Maternitat

A: C. Nadal

Després dels clars jorns de desposada,
d’haver l’obsequi de carícies de l’espòs;
trobem en tu una gerdor de verd de prada
i fins a les galtes hi ha molt més color.

T’has emplenat tota tu una miqueta
el pit ha pujat un pensament amunt;
i ja no tens aquella cintura tan estreta
i als ulls s’hi veu de l’infinit un punt
brillant, d’una claror viva d’estrella…
somnis de nacre en els puntes de les dents,
que endormisca i acluca ma parpella
i fa volar molt lluny el pensament.
La teva boca roja amb esclat de clavellina,
i una gràcia majestuosa exhalant de ton bell cos
que estotja el fruit sagrat d’aquella nina
que ha de tenir l’aire gentil, rostre formós
com el que el bon Déu a tu et dotava
per a que fes planer el camí del vianant;
i en les asprors de la vida, ens gronxava
la quimera que ens duu el pun t de l’ull brillant!…

Manresa, maig del 1954

Consol

En recordança de la nostra filleta Montserrat,
que dorm en el cementiri de Manresa
d’ençà del dia 20 d’octubre del 1953

D’un matí de primavera
la claror d’un cel inmaculat
als seus ulls hi resplandia…
Què dolç era el seu mirar…
Ulls que comencen a obrir-se,
apropet dels seus quatre anys,
que tenien la puresa
dels cel blau i de la mar…
I el dringar de sa veueta
tenia del grat piular
dels ocells en la boscúria
tan lliures canten en pau…
Les galtones dues roses
blanques a mig poncellar.
I a cada galta un estrella
per a nostra vida guiar…
Amb quina gran benaurança!
Quin dolcíssim benestar!…
aquestes galtes besàvem
al retornar del treball.
Quan corria a abraçar-nos
i ens feia un petó llarg…
Amb quin gran goig l’estimàvem,
al sentir: Pares, Deu-vos-guard!…
On sevulla que ella estava
es sentía dins l’aire respirar
una sentor de clavellines…!
L’innocència de sa edat.
Ella era en cos i en ànima
consol de nostres afanys.
Nord de les il·lusions nostres;
Reina i alegría de la llar…

Més vingué la Mort traïdora,
que està sempre a l’agüait…
per robar dels nostres braços
aquest bonic i tendre infant!
I es clogué la seva boca.
S’apagaren els seus cants
que d’ocell la xiscladissa,
eren per a la nostra llar…
I aquelles clares pupil·les
d’un vel es varen velar…
i se’n fugí per els aires
per volar ben alt… ben alt…

Des d’aquell dia, quina pena!…
I que sols ens ha deixat!…
Quin trist silenci que regna
des de llavors a la llar!
Com el nostre cor endolat plora
d’aquesta angoixa mortal!
I sabem l’esquinç de l’ànima
que aquest dol ha fet sagnar!
i de les llàgrimes que broten
tan roënts cara avall,
des del jorn inesborrable
que Mort implacable i tenaç
estrenyia sa blanca gola
amb son invisible dogal…

Encar que avui tot pena i plora
i tot és ple de soletats…
Més tard, feu Senyor s’allunyi
la tristesa en nostre llar!…
Creiem amb Vós, i que la pena
dins nostra ànima… partirà…
perquè Vós ens donareu l’esperança
el pas del temps ho alleugerà…
Tením fe; i nostra mirada
que avui emboirada està;
demà, de la Mort al seu darrera;
hi veurem vida immortal.
I creiem que tots els àngels
que moren en tendra edat…
sens combat el triomf logren,
i a la glòria eterna van…

Conserveu-nos la fe i l’esperança
amb Vós i en l’eternitat!…
I feu d’ella al costat vostre
l’àngel de la guarda de la llar!…

Manresa, desembre del 1953

Enyorança

En recordança de l’infantesa
de la meva Teresa

Quina joia es deu sentir al cridar: Mare!…
Aquest nom dolcíssim com unes bresques de mel.
Jo no he pogut provar-lo perquè era infant encara
quan fugí de la meva voreta cap al cel!…

Que trista i melangiosa s’escolava ma infantesa,
quan en mig dels jocs i la rotllana del carrer
veia la mare d’una amiga que dolçament la besa.
Jo em sentia el cor a trossos fet malbé!…

Amb enveja de les amiguetes jo em delia
quan sa marona les ridava d’un tros lluny…
Aquest crit m’era sofrença, em migrava i morfonia;
i avui ben gran en el meu cor encar retruny!…

I reveig al davant meu aquella mena de madrastra
envejosa de l’amor del pare, que em mirava de reüll;
temerosa de perdre’l em seguia petja i rastre.
No l’estimava, ni per cap fill meu mai jo no vull!

