Figura del nostre segle

A Laura Poblete

Perquè tens els ulls molt clars
i gran dolcesa a la cara
i a flor de llavi sempre a punt
aquesta teva mitja rialla
i aquella gràcia i encís
que teniu les noies d’ara…
La línia esvelta del cos
gens oprimida per faixes,
sense aquells llargs vestits
de les èpoques ja passades
ens mostreu la perfecció
que tenen les vostres cames…
àgils dels gests esportius
que d’infants exercitàreu
en el tricicle petit
donant voltes per la plaça,
els dos pedals oscil·lants
petjats per la vsotra gràcia
com la que irrdies tu,
i al teu voltant escampes
quan el diumenge al matí
damunt el tàndem cavalques…
amb el pantaló d’esport
i la sahariana de quadres
davant el teu companyó…
la cabellera per l’aire,
un crit d’admiració
sortira dels que t’esguarden
damunt el cavall d’acer
com una deesa alada!
que emprèn el vol per l’asfalt
i per carreteres llarges
de ciclistes el gran tren
de les Penyes Manresanes!…
que en la primera claror
del diumenge, a punta d’alba,
recorreran els camins
de nostra estimada Pàtria!
per a propagar l’esport
i pabelló dessota del que batallen…
Que els veureu arribar
havent finida la tarda,
a les galtes el color encès!
i un benestar dintre l’ànima!
sobresortint d’entre ells,
enmig de rodes i màquines
l’aure esportiu, femení
de la figura de tu, Laura,
i la claror dels teus ulls
i el somrís sempre a la cara
que portes quan amb el company
damunt el tàndem cavalques!

Cançó i sonet

A Teresa Picas

Amb. la vermellor exquisida
de les galtes bell clotet;
tota poruga i més tímida,
de quan no es gosa fer un prec.
Aquesta germana més petita
demana quatre versets
perquè li plau la música
dels paràgrafs ben rodonets
perquè sent molt fredolica
diu allunyaran el fred
si li parlen una mica
del promès de Castellet
que nasqué al peu de l’ermita
i l’anomena el seu Peret.
Les Vives, masia bonica
plena de xais i porquets
bous i vaques i gallines
al’era amb els seus pollets,
on sempre hi crema la flama viva
en la gran llar amb foc encès,
on el xup-xup de la marmita
i el d’olles i tupinets
acompanyen la música
del vespre, el dolç concert,
de les àvies eixerides
contant rondalles i fets
passats en la Pàtria xica
i dins la història del terrer!…
Si ella és la més petita
ell el mitjà de l’esplet
de germans, que tots ja firssen
per unes galtes i uns ullets…
i com la bella masia és rica
posseeixen un cotxet
per les festes fer visita
i festejar acostadets…
però amb la mare, no els perd de vista
perquè són molt jovenets!
i a vegades es despisten
els cotxes i els mecs-mecs.
Déu nos en guard d’un qui rellisca
Déu nos en guard d’un ja està fet!
Son per més tard les carícies
i la mel dels petonets…
Ella escolta atent, submisa
amb l’ànima i el cor tendret
i espera emoció i tremoladissa
i a la pell aquell calfred
que posen els besos i carícies…
que el seu amor farà a pleret!
no hauran d’anar amb corredisses
quan ell hagi complert de soldadet…
I de la masia de les “Vives”
pujaran al turonet
on bastiren la seva ermita
a la Verge de Castellet
i amb la parpella humida
i en un clar matinet
oiran la seva missa
que els dirà el capellanet
i davant la Verge pia
somrient amb son fillet,
a la parella beneïa
amb els dits enllaçadets
començaran un viure de delícies
de roses i clavellets…
fins que balba i arrupida,
primers tremolors de fred,
en la tardor de la vida…
fins que seran ben vellets!…

Emigració

A Julia Garcia

No és pas recent i un fet nou l’éxode de la gent castellana,
que data d’una época remota de la nostra terra la seva invasió;
que fa molts anys que amb ferrocarril, venen en llarga caravana,
homes, dones, infants i vells fent via vers la terra de promissió.

Famílies senceres que bandonen les seves pobres terres,
-hi ha pobles que es pot dir que hna deixat el Rector sol…-
amb quatre parets velles, com restes d’un naufagi les desferres,
acompanyades en les nits tébies, pel trist cant del tòtil i el mussol

De tots els llogarets i ciutats de les terres ermes de Castella,
de les del Nord, de les del Sud, de Llevant i de Ponent;
acudeixen a xuclar de Catalunya la ubérrima mamella
que amb monarquía, república o Dictadura va exprement i munyint!

