Remembrança

Lema: “Reviure de records”

Com és plaent tombar el cap per a mirar endarrera
i en la tardor de la vida girar els ulls vers el camí recorregut
per esguardar el que hem anat deixant en la carrera
llarga o curta, dels anys passats que hi hem viscut!…

Evocar amb nostalgia els dies lluminosos que fuguiren
amb el va i ve acompassat del pendoleig del temps
i aquelles hores meravelloses que les precediren
que navegant a l’influix i a l’embat de tots els quatre vents…
ens enamoràvem de la bellesa etèria de noia jovençana
i en els suau contacte el primer batec al cor feia estremir
I el caure lleugers en la joventut turbulenta i insana
el desencant dintre de l’ànima, el desig de desaparèixer i de fugir!

I encara avui la linea dels llavis i pell immaculada
ens acompanya els dies de la maduresa al recordar
amb la melanconia d’aquella primera criatura estimada
la ma presa en la nostra, i el jurament per sempre d’estimar!

Com allavors ens penetra el deix i la punta d’amatguesa,
aquell cansanci de desordre d’uns temps que veiem ara dolents;
baquetejada l’ànima, més sensibles, més viva la tendresa
tornarem a penar amb la companyonia de tristos pensaments.

Per una estona retornarem a una vida d’esperança il·lusòria
que en tants moments de la vida ens ha volgut acompanyar
al·lucinats, a la recerca breu de l’instant de plaer i falsa glòria
que portem de la naixença i mai ben bé ens ha volgut abandonar…
per acabar constatants que tota la nostra millor riquesa
són aquestes dolces remembrances… deixant el gris record
i que serà això sol el que d’ací ens emportarem sense fressa
el jorn que s’apiadi de nosaltres la benefactora de la Mort!

¿Qui no recorda a entrada d’anys o en plena maduresa
una miqueta del passat, sens descuidar el moment present.
¿Qui no caurà en aquella mena de sopor i de dolça embriaguesa
tan deliciosa que sembla viure en un món de màgia i art d’encantament…
amb la bellesa del paisatge des de la finestra entreoberta
que ens deixa veure emmarcades les belles ombres del jardí
i la primavera esclatant… l’estació de flors rublerta
aspirant la sentor de poncelles i de roses que veieu a mig florir

Sentir com l’oreig les besa i amoixa amb lleus carícies
com les que desinteressadament es fan els éssers estimats
contemplant els jocs de llum i ombra amb totes ses delícies
amb el cor serè i quiet, de passades tempestes i embats…

Sense voler donar al passat cap mena ni mica d’importància
quan de tants anys s’és estimat i feliç no voleu res de l’ahir;
deixareu de banda part del cor les quimeres i les ànsies
que feliç o infeliç mortal no abandonarà fins a morir!…

I com la donzella a cau d’orella ens diu coses meravelloses…
així ens parla aquesta vella que és la Santa Tradicció.
I la llegenda i l’història van contant melodioses,
les gestes que dóna bo sentir vora la llar, al nostre escó!

Les mateixes rondalles que dels llavis de les àvies i les mares
escoltàvem amb el caparró damunt la falda al ser infants…
i que llavors amb ulls oberts de l’infantesa véiem clares,
i encara avui amb l’encant de la mentida escoltem ja ben bé grans!

I en la tardor de la vida, nostres dalers, passes i petjades
ens encaminaran a reviure en el record i evocació…
I reviurem en el present remembrant les hores ja passades
mentre a la Mare  de Déu de Record li resem l’oració!…

Tardor 1955

Matí de juliol

Ajaçat, pell nua en el caire de la piscina que apareix daurada
en l’hora calorosa del migdia que de ple hi bat el sol,
veig passar el grup de jovenetes de pell roent i bronzejada…
i respiro intensament la perfecció i l’esveltesa de l’estol.