Pensant en la mareta, cada jorn més l’enyorava…
ses carícies i besades, si les trobava a mancar!…
i a la nit soleta en el coixí la pena abocava…
i m’adormia al rës a la Verge Blanca de l’altar.

I en somnis bressolada en sa falda revivía
ses falagueríes i els seus besos maternals.
I l’ensomni em donava fortalesa pel nou dia,
i m’era bàlsam de l’amargues i els meus mals!…

Més grandeta em reveig en les tardes de doctrina
en l’església  preparant-nos per la Primera Comunió
i després deixant a poc a poc les nines i joguines,
i sense consol, la meva àvia no podia amb la buidor

que sentia, quan s’apropava amb les mans fredes
i damunt del front les retenia, allà al capçal;
malaltona d’enyorança de les mans tèbies de seda
em retardava el guariment del cor malalt…

Com poncella que es bada en el passar d’infant a dona
em mancaren les paraules que sols la mare les pot dir.
Vaig aprendre-les de l’àvia i les meves companyones
barreja de consells, contes i faules i bromes a desdir.

I el dia que un home ja madur se m’acostava
amb propostes, pel desig els ulls lluents…
Com la teva companyia dolça jo enyorava
per a venir a contar-t’ho ben corrents!…

En l’adolescència l’edat del dubte i l’incertesa,
que els seus camins son plens d’abrulls i de perills.
Em fòres salvaguarda amb tin record ple de dolcesa
Que una mare des del cel vetlla i guarda els seus fills.

I en aquell bell jorn, encara tendre i joveneta
que amb paraula trèmula venía el primer galant…
Quina alegria dins el gaudi, si t’hagués tingut mareta
per a contar-te de l’emoció i il·lusió d’aquell instant!

I en el gran dia de les mes ves desposalles
la meva felicitat em portava una miqueta de neguit.
I solsament tu M’hauries portat unes rialles
que no gosaven aquell dia sortir del pit!…

Ni en la nit de noces, les primeres hores de follia
abraçada entregava ben sencer el meu amor…
Del cor una llagrimeta als meus ulls lluïa
el record teu en la nit em portava més enyor…

Quan ja segura i sortosa de la bona companyia
del minyò que ja és pare dels meus fills
Sols voldria damunt nostre ta mirada tota pia
que ens seria valentia en les lluites i perills.

***************************

Les marones en plena jovenesa tan bones i amoroses
al igual que els angelets dels xics infants
no hauríen de marcir-se tan prest com un lliri i una rosa…
Perquè el Déu del cel els vol al seu voltant?…

La creu i el crucifix

A tú, Teresa, fidel companya…
en les hores d’alegria i de dolor…

                          I

Ella i jo per un camí
solitari caminave’m,
que travessa un prat florit
envoltat d’unes muntanyes
on remoreja un rierol
entre l’ombra d’una obaga…
Contemplava jo els seus ulls
de color de cel en calma…
i li diria amb els meus
el que el meu cor tant callava…
I ella, el llavi entreobert
del vermell de la magrana,
té un somriure que promet
falagueres esperances!…
Amor! em deia el murmuri
del fontinyol d’aigua clara…
Amor!… anava dient
el despuntar de l’albada…
i, amor! la posta de sol
allà al caure de la tarda!…
Amor! mos llavis humits
besant la seva ma blanca…
de l’estimada angelical
que em somreia i em mirava…
I abaixant aquells ulls,
-cara i llavis de magrana-
em digué amb accent dolç.
´T’estimo amb tota l’ànima!…
Embriac de tan feliç
vaig caure a les seves plantes
i apoiant el caparró
al dolç coixí de sa falda…
em sentia un infantó
que la mare agombolava…
I quan els seus ulls de cel
amorosos em miraven
amb el seu somriure obert
dels seus llavis de magrana…
hi trobí aquella dolçor
de la primera besada…
Ella mira tots costats
per veure si algú espiava
i llençà un crit d’espant!…
Mirí on ella mirava
i vaig veure una creu
de pedra, un xic llunyana
sobre l’alfombra del prat
i la verdor del follatge,
de cara al cel blavós
magestuosa s’alçava
plantada allà al bell cim
de les grandioses muntanyes!…
Ai! semblava recordar-nos
sa silueta retallada,
que bellesa i joventut…
i el temps feliç prompte passen…

