Categoria: Dol

Elegia

En memòria de l’amic Marcel·lí Monrós
que morí a Navarcles eldia 9 de febrer del 1972

El prodigi de llum de la teva vila navarclina
amb ànsies d’amor i de vida del teu estimat clos…
La tenim a dins del cor com la gràcia i bellesa femenina
amb el seu alè d’esperança, per quin glaties, amic Monrós!

Amarat de la fescor de les teves aigües regalades
per quina riba, un dia, el pelegrí hi petja el seu peu…
I ha respirat perfum de flors en la pau rural de prades
dolcíssimes, on es copsa l’hàlit diví… i nova alba s’entreveu
d’un món millor, sota el regne i l’imperi del saber-cultura,
quines magistrals lliçons havies donat a les planes de “TINET”.
I lliurar-te pel nostre país i a amistat fidel: la joia pura…
i a la labor cristiana, com el monacal benedictí de Sant Benet.

Assedegat de tendresa i afecte havies seguit tantes vegades
el caminet del Monestir, en calma dominical i sol tebi de febrer,
sentint en el silenci  el secret del goig de la misteriosa “arribada”…
en el moment del néixer la verdor tendral i flor blanca d’ametller.

Familiars i amics, trèmuls d’enyor en el dolor vivent de la fugida…
presoners de subtil melangia sabem tots: de l’eternitat rebrem conhort!…
guiant-nos per camins verdejants de poesia… anar vora la font de vida
nova; vora immortal llum i aigües melodioses de la dolça mort…

Manresa, febrer de l’any 1972

Les mares

En memòria de la nostra mare,
dolça i forta, qui reposa en la pau
del Senyor en el poble nadiu, d’ençà
del dia 7 de novembre del 1961.

Les bones marones són aquelles santes, amoroses i arcangèliques dones,
plor silent per l’infant trist i rialla sonora pel fillet somrient…
cançoneta gronxadora, pregària fervent i mà ungida que amoixa i acarona.
i si, oronell alat vola lluny del niu, coloma d’enyor i de viu sentiment.

Són el far lluminós en tempesta, en l’embat de les forces huracanades,
port de pau ibonança si el ruixim de l’alegria  es gira en xàfec de dissort,
i la sola esperença després de la vida de sacrifici, de màrtirs abnegades,
és veure’s coronades amb la pàl·lida obscura, amarga i dolça corona de la Mort!..

Vides importantíssimes d’un aire i aroma subtil, penetrant, de l’amor de mare
en les vides nostres, qui, per veure contents, no viu ni respira d’afany i maldar,
i plenes de gràcia i de goig es donen senceres a ses il·lusions més cares,
revibrant infantívola la lira de besades, harmonia i dolçaina de cantar i penar.

Són vides generoses, benignes i plàcides, d’eternes fidels cristianes resignades,
pacients i dòcils en el torn i en el teler teixint filigranes de joia i dolor…
Acabada la pessa… Quin deix tan intens de fina sentor sempreviva perfumada!…
Quin buit a l’entranya sens eix tresor irrecuperable en la vall de pesar i plor!

Us n’heu anat… Hem perdut la consellera sàvia, de tant sensitiva i íntima tendresa.
S’ha apagat caliu mantenedor del més noble. No tindran recer deliris, desenganys del cor!…
S’és parat aquell cor qui en certes cruïlles de la vida, bategà massa depressa fins a extenuar-se perquè no ens manqués el regalim del saber, del bé i de l’amor…

Ja no esteu a ací… Sens diamantina dolcesa, cel gris, estrella i albada no serà tan clara…
En l’horitzó de cada record i de cada somnims’hi alçarà ombra espessa de núvol de dol…
de l’infant perdut en viarany solitari, orfe, sens guia ni guarda, ni temple del cor de la mare,
Enyor de cançó matinal ansiosa… “Alceu-vos, fills meus, que fa un dia bonic de bon sol!…

Hi ha el llegat de la vostra creença: “Es voluntat divina el néixer i morir… Són així les coses…
Heu fet el què heu pogut per a que en bardissar de sofrences hi florís la flor del pensament…
i la fe en sa misericòrdia d’enllà… en blaus de Glòria, la nit i les ombres humanes seran foses…
El brill de Llum infinita il·luminant pur estol d’àngels-infants i arcàngels de mares… eternament!…

Balsareny, 8 de novembre del 1961

En la mort d’un amic

A Blasi Valverde

Te n’has anat en un dia de setembre,
quan el dia curt és presagi de tardor…
i a la tarda, les ombres comencen a estendre
les ales del capvespre amb tota la seva foscor.

