Autor: jgriera

Ensomni

A mitjanit, càndid ensomni per la claror de lluna,
s’escampa per la plana, i en les mansoies aigües del riu
la muntanyola s’aixeca amb la silueta de fantasma moruna,
i en el campanar del poble la campana té el so més viu…

I amb altres ressons llunyans, com ànimes en pena
rondaran en aquesta vigilia lluminosa de tedi i de fatic,
esglaonant records em sembla arrossegar una pesant cadena
en la partença amb el pensament baix, baixet jo em dic:

Que la solitud inspira confiança, consol i fortalesa;
i postrant-me humiliat ma altiva petitesa, com qui resa
al nostre Déu, qui veig en les immenses estrelles del cel,
senten més petjades la dolçor i la savia de la terra florida,
i sobre la meva testa un alè d’aire d’esperança i de vida
i totes les coses es fan eternes amb un regust espiritual de mel…

Balsareny, juny del 1940

Els seus ulls

Entre penes i tribulls que hi ha en ma vida
he trobat aquest matí uns ulls de cel…
i no sé, m’ha semblat veure-hi de seguida
un ensomni capaç de curullar un dolç anhel.

Daurades pestanyes li emmarquen les nines
si mig clucs apareixen d’un vel refulgent
fet d’uns fils finíssims de la llum de joguines
i un hàlit de verge en la faç resplandent…

Vaig errant i sol i l’ànima esporuguida,
per l’estepa massa ombrívola de la meva vida
i us demanaria una mica de la seva claror…
i que amb vostra mirada, l’aurora d’un nou dia
embaumada de les perfumades roses d’alegria,
com ruixim de bonança en la tempesta del cor.

Balsareny juny 1940

Minyona camperola

La fadrina camperola té un color i una frescor de cara
de fruita sabrosa i madurada en l’arbre del terroç;
manyaga i mansoia, i als ulls una llum clara…
figurina exprofessa per a modelar i fer un seu esboç.

No sap de l’amor ni de fellonies ni de ses traïdories
la blancor inmaculada de l’ànima seva és de l’anyell;
en la primavera anirà a collir flors per la Verge María
i a l’istiu cap al tard per aigua amb el cantarell.

Tot el seu fer i els seus actes son plens d’una bonesa
que de menuda li ensenyaren a doctrina, amb fervor resa
davant la Verge bruna fassi-la mereixedora de promès…

com un d’aquells que ha vist en somnis, i que el dia
que vingui a ensenyorir’s del seu cor, tot ho oblidaría
perquè  de l’amor i de la Mort encara no en sap res!…

Manresa, pels contorns d’una masia, maig del 1940

Port d’ombra

A tu

A vora teu em sento tan infant!
Tens en el gest la gràcia de les roses
el teu somrís s’envola tremolant
i posa joia i llum damunt les coses…
A vora teu em sento tan infant!
mires al cel i esdevé tot tan blau!
Alces el braç i es sent com un pressagi
de clars de lluna d’un vellut suau…
I en el desig hi ha un somni de naufragi
i en les carícies de l’esguard tan blau…

Quan et decantes tens un aire dolç
i tot llangueix al ritme del teu aire.
Folla la ment i enfebrerit el pols
tu els asserenes si la mà s’enlaira.
I tots els sons vibren al so més dolç…
I del teu gest em ve tan de conhort!
mirant la mà pressento la carícia.
Vinc als teus ulls com una nau al port.
Tu m’acollies i has tornat delícia
l’hora entristida. Duus tan de conhort!

M’asserenaves amb la llum dels ulls
jo que he llanguit per un abraç de febre
ara llangueixo per besar els teus ulls
per la claror que clous amb la parpella,
per la carícia de la mà i dels ulls.

Gener del 1940

Despertar…

A l’amigueta Lola Teixidor
com a prova de bona amistat.