                 II
Quan després del jorn feliç
de les nostres desposalles…
la vida era un cel serè…
i eren lluny les nuvolades!…
Quan omplia nostra llar
xiscles d’ocells i rialles!…
de dos fillets bells, rosats…
que Déu volgué regalar-nos
per a que fossin nostre Nord!
i nostra estrella de l’alba!…
com els dels contes de Reis…
apar trets d’una rondalla!…
El cor de joia ple a vessar
amb aquells gran goig dels pares,
al veure’ls créixer… pujar!…
i ésser els puntals de la casa.
Nostre cor fou ben currull
d’aquesta alegria santa!…
I aquell bell caminet
petjat per les seves passes,
que n’era de bonic i hermòs!
allavors gens solitari!…
amb el córrer dels infants
que com ocells refilaven!…
i el verd tendre de l’herbei
les flors i els palets parlaven.
I un jorn amb els de retorn
poc a poc a nostra casa…
ella, de natural reialler,
mostrant les seves dents blanques…
de sobte, amb posat greu
i d’espant la seva cara.
com si un mal pressentiment
rondés a prop per nosaltres,
com un negre borinot
amb el zum-zum de les ales…
que un cor supersticiós
sent la dissort i desgràcia!…
altra volta a l’horitzó
en la ratlla tant llunyana…
de cara al cel Blavós
veié la creu dreta alçar-se,
i dir-nos: Quan fràgil és el món…
i que el temps feliç, prest passa…
i la felicitat d’aqquest món
per nosaltres n’era massa!…

                 ***

Quan un d’aquells angelets
-el de més tendroses galtes…
sedós cabell rinxolat
com el de la seva mare…
-Bocí de vida dels dos!
un troç del cor i de l’ànima!-…
Aquell lleig negre borinot
amb el zum-zum de les ales
amb un aire malestruc
anava rondant per casa;
missatger de la dissort!
ambaixador de desgràcies!…
I del Casal on vingué,
on la cigonya deixà caure…
passats quatre bellíssims anys
entre xisces i rialles!…
a retornar volgué el Destí
predestinada a una cambra
de la Clínica-Hospital
amb aquelles monges blanques…
guaridores de tants mals!…
bàlsam per a tantes llagues!…
quines néixer l’havien vist
en aquella Santa Casa;
on veié la primera llum
d’eixa trista vall de llàgrimes!…
com la veieren morir
envoltada de bells àngels
que allà al peu del capçal
feien molt bella rotlanna!…
a vora del llitet blanc
d’aquella tan blanca estança!…
Qui li ho hauria de dir?…
que hi seria de tornada
quan angelet més grandet
amb la pell més tendra i blanca…
d’aquell cosset vincladís
qui ja tenia belles ales!…
Amb uns ullets més oberts…
ja un xic entenimentada!…
per al cosset estirar
allà al damunt d’una taula,
prop les sondes i bisturís
i gases esterilitzades!
amb perfum fort de cloroform
escampada per la sala,
que ens omplena les narius,
ens ennuega i ens tapava!…
privant respir i sentits…
tot al vidre de la taula!…
on unes molt destres mans
del jove doctor enguantades
juga amb l’esquinç obert
en la neu de les entranyes!…
Carn viva de la nostra carn!
tan tendre i martiritzada!…
Sang roja de la nostra sang!
que de ferides raja!
Fent pugil·lat amb la Mort!
ferotge lluita amb la Parca!…
per a que no se l’endús
per a prendre-li de ses grapes!…
qui de puntetes s’apropà…
sens avisar ni demanar-ho!
sens mirar si albats infants
orgull i gran goig dels pares!…
ni si són bocins del cor…
i pedaços de nostra ànima!…
acompassat bategar seu;
que prest voldria parar-se!…
i la claror dels seus ulls
poc a poquet apagar-se!…
per a la seva animeta volar
a dalt el cel amb els àngels!…
que a la vora del capçal
li feien bella rotllana!…
per endur-se-la amunt… amunt!…
volant tots junts per els aires!…

