Categoria: Altres

Ensomni

A mitjanit, càndid ensomni per la claror de lluna,
s’escampa per la plana, i en les mansoies aigües del riu
la muntanyola s’aixeca amb la silueta de fantasma moruna,
i en el campanar del poble la campana té el so més viu…

I amb altres ressons llunyans, com ànimes en pena
rondaran en aquesta vigilia lluminosa de tedi i de fatic,
esglaonant records em sembla arrossegar una pesant cadena
en la partença amb el pensament baix, baixet jo em dic:

Que la solitud inspira confiança, consol i fortalesa;
i postrant-me humiliat ma altiva petitesa, com qui resa
al nostre Déu, qui veig en les immenses estrelles del cel,
senten més petjades la dolçor i la savia de la terra florida,
i sobre la meva testa un alè d’aire d’esperança i de vida
i totes les coses es fan eternes amb un regust espiritual de mel…

Balsareny, juny del 1940

Minyona camperola

La fadrina camperola té un color i una frescor de cara
de fruita sabrosa i madurada en l’arbre del terroç;
manyaga i mansoia, i als ulls una llum clara…
figurina exprofessa per a modelar i fer un seu esboç.

No sap de l’amor ni de fellonies ni de ses traïdories
la blancor inmaculada de l’ànima seva és de l’anyell;
en la primavera anirà a collir flors per la Verge María
i a l’istiu cap al tard per aigua amb el cantarell.

Tot el seu fer i els seus actes son plens d’una bonesa
que de menuda li ensenyaren a doctrina, amb fervor resa
davant la Verge bruna fassi-la mereixedora de promès…

com un d’aquells que ha vist en somnis, i que el dia
que vingui a ensenyorir’s del seu cor, tot ho oblidaría
perquè  de l’amor i de la Mort encara no en sap res!…

Manresa, pels contorns d’una masia, maig del 1940

Port d’ombra

A tu

A vora teu em sento tan infant!
Tens en el gest la gràcia de les roses
el teu somrís s’envola tremolant
i posa joia i llum damunt les coses…
A vora teu em sento tan infant!
mires al cel i esdevé tot tan blau!
Alces el braç i es sent com un pressagi
de clars de lluna d’un vellut suau…
I en el desig hi ha un somni de naufragi
i en les carícies de l’esguard tan blau…

Quan et decantes tens un aire dolç
i tot llangueix al ritme del teu aire.
Folla la ment i enfebrerit el pols
tu els asserenes si la mà s’enlaira.
I tots els sons vibren al so més dolç…
I del teu gest em ve tan de conhort!
mirant la mà pressento la carícia.
Vinc als teus ulls com una nau al port.
Tu m’acollies i has tornat delícia
l’hora entristida. Duus tan de conhort!

M’asserenaves amb la llum dels ulls
jo que he llanguit per un abraç de febre
ara llangueixo per besar els teus ulls
per la claror que clous amb la parpella,
per la carícia de la mà i dels ulls.

Gener del 1940

Despertar…

A l’amigueta Lola Teixidor
com a prova de bona amistat.

Era en altre temps que el teu crit espaördia,
plena d’esglai despertava la gent que fugia depressa i corrent
avui el teu xiscle desclou les parpelles d’un infant que dormia
amb una punta d’estrelles enganxada a les dents!…
Seria també així el so aquell d’un dia en que les sirenes
cridant al bell Ulisses, el temptaven amb que s’hi apropès?…
més ara no encenscap desig, ni tampoc glaces les venes.
Desclous unes parpelles que diuen admirades: -Què bell tot és!
Duien el xisclar en el bec d’una novella alosa
que entra per la finestra, de bracet amb una llança de sol
i joganers escampant a damunt del llit blau-rosa
acaben fonent-se a dins la tebior del llençol
trencant el seu son dolç, més no pas el somriure
que li ha deixat el somni d’uns paisatges llunyans…
I aquest bell infant que fa poc ha començat a viure
desentela els seus ulls de criatura, amb la rosa de neu de les mans
I s’amoixa les galtes rosades dels préssec novell, i al roig de les genives
hi ha una tonada de cançó, en els pits dos pomellets de flors
i els cabells sedosos, i el cos tendre que té una sentor de roses vives…
i pel viatger cansat quin port d’ombra i repòs!
Amb els ulls esbadellats l’estança s’omple d’una mena de claror
que encomana al nou dia, un panteix de joia pura.
I ja no perden en tot el dia aquella fonda lluïssor
fins que la nit amoixant-los acloqui com sempre els ulls de criatura
per a que torni al bell despertar aquest de cada dia
dels ull color d’aigua clars i nets, transparents…
al despertar de l’àngel que dorm i somnia
amb una punta d’estrelles enganxada a les dents!