Potser molt més avui, amb el nou règim d’una altra Dictadura,
que amb ella retornaren els grans títols i els senyors feudals;
i el ramat d’esclaus amb el jou de les feines més dures,
que cobren dels seus amos, aquests súbdits els deu rals.

per això veurem l’espectacle cada dia de la gran parada,
sortint de l’estació com un riu de joves vells, de dones i d’infants
travessa el pont, el Born i a Sant Domingo faran la seva entrada,
unes cares estranyes amb bruses curtes i uns barrets amples i grans

Un so de gaita de Galícia, un “Pijo!…” del païs de la lleganya;
un cant flamenc d’Andalusia, que és una elegia de Ais i laments!…
que no han sentit gens de recança a deixar la terra i la cabanya.
i contents, cap a la nostra estimada Catalunya falta gent!…

De tant en tant, en mig dels foscs vestits i el de la pell colrada,
de l’amuntagament de farcells i maletes, del tuf de boll passat i de suor;
s’apareixerà una bonica joveneta que al costat d’ells semblarà fada;
que als transeünts els farà tombar, i més que el grup els crida l’atenció.

i farà adonar-los que en aquest món no tot és tuf i bafarada,
que entremig de la lletjor  hi habellesa; Ai Déu meu!…
que vora els esbarzerars d’espines que punxen esmolades,
hi neixen i s’hi crien les mimoses i els lliris blanc de neu…

com aquesta criatura, galta tendra, i tota ella ben grassona,
que l’atzar ha volgut destinar a les “Manufactures Pirineu”.
que ben robusta, i en el color sà de la seva cara de “pepona”.
despunta la fermosor del demà i de la dona que el món es farà seu.

i aquella gent forastera que de moment a casa un parent s’allotjava,
esperant pis, es col·locava, trobant tots feina l’endemà,
doncs a ací sense aquests braços la noria de la fàbrica no rodava,
i moltes empreses com la casa Bertarnd i Serra, haurien de parar.

S’adapten i serveixen com les nostres teixidores i ordidores,
perquè estaven avesades a la terra del rostoll a espigolar;
i en l’avançada Catalunya no es senten la monotonia de les hores…
i al diumenge ben vestides, van al cine i a la Rambla a passejar!…

Que no senten la nostàlgia i l’enyorança d’aquella altra terra,
de Galícia d’Andalusia, del país del del lleganya o bé del crim:
i ben sincers diràn als quatre vents que la vida sí és de primera,
i la nsotra Catalunya com a bona mare generosa esl acull i els estim!

Ací els seus fills aniran a col·legi i aprendràn nostra cultura,
el nostre fer, els nostres costums i la moda dels vestits;
i tantes com la nostra Júlia, es conservaràn fresques i pures,
i fins les més boniques i simpàtiques trobaràn uns bons partits!…

I amb aquesta barreja s’entrecruen la sang catalana i castellana,
uns fills nombros ací perpetuant-se, neixeràn i creixeràn…
que és el que amb tots els discursos, el nou règim recomana,
amb el crit de: Arriba Espanya!… fer la Pàtria ferma i gran!…

Manresa, gener del 1955

Aurora

A Aurora Martínez Espinosa

Aurora del cabell roig
que com desmai en sa cara
oscil·la al mateix compàs
de les seves arracades
quan amb el gest enciser
i amb aquella seva gràcia
alça el seu bell caparró
i amb la seva mà aparta.
Aurora clara i somrient
de llavis tenyits de grana
i a la galta el color encès
sentor de poma perfumada,
i en el no sé què del seu mirar
quan somriu mig aclucada
hi ha un bri de cel en les seus ulls
i baix la penetrant mirada
tremolen esporuguits
els jovencells qui la guaiten
les tendres formes del seu cos
que endevinen i assenyalen,
quan amb el seu port majestuós
amb l’amiga rossa passa…
se sent aquell lleu fresseig
de l’oreig de joncs i canyes
i el murmuri que fa el riu
anant amb la seva mar blava…
I ella com la flor del prat
que en la primavera esclata
i sap que deixa el perfum
i es posa més redreçada
amb les seves il·lusions
i les verdes esperances…
vanitosa amb punt d’orgull
i una supèrbia admirable
de la presumpció juvenil
i l’afany de ser agradable
somnia castells encantats
i el príncep encantat de les faules