Tinc al meu davant una bellesa fina, blanca, delicada…
que amb el brill clar de la mirada al contemplar el seu fillet
ens diu de l’esperança novençana de la riallera vida de casada
en ell posada, per la manera de posar-li a les galtones petonets…

I amb somriure a flor de llavi que és un encís de gràcia i simpatia
feliç amb l’infant va mullant-li les espatlles i els bracets…
Em posa trist i al cor l’embolcalla el vel d’aquella melangia…
que humiteja els ulls, i a la gola s’hi fa aquell nus estret!…

Perquè em recorda que aquest estiu farà les tres anyades
que jo feliç com ella també jugava amb un meu angelet!…
I com glateixo per quan amorosa li fa abraçades i besades…
i jo no podré acariciar a la meva nina per sempre a pleret,
fins que ens reunirem allà dalt en la benaventurança…
i podrem jugar eternament amb els infants tan boniquets!…
i la vida serà sempre un dolç càntic d’amor i d’esperança…
com aquest teu… quan beses a l’infant els seus peuets!…

Octubre

La tarda al nostre entorn a poc a poc s’ajeia
que els dos molts jorns estàvem sols en el jardí.
Sento encar la seva veu melosa quan em deia:
-Et jur, t’he d’estimar fins a morir!…

Sofriem al unissó amb la mena de temença
de no poder abastar encar el fruit prohibit
i en l’espera, el remolí sensual en nostra pensa
com bull de cup i del brunzir de l’abella el brogit.

Inclinada la testa, damunt del pit meu apoiada
la sentia més meva… més sencera… sense vels…
i els eu bust tan aprop… dolçament abandonada…
i ofrena deliciosa els seus llavis com la mel.

Mentre el sol rera un tossal ja s’amagava cap al
ben cap al tard unes campanades en l’aire van caient
en els ulls d’ella la llum d’estrella hi brillava…
com la de la primera que naixia a dalt el firmament

Jo penso en aquesta hora que ja no canten les cigales
i que allà dalt de la muntanya és a punt tot el ramat
i els ocells crescuts no es sent la xiscladissa i batec d’ales
que fugiran del mantell de la neu immaculat!…

Mentre ella amb els llavis bonics se m’oferia…
amb el cor i ànima, enteniment i voluntat!…
Mos pensaments em posaven un vel de melangia
en la tarda morent que el sol rera el turó s’era amagat!…

I amb el poeta pensem amb les muntanyes nevades,
en rius i fontinyols que dintre pos seran caramells de glaç
I veiem que el bon Déu que ens veu les ànimes despullades…
dient: -Feu Senyor que un jorn poguem veure-us la vostra santa faç!

 

Novembre

La tarda de novembre grisa i freda;
damunt les teulades va plovent…
Cap al tard un silenci trist dintre la cleda;
i el fresseig de la pluja se l’endú el vent.

En els arbres ja només hi ha alguna fulla
com les altres més febles també serà morent…
i jo al teu costat d’emoció l’ànima curulla
per l’onada quieta que em desvetlla el sentiment.

I mentre queia silent una finor de pluja
cercàvem eixolpluc i recer a l’entrada d’un portal
I jo veia en els teus ulls una claror que hi puja
sense boires, amb un cel net i blau ben sideral…

T’arrimaves amb mi tremolosa, un xic poruga
de les enraoníes i el que pugui dir la gent;
i em dius que en l’avenir no seràs gens fredeluga
i que el foc encès del teu amor serà etern!…

I sento el teu respir a frec de rostre, els teus llavis
que es poden en els meus, ulls clucs, amb abandó…
que jo sento punyent com la fulla d’un glavi!
i el bes en la meva ànima és recolliment, oració…

I dolçament la miro i me la sento meva…
l’estrenyo fort besant-li el coll, cara i mans
i els so de les campanes llunyà ens porta un xic de treva
anunciant la pena i la diada de Tots Sants!…