Primavera?

Qui no enyorarà, Primavera estimada,

els teus prats verds i el desmai dels ametllers florits?

Has vingut aquest any amb la molsa i la terra esclafada

coenta de pebre i rajant sang dels teus pits.

Jo no ets aquella primavera -noia-nua-

que venia cada any a perfumar-ho tot:

T’has llençat aquest any a la corrua

dels camps, desfeta i jovençana, i ofegant-te el sanglot.

(Des del front de l’Alcàrria, abril 1938)

Margarida

Margarida

És la flor del camp

és la margarida.

silvestre… La pobre

flor que ningú mira.

Algun dia mans

brutals o cíniques

colliran la flor.

A horribles carícies

darà sa tendresa

I en festes indignes

serà flor de vici

passada i podrida.

La protagonista d’un negre

poema, la víctima

d’un drama de sang…

qui sap! potser l’heroïna…

En algún cadals

se li farà justícia…

…Un càntic del poble

dirà sa poesia.

És la flor del camp

és la margarida.

(Des del front de l’Alcàrria, març 1938)

Record de O…

RECORD DE O….

De matinet al sortir el sol
ens anem cap a la vila
Ens dona el bon dia el rossinyol
que a dalt la branca refila.

Arribem al bell hostal
a l’hora del migdia.
L’hostalera amb devantal
i uns ulls clars com el dia.

La noia bella la taula para
amb gracia desinvolta serveix dinar.
Els ulls meus topen amb la mirada clara
i l’hostalera no para de mirar.

Per no sé quina paraula
ella al mirar-me somriu…
El gat dessota la taula
també ens mira… i riu…

Vora la font de l’aigua bona
me l’emporto agafada de la mà…
M’agraden les dents de la minyona
perquè saben mossegar…

A la tarda després del berenar
m’allarga el braç l’hostalera.
I els ulls clars a l’acomiadar
diuen: no em fassis llarga l’espera…

Cap al tard al morir el sol
deixem enrera la vila…
A la branca no hi és el rossinyol
però ara es el meu cor que refila.

Front de l’Alcàrria Febrer del 1938

(De la carta del 8 de març del 38 dedicat a l’amor naixent…)

Semblança

Com les aigües d’un riu
és la meva vida…
caminant vers la Mort
amb quimeres i follies…
Com un riu
sempre igual, monotonia…
el pas enmig de dos marges,
i l’aigua, a la mar, dormida…

Vaig néixer somniador i audaç
a dintre meu jo sentia
somnis impossibles que omplien
el meu cor d’una alegria!
Vaig pretendre desbordar-me
per damunt les seves ribes
que tant lligat em tenien…
Tot en va i inútil:
a mi em va matar la vida…
la vida no vol dements…
i ho era l’ànima pia.

Ara, alguna i altra escuma
-un intent de rebel·lia-
més després altre cop l’aigua
camí de la mar adormida…
Tota la culpa d’avui
d’aquesta melanconia
solament la tinc jo, per néixer
donat a la fantasia…
Enteniment, cordura i seny,
i no tanta poesia…
ficada ànima endins
que qui sap qui l’en treuria!

Ja sóc prudent i assenyat,
que era el que ella volia…
Ja l’aigua que era torrent
va pel seu camí tranquil·la…
Res de bogeries, res..
prudència… monotonia…
una hora igual que una altra hora,
i així, iguals tots els dies…
Ja sóc com són tots:
el mar… en la llunyania…
i jo vers ell, caminant
sense desigs, quimeres ni follies!

I. F. de les Corts, Barcelona maig de 1933