Primera Comunió

El bon Jesús fins aquest matí jo el coneixia
en vels de celístia dispersa en núvol d’infinit
En el Nadaló fredolic del Pessebre in Establia,
i en l’Infantó dormint amb mi a l’espona del llit.

En la bonica imatge de la Capella del Col·legi,
en el bo del meu Hermano m’ensenyà a venerar…
Devotament en presentia l’embruix i sortilegi,
des de quan amb la marona vaig aprendre a resar.

Però avui,campanetes de juny, blanques campanetes
amb dring clar i trèmula d’alegrança i de clafred,
i un aroma cèl·lic penetrant en la tebiona animeta…
i l’abrandament amorosívol d’eucarístic sol solet…

L’ha  portada pel caminet blau de perles i estrelles
tan divines i brillants titl·lilar en el Sagrari d’or…
relixari del tresor de pa de vida i llum de meravelles
del convit angèlic, fos amb mi al fons del meu blanc cor

En aquest matí que coneixia el somni dolç d’Eucaristia
amb bellesguard de moaré blau cel lluminós de l’infinit
Sens altre desig d’eix somni tendre, tota la vida en companyia
baix el signe màgic de puresa i saviesa present d’infant petit!…

Oració d’un pare

Feu senyor, desl plançons, fills de bon tremp i fortalesa
que no els deixi tòrcer i tenir amb ella conciència de sa debilitat
el braó i la vigoria de la fe en els instants de por i de feblesa
que els donarà el valor de creure i confessar-s’ho amb sana humilitat…

Que siguin rectes i lleials, nobles en la derrota honrosa,
atents, comprensius i resolts, del vençut n’hauran compassió,
i servin el vostre amor a les plantes, les persones i les coses…
res els serà impossible i en victòria el cor de generositat i de perdò!…

Que es sentin embolcallats de la fragància de les flors molles de rosada
i ho vegin tot ben clar sota el reig del sol lluminós i resplandent,
i en l’hora d’escollir trobin la ideal companya, devota, tímida, enamorada…
bella de cos i d’ànima, ull obert, alegre, fresca, divina, somrient…

Il·lumineu Senyor el seu seny, el seu juí i la seva pensa
sens dubte ni recel, el cervell i el cor bateguin sempre a l’unissó
la seva ànima, flor creada per Vós, el perfum i la claror de vostra faç immnensa…
conèixer’s, saber el que som amb la suprema veritat de la vostra lliçó

Conduïu-los Senyor, no sempre per caminois de ventura i benstança,
ni per senderols complicats i temptadors de falses i vanes felicitats
sinó també per pujades tortuoses amb peu sagnant i l’esperit que no pot més i es cansa
on amb el sofriment trobarem l’energia per a redreçar-nos en les dificultats.

Que en aquest món meravellós de paisatge, de color i de figures
Feu-los-hi sentir l’existir d’una perla que amaga al seu si la llàgrima i dolor
en l’harmonia de verd boscatge, blau de mar i cel i la gràcia del rosa de les criatures,
trobar aqueix tresor d’una valor apreciable que sol estar sempre a l’agüait del cor…

Que en la perla clara, oriental, puguin percebre-hi la vostra llum sagrada
i si mai un vel de foscor la cobrís lluï resplandent el foc del sofriment…
amb ses guspires d’esperança i fe, amor i dolor al cor ben abrandades
com el presoner que surt de la penombra, a l’aire i a la llum respira lliurement!

Estampeu en els seus cors els sentiments espirituals i la tendresa
i aquella gran esperança de penetrar un dia en el fons de l’eterna veritat
i en l’albada i en crepuscle i en nit estrellada la bella poesia de la naturalesa
i permeteu als que l’amaren en la terra segueixin estimant-la en vostra eternitat!

Mentrestant manteniu-los en el manantial que brolla de Vós de divina saviesa…
dòcils i purs en la creença, en l’estudi, en l’amor ideal, nodriu-los per a sofrir, per a pregar…
davant el vostre altar que és en el centre dels cels i mons, mostres de la grandes
i el valor, auxili i gràcia que els donareu en l’hora de combatre en batalla i lluitar!…

Senyor, Pare nostre que esteu en el cel i en la terra, i en l’aire i en les ones…
que des de tots els llocs presidiu les lleis de les coses i els destins humans…
i feriu, irradieu i al·lucineu amb el raig de la caritat a les ànimes generoses, nobles, bones.
multiplique-los damunt els nostres fills i a tots els homes per a que s’estimin com germans.