Perquè el so plorós i trist de les campanes
és una crida i un convit a pregar als bons fidels
pels avantpassats dels avis, els pares i germanes
que gaudeixen de la benaventurança dalt del Cel!…

 

Camí del meu poble

Camí del meu poble,
oh, bell caminet!…
que com amic noble
em guardes secrets…
Un temps jo hi passava
ben dematinet;
ensomniós… delirava
amb el llibre obert!…
mentres dalt la branca
el rossinyolet
raó no li manca
de riure amb son refilet.
Però llavors jo n’era
si no feliç, tant content
que arbres i margeres
m’eren un encantament!…
Si n’era al migdia
del meu estiueig,
com a mi em plaïa
sentir aquell bronzeig
del papalló i l’abella
espia-dimonis i pregadéu,
en mig la meravella
de llum, per a tot arreu…
Si n’era a la tarda
a l’hora del fi de l’oreig,
Quantes coses tu em guardes
amb aire de ponent o de llebeig!…
I si en nit estrellada
la meva memòria se’m perd
d’una mirada enamorada
d’uns ulls blaus o verds!…
Camí del meu poble,
enyor el temps de festeig…
més que abans l’estimo
quan fa temps que no el veig.
Enyoro les ales del somni
el trèmul del teu airet,
i espera’m que torni
per a contar-te secrets!…

La partença

Melangiós, vaig fugir del meu poble o la vileta,
on tants anys m’hi he criat i he viscut.
ningú m’acompanyava en carreranys de via estreta,
ni un amic en el camí trist de solitut!…

La meva partença, sortida o bé fugida,
a ningú d’ells ha tret una hora de bon son;
a ben segur, jo solsament al cor l’hauré sentida,
per una noia que em féu viure la meravella d’aquest món!

No tremolà ni s’ensorrà el castell de ma infantesa,
ni es socavà el pont, on llisca silent l’aigua del riu
ni del vell serrat, cap més roca s’ha despresa.
Quan retorno a ells els veig sempre ben vius!…
i soc feliç sota la volta del cel ben estrellada,
amb el parpelleig i corredissa que fan els seus estels
si per un instant puc veure-la bonica i agençada,
i encar que d’esquitllentes, em sento que soc a prop del cel!…

El capellà pobre

De Ruben Dario (traducció)

Era un capellà tan pobre
donava pena de mirar,
les sabates descosides
i els pantalons estripats
Era gairebé un captaire
que solia regalar
als que com ell eren pobres
amb la meitat del seu pa.
Un capellà divertit
per fer bé la caritat
que si l’esmorzar donava
es quedava sense sopar.
Una vegada el mossèn
o el Pare Julià
com qui veia passar un gos
feien els rics de la ciutat
I doncs tan innocentó era
i d’una tal humilitat
que en totes les llars riques
feia riure l’humil del seu posat.
Un dia ben trist d’octubre
no es volgué despertar…
i es morí com un  pollet
sense fressa els ulls tancà…
No se sap si en fou la causa
la miseria, el fred i el dejunar
No se sabé si fou la gana
o bé una altra enfermetat.
Allavors un gran enterrament
féren al pare Julià
on sols en ciri i en cera
es cremà un dineral.
I es veieren molts cotxes
amb un luxe singular
i els ressons de les marxes
i els soroll dels tabals.
I es conta que les trompetes
amb tararí tar-ra-rà
de ses notes, es burlaven
d’aquell pobre dissortat
que avui feien les honors
pobre de solemnitat.
I que el mossèn reia…
pensant en les sabates descosides
i el seu bonet estripat!…
I que la seva rialla
duia ganes de plorar…

(traducció)

Sentiments

Els moderns descreïments
poc dónen bons sentiments.
Cap artística invenció
neix de la freda raó.
L’artista de més talent
no sap dir tot el que ell sent
Hi ha en la melancolia…
cert encant i poesía.
Engendra més poesía
la pena que l’alegría.
Molt val pel gust la instrucció,
però val més la educació.
L’home moral i prudent
no deu dir tot el que ell sent.
Sense sentiment la raó
és com sol sense claror.

