Altres – Poemes íntims

L’oració de la monja

A la monja de l’hospital de Sant Andreu.
I a la monja de la Clínica Sant Josep.

Al nou jorn s’alça la monja gentil, devotament humil i matinera,
en el camí de fervor hi ha el glatir de l’ànima pia…
A l’hora de la missa matinal, l’esclat de sol ixent a la faç riallera,
serena i tranquila. A totes les coses el seu somrís hi emergia
En adorable meditació, si cap batut malat sota la seva salvaguarda
i protecció, no la reclama moribund, en enigmàtica i lenta agonia…
En la comunió demanarà a la Verge de verges i a l’Àngel de la Guarda
el remei per ells, o un tros de Cel, si el cos cansat, dòcil llanguia.
Apagades les notes musicals de l'”AGNUS DEI” del bell chor del temple
apareix al llindar de la sala, plena de gràcia i d’estranya alegria
que li arbora la galta i gerdor de llavi. En el mirar s’hi contempla
dolçament, blavor celística de llum mai vista. On es posa ho idealitza…
Un fi aroma diví en vol, del blanc sargil d’hàbit i toca, l’embolcalla
en sol i en pluja. I sota el front velat, fina sensibilitat s’agemolia
i nodria intel·ligència i sentits i vivor complaent, eixint de la xicalla
de cor innocent que, amb fe sencera, és un prodigi de claror que al si nia…
La claror argentina de l’amor al pròxim que duu a vora de pell roent de febra;
a respirar entre malaltia i contagi; a cures, injecció, preparar la visita
del Doctor bondadós. Amb mà destre i suau moure manyaga, la velleta com gebre
per una parlà·lisi i la gran fredor de desempar de fills-nores i família…
Meravellosa parella: Monja i Doctor. Alliberació de poquesa i ser una nosa.
La millor metgia per a l’enyor i dolor i angoixa de la càrrega dels dies!…
El seu pas alat és aura dolça amb sentor de quan entre fulles es bada la rosa…
Fragància exquisida, Déu meu! de flor sagrada de vostre verger. Oh,pura delícia!
Apropant-se a cada capçal com somni subtil que, un nou desig a viure encomana…
I del clos incert, obscur i desert; ella n’esborra dol i misèria; pena i fatiga!…
Àngel de Consol a vida dissortada! Pel desengany malmesa: una esperança tardana
en brolla el raig tebi en tenebrors de memòria i desvari, de la llum festiva
de la mort cristiana crescuda en la fe i en l’amor brillant en rosari de nacre:
quines denes són l’enfilall per a ascendir a la Glòria: A Crist. A infinita
abraçada que espera a Servent i Serventa: a qui llisca als dits la joia sacra
en cada gra de la “SALVE”. Casta, blanca rima dient: No hi ha nit sinó etern DIA.
No fugirem en silenci i pols. Ni en somni del NO-RES. Creu la Serva hospitalària:
presa d’encantària, resa per un món sense pobres ni guerra: Ideal de follia mística…
Per llàgrimes vessades en combat humà i racionalista-incrèdul, dirà la pregària…
Pel triomf del Bé i la Caritat! Mira amunt, amunt del Cel… A la Pàtria divina!…

Manresa, en el gener nevat del 1971

Réquiem por un Director

Escuche quien quiera oirla
la història tan singular
de Luís de Galinsoga
un castellano leal

Que fué a tierra de moros
de catalanes, que es aquel
del grito de Viva España
queriéndonos desarmar.

Galinsoga era muy calvo,
calvo de tanto pensar
y por mucho que pensara
nunca aprendió el catalán.

Que drama es de falange
tenia oído de un can
cuando en catalán le hablaban
él solo oía ladrar!

Director de “La Vanguardia”
no se puede pedir más
Director del Puerto Franco
que es bicoca sin igual.

Un día se va a la iglesia
a oir misa y a rezar.
ya sube al púlpito el cura
y comienza a predicar.

¿Que pasa? D. Luís dice,
este habla musulmán,
este no es cura ni es nada
es un perro catalán!

Lleno de una santa ira
ya no lo puede aguantar
y al oir “Orate Fratres”
ya entiende “Reseu germans”.