Senyor, que les descobertes de coet, luniks i satèl·lits per un jorn anar a la Lluna
de força atòmica i aparells registradors per a explorar l’univers i món sideral,
siguin l’avantsala de l’últim vitge al més enllà la millor sort i gran fortuna:
que ens prometéreu amb tots els fantàstics jocs de llum i colors i la divina música de sons celestials…

Manresa, octubre del 1959

Nit de Nadal

En l’ample volta del cel estrellada,
i dins l’esglesiola tan il·luminada
no sabriem pas dir que té aquesta nit…
Porta un ensomni en un món de sorpreses
i l’etern misteri de coses incompreses;
que de tants de segles tenen alt sentit…

I en les cantúries d’antigues nadales
hi ha com un batec de seràfiques ales
que van apropant-se amb la dolça cançó:
la cançó anònima del “Noi de la Mare”
que lliure, ressona en la nit bella i clara
i estremeix els cors d’estranya emoció!…

Dins l’aire i sons dels cants de matines
i de les piadoses i puríssimes nines,
que en els ulls hi brilla divinal claror…
en aquesta nit de fred, de neu i de gebre,
ens sentim més aprop de l’humil pessebre,
i més amorosívol i tendre el caliu del cor…

al contemplar a l’Infant damunt quatre palles,
qui ve a nosaltres sense abrigall ni envolcalles
ni mica de la tebior de llit, coixí ni breçol…
Sols l’alè del bou i la mula amb la companyia
del fuster de Nazaret i la virginal Maria
amb l’alegria de l’albada nova i esplendorós sol…

Sentim en aquesta nit el despertar de la nova aurora,
amb aquell amor franciscà als ocells i a la flora
que penetra en els cors de la desvalguda humanitat!
I tots els mortals postrats als peus de l’infantó que plora…
i en l’ordre nou d’un món millor que dóna bo i enamora
complir-se la nova de: Pau en els homes de bona voluntad.

 

Dijous Sant

“El cel i la terra passaran,
però les meves paraules no…”

Del traüt de la ciutat tot l’any n’és apartada
i s’hi respira pau i calma al meu carrer…
I una placidesa dolça envaeix la meva barriada,
allunyada del brogit d’un viure massa belluguer…
Es veu torbada avui per fregadís suau de passes,
per un fi volateig negre de randes i mantells,
per lleu xiu-xeig i remoreig de la devota massa;
clares veus de jovenesa, brollador de rostres bells…
Esguardo les madones alades, esbeltes, endolades,
els escau el negre i el polsim puríssim a la faç…
i les cabelleres de romaní i espígol perfumades:
en l’ambient de redempció del Sant Dijous son desenllaç!
Veig als colls la blancor i finor castíssima de lliri
com medalla de plata o creu d’or damunt el pit,
Recordo la creu i la túnica del jorn de calvari i de martiri!
i un ensomni d’esperança que llisca al cor ben afligit!…

En l’aire un tintineig de res, de sermó i de rosari,
a flor de llavi es desdibuixa una ferventa oració,
un místic recolliment postrats a davant del seu Sagrari…
de les noies que imploren més gràcia, més perdó!
La multitud es mostra pia, devota, arrepentida
i tota la tarda passa i repassa sens parar
com passen les hores del rellotge de la vida…
A dalt al cel hi ha un cantar i un plorar
I en la penombra melangiosa de la tarda,
i en la primera encesa de llums capvesprals
el cor no sentirà gens de paüra i de basarda
i d’Etern Via Crucis, seguirà els caminals…
i la figura del Crist jacent, allargassada
i en el rostre modelat per la cera de la Mort!
l’ull entreobert i el vel llastimós de la mirada
ens diuen d’unes ancles per arribar salvats al port!
I en l’ànima un pesar la commovia i flagellada,
li ha semblat en la faç del Crist veure-hi un plor..
per la humanitat sens fe, pel plaer adalerada…
en fan escarni i befa i no els mou la compassió
embriagada de vamitat, d’orgull i d’incertesa,
mísser humà, arribarà a encarar-se amb el Sant Crist!
Ell impassible contempla ses faltes i flaqueses
les cinc llagues obertes… sangonant… el posat trist!…
A punt el perdó per l’odi, la ignorància, estupidesa
que avui, igual que ahir, després de segles i anys!…
personals egoïsmes, torts, injustícies i baixeses…
ofereixen la mateixa lluita i esquer d’iguals enganys!