                   III
Clavàrem al Crucifix
els dos les nostres mirades…
amb els ulls i amb tot el cor
pregàvem i imploràvem!…
i Ell impassible i mut…
testimoni de batalles…
que s’entaulen allà dins…
en la il·luminada sala…
(grans operacions
de la Ciència avançada!…)
per a vèncer a la Mort!
prendre vides de ses garpes!…
I amb els seus braços oberts
a les penes i a les llàgrimes
com un eternal abraç
a la humanitat desamparada!
ens digué com la gran creu
de pedra, de la muntanya!:
“-Totes les coses d’aquest món,
totes fugen… totes passen…
Sols valen i comptaran
les eternes que hi ha en l’altre!..”

                       ***
Que era trist!… Quin so  més trist
tenia aquella campana…
quan a l’endemà al dematí
del mal somni despertàvem!

Amb incertesa i neguit
vaig cridar: -Teresa estimada!…
i al veure el rostre solcat
per abundoses llàgrimes…
vaig recordar aquella Creu
i el Crucifix d’oberts braços
a tots els desesperats
per la pena i la desgràcia!
Que trist! Quin so més trist!…
tenia aquella campana!…

               ***
Aquests éssers que estimem!…
i ells estimen i ens abracen…
Per què se’n van?… Oh Déu meu!…
Déu meu!… perquè ens marxen?…
Si per lleis misterioses
que el nostre cervell no alcança
per a treure’n l’entrellat,
i el misteri endevinar-ne!…
per fondre’s en un de sol…
quan s’ajunten dues ànimes!…
per a recollir després el fruit
que Vós voleu regalar-nos…
Per què ens deixeu a nosaltres?…
Per què no fugir plegats?
com en aquelles catàstrofes!…
i no pas uns dalt al Cel…
i a la terra ingrata els altres!…
Els uns volant alt… ben alt…
i els altres arrossegant-se!…

                    IV
Molts dies al cap al tard
ple d’enyor i de nostalgia!…
amb la pena fonda al cor…
per aquell camí sol… passo…
Veig les flors!… Quina tristor!…
fins les pedres com ploraven!…
Aquell caminet d’abans
que n’és avui de solitari!…
el que travessa el prat florit…
entre mig d’unes muntanyes!…
En la cançó de la font
hi ha un silenci fet de llàgrimes!…
Només s’obira la Creu
que magestuosa s’alça!
com un testimoni mut
de la felicitat passada!…
i entre la verdor del prat
i la remor del follatge…
escolto una veu que em diu:
-Vine i resa a mes plantes!…
que jo et faré el viure lleu…
i et seré una companya!…
i entre la terra i el Cel
faré d’intermediària…
I com el Crist de l’hospital
que sempre té oberts els braços
a tots els desemparats!…
a la humanitat que sagna!…
La fragilitat va pregonant,
de les coses d’ací humanes!…
tot Vanitat de Vanitats!
només hi som de passada!
per assolir el blau Cel…
a la fita d’arribada!…
on hi haurà la  Veritat
de les eternes i immutables!!

(Publicats en el setmanari “Sallent” entre abril i juny de 1954)

No ploris…

Al meu fill Josep

Bah! Altra vegada unes llàgrimes!…
un sospir i un sanglotar?…
No ploris, home no ploris;
que ja ets un home gran!…
Que això no té importància;
Bah! que no n’hi pertant!
per la lliçó no estudiada
no cal enfadar-nos pas.
Que jo també en la infància
m’he trobat com tu igual.
He tingut com tu, un mestre
comprensiu i gens pedant;
i per els jocs unes vegades,
altres distret, somniant…
amb el passar l’aucellada
amb els seus xiscles i cants,
la lliçó jo descuidava,
i l’endemà vé plorant!…
També unes llagrimetes
rodolaven cara avall!…