             ………………
Aurora del llavi carmesí
galta de poma perfumada
que amb el teu bell gest
quan la cabellera apartes
i ens mostres les teves dents
quan fas la mitja rialla.
Quan somnis no cobegem
ni un pervenir d’esperança
en la grisor de l’avui
dins d’aquesta vall de llàgrimes
deixa’ns volar el pensament
i oblidar penes passades…
No volem saber dels teus pecats
ni de la vanitat i urc orgull d’endiablada.
Serem contents i en tenim prou
amb el somrís i en la mirada,
per a ensomniosos fantasiejar
i volar lluny de la fàbrica,
que has dut llum al nostre cor
i també a la nostra ànima
més optimisme i encís
més serenor i més calma
amb la teva joventut
que a prop nostre feu entrada
com Aurora de claror
d’un raig de lluna molt blanca!

Primer amor

A Maria dels Àngels Piques

Dolcíssim encís del primer amor
Misteri sellat d’un cofre de plata
ornat d’il·lusions que són un tresor
d’una flor amb llaçada de cinta escarlata…

Un gran tritlleig s’oí del gran vol de campanes
el jorn que veié la llum primera en la ciutat dels Sants…
Eixia de l’alt campanar de la catedral vigatana
anunciant i escampant la nova per tots els voltants.
Vingueren a aquesta vall en bessona parella
junts amb un xamós germanet que la mare infantà
i el bell estol de germanes, en serà la més bella,
com una poncella que es bada i esclata en un matí clar!
Amb la humilitat i alegria de les noies pageses
tan bones amb regust de pa tendre en sortir del forn!
dins nostre, d’una barcarola, i una cançó d’infantesa…
sentim, quan la veiem moure’s pel nostre entorn.

Té rosada i molt tendre la pell de maduixa i magrana
i surt la paraula dels llavis amb somriure franc
una jovenesa optimista al seu redós s’hi encomana
del posat ingenu i la timidesa que li és un encant!
serà del seu cor la flor escollida i la preferida,
el somni daurat  del promès, minyó gras, corpulent;
que avivarà tota sa fantasia, que li fa bonica la vida…
que serva per ella tots els seus ensomnis i els seus pensament.
Si un jorn l’egoisme de la injusta i cruel gelosia
l’enfada, i furiós de còlera, vol eixir un rampell;
serà de tant que l’estima, que per ell sol sempre la voldria
i del temor etern no li correspongui i avorreixi a ell…
que no hi ha por. L’enamorat podrà allunyar la temença;
no farà suspicaç, malpensat, l’engelosit del seu gran Sisó.
Perquè ella sols viu pel demà, i amb ell sempre pensa,
i en el futur que en serà madona d’un bell infantó…

Que ell s’ho haurà guanyat, i ben meritós ho mereixia,
doncs serva per ella l’ànima i el cos net de tara i pecat!
i portarà al tàlem nupcial aquesta flor sagrada i pia,
blanca i perfumada de la seva puresa i virginitat!
I quan contemplarà ben seu, el bonic rostre de l’estimada…
se sentirà més avar i gelós d’aquesta seva perla d’or.
Quan totes les seves hores seran per ella gronxades
li dirà en un cant tota la seva ànima i tot el seu cor:

Maria dels Àngels!… Mon primer i únic Amor!
Ja sé del misteri sellat del cofre de palta…
Daura per sempre més il·lusions eix tresor.
Un pomell de flors… amb llaçada de cinta escarlata!

Galop de dama

A Lluïsa Molins

Quan passa pel passeig amb sa cadència harmoniosa
veureu amb ella el balanceig de les ones de la mar,
i els transeünts a l’alvirar la seva figura majestuosa
girant el cap exclamen: Té de bella euga l’exemplar!

Perquè tens l’estampa d’ella i sos companys de raça,
aquells pursang inquieta, de flancs durs i lluents
de tret acompassat, lleugera i segura la seva passa
amb la crinera esborrifada al bat del vent!…

Acomodat damunt la ferma i valenta cavalcadura,
galoparà a pleret el jove ardit del seu genet,
i trobarà la caminada curta de la vida ben segura,
sense arreus, ni brides, ni tralles ni fuet!…

El peu a l’estrep ben àgil, emprendrà dolça carrera,
recorrerà rabent, sens fre ni en els revolts del camí;
esquivant sots, travessant rierols, saltant margeres,
per arribar amb tu a la fita, i si calgués del món la fi!

