la lira del verso mío.
Y he de seguir por la tarde
en mi lugar preferido:
Al pie de tus tres màquinas
entre sus cruces y sus hilos:
con tu calor amistoso,
con el aire tuyo tan fino…
Que, lo voy dejando todo,
por un momento contigo:
Para sentir tu voz dulce
que, como sol claro y tibio
al corazón penetrando…
calma y serena sus latidos.
Cuando me cuentas sincera
las gracias del pequeñito:
-Cielo azul y verdes hojas
hay en los ojos de tu niño-.
Que ya te recorre a gatas
por el parque y el pisito.
Que le cuentas de gnomos y hadas,
de princesas y castillos…
cuando venía la noche…
se va quedando dormido:
De MONTESAy de caballos,
de los afanes del marido.
De tu cuñada morena
y demasiado sensible…
De tus padres: Don Diego
y Mª de los Dolores de Cristo:
los dos de Málaga y Almería,
Andalucía de prados floridos…
De montes y pastoreo,
de rías lagunas y rios…
Que dejando sus jardines
y sus flores de mocitos,
atravesaron el estrecho
y se afincaron en Melilla.
Donde los dos se conocieron,
se amaron, y construyeron su nido:
Do nacieron cinco hermanos:
unos mineros, otros marinos,
Con motonave o barco velero
van surcando los caminos
de mar y tierra. Oro y plata
de sol y luna, siguiendo su sino.
Y a las hermanas las vemos
en la más pequeña: Pepita:
buena y fiel y hacendosa
admirable… diría divina.
De una belleza de Mora
de un porte nada altivo.
Labios de guinda jugosa
y diente de jazmín blamquísimo.
Que yo beso en su sonrisa
y en el hablar cálido, íntimo…
Con la admiración despierta
por esos gratos motivos:
En la piel suave y brillante,
Ojos verdiazules de dorado brillo.
Con ese goce tan dulce
de hierba y luz y perfumado pino.
Que es en la aflicción consuelo,
compaña en las soledades tristes,
quitando de la estrecha senda
los cardos, zarzales y espinos
que brotan al paso nuestro
en la agitada vida y torbellino.
En el canto de tu carne aumentada
en la carne de tu hijo que es himno!:
El que yo he sentido en la tarde,
cerquita de ti y del río…

Tarde del sábado 12 de agosto de 1962

Cançó de la teixidora

La dilgent teixidora
s’alçarà ben d’hora,
sap que el temps és or.
Passa gronxadora
i el somriure desflora,
que fa la felícia del cor.
Graciosa i riallera,
desinvolta i feinera,
per el guany i el menester,
amb la carona encisera
es mou davant i darrera
de la pessa del telr.
I enfila la llençadora
amb un art encantadora
que hi té fe i devoció.
Promesa esperançadora…
s’encomana a sa vora
el fervor de sa il·lusió…
En el demà que, estimada,
amb bon company desposada
i mestressa d’una llar…
Veurem parella abandonada:
-Noserà malaguanyada;
direm, trobant-la a mancar.

Fins que una altra teixidora
tan bella i encantadora
que és un gai pomell de flors.
I en els jorns en nostra vora
sentim sa presència encisadora
respirant la seva tan dolça sentor…

Emigració

A Julia Garcia

No és pas recent i un fet nou l’éxode de la gent castellana,
que data d’una época remota de la nostra terra la seva invasió;
que fa molts anys que amb ferrocarril, venen en llarga caravana,
homes, dones, infants i vells fent via vers la terra de promissió.

Famílies senceres que bandonen les seves pobres terres,
-hi ha pobles que es pot dir que hna deixat el Rector sol…-
amb quatre parets velles, com restes d’un naufagi les desferres,
acompanyades en les nits tébies, pel trist cant del tòtil i el mussol

De tots els llogarets i ciutats de les terres ermes de Castella,
de les del Nord, de les del Sud, de Llevant i de Ponent;
acudeixen a xuclar de Catalunya la ubérrima mamella
que amb monarquía, república o Dictadura va exprement i munyint!

Potser molt més avui, amb el nou règim d’una altra Dictadura,
que amb ella retornaren els grans títols i els senyors feudals;
i el ramat d’esclaus amb el jou de les feines més dures,
que cobren dels seus amos, aquests súbdits els deu rals.

per això veurem l’espectacle cada dia de la gran parada,
sortint de l’estació com un riu de joves vells, de dones i d’infants
travessa el pont, el Born i a Sant Domingo faran la seva entrada,
unes cares estranyes amb bruses curtes i uns barrets amples i grans

Un so de gaita de Galícia, un “Pijo!…” del païs de la lleganya;
un cant flamenc d’Andalusia, que és una elegia de Ais i laments!…
que no han sentit gens de recança a deixar la terra i la cabanya.
i contents, cap a la nostra estimada Catalunya falta gent!…