A força de penitències
i de càstigs no molt grans,
també vaig aprendre coses
divagant… filosofant!…
A costa de la constància,
com tu ara xic infant;
de memòria m’aprenia
unes quartetes flamejants
que recitava al nostre Bisbe
en sa visita Pastoral.
Tremolós les declamava
i amb veu emocionant!…
i a unes quinze primaveres
l’aficció m’anava inspirant
i embrutava unes quartilles
que el cor m’anava dictant,
per a una fina donzelleta
de cabell negre, penjant
i als seus ulls de princesa
les aniría dedicant!…

També llavors la meva mare
de veu amorosa aconsolant…
em deia: Fill meu, no ploris,
que les penes ja vindran!…
per les lliçons del col·legi
no segueixis pas plorant!…
Que l’escola de la vida
i l’experiència et diran
que més vius dolors i penes
la ciència i el saber afegiran!…
No ploris!… No vull que ploris!…
eixuga el teu plor d’infant!
Posa cara riallera,
ves a jugar amb els companys!
sense descuidar l’escola
segueix estudiós i constant,
i en les estones de lleure
llegeix versos assonants!
que la grisor de la vida
fa lluminosa i radiant!

 

 

Dorm, flor de ma vida

Dorm, flor de ma vida, capoll del meu ser!
no vull que et desperti el bes de l’aurora
perquè en somnis la vida és més seductora
i noble, com llavi de dona el somrís ofert…

Dorm, encant de ma vida, dolcesa del cor!
arpegis del arpa divina, vibrant i sonora
que la seva musiqueta fina i embriagadora
és sedant dolcíssim de pena i exaltació.

Estrelleta blanca, poncella del meu roserar!
Dorm, i somia en paradisos abundants de flora
on mai la punyida viva de mare que plora
amb el sentiment revolt que et commou i t’acora

Per això no vull que et desperti el bes de l’aurora
que cada jorn més pena que glòria al seu despertar!…

Manresa, Novembre del 1952

 

No vull cap noia…

No vull cap noia amb vestit de seda
que passa pel carrer amb un rei al cos:
vull una noia senzilla i galta freda
matinera a missa amb posat fervorós.

No vull cap noia de les que a la tarda
sols frissen pel cine i per sarau:
vull una noia del mirar que quan esguarda
té un reflex als ulls de cel ben blau.

No vull cap noia que matins i migdiades
estirada en la piscina mostrant-se als ulls de tots
vull una noia clara blancor de la nevada
que mostra la puresa com roserar els brots.

No vull cap noia de les que pleguen a deshora,
tampoc de les que sempre son a rosari o sermó:
vull una noia que sigui amiga de la fauna i de la flora,
i de sentir-se bé a casa al darrer toc d’oració.

No vull cap noia montada en Vespa o bicicleta
amb casc al cap i uns pantalonets de xicotot:
vull una noia trescant per la drecera lleugereta,
amb son aire gentil que ho transfigura tot.

No vull cap noia nerviosa esbojarrada
vanitosa, dient per tot arreu que son el sexe fort:
vull una noia, en la pupil·la aquella llum d’albada
per esguardar amb serenor la dolcesa de la Mort.

No vull cap noia amb l’excés de maquillatge d’ara
que cara, ulls i ungles hi ha un dit d’engrut:
vull una noia fresca i transparent com aigua clara
els ulls hi espurnegi l’esperança i la virtut.

No vull cap noia temorenca esporoguida
mimada, sempre planys, llagrimetes i laments:
vull una noia de bon cor, parpella humida
sols per la pena fonda o un més viu turment.

No vull cap noia francesa ni americana
a l’estil del cinema que ens exporten d’allà:
vull una noia nascuda i criada en terra catalana,
al cor d’Amor de Fé i de Pàtria curull fins a vessar.

No vull cap noia de tantes que adés i ara
tant se li en dona de flors i de tendres infantons:
vull una noia que sàpiga fer de bona mare,
i amorosa m’adormi els meus fills amb les cançons.

Vulla una noia que, amb bona o mala estrella
per sempre contenta i feliç la vegi al meu costat.
I exclamar amb ella: -“L’amor és la més gran meravella,
que a l’immmòbil planeta de la terra Déu nostre Senyor hi ha creat!!”

Manresa,setembre del 1942

Muntanyenca

Entre muntanyes va néixer l’estimada
i té sentor de farigola i romaní.
Prop dels cims, més a prop de l’estelada
servarà sempre, verda fescor de pi.