En l’estació

La llum incerta de les faroles
destaca els arbres arrenglerats.
Llüen com perles les gotes soles
dalt de les branques amb bell esclat.

Envolta l’andana una lleu boirina…
El tren s’apropa, xiscla estrident
i cau la pluja menuda i fina
i hi ha fantasmes pel firmament!…

¿On va eixa multitud presurosa?
On tindrà la fita tota aquesta gent?
Quines esperances de color rosa?
i a quins els espera ignorats torments?

¿I aquesta noia de cara encisera
que té un mirar tot esbatanat?
Dóna al temps ses hores tan fugisseres
d’una sort fonda i records sagrats?

Que la segueixe amb la mirada
d’un foll desig els empleats…
mentre ses ombres allargassades
es desdibuixen per l’empedrat.

Un, va i vé amb l’oscil·lant llanterna
altre repassa rodes amb cops dringant.
La visió, a l’ànima se’m farà eterna!
i a dintre el cor la cançoneta va ressonant!

Una rauxa de vent voleia fulles
!Ai, caigudes fulles color d’aram!
Infants porucs per nä entre cruïlles
sols enmig d’un novembre trist i pesant!…

I perdem el sentit de l’existència…
i nostre desig i tot el nostre anhel:
és l’embriaguesa de la gaia ciència
que ens transporta a paradís del cel!…

Veient en eixa gràcil figura
de cos esbelt i un aire alat
el peu a l’estrep amb desinvoltura
mostrant-lo fi i ben tornejat.

I sentim el batre barroer de portelles
ultratges i escarnis d’aquest món guerrer
que passen i fugen si en les finestrelles
hi ha el somriure del rostre tan bell i enciser…

I el tren en marxa es sent una cosa
grinyolar de frens son queixa i !Ai¡
d’esperitat monstre que no dorm ni reposa,
i amb el viu xiular repta i esqueixa l’espai.

I com cruel monstre es complau i gosa
amb gran aleteig endur-se’n amors…
¡Ai amors de bellíssims rostre de nacre i de rosa
i bella figura que en la llunyania es perd i es mor…

¡Oh!  visió pàl·lida d’una cara riallera…
!Oh claror lluminosa d’ulls intensament blaus!
!Oh aquell rinxol poruc de bruna cabellera
damunt del seu front llis, tan pur i suau…

Amb ella venia l’alè d’aire tebi de la vida
trèmul i daurat pel sol jovenívol del juny…
sensitiva besada sensual, amoroa i florida
que en els cors sensibles meravellosament retruny.

I voldria perdre’s en la selva de la cabellera bruna
i en el reflex d’amable carona, brillant resplandeix
com els meus somnis rublerts de ventura i fortuna
baix la guarda i guia de la bella aimada que els peix…
dessota la pluja i en un panorama de boirina
anant a l’atzar fondre’s amb ell eternament!
deixant-se endur per l’embriaguesa tan dolça i tan fina
que allunya les penes i els mals pensaments!…

Campana del meu poble

Campana del meu poble amb so esquerdat de queixa
de penes i dolors, de no sabem quins mals;
en aquesta hora difusa que a poc a poc s’esqueixa
i fa pensar amb Déu i en les virtuts teologals.

En la tarda per la plana uns escampalls de tristesa,
que en el capvespre fa més viva la llum d’un cel rogent,
el poble sembla evocar segles d’història i de vellesa
mentres la campana segueix amb sos planys i laments…

Oh Senyor! per la sendera i carretera ombrosa
d’arbres florits on passejava amb ella, amorosa
per arribar  comprendre el que hi ha entre els dos.
Feu eternament viva aquesta hora que anuncia la campana
-l’hora mística, sacra, a la vegada frévola i profana-
sense que ma promesa sàpiga que vaig pensant amb Vós!

Balsareny, juny del 1940