De tant en tant, en mig dels foscs vestits i el de la pell colrada,
de l’amuntagament de farcells i maletes, del tuf de boll passat i de suor;
s’apareixerà una bonica joveneta que al costat d’ells semblarà fada;
que als transeünts els farà tombar, i més que el grup els crida l’atenció.

i farà adonar-los que en aquest món no tot és tuf i bafarada,
que entremig de la lletjor  hi habellesa; Ai Déu meu!…
que vora els esbarzerars d’espines que punxen esmolades,
hi neixen i s’hi crien les mimoses i els lliris blanc de neu…

com aquesta criatura, galta tendra, i tota ella ben grassona,
que l’atzar ha volgut destinar a les “Manufactures Pirineu”.
que ben robusta, i en el color sà de la seva cara de “pepona”.
despunta la fermosor del demà i de la dona que el món es farà seu.

i aquella gent forastera que de moment a casa un parent s’allotjava,
esperant pis, es col·locava, trobant tots feina l’endemà,
doncs a ací sense aquests braços la noria de la fàbrica no rodava,
i moltes empreses com la casa Bertarnd i Serra, haurien de parar.

S’adapten i serveixen com les nostres teixidores i ordidores,
perquè estaven avesades a la terra del rostoll a espigolar;
i en l’avançada Catalunya no es senten la monotonia de les hores…
i al diumenge ben vestides, van al cine i a la Rambla a passejar!…

Que no senten la nostàlgia i l’enyorança d’aquella altra terra,
de Galícia d’Andalusia, del país del del lleganya o bé del crim:
i ben sincers diràn als quatre vents que la vida sí és de primera,
i la nsotra Catalunya com a bona mare generosa esl acull i els estim!

Ací els seus fills aniran a col·legi i aprendràn nostra cultura,
el nostre fer, els nostres costums i la moda dels vestits;
i tantes com la nostra Júlia, es conservaràn fresques i pures,
i fins les més boniques i simpàtiques trobaràn uns bons partits!…

I amb aquesta barreja s’entrecruen la sang catalana i castellana,
uns fills nombros ací perpetuant-se, neixeràn i creixeràn…
que és el que amb tots els discursos, el nou règim recomana,
amb el crit de: Arriba Espanya!… fer la Pàtria ferma i gran!…

Manresa, gener del 1955

Aquesta criatura…

A Loreto Prat

Aquesta criatura galta tendra,
que del “Pirineu” és una flor
i porta l’aire de muntanya,
i en té d’ella la sentor…
Encar que un xic esbojarrada
és perquè és novell el cor…
i l’alegria que té a dins li vessa,
-com nosaltres avui no ens cap el dol-
Que també li vindran les penes
els desenganys i les misèries d’aquest món!
I farà bé de fruir-ne amb delectança
en aquesta edat que tot el món és seu,
i la vida és d’un viu color de rosa
i del verd de l’esperança i del blau cel…
Aquesta criatura que és tota ella una promesa
adolescent, amb mig de dona i mig d’infant…
i la semblança d’una perla i d’alga blava
de la mar que amb sol té el brill de diamant!
I és amb el cel de sa mirada clara
i amb el vermell del seu somriure franc
i la gràcia i la finor de la cintura
i la corba i l’esveltesa de palmera tropical…
amb un goig de mirar-la i contemplar-la,
entreveiem una platja de nacre i de corall
per a fugir-hi, embarrancar-hi i reposar-hi
després de la tempesta i temporal!
Aquesta criatura que és tota una rialla
sense cap pena ni tristesa dintre el cap
a la seva vora s’hi respira alegria
que a tots nosaltres ens l’encomanarà…
i ens transporta sa imatge a l’esguardar-la,
a un món de fantasia i ple d’encant!

Deixa’ns  doncs contemplar la teva cara
i el que tens de dona i tens d’infant…
i deixa’ns evocar aquest món de nacre
i el teu mirar i el teu somriure de cristall
I que sigui la teva vida una gran rialla…
que bé massa, les penes ja vindran!

Els teus ulls verds…

A Maria Casanoves

Els teus ulls verds tenen la verdor d’unes muntanyes
plenes d’arbres, i els de les palmeres de les selves tropicals
mig apagats dessota la corba del recer de les pestanyes
i en la conquilla de les pestanyes s’hi veuen vaixells de vela i de pals.

Els teus ulls verds s’hi veu la verdor de l’esperança
aquella verda esperança al cor que tenen els amants.
i la dels malalts, quan a poc a poc la seva fi s’atança
i saben que unes regions celestials se’n volaran…

Els teus ulls verds, s’hi esguarda avui encara la puresa
i una claror diamantina de la serenor del matí
que com un mirall reflecteixen un raig de femenina bonesa i tendresa
aguardant aquell nou horitzó del demà que ha de venir…

Els teus ulls verds porten el color d’aigües marines
de les nits que tornen tèbies i calmoses les aigües de la mar…
i el parpelleig d’estrella que et vela i t’enfosqueix les nines
ens diu del desempar i la pena que tan joveneta hauràs passat…

Els teus ulls verds llunyans, són insondables de misteri
el de les perles amagades dins el mar que és son bressol…
Però en la jovenesa hi ha els acords d’unes cordes de salteri
que polsades per l’Amor ens portaran nostre remei, nostre consol!