Allà són més rosades les seves matinades
amb l’aire fi que bressoleja els brins
i sa figura se m’apareix, com una fada
que fos caiguda des de més alts confins!

Oh, bon Déu! Feu que senti la florida primavera
i aquesta sentor seva que baixa de la serra
perfumada d’aqueix aire embriagador!

Quan la seva faç s’enfonsa a la seva cabellera
deixeu-vos-la sentir a nostra capçalera
quan vingui poc a poc a rondar la dolça mort!

Feu, Senyor, que sigui eterna i duradera
aquesta sensació de repós i d’infinit
a l’altra vida, allunyats d’aquesta terra
amb l’estimada als braços ¡Adormits!

 

A la mare

Tothom em diu que tinc viva semblança,

I de la teva gracia i aire un teu deix,

Al sentir-ho el cor s’omplena de gaubança

I de ser fill teu com tu, m’enorgulleix.

Dels ulls la mateixa teva dolça mirada…

el gest gentil i la manera igual de fer.

L’entusiasme d’una ànima de fe abrandada,

I el sentiment viu de l’amor ben verdader!…

M’ensenyares a estimar les estrelles i les roses,

a esguardar-les amb aquella llum interior…

i a ser massa sensible amb les punyides doloroses,

i a embriagar-se de somni i poesia i sa sentor…

I quan la nostàlgia de tan llarga absència,

m’envaeix el pensar que soc del teu aprop tan lluny…

en mig del camp erm, enyoradís de ta presència,

la paüra d’esclat de bomba d’avió al cor retruny!…

i corro vers, el riu de la mansa d’aigua clara…

m’estiro i m’aboco, i veig la teva imatge al mirall,

i en mig del combat inútil ta visió ideal, oh, mare!

em dóna fortalesa per a resistir l’embestida i l’estrall!…

Front de l’Alcàrria, Abril del 1938

(En els dies d’abatiment i enyorança de la mare i de la patria en aquelles jornades de guerra del 1938)

La meva germana I i II

A tu, Agnès amb qui compartíem
les nostres alegries i jocs d’infantesa…

La meva germana és tota ella una rosa de neu santa:
un món de dolçor i bondat hi ha en els seus ulls…
És en l’adolescència, que tot ens encanta,
i no en veiem de la vida els perills ni els esculls!…
És de les més rialleres quan s’aplega amb les amigues,
aquell cosidor apar un palau de conte ple de cançons…
en teixit d’esperances, sense espines arça ni ortigues
anaven brodant un estel de quimeres amb ses il·lusions
De la colla, serà la més esvelta, més fina i més alta,
de més bella forma les cames i bon aire de lleu caminar
i hi ha un brill d’estrella al seu clotet de la galta,
i la que té més gràcia, i el riure fresc i més clar…
Avui esguardant-la, recordo els jorns quan era petita,
i els dos jugàvem a cavalls i nines -també a coudinar-
i en l’aire hi havia els grats acords d’una bella música.
Quina sonata tan dolça!  Quin bonic somniar!…
I quan amorosa amb el cabdell del gatet a la falda,
que petitet… tan mansoi en deixar-se acariciar…
i amoixant-lo, d’il·lusions i de somnis en faria una guirnalda
que servaria sempre dins d’ella, per aquest seu demà!…
També aquell gosset roig-pelut que a casa teníem,
qui en obirar-la, quins lladrucs d’alegria i quins salts!…
-entre bromes i veres i burles, el gos i jo fugíem!…
tot fent-li denteta i ganyotes amb la llengua i tots els queixals-
De quan en sortint de col·legi, ella de costura amb les monges
ens mancava temps per saltar i córrer amb els jocs de carrer…
i les pedres i les coses tenien totes un perfum de taronges
d’una horta florida plena de magranes i llimoners!…