Has caigut a deshora, en mig de la lluita,
-el mal fat no ha deixat eixir-te’n vencedor-
de les teves estives de paneres i de fruita
que un dia foren la teva gran il·lusió…
Després de la primera: la de la dolça-amorosa esposa,
junt amb el goig de pujar bé els dos plançons…
amb sentor viva de poma, de préssec i de rosa,
que treu l’amargor del viure i fan els dies bons.
Que somreies amb aquell posat teu de bonhomia,
i glaties pel seu bell esdevenidor…
i, tot de sobre, s’ha apagat la teva estrella i guia
en aquest dia de setembre, pressagi de tardor…

Manresa, a 9 de setembre del 1958

Matí de juliol

Ajaçat, pell nua en el caire de la piscina que apareix daurada
en l’hora calorosa del migdia que de ple hi bat el sol,
veig passar el grup de jovenetes de pell roent i bronzejada…
i respiro intensament la perfecció i l’esveltesa de l’estol.

Tinc al meu davant una bellesa fina, blanca, delicada…
que amb el brill clar de la mirada al contemplar el seu fillet
ens diu de l’esperança novençana de la riallera vida de casada
en ell posada, per la manera de posar-li a les galtones petonets…

I amb somriure a flor de llavi que és un encís de gràcia i simpatia
feliç amb l’infant va mullant-li les espatlles i els bracets…
Em posa trist i al cor l’embolcalla el vel d’aquella melangia…
que humiteja els ulls, i a la gola s’hi fa aquell nus estret!…

Perquè em recorda que aquest estiu farà les tres anyades
que jo feliç com ella també jugava amb un meu angelet!…
I com glateixo per quan amorosa li fa abraçades i besades…
i jo no podré acariciar a la meva nina per sempre a pleret,
fins que ens reunirem allà dalt en la benaventurança…
i podrem jugar eternament amb els infants tan boniquets!…
i la vida serà sempre un dolç càntic d’amor i d’esperança…
com aquest teu… quan beses a l’infant els seus peuets!…

Consol

En recordança de la nostra filleta Montserrat,
que dorm en el cementiri de Manresa
d’ençà del dia 20 d’octubre del 1953

D’un matí de primavera
la claror d’un cel inmaculat
als seus ulls hi resplandia…
Què dolç era el seu mirar…
Ulls que comencen a obrir-se,
apropet dels seus quatre anys,
que tenien la puresa
dels cel blau i de la mar…
I el dringar de sa veueta
tenia del grat piular
dels ocells en la boscúria
tan lliures canten en pau…
Les galtones dues roses
blanques a mig poncellar.
I a cada galta un estrella
per a nostra vida guiar…
Amb quina gran benaurança!
Quin dolcíssim benestar!…
aquestes galtes besàvem
al retornar del treball.
Quan corria a abraçar-nos
i ens feia un petó llarg…
Amb quin gran goig l’estimàvem,
al sentir: Pares, Deu-vos-guard!…
On sevulla que ella estava
es sentía dins l’aire respirar
una sentor de clavellines…!
L’innocència de sa edat.
Ella era en cos i en ànima
consol de nostres afanys.
Nord de les il·lusions nostres;
Reina i alegría de la llar…

Més vingué la Mort traïdora,
que està sempre a l’agüait…
per robar dels nostres braços
aquest bonic i tendre infant!
I es clogué la seva boca.
S’apagaren els seus cants
que d’ocell la xiscladissa,
eren per a la nostra llar…
I aquelles clares pupil·les
d’un vel es varen velar…
i se’n fugí per els aires
per volar ben alt… ben alt…

Des d’aquell dia, quina pena!…
I que sols ens ha deixat!…
Quin trist silenci que regna
des de llavors a la llar!
Com el nostre cor endolat plora
d’aquesta angoixa mortal!
I sabem l’esquinç de l’ànima
que aquest dol ha fet sagnar!
i de les llàgrimes que broten
tan roënts cara avall,
des del jorn inesborrable
que Mort implacable i tenaç
estrenyia sa blanca gola
amb son invisible dogal…

Encar que avui tot pena i plora
i tot és ple de soletats…
Més tard, feu Senyor s’allunyi
la tristesa en nostre llar!…
Creiem amb Vós, i que la pena
dins nostra ànima… partirà…
perquè Vós ens donareu l’esperança
el pas del temps ho alleugerà…
Tením fe; i nostra mirada
que avui emboirada està;
demà, de la Mort al seu darrera;
hi veurem vida immortal.
I creiem que tots els àngels
que moren en tendra edat…
sens combat el triomf logren,
i a la glòria eterna van…

Conserveu-nos la fe i l’esperança
amb Vós i en l’eternitat!…
I feu d’ella al costat vostre
l’àngel de la guarda de la llar!…