El pensament vola a unes regions remotes, ignorades,
veient passar aquesta processó de gent del Dijous Sant!
que rodola llisa… Feu que no torni furiosa turbonada,
que el riu de la història no es tenyeixi de més sang!
En aquest Dijous Sant ens sembla més arrepentida
en aquesta tarda que al meu carrer quieta va passant…
té l’aire, el rostre humil, i la passa recollida
a la nit més concentrada, que la lluna fa brillant
i ens deixa dintre nostre una estel·la lluminosa
de la resplandor que avui hi ha en els monuments…
Del brill dels ulls de les madones precioses
que és un poema d’amor i fe que escampa els vents!
De la doctrina de Jesús predicada en la vall de Galilea
que eterna ressona dins els cors com un bell cant!
I la paraula bondadosa de perdó que en sa agonia deia:
-“Predoneu-los, Pare, que no saben el què es fan!”…

Pregària

Aquest Sant Crist que sojorna
del meu llit en el capçal
és un record dels meus avis
que estimo amb l’amor més gran.
Ell les meves oracions
a les nits i al desperta’m,
recull sempre amorosívol
des de fa molts i molts anys.
I quan vora seu m’adormo
amb els ulls ben aclucats
fuis de mi tota rancúnia
i lliure sóc de tot mal.
Oh bon Déu! D’aquesta cambra
sigueu tothora l’escalf
raig de llum i d’esperança
i recer dels meus afanys
I vetlleu, si, vetlleu sempre
el meu somni dolç, suau…

Traidora dolença
que omple d’esglai
i els ulls llagrimegen
en totes les llars.
La Mort amb sa dalla
sinistra i llampant
no para en la brega
del seu mal segar
i les vides cauen
colpides pel mal
com les flonges tiges
de l’aurífic blat
el pregon abisme
de l’eterna pau.

 

El rosari

Beneït rosari
dels meus avis heretat
ets defensa i fortalesa
blasó i escut de la llar.
Tots aquells que ens precediren
els nostres avantpassats
més que un bell tresor de perles
estimat i venerat.
Els infants a la doctrina
i al rosari tardoral
les noies de color ros
blau de cel o bé ben blanc
i les velletes arrupides
que van a missa matinal
del color fosc de la brusa
és la negror dels seus grans.
Tots com un collar de perles
l’acaricien amb les mans.
!Oh els meus jorns de l’infantesa
com em sou avui de grats:
Quan venia la vesprada
tota a casa arrecerats
el resàvem cada dia
al dolç caliu de la llar!…
!Oh aquella època passada
de vida patriarcal!…
I quan es feia la prometença
per un germanet malalt
anàvem a aquella ermita
i el camí no era gens llarg
murmurant la Déu-vos-salve
que el pare anava desgranant
fins arribar davant la Verge
i als seus peus tots postrats
amb la Salve i lletanies
del cor sortia dolça cant
d’un rosari d’esperances
consol i remei pels mals…

Oh, rosari, el sant rosari
refugi de tans mortals
herència dels nostres avis
i de bons pares i honrats
que en el jorn trist que moriren
fou besant la creu i els grans;
i avui els nets al contemplar-lo
hi veuen l’ànima d’uns temps passats
i aquell quelcom que ens transporta
a pensar en la Mort i Eternitat!…
i a volar per ses altures
lluny d’aquest món tan ingrat!…

Oh rosar, el Sant Rosari!
consol dels pobres mortals…
Quan en la suprema hora
de la partença final…
voldriem tenir enllaçades
nostres pecadores mans
per les seves quinze perles
i el Crist agonitzant!…
Que nostres darreres besades
a un a un dels seus grans
i en la creueta de plata
ens obrin la porta gran
d’aquella altra millor vida
tot dolçor celestial!…

!Oh rosari, el sant rosari¡
blasó i escut de la llar!…
aquella de l’infantesa
que Amor i Fe ens ensenyà
I el premi de l’altra vida
per tota una Eternitat…
per les seves quinze perles
tindrem el premi de la bona Veritat!