Esperonat, amb ulls d’il·luminat damunt la teva gropa
acollidora, amb el teu va i ve es deixa acariciar…
com de les onades el vaixell deixa besar la seva popa,
per a més tard recollir el bocí vostre que tant heu d’estimar!…

Doneu-nos Senyor, en aquesta llarga i gran parada
de la vida, escultures perfectes d’aquests formosos animals!
contemplar admirats, i amb goig la sumptuosa cavalcada
tan sols per oblidar un instant les nostres penes i els mals!…

I per a què en hores d’insomni de les nits en clar de lluna
desvetllats pel record trist que es fa més viu dintre la nit,
la música de ses petjades ens gronxi plaent somni de fortuna
i una esveltesa com la seva ens allunyi la pena que no ens cap a dintre el pit!

 

Aquesta criatura…

A Loreto Prat

Aquesta criatura galta tendra,
que del “Pirineu” és una flor
i porta l’aire de muntanya,
i en té d’ella la sentor…
Encar que un xic esbojarrada
és perquè és novell el cor…
i l’alegria que té a dins li vessa,
-com nosaltres avui no ens cap el dol-
Que també li vindran les penes
els desenganys i les misèries d’aquest món!
I farà bé de fruir-ne amb delectança
en aquesta edat que tot el món és seu,
i la vida és d’un viu color de rosa
i del verd de l’esperança i del blau cel…
Aquesta criatura que és tota ella una promesa
adolescent, amb mig de dona i mig d’infant…
i la semblança d’una perla i d’alga blava
de la mar que amb sol té el brill de diamant!
I és amb el cel de sa mirada clara
i amb el vermell del seu somriure franc
i la gràcia i la finor de la cintura
i la corba i l’esveltesa de palmera tropical…
amb un goig de mirar-la i contemplar-la,
entreveiem una platja de nacre i de corall
per a fugir-hi, embarrancar-hi i reposar-hi
després de la tempesta i temporal!
Aquesta criatura que és tota una rialla
sense cap pena ni tristesa dintre el cap
a la seva vora s’hi respira alegria
que a tots nosaltres ens l’encomanarà…
i ens transporta sa imatge a l’esguardar-la,
a un món de fantasia i ple d’encant!

Deixa’ns  doncs contemplar la teva cara
i el que tens de dona i tens d’infant…
i deixa’ns evocar aquest món de nacre
i el teu mirar i el teu somriure de cristall
I que sigui la teva vida una gran rialla…
que bé massa, les penes ja vindran!

Els teus ulls verds…

A Maria Casanoves

Els teus ulls verds tenen la verdor d’unes muntanyes
plenes d’arbres, i els de les palmeres de les selves tropicals
mig apagats dessota la corba del recer de les pestanyes
i en la conquilla de les pestanyes s’hi veuen vaixells de vela i de pals.

Els teus ulls verds s’hi veu la verdor de l’esperança
aquella verda esperança al cor que tenen els amants.
i la dels malalts, quan a poc a poc la seva fi s’atança
i saben que unes regions celestials se’n volaran…

Els teus ulls verds, s’hi esguarda avui encara la puresa
i una claror diamantina de la serenor del matí
que com un mirall reflecteixen un raig de femenina bonesa i tendresa
aguardant aquell nou horitzó del demà que ha de venir…

Els teus ulls verds porten el color d’aigües marines
de les nits que tornen tèbies i calmoses les aigües de la mar…
i el parpelleig d’estrella que et vela i t’enfosqueix les nines
ens diu del desempar i la pena que tan joveneta hauràs passat…

Els teus ulls verds llunyans, són insondables de misteri
el de les perles amagades dins el mar que és son bressol…
Però en la jovenesa hi ha els acords d’unes cordes de salteri
que polsades per l’Amor ens portaran nostre remei, nostre consol!

Els teus ulls verds titil·lejant una miqueta grisos
en l’albada que l’amor et desposi, als teus braços brillaran.
i el jorn sortós que seràs mare, seran més bells, més llisos
amb aquell goig i el brill de l’alegria que porten els infants!