Manresa, desembre del 1953

La creu i el crucifix

A tú, Teresa, fidel companya…
en les hores d’alegria i de dolor…

                          I

Ella i jo per un camí
solitari caminave’m,
que travessa un prat florit
envoltat d’unes muntanyes
on remoreja un rierol
entre l’ombra d’una obaga…
Contemplava jo els seus ulls
de color de cel en calma…
i li diria amb els meus
el que el meu cor tant callava…
I ella, el llavi entreobert
del vermell de la magrana,
té un somriure que promet
falagueres esperances!…
Amor! em deia el murmuri
del fontinyol d’aigua clara…
Amor!… anava dient
el despuntar de l’albada…
i, amor! la posta de sol
allà al caure de la tarda!…
Amor! mos llavis humits
besant la seva ma blanca…
de l’estimada angelical
que em somreia i em mirava…
I abaixant aquells ulls,
-cara i llavis de magrana-
em digué amb accent dolç.
´T’estimo amb tota l’ànima!…
Embriac de tan feliç
vaig caure a les seves plantes
i apoiant el caparró
al dolç coixí de sa falda…
em sentia un infantó
que la mare agombolava…
I quan els seus ulls de cel
amorosos em miraven
amb el seu somriure obert
dels seus llavis de magrana…
hi trobí aquella dolçor
de la primera besada…
Ella mira tots costats
per veure si algú espiava
i llençà un crit d’espant!…
Mirí on ella mirava
i vaig veure una creu
de pedra, un xic llunyana
sobre l’alfombra del prat
i la verdor del follatge,
de cara al cel blavós
magestuosa s’alçava
plantada allà al bell cim
de les grandioses muntanyes!…
Ai! semblava recordar-nos
sa silueta retallada,
que bellesa i joventut…
i el temps feliç prompte passen…

                 II
Quan després del jorn feliç
de les nostres desposalles…
la vida era un cel serè…
i eren lluny les nuvolades!…
Quan omplia nostra llar
xiscles d’ocells i rialles!…
de dos fillets bells, rosats…
que Déu volgué regalar-nos
per a que fossin nostre Nord!
i nostra estrella de l’alba!…
com els dels contes de Reis…
apar trets d’una rondalla!…
El cor de joia ple a vessar
amb aquells gran goig dels pares,
al veure’ls créixer… pujar!…
i ésser els puntals de la casa.
Nostre cor fou ben currull
d’aquesta alegria santa!…
I aquell bell caminet
petjat per les seves passes,
que n’era de bonic i hermòs!
allavors gens solitari!…
amb el córrer dels infants
que com ocells refilaven!…
i el verd tendre de l’herbei
les flors i els palets parlaven.
I un jorn amb els de retorn
poc a poc a nostra casa…
ella, de natural reialler,
mostrant les seves dents blanques…
de sobte, amb posat greu
i d’espant la seva cara.
com si un mal pressentiment
rondés a prop per nosaltres,
com un negre borinot
amb el zum-zum de les ales…
que un cor supersticiós
sent la dissort i desgràcia!…
altra volta a l’horitzó
en la ratlla tant llunyana…
de cara al cel Blavós
veié la creu dreta alçar-se,
i dir-nos: Quan fràgil és el món…
i que el temps feliç, prest passa…
i la felicitat d’aqquest món
per nosaltres n’era massa!…

                 ***

Quan un d’aquells angelets
-el de més tendroses galtes…
sedós cabell rinxolat
com el de la seva mare…
-Bocí de vida dels dos!
un troç del cor i de l’ànima!-…
Aquell lleig negre borinot
amb el zum-zum de les ales
amb un aire malestruc
anava rondant per casa;
missatger de la dissort!
ambaixador de desgràcies!…
I del Casal on vingué,
on la cigonya deixà caure…
passats quatre bellíssims anys
entre xisces i rialles!…
a retornar volgué el Destí
predestinada a una cambra
de la Clínica-Hospital
amb aquelles monges blanques…
guaridores de tants mals!…
bàlsam per a tantes llagues!…
quines néixer l’havien vist
en aquella Santa Casa;
on veié la primera llum
d’eixa trista vall de llàgrimes!…
com la veieren morir
envoltada de bells àngels
que allà al peu del capçal
feien molt bella rotlanna!…
a vora del llitet blanc
d’aquella tan blanca estança!…
Qui li ho hauria de dir?…
que hi seria de tornada
quan angelet més grandet
amb la pell més tendra i blanca…
d’aquell cosset vincladís
qui ja tenia belles ales!…
Amb uns ullets més oberts…
ja un xic entenimentada!…
per al cosset estirar
allà al damunt d’una taula,
prop les sondes i bisturís
i gases esterilitzades!
amb perfum fort de cloroform
escampada per la sala,
que ens omplena les narius,
ens ennuega i ens tapava!…
privant respir i sentits…
tot al vidre de la taula!…
on unes molt destres mans
del jove doctor enguantades
juga amb l’esquinç obert
en la neu de les entranyes!…
Carn viva de la nostra carn!
tan tendre i martiritzada!…
Sang roja de la nostra sang!
que de ferides raja!
Fent pugil·lat amb la Mort!
ferotge lluita amb la Parca!…
per a que no se l’endús
per a prendre-li de ses grapes!…
qui de puntetes s’apropà…
sens avisar ni demanar-ho!
sens mirar si albats infants
orgull i gran goig dels pares!…
ni si són bocins del cor…
i pedaços de nostra ànima!…
acompassat bategar seu;
que prest voldria parar-se!…
i la claror dels seus ulls
poc a poquet apagar-se!…
per a la seva animeta volar
a dalt el cel amb els àngels!…
que a la vora del capçal
li feien bella rotllana!…
per endur-se-la amunt… amunt!…
volant tots junts per els aires!…