Ya entra en la sacristía
se dirige al sacristán
y les dice: “Si esto es misa
es la misa de Companys”

No le dan satisfacciones
da una y se va,
dice la palabra “mierda”
que en un siempre esté.

Mierda dijo, dijo mierda
la susurró al sacristán
al párroco Don Narciso
y éste al obispo se ve.

¿Mierda? pregunta Modrego,
¡Mierda! asegura Jubany,
Mierda asegura Porcioles
Mierda dice Don Felipe
el Capitán General.
Mierda, Don Pablo
Mierda, dice

“Ha dit que erem una merda”
…
Mierda, le dice Tarrés
al abad de Montserrat.

Los rojos separatistas
…
diciendo que dijo mierda
…

Mierda dice Don Camilo
que es maestro y general
y al Pardo llega la mierda
cuenta la revista “Times”

Ya se reune el gobierno
pues no es tiempo de
Ya les informa el maestro
todos se echan a temblar.

¡Que Galinsoga se vaya!
es el grito general
…
…

Galinsoga ya se ha ido
no le han dicho ni “Adéu-siau”
y Aznar ahora le sustituye
ya se aprende el “Deu vos guard”

Le suscribe a la “Selecta”
de Brunet i de Pomés
tambien a la “Bernat Metge”
que fundó Ramon Guardans

Y aquí termina la història
de un periodista sin par,
de un hombre que dijo mierda.
¡Más le valia callar!

Records muntanyencs

“Les cames són les ales del cor…”

Ací dalt, entre muntanyes, el sentiment és més viu i l’idea és més pura,
l’amor a la terra nos tra es desvetlla i penetra més endins del cor…
i tot es contempla amb els ulls de l’a`nima des de l’altra pastura…
on gaudi de primer amor perdura pel do d’una, com amiga, lleial i millor.

I és goig diví i turment l’encís lent i ardent de sa immortal divina harmonia
d’aquesta magnífica criatura, única de gràcia en l’alba de pàl·lids rubors…
enorme i immòbil a Ponent en silenci, trèmul parpelleig d’estrella hi moria..
i en l’immensa volta del cel immaculada: promesa i esperança de màgics colors.

I en un fons sense límits de l’espai, es retalla argentí perfil de cresta rocosa,
de quina branda neix punt diamantí, invisible desplega en arc la bella claror
d’un raig de sol, traient la barrera entre cel i món, on és tan nova tota cosa;
i la carícia efusa mou l’herba i l’adreça, i en triomf obre més i més els pètals de flors…

A migdia, com si el món s’hagués fos entorn la muntanya transparent, quietona,
allà dalt la cima l’esperit reposa entre dos infinits: cel i terra, llum i serenor..
brillant al desig, cercle de calor i vida sentim al cos l’ona dolça i tebiona…
lluny les mesquineses de la terra baixa: lluny de la mentida, enveja, enuig i rencor…

esbandits pel sol d’or i l’airet de la tarda, fi de la llunyanies i de melangia
l’encant del meravellós paisatge: de camins i pobles apacibles, som amo i senyor,
i l’aigua manyaga i errant entre prat i arbreda arriba al cor distant, la correntia…
del seu cant qui sospira entorn la bellesa pura qui duu la presència del Gran Creador.

I hi ha arreu les notes de misteriós ritme de música profundament mística i religiosa,
quina la voltant la contrada formosa és donada a sentir l’exquisidesa de celístic chor…
per a l’inquietud oferta i elevació d’esperit de la cúpula solemne i prodigiosa
del blau cel davalla majestuosa i ressona en la vall qui, com catedral, de l’interior
n’ix vibrant la lira sonora de la solitud en arpegis i coratjosa alegria…
reconfortant miraculós en la lluita del viure: el més trist i dolç dels dolors!