                                               ****

Avui ja més grandets… havent pujat sense l’ombra del pare,
hem deixat tots els salts i els jocs… Ella pel promès…
I jo llevat del gran amor ple de sacrifici de la bona mare…
i del d’ella… pel meu món de follies… qui ja hi havia esbarzers!…
I en aquestes trenqui-les vesprades que cosint ella espera…
sota la llum tèbia del nostre quiet i humil menjador…
si se sent trucar, es torna vermella… i un xic s’esvera…
correrà a obrir tota emocionada… i amb batecs dintre del cor!
Mentre jo llegeixo, i la nostra mare feineja i endreça,
parlaran baixet de les seves coses ella i son promès…
i dins el silenci de l’hora, es sent de batec d’ales de fressa…
i un breu murmuri mig de lletania… mig de salve i res…
forjant delers i esperances… unes inquietes promeses…
-el gat d’un salt, a la falda es plantarà gens feixuc-
i quan ella amb la mà l’aparta, un miol de tristeses,
fet de gelosia i meitat d’enveja… mig d’ingratitud!…
i ella seguirà brodant damunt la roba, com sa cara de neu…
el pensament vola i jo l’imagino el jorn que en serà desposada…
i que serà absent i allunyada del trist costat meu…
És tard… i els segons i les hores més que passar, volen…
es despedeixen… el minyó enamorat, se’n va, no se’n va?
i allà al replà, on encar moltes coses per dir-se solen,
l’acompanyarà amb recança… i a ell l’hi dol haver-la de deixar…

Primavera del 1936

* * *

El bell record reviurà una altra vegada
i tot esperant-la… nostra infantesa tornaré a evocar…
de quan junts amb ella tan content i feliç jo hi jugava…
i també amb el jorn no avui molt llunyà en què es desposarà…
i se’n partirà a portar joia i la claror d’albada…
al niuet d’un piset… fundarà una família… donarà caliu a una altra llar.
i amb el pes dels temps se li farà més trista la seva mirada…
i aquells dolços ulls… i aquell seu riure no serà tan clar!
i se n’anirà d’aquesta llar de casa… i de prop nostre…
i tal com va i disposa la vida, renovant-se… els fills naixeran…
i les penes li solcaran tot d’arrugues en el seu blanc rostre…
i amb dolor plorarà amargueses fins que seran grans!…
i algun encara que molt l’agomboli, l’abraci i el mimi…
i encara que l’estrenyi ben fort damunt el seu pit…
i per més que amb gran goig i amb deliri l’estimi…
quedarà amb el son etern per a sempre adormit!…
Només la seva tendra animeta tan clara, tan pura i tan bella…
s’alçarà pels aires… i se’n volarà amunt… cap al cel!…
I li deixarà una blanca estela amb la llum d’estrella…
i a dintre els seus braços… una gran fredor de gel…
I la seva vida cada dia s’anirà fent molt més grisa…
i contarà el rosari de penes amb els cabells que s’hauran fet blancs
i amb els plecs del vestit que brodava, i la faldilla llisa,
fugiran les promeses… i tots els somnis de jovenesa i d’infant!…

                                                   * * *
I si ella remembra, recorda i enyora algun dia,
d’aquells serens, lluminosos i clars com espills…
que eren riallers i feliços…-encar que llavors no ho sabia-
amb un punt de recança i enyor dirà als seus fills:
-Quan el vostre pare a casa nostra fa molts anys venia
per a reveure’m… i amb la il·lusió de parlar… festejar…
Mentre jo cosia o brodava, el vostre oncle llegia…
i era encara l’àvia llavors lleugera per feinejar!…
i la nostra vida era tota plena de goig i de meravelles…
i no hi havia ortigues… i sense espines eren les nostres flors…
i aquell Cel blau nostre era tot brodat i brillant d’estrelles…
i el món que ens envoltava, era bell de matisos i de vius colors…-

                                                  * * *
La meva germana ja no és aquella rosa de neu tan blanca…
la mateixa dolcesa i bondat… però amb més tristor als ulls…
perquè els anys de l’arbre de casa, se n’ha desprès la branca…
i a mig camí de la vida, més que flors i alegries, espines reculls!…
Jo també remembro aquella nostra dolça infantesa…
la gaia adolescència… i aquells dies tan serens i clars!…
i el grat record amb melangia em gronxa i em bressa…
i la maduresa de la meva animeta vol endormiscar!…
amb el bell record de la meva dolça i bona germana
a la falda de la nostra mare… al caliu de la nostra llar…
quan la nostra vida era tot un vol d’ocells i campanes,
que a jorns de festa venien i sentíem dins nostre repicar!…

Octubre 1953