                   III
Clavàrem al Crucifix
els dos les nostres mirades…
amb els ulls i amb tot el cor
pregàvem i imploràvem!…
i Ell impassible i mut…
testimoni de batalles…
que s’entaulen allà dins…
en la il·luminada sala…
(grans operacions
de la Ciència avançada!…)
per a vèncer a la Mort!
prendre vides de ses garpes!…
I amb els seus braços oberts
a les penes i a les llàgrimes
com un eternal abraç
a la humanitat desamparada!
ens digué com la gran creu
de pedra, de la muntanya!:
“-Totes les coses d’aquest món,
totes fugen… totes passen…
Sols valen i comptaran
les eternes que hi ha en l’altre!..”

                       ***
Que era trist!… Quin so  més trist
tenia aquella campana…
quan a l’endemà al dematí
del mal somni despertàvem!

Amb incertesa i neguit
vaig cridar: -Teresa estimada!…
i al veure el rostre solcat
per abundoses llàgrimes…
vaig recordar aquella Creu
i el Crucifix d’oberts braços
a tots els desesperats
per la pena i la desgràcia!
Que trist! Quin so més trist!…
tenia aquella campana!…

               ***
Aquests éssers que estimem!…
i ells estimen i ens abracen…
Per què se’n van?… Oh Déu meu!…
Déu meu!… perquè ens marxen?…
Si per lleis misterioses
que el nostre cervell no alcança
per a treure’n l’entrellat,
i el misteri endevinar-ne!…
per fondre’s en un de sol…
quan s’ajunten dues ànimes!…
per a recollir després el fruit
que Vós voleu regalar-nos…
Per què ens deixeu a nosaltres?…
Per què no fugir plegats?
com en aquelles catàstrofes!…
i no pas uns dalt al Cel…
i a la terra ingrata els altres!…
Els uns volant alt… ben alt…
i els altres arrossegant-se!…

                    IV
Molts dies al cap al tard
ple d’enyor i de nostalgia!…
amb la pena fonda al cor…
per aquell camí sol… passo…
Veig les flors!… Quina tristor!…
fins les pedres com ploraven!…
Aquell caminet d’abans
que n’és avui de solitari!…
el que travessa el prat florit…
entre mig d’unes muntanyes!…
En la cançó de la font
hi ha un silenci fet de llàgrimes!…
Només s’obira la Creu
que magestuosa s’alça!
com un testimoni mut
de la felicitat passada!…
i entre la verdor del prat
i la remor del follatge…
escolto una veu que em diu:
-Vine i resa a mes plantes!…
que jo et faré el viure lleu…
i et seré una companya!…
i entre la terra i el Cel
faré d’intermediària…
I com el Crist de l’hospital
que sempre té oberts els braços
a tots els desemparats!…
a la humanitat que sagna!…
La fragilitat va pregonant,
de les coses d’ací humanes!…
tot Vanitat de Vanitats!
només hi som de passada!
per assolir el blau Cel…
a la fita d’arribada!…
on hi haurà la  Veritat
de les eternes i immutables!!

(Publicats en el setmanari “Sallent” entre abril i juny de 1954)

Dorm, flor de ma vida

Dorm, flor de ma vida, capoll del meu ser!
no vull que et desperti el bes de l’aurora
perquè en somnis la vida és més seductora
i noble, com llavi de dona el somrís ofert…

Dorm, encant de ma vida, dolcesa del cor!
arpegis del arpa divina, vibrant i sonora
que la seva musiqueta fina i embriagadora
és sedant dolcíssim de pena i exaltació.

Estrelleta blanca, poncella del meu roserar!
Dorm, i somia en paradisos abundants de flora
on mai la punyida viva de mare que plora
amb el sentiment revolt que et commou i t’acora

Per això no vull que et desperti el bes de l’aurora
que cada jorn més pena que glòria al seu despertar!…

Manresa, Novembre del 1952