Els teus ulls verds titil·lejant una miqueta grisos
en l’albada que l’amor et desposi, als teus braços brillaran.
i el jorn sortós que seràs mare, seran més bells, més llisos
amb aquell goig i el brill de l’alegria que porten els infants!

Bruna d’ulls blaus…

A Assumpció Planell

Després de més de quatre monòtones anyades
passades a la fàbrica “Manufactures Pirineus”
enmig de tantes teixidores deixades i arrauxades
d’anormals, de carronyes, tafaneres i nyeus-nyeus;
fins avui amb ta vinguda que el pit nostre obert respira…
amb tu prop nostre el  treball ens porta més amor;
al nostre cor has fet revifar-hi una guspira,
i retorna a bategar com molt abans, a l’unissó.
D’ençà del clar matí que hi entrà la teva gaia jovenesa,
i la figura de madona bruna, d’ulls tan blaus…
que hem vist irradiar-hi la pau, la dolçor i la bonesa…
i és més acollidora i clara des d’ara aquesta nau!…
La seva ben proporcionada imatge i esveltesa,
i els ulls amb aquesta seva manera de mirar!
i és contemplat dels braços bruns la seva rodonesa…
que ens surt del cor, la melodia d’un cantar…
per lloar en tu la gràcia de les eixerides teixidores
de bella gentilesa, simpatia i alegria a vessar!
que amb la seva jovenesa, d’aquesta cosa siguin portadores
del miracle que porten, el seu cos i els seus ulls clars!
Les veus cristallines com la font que brolla melodiosa
la manyaga, falaguera i humil manera de parlar;
que ens fa sentir el perfum de la viola  i la rosa…
que ens ha fet sempre glatir, somiar i sospirar!
En la brunesa o blancor, en el brill de la nina negra o blava,
copsar-ne aquella màgia i encís dels ulls i de la pell
que ja d’infants la imaginació i el pensament portava
llegint els contes i la història de la princesa i un castell…
Ja grans la llegenda ens endormisca i el pensament vola…
somiant desperts encar daura la nostra imaginació!
i sentim una cançó i una música que ens gronxa i agombola…
i ens alleuja com a dintre el temple el chor i el res d’oració!
! Ai Déu meu… Porteu al nostre a prop aquestes companyones
que desperta nostra lira, i el cor nostre fan vibrar!
Porteu-nos l’alegria que encomanen les minyones
i cada jorn la seva grata companyia ens pugui acompanyar!
Poseu al davant nostre, esveltes siluetes novelles i fines…
el somriure sempre a flor de llavi, i a la cara el dolç posat!
admirar la vostra darrera obra de les perles del ventre i de la sines
i remerciar-vos, Déu meu, amb l’èxtasi del nostre Art!

Presumpció

A Conxita Nadal

Dins la nau d’aquesta fàbrica petita
en mig del ramat, o millor dit de l’estol;
hi veurem surar la presumida Conxita
que hi brilla i hi llu com l’astre Sol.
Envoltada de les coixes i les bòrnies
i de les que els agrada l’alcohol…
Enmig de les xafarderies i falòrnies,
i avui, després de la dissort i el dol…
-llevat de dues o tres repassadores
que portaran al treball una mica de claror-.
sobresortirà aquesta bella ordidora
que encomanarà un xic d’alegria el nostre cor…
I no podrem passar sense esguardar-la,
i dedicar-li una tonada de cançó…
evocar a aquesta noia i recordar-la
dins el treball que avui és una presó.
Amb el seu aire i la cara tan bonica
i aquest punt d’estrella que té al front…
i a la seva vora s’escola una mena de música
que diríeu ha vingut d’un altre món.

La veiem cada jorn, sempre agençada,
maquillada i molt pulcre en el vestir;
i ens la imaginem el dia que serà mare…
els seus fillets farà lluir i presumir.
Sortós el company que l’ha escollida
al seu costat s’hi sentirà feliç…
Serà com una primavera d’eterna florida;
i el viure al seu costat s’hi escolarà ben llis
Aquesta figura seva serà malaguanyada
fins per al treball net de l’ordidor?
La imaginem en cambra de palau rica adornada
perquè és com les figures d’una nina de saló.
De les que el modelador ha fet altives
que la seva bellesa se la faran sempre valer,
amb aquella vermellor a les genives
i aquella mena de mirar irònic que ella té.
Als seus ulls s’hi reflecteixen la coqueteria
i un brillar ara opac, ara lluent…
I tota la gràcia, la malícia i picardia
que la llum del diumenge va encenent
perquè el sortós mortal, s’hi emmiralli
i s’embriagui de la carícia del seu bes…
I de puntetes aquella llum s’hi gronxi i balli
per a poder nosaltres evocar-la per sempre més!