I tan en l’ascens i descens de la muntanya: ala estesa, renova la força i la energia
el plaer innocent de la vida humil sense temor, i a distància i a altura ens fa vencedors.
Beneïu, Senyor, al muntanyenc: al ser escollit per a copsar i estimar la muntanya amiga encantadora
a l’amic d’inquietud matinera i nobles afanys d’aprendre amb ella els vertaders valors
de les gestes i glòries de la terra nostra i sa incontenible iniciativa ferma i creadora…
i dins la tranquil·la claror de la mirada de germana gran forta i bella i agomboladora…
vetlla pel germà petit nascut de l’entranya més íntima, al cor la fe en nova era de glòria i esplendor.

Maig

Matí de maig. Quina bellesa!…
Si aquest esclat fos etern!…
Desvetlla Naturalesa
lluny del sopor de l’hivern!…
que es presenta engalanada
amb floretes de tots colors,
i tota ella embalsamada
de perfums embriagadors…
La noia tendral que passa
mostrant l’escot i braç nu
la joia que li rebassa,
amb la llum que a l’ull li llü…
I aquesta altra de pell bruna
que renta la roba al riu
que contenta amb sa fortuna
tot el rostre li somriu!…
Infants en l’edat enjogassada
a flor de llavi els brolla la cançó
i fins l’àvia de passa a compassada
diríeu avui té més braó!…
Veig entre mig duna branca
que gronxant-la mou el vent
aquella masia blanca
que ens desvetlla el sentiment!…
amb la mare que ha estat santa arca
per a guardar els fills vivents!
i l’amo amb l’amor del patriarca
que es contempla els fills i va rient!
Als seus peus l’immensa prada
ginesteres d’un groc intens,
i la muntanya escarpada
i els sol del matí lluent!…
sota del salze, de la seva cabellera
un vailet i la parella de bous
i unes veus cascabelleres
que dringuen amb riure nous!…
I puja al cel un himne de la terra
el càntic de pau dels llogaters humils
i pregonant-lo s’escampa per les serres
junt amb els cants de res dels camarils.

Matí de maig. Quina bellesa!…
Aquest esclat feu-lo etern!…
Renèixer com mare Naturalesa!
Lluny dels sopor de l’hivern!…

Tardor en la piscina

S’han allunyat a poc a poc els dies calorosos
han passat de pressa aquelles grates vacacions…
Als ulls dels infants hi ha la nostàlgia dels dies venturosos,
al retornar a l’aula amb els verbs i les oracions.

Amb les primeres fulles començant a ser daurades
d’ací i d’allà dels arbres a punt de caure pel vent
en unes hores plata i or vell clar pel sol tornasolades,
la tardor també porta el seu encís i encantament…
al veure que en els roserars encar hi ha flors esbadellades
i en le caure de la tarda llangorosa, lentament…
s’alçaren uns focs-follets d’eixes belles capvesprades;
i una bafarada de fragància puja en l’encesa del ponent.

Passem pels corriols en la simetria de les fulles ben tallades
on respirem la lleu sentor de les darreres roses dels jardins,
que ens fan sentir enyor de les primaverals, evaporades,
en el silenci interromput pel trepig en els pedres dels camins,
i el lleu fresseig de l’acer de les agulles de fer randa
de la mare que vigila els fillets jugant al seu davant;
i la veu melos que els aguarda d’allunyar-se en altra banda
gaudint tots junts la placidesa de la tarda radiant!

Deixem cruïlles i placetes, i ens plantem en la bolera
al capdavall on para, al davallar de la suau pendent
on avui els bolos i les boles restaran ben presoneres
esperant torni el bon temps amb el seu esbargiment.

Al costat hi ha, de patins i tenis, dues llises pistes
on, àgils cames, braç estès o amb la raqueta a la mà
admirem l’agilitat i la blancor d’unes noies jamai vistes,
i la rosella a cada galta de tant córrer i jugar…
i entrarem melangiosos en el recinte gris de la piscina
que en la tardor té un aspecte trist, fred, silenciós…
i entreveiem per entremig del malva de boirina
aquella bellesa de bust i de figura del cos tendre, formós…

I apart sentir el ressó i cascabelleig de xiscles i rialles,
i el bullici i bellugueig que encara no són gaire llunyans
i aquelles vetllades plenes del dissabte de lluita i baralles,
amb la xiuladissa i aquell frenètic picament de mans.