Bruna d’ulls blaus…

A Assumpció Planell

Després de més de quatre monòtones anyades
passades a la fàbrica “Manufactures Pirineus”
enmig de tantes teixidores deixades i arrauxades
d’anormals, de carronyes, tafaneres i nyeus-nyeus;
fins avui amb ta vinguda que el pit nostre obert respira…
amb tu prop nostre el  treball ens porta més amor;
al nostre cor has fet revifar-hi una guspira,
i retorna a bategar com molt abans, a l’unissó.
D’ençà del clar matí que hi entrà la teva gaia jovenesa,
i la figura de madona bruna, d’ulls tan blaus…
que hem vist irradiar-hi la pau, la dolçor i la bonesa…
i és més acollidora i clara des d’ara aquesta nau!…
La seva ben proporcionada imatge i esveltesa,
i els ulls amb aquesta seva manera de mirar!
i és contemplat dels braços bruns la seva rodonesa…
que ens surt del cor, la melodia d’un cantar…
per lloar en tu la gràcia de les eixerides teixidores
de bella gentilesa, simpatia i alegria a vessar!
que amb la seva jovenesa, d’aquesta cosa siguin portadores
del miracle que porten, el seu cos i els seus ulls clars!
Les veus cristallines com la font que brolla melodiosa
la manyaga, falaguera i humil manera de parlar;
que ens fa sentir el perfum de la viola  i la rosa…
que ens ha fet sempre glatir, somiar i sospirar!
En la brunesa o blancor, en el brill de la nina negra o blava,
copsar-ne aquella màgia i encís dels ulls i de la pell
que ja d’infants la imaginació i el pensament portava
llegint els contes i la història de la princesa i un castell…
Ja grans la llegenda ens endormisca i el pensament vola…
somiant desperts encar daura la nostra imaginació!
i sentim una cançó i una música que ens gronxa i agombola…
i ens alleuja com a dintre el temple el chor i el res d’oració!
! Ai Déu meu… Porteu al nostre a prop aquestes companyones
que desperta nostra lira, i el cor nostre fan vibrar!
Porteu-nos l’alegria que encomanen les minyones
i cada jorn la seva grata companyia ens pugui acompanyar!
Poseu al davant nostre, esveltes siluetes novelles i fines…
el somriure sempre a flor de llavi, i a la cara el dolç posat!
admirar la vostra darrera obra de les perles del ventre i de la sines
i remerciar-vos, Déu meu, amb l’èxtasi del nostre Art!

Presumpció

A Conxita Nadal

Dins la nau d’aquesta fàbrica petita
en mig del ramat, o millor dit de l’estol;
hi veurem surar la presumida Conxita
que hi brilla i hi llu com l’astre Sol.
Envoltada de les coixes i les bòrnies
i de les que els agrada l’alcohol…
Enmig de les xafarderies i falòrnies,
i avui, després de la dissort i el dol…
-llevat de dues o tres repassadores
que portaran al treball una mica de claror-.
sobresortirà aquesta bella ordidora
que encomanarà un xic d’alegria el nostre cor…
I no podrem passar sense esguardar-la,
i dedicar-li una tonada de cançó…
evocar a aquesta noia i recordar-la
dins el treball que avui és una presó.
Amb el seu aire i la cara tan bonica
i aquest punt d’estrella que té al front…
i a la seva vora s’escola una mena de música
que diríeu ha vingut d’un altre món.

La veiem cada jorn, sempre agençada,
maquillada i molt pulcre en el vestir;
i ens la imaginem el dia que serà mare…
els seus fillets farà lluir i presumir.
Sortós el company que l’ha escollida
al seu costat s’hi sentirà feliç…
Serà com una primavera d’eterna florida;
i el viure al seu costat s’hi escolarà ben llis
Aquesta figura seva serà malaguanyada
fins per al treball net de l’ordidor?
La imaginem en cambra de palau rica adornada
perquè és com les figures d’una nina de saló.
De les que el modelador ha fet altives
que la seva bellesa se la faran sempre valer,
amb aquella vermellor a les genives
i aquella mena de mirar irònic que ella té.
Als seus ulls s’hi reflecteixen la coqueteria
i un brillar ara opac, ara lluent…
I tota la gràcia, la malícia i picardia
que la llum del diumenge va encenent
perquè el sortós mortal, s’hi emmiralli
i s’embriagui de la carícia del seu bes…
I de puntetes aquella llum s’hi gronxi i balli
per a poder nosaltres evocar-la per sempre més!