 

La creu i el crucifix

A tú, Teresa, fidel companya…
en les hores d’alegria i de dolor…

                          I

Ella i jo per un camí
solitari caminave’m,
que travessa un prat florit
envoltat d’unes muntanyes
on remoreja un rierol
entre l’ombra d’una obaga…
Contemplava jo els seus ulls
de color de cel en calma…
i li diria amb els meus
el que el meu cor tant callava…
I ella, el llavi entreobert
del vermell de la magrana,
té un somriure que promet
falagueres esperances!…
Amor! em deia el murmuri
del fontinyol d’aigua clara…
Amor!… anava dient
el despuntar de l’albada…
i, amor! la posta de sol
allà al caure de la tarda!…
Amor! mos llavis humits
besant la seva ma blanca…
de l’estimada angelical
que em somreia i em mirava…
I abaixant aquells ulls,
-cara i llavis de magrana-
em digué amb accent dolç.
´T’estimo amb tota l’ànima!…
Embriac de tan feliç
vaig caure a les seves plantes
i apoiant el caparró
al dolç coixí de sa falda…
em sentia un infantó
que la mare agombolava…
I quan els seus ulls de cel
amorosos em miraven
amb el seu somriure obert
dels seus llavis de magrana…
hi trobí aquella dolçor
de la primera besada…
Ella mira tots costats
per veure si algú espiava
i llençà un crit d’espant!…
Mirí on ella mirava
i vaig veure una creu
de pedra, un xic llunyana
sobre l’alfombra del prat
i la verdor del follatge,
de cara al cel blavós
magestuosa s’alçava
plantada allà al bell cim
de les grandioses muntanyes!…
Ai! semblava recordar-nos
sa silueta retallada,
que bellesa i joventut…
i el temps feliç prompte passen…

                 II
Quan després del jorn feliç
de les nostres desposalles…
la vida era un cel serè…
i eren lluny les nuvolades!…
Quan omplia nostra llar
xiscles d’ocells i rialles!…
de dos fillets bells, rosats…
que Déu volgué regalar-nos
per a que fossin nostre Nord!
i nostra estrella de l’alba!…
com els dels contes de Reis…
apar trets d’una rondalla!…
El cor de joia ple a vessar
amb aquells gran goig dels pares,
al veure’ls créixer… pujar!…
i ésser els puntals de la casa.
Nostre cor fou ben currull
d’aquesta alegria santa!…
I aquell bell caminet
petjat per les seves passes,
que n’era de bonic i hermòs!
allavors gens solitari!…
amb el córrer dels infants
que com ocells refilaven!…
i el verd tendre de l’herbei
les flors i els palets parlaven.
I un jorn amb els de retorn
poc a poc a nostra casa…
ella, de natural reialler,
mostrant les seves dents blanques…
de sobte, amb posat greu
i d’espant la seva cara.
com si un mal pressentiment
rondés a prop per nosaltres,
com un negre borinot
amb el zum-zum de les ales…
que un cor supersticiós
sent la dissort i desgràcia!…
altra volta a l’horitzó
en la ratlla tant llunyana…
de cara al cel Blavós
veié la creu dreta alçar-se,
i dir-nos: Quan fràgil és el món…
i que el temps feliç, prest passa…
i la felicitat d’aqquest món
per nosaltres n’era massa!…