I les casetes-vestuari al batent, solitàries, buides;
i demès compartiments, dutxes eixutes, muts i abandonats…
Sols com dos espectres en Canudes i en Jeroni qui la cuida,
amb un puntet de tristes i melangia en els posats.

Contemplem verda blavor de l’aigua tranquila, aturada;
que en la lluminosa posta hi posa un to rogent;
i en les primeres ombres que s’apropen la faran més desolada;
i ens preguntem: -On és i on para el bé de Déu d’aquell jovent?…

Algunes d’aquelles noies amb cara i ulls d’enamorada,
anirà rondant del braç d’un amic en ple festeig?…
i aquells minyons atlètics, de bell estil en la braçada
perdent el temps en un futbolí o billar al Passeig?…

Alguns d’ells son a l’escola per a l’ànima enfortir-se,
i en l’estudi i en el saber nous horitzons entrellucar;
altres, qui sap, en un cul de cafè o tasca divertir-se,
i a ben segur en tota la hivernada no cuidarà del seu cos sa.

Per això els associats fem vots perquè la crida oberta
en bona hora arribi al cor del poble manresà;
de poder portar a terme la gran obra de la piscina coberta,
on a pleret, infància i joventut dintre el seu clos acamparà!

I aquelles figurines de pell bruna, modernes i avançades,
amb la seva gràcia i encís del seu pas lleuger, joliu,
rera els finestrals resplendir com joies ben preuades,
i dins la tebior i companyia, l’hivern serà amb sol d’estiu.

Per al millor desenvolupament d’una joventut més sana i forta!…
acudiu seguint les petges de l’admirable President!…
I veureu amb ell els bebeficis i el prestigi que a Manresa això reporta
amb l’orgull d’ésser del seu ordre la primera del nostre continent!

(Transcripció del setmanari “Sallent” nº 89 Novbre. 1956)
Publicat al butlletí del C. Natació Manresa. Maig 1957)

Sonet (de Shakespeare)

Com s’assemblà a l’hivern la meva absència,
quan era lluny de tu, plaer dels anys que fugen!
Quina gelor em voltava i quins dies més ombrívols!
Quina nuesa, arreu, d’un vell desembre!
Però fou a l’estiu la meva llunyania
i a la tardor fecunda, gràvida de riqueses,
que porta el pes d’una hora tendra i folla,
com, ja mort el marit, l’entranya de les vídues.
I en semblava, només, aquell temps d’abundància
un rebrot sense pare, una esperança d’orfes,
car l’estiu i els seus gaudis van amb tu i et serveixen
i quan ets lluny ni un sol ocell refila;
o si canten, llur crida és tan melangiosa
que, ja tement l’hivern, són pàl·lides les fulles.

Festa Major

Quan l’emperesida albada porta el lent escurçament de tarda,
i un dolç perfum el pas de la Mare de Déu del ros Agost…
i allà en el llom de la muntanya veu el pastor que el ramat guarda
en els oliverars i vinyes el trull de l’oli daurant el cup de most.

Veu en relleu la bella comarca espessa d’arbres barrancosa,
tallada pel bell mig per l’aigua de dosr rius: Llobregat i Cardoner,
que en cursa brava proclamen la riquesa de la plana esponerosa
i en entonen l’himne al progrés i al patriotisme: glòria del terrer!

És allavors que la faç noble de Sallent i Manresa s’engalana,
de bonicoies, i ruborosa i digna, celebren ses gaies Festes Majors,
i fins les seves noies, veureu treure l’esplet d’una florida ufana,
amb alegria als rostres i una claror als ulls, promesa d’amors…

I és en ses rialles i en son aire gentil que atrau i imana.
i en el picaroleig de veus en l’ambient de meravella del passeig;
que com una riuada proclama l’encís i la gràcia de la dona catalana,
que amb sa bellesa, generosa, us convida i us crida als seus festeigs!

I en la corrent de joventut, i en la dels rius mansa o desbocada,
tant en matí boirós, o ple de llum i de color de cel d’un to rogent,
els dos camins veiem unir-se i fondre’s en un bes i una abraçada
la Pubilla del Bages i la Pàtria de Sants que és la vila de Sallent.

Que si a l’avançada en el segle divuitè la vila de Manresa,
era la primera en fer sentir la música de milers de velers i de telers,
amb la cançó industriosa d’un rosari de fàbriques també hi resa
la pàtria sallentina, amb l’orgull del fumeral del seu “vapor” primer.

Que si una s’aixecava indomables al sentir les franques canonades,
i el clarí de guerra de la campana a rebat, del nostre Somatent!
Llobregat i Cardoner amb les aigües de la Fe i Amor il·luminades
les dos amb un Present! retornaren vistoriosos patriotes de Manresa i de Sallent.

Nostre prec fervorós per eixes ciutats d’uns valors tan riques,
que han crescut i lluitat juntes fent via com els dos rius paral·lelament
al compàs de la important indústria, i al pas de ses noies boniques
puguin celebrar amb bona pau les seves Festes, sempre, eternament!…

Mentides

Em plaus perquè saps
tant de dir mentides.
si diguessis veritats
no m’agradaries…

Quin sabor tan dolç
que té la mentida!…
És bona, és noble,
i és decisiva.
I la veritat
que tonta i insípida!
Sempre és igual
somni en la llunyania…
esperada i coneguda;
que un se’n cansaria…
En canvi el mentir
que bo i que dolç
quin sabor de delícies!…

T’estimo, perquè saps
tant de dir mentides…

L’amor

És una planta tan minsa i petita
aquesta flor tendre d’amor,
que l’aire de l’absència foragita
sense les perles nades amb el plor.

I em dol d’haver-te servit com una infanta,
l’haver-me sentit el teu esclau als peus lligat!
i d’haver-te adorat i venerat com a una santa
i que l’ull meu t’hagi seguit extasiat!…

Això sento avui després de quinze anyades,
després d’haver rebut qui-sap les vergassades!
quan només de tu en resta una ombra de recer.
perquè tinc l’animeta assenyada, assossegada
i puc dir que fins la imatge de tu tinc oblidada,
mentre espero pacient l’abraçada de la Mort!

Enyorances…

T’he tornat a veure, i, amb els anys pesants,
nostres pàrvuls dies em semblen llunyans…

Ere’ts una nina plena de gràcia, somniadora.
Els teus ulls daven sensació dolça d’aurora
a quina carícia s’obren els pètals de les flors.
Per això encara el teu cor és una rosa…
i avui al veure’t he tornat a sentir aquella cosa,
i he recordat el bell jorn de ta primera comunió.

Mostrant ta puresa anaves de blanc vestida
amb el llarg vestit de les qui comencen nova vida…
que jo creia com aparició de verge nupcial…
I encar sento del rector el murmuri de veu pia
mentre la mà ungida et donava la Santa Eucaristía
en mig de les cantúries musicals de l’església parroquial.

“Corpus Dómine nostri”. Per ser tan blanca i bona
i perquè en les ànimes pures sols el bé hi ressona
Jesús volgué invitar-te al seu diví sopar.
I jo amagat, esporuguit darrera una pilastre
esguardava a la figura de verge d’alabastre
i a tu avergonyit, no gosava pas mirar…
Mentre regalaves recordatoris de Sant Josep i de Maria
jo combregava ja en l’art amb hòsties de poesia
que des de llavors haurà estat bàlsam pels meus turments
i t’obsequiava amb la primera flor de la meva fantasia
que cel·lebrava joiòs el faust d’aquell gloriòs dia
que m’avivà el sentiment amb la flor del pensament!…

Seguírem veient-nos. ¿Te’n recordes? Veia amb ta dolcesa
la felicitat, i el benestar en la teva cara encesa…
i amb la teva sola presència el cor meu com sofreix…
El present? El futur? En solcs d’una enyorança
hem de posar i sembrar la llavor de nostra esperança?
Que és trist viure pel record que no existeix!…
Més, ai! cru és el dir-ho: La joventut que adorna
amb els seus ensomnis la realitat, ja no retorna
i amb els primers amors el cor encar retruny!…
i retornarem a evocar-los en la propera vellesa,
les ressurreccions d’amor i d’infantesa
que avui en la tardor veiem tan lluny!