                 ***

Quan un d’aquells angelets
-el de més tendroses galtes…
sedós cabell rinxolat
com el de la seva mare…
-Bocí de vida dels dos!
un troç del cor i de l’ànima!-…
Aquell lleig negre borinot
amb el zum-zum de les ales
amb un aire malestruc
anava rondant per casa;
missatger de la dissort!
ambaixador de desgràcies!…
I del Casal on vingué,
on la cigonya deixà caure…
passats quatre bellíssims anys
entre xisces i rialles!…
a retornar volgué el Destí
predestinada a una cambra
de la Clínica-Hospital
amb aquelles monges blanques…
guaridores de tants mals!…
bàlsam per a tantes llagues!…
quines néixer l’havien vist
en aquella Santa Casa;
on veié la primera llum
d’eixa trista vall de llàgrimes!…
com la veieren morir
envoltada de bells àngels
que allà al peu del capçal
feien molt bella rotlanna!…
a vora del llitet blanc
d’aquella tan blanca estança!…
Qui li ho hauria de dir?…
que hi seria de tornada
quan angelet més grandet
amb la pell més tendra i blanca…
d’aquell cosset vincladís
qui ja tenia belles ales!…
Amb uns ullets més oberts…
ja un xic entenimentada!…
per al cosset estirar
allà al damunt d’una taula,
prop les sondes i bisturís
i gases esterilitzades!
amb perfum fort de cloroform
escampada per la sala,
que ens omplena les narius,
ens ennuega i ens tapava!…
privant respir i sentits…
tot al vidre de la taula!…
on unes molt destres mans
del jove doctor enguantades
juga amb l’esquinç obert
en la neu de les entranyes!…
Carn viva de la nostra carn!
tan tendre i martiritzada!…
Sang roja de la nostra sang!
que de ferides raja!
Fent pugil·lat amb la Mort!
ferotge lluita amb la Parca!…
per a que no se l’endús
per a prendre-li de ses grapes!…
qui de puntetes s’apropà…
sens avisar ni demanar-ho!
sens mirar si albats infants
orgull i gran goig dels pares!…
ni si són bocins del cor…
i pedaços de nostra ànima!…
acompassat bategar seu;
que prest voldria parar-se!…
i la claror dels seus ulls
poc a poquet apagar-se!…
per a la seva animeta volar
a dalt el cel amb els àngels!…
que a la vora del capçal
li feien bella rotllana!…
per endur-se-la amunt… amunt!…
volant tots junts per els aires!…

                   III
Clavàrem al Crucifix
els dos les nostres mirades…
amb els ulls i amb tot el cor
pregàvem i imploràvem!…
i Ell impassible i mut…
testimoni de batalles…
que s’entaulen allà dins…
en la il·luminada sala…
(grans operacions
de la Ciència avançada!…)
per a vèncer a la Mort!
prendre vides de ses garpes!…
I amb els seus braços oberts
a les penes i a les llàgrimes
com un eternal abraç
a la humanitat desamparada!
ens digué com la gran creu
de pedra, de la muntanya!:
“-Totes les coses d’aquest món,
totes fugen… totes passen…
Sols valen i comptaran
les eternes que hi ha en l’altre!..”

                       ***
Que era trist!… Quin so  més trist
tenia aquella campana…
quan a l’endemà al dematí
del mal somni despertàvem!

Amb incertesa i neguit
vaig cridar: -Teresa estimada!…
i al veure el rostre solcat
per abundoses llàgrimes…
vaig recordar aquella Creu
i el Crucifix d’oberts braços
a tots els desesperats
per la pena i la desgràcia!
Que trist! Quin so més trist!…
tenia aquella campana!…

               ***
Aquests éssers que estimem!…
i ells estimen i ens abracen…
Per què se’n van?… Oh Déu meu!…
Déu meu!… perquè ens marxen?…
Si per lleis misterioses
que el nostre cervell no alcança
per a treure’n l’entrellat,
i el misteri endevinar-ne!…
per fondre’s en un de sol…
quan s’ajunten dues ànimes!…
per a recollir després el fruit
que Vós voleu regalar-nos…
Per què ens deixeu a nosaltres?…
Per què no fugir plegats?
com en aquelles catàstrofes!…
i no pas uns dalt al Cel…
i a la terra ingrata els altres!…
Els uns volant alt… ben alt…
i els altres arrossegant-se!…

                    IV
Molts dies al cap al tard
ple d’enyor i de nostalgia!…
amb la pena fonda al cor…
per aquell camí sol… passo…
Veig les flors!… Quina tristor!…
fins les pedres com ploraven!…
Aquell caminet d’abans
que n’és avui de solitari!…
el que travessa el prat florit…
entre mig d’unes muntanyes!…
En la cançó de la font
hi ha un silenci fet de llàgrimes!…
Només s’obira la Creu
que magestuosa s’alça!
com un testimoni mut
de la felicitat passada!…
i entre la verdor del prat
i la remor del follatge…
escolto una veu que em diu:
-Vine i resa a mes plantes!…
que jo et faré el viure lleu…
i et seré una companya!…
i entre la terra i el Cel
faré d’intermediària…
I com el Crist de l’hospital
que sempre té oberts els braços
a tots els desemparats!…
a la humanitat que sagna!…
La fragilitat va pregonant,
de les coses d’ací humanes!…
tot Vanitat de Vanitats!
només hi som de passada!
per assolir el blau Cel…
a la fita d’arribada!…
on hi haurà la  Veritat
de les eternes i immutables!!

(Publicats en el setmanari “Sallent” entre abril i juny de 1954)

Ensomni

A mitjanit, càndid ensomni per la claror de lluna,
s’escampa per la plana, i en les mansoies aigües del riu
la muntanyola s’aixeca amb la silueta de fantasma moruna,
i en el campanar del poble la campana té el so més viu…

I amb altres ressons llunyans, com ànimes en pena
rondaran en aquesta vigilia lluminosa de tedi i de fatic,
esglaonant records em sembla arrossegar una pesant cadena
en la partença amb el pensament baix, baixet jo em dic:

Que la solitud inspira confiança, consol i fortalesa;
i postrant-me humiliat ma altiva petitesa, com qui resa
al nostre Déu, qui veig en les immenses estrelles del cel,
senten més petjades la dolçor i la savia de la terra florida,
i sobre la meva testa un alè d’aire d’esperança i de vida
i totes les coses es fan eternes amb un regust espiritual de mel…

Balsareny, juny del 1940

A Crist Crucificat

Benvingut sigueu ¡oh Crist Crucificat! imatge vivent del dolor coronada d’espines,

en aquest poble indigne de vos, hipòcrita, jueu, voluble i amb totes les coses inconstant,

que avui, us porten triomfalment en braços per sota de balcons endomassats i de pluja de fulles de rosa,

i que demà, qui sap! potser altra vegada amb menyspreu i indiferència la vostra agonia molt més lenta i punyent us faran.

No son pas tots sincers i vers fidels, els que avui us acompanyen en el vostre nou calvari;

n’hi havia de tots, vos bé els coneixeu prou; els més, més que servidors vostres, de les seves conveniències i egoísmes son esclaus.

S’aixopluguen barroerament sota l’ombra de la creu, amb el rostre compungit, un cant d’amor i un bès a flor de llavi,

però, perdoneu-los Senyor, la veu els traeix; el seu bes es com el de Judes, el seu cant es de guerra i no de pau.

No volgueu, doncs que l’immens dolor que porteu marcat en el rostre,

com també les nafres del vostre cos, llagues sofrents del cor, dels peus i les mans,

siguin bandera d’aquests, que en el seu cor sols hi nia el rencor, l’odi i l’enveja,

i volgueu ésser sols sempre el mes gran exemple de tots els que verament estimeu,

dels que generosament tot ho donen, dels que bondadosament perdonen, dels que son vers cristians.

Balsareny, juny 1939

Corpus trist

Envoltat d’encens de banderes i cants, i enmig de boix, de ginesta i de milers de mirades;

Senyor pels nostres humils carrers i places heu estat magestuosament i triomfalment portat

i jo, encara que molt lluny de Vos, us he seguit pas a pas i us he vist amb els ulls de l’ànima

quan amb el remoreig del vent, la música greu i la senzillesa d’un Crec en un Deu m’ha corprès i trasbalssat

Deu meu! Ben cert es que sota el blau del cel sols hi ha d’excels la vostra humanal grandesa,

i que tot el demès, son subtileses, quimeres, falsos amors i folles vanitats. Però…

¿Perquè Deu meu, no conservem dintre del nostre cor la flama de la fe i la puresa de la infantesa?

Deu meu! Perquè voleu que siguem homes? Perquè si tot es mentida, ens feu sentir aquesta febre de plaers i d’amargues veritats?

Avui lluny de Vos, però ple del record vostre encara i amb l’ànima adolorida

he constatat el mal i el solc profund que deixen a dins nostre el temps i els anys;

i he plorat a llàgrima viva, Deu meu, pels meus pecats pels meus dubtes i pel meu escepticisme,

i he plorat amargament, Deu meu, per aquest Corpus tant trist, per tot el que es ja irremeiablement perdut,

i per tot el que ens esgarrinxa el cor i ens fa plorar llàgrimes de fel i de sang.

Balsareny, juny 1939