Era en altre temps que el teu crit espaördia,
plena d’esglai despertava la gent que fugia depressa i corrent
avui el teu xiscle desclou les parpelles d’un infant que dormia
amb una punta d’estrelles enganxada a les dents!…
Seria també així el so aquell d’un dia en que les sirenes
cridant al bell Ulisses, el temptaven amb que s’hi apropès?…
més ara no encenscap desig, ni tampoc glaces les venes.
Desclous unes parpelles que diuen admirades: -Què bell tot és!
Duien el xisclar en el bec d’una novella alosa
que entra per la finestra, de bracet amb una llança de sol
i joganers escampant a damunt del llit blau-rosa
acaben fonent-se a dins la tebior del llençol
trencant el seu son dolç, més no pas el somriure
que li ha deixat el somni d’uns paisatges llunyans…
I aquest bell infant que fa poc ha començat a viure
desentela els seus ulls de criatura, amb la rosa de neu de les mans
I s’amoixa les galtes rosades dels préssec novell, i al roig de les genives
hi ha una tonada de cançó, en els pits dos pomellets de flors
i els cabells sedosos, i el cos tendre que té una sentor de roses vives…
i pel viatger cansat quin port d’ombra i repòs!
Amb els ulls esbadellats l’estança s’omple d’una mena de claror
que encomana al nou dia, un panteix de joia pura.
I ja no perden en tot el dia aquella fonda lluïssor
fins que la nit amoixant-los acloqui com sempre els ulls de criatura
per a que torni al bell despertar aquest de cada dia
dels ull color d’aigua clars i nets, transparents…
al despertar de l’àngel que dorm i somnia
amb una punta d’estrelles enganxada a les dents!

A Crist Crucificat

Benvingut sigueu ¡oh Crist Crucificat! imatge vivent del dolor coronada d’espines,

en aquest poble indigne de vos, hipòcrita, jueu, voluble i amb totes les coses inconstant,

que avui, us porten triomfalment en braços per sota de balcons endomassats i de pluja de fulles de rosa,

i que demà, qui sap! potser altra vegada amb menyspreu i indiferència la vostra agonia molt més lenta i punyent us faran.

No son pas tots sincers i vers fidels, els que avui us acompanyen en el vostre nou calvari;

n’hi havia de tots, vos bé els coneixeu prou; els més, més que servidors vostres, de les seves conveniències i egoísmes son esclaus.

S’aixopluguen barroerament sota l’ombra de la creu, amb el rostre compungit, un cant d’amor i un bès a flor de llavi,

però, perdoneu-los Senyor, la veu els traeix; el seu bes es com el de Judes, el seu cant es de guerra i no de pau.

No volgueu, doncs que l’immens dolor que porteu marcat en el rostre,

com també les nafres del vostre cos, llagues sofrents del cor, dels peus i les mans,

siguin bandera d’aquests, que en el seu cor sols hi nia el rencor, l’odi i l’enveja,

i volgueu ésser sols sempre el mes gran exemple de tots els que verament estimeu,

dels que generosament tot ho donen, dels que bondadosament perdonen, dels que son vers cristians.

Balsareny, juny 1939

Corpus trist

Envoltat d’encens de banderes i cants, i enmig de boix, de ginesta i de milers de mirades;

Senyor pels nostres humils carrers i places heu estat magestuosament i triomfalment portat

i jo, encara que molt lluny de Vos, us he seguit pas a pas i us he vist amb els ulls de l’ànima

quan amb el remoreig del vent, la música greu i la senzillesa d’un Crec en un Deu m’ha corprès i trasbalssat

Deu meu! Ben cert es que sota el blau del cel sols hi ha d’excels la vostra humanal grandesa,

i que tot el demès, son subtileses, quimeres, falsos amors i folles vanitats. Però…

¿Perquè Deu meu, no conservem dintre del nostre cor la flama de la fe i la puresa de la infantesa?

Deu meu! Perquè voleu que siguem homes? Perquè si tot es mentida, ens feu sentir aquesta febre de plaers i d’amargues veritats?

Avui lluny de Vos, però ple del record vostre encara i amb l’ànima adolorida

he constatat el mal i el solc profund que deixen a dins nostre el temps i els anys;

i he plorat a llàgrima viva, Deu meu, pels meus pecats pels meus dubtes i pel meu escepticisme,

i he plorat amargament, Deu meu, per aquest Corpus tant trist, per tot el que es ja irremeiablement perdut,

i per tot el que ens esgarrinxa el cor i ens fa plorar llàgrimes de fel i de sang.

Balsareny, juny 1939

Primavera?

Qui no enyorarà, Primavera estimada,

els teus prats verds i el desmai dels ametllers florits?

Has vingut aquest any amb la molsa i la terra esclafada

coenta de pebre i rajant sang dels teus pits.

Jo no ets aquella primavera -noia-nua-

que venia cada any a perfumar-ho tot:

T’has llençat aquest any a la corrua

dels camps, desfeta i jovençana, i ofegant-te el sanglot.

(Des del front de l’Alcàrria, abril 1938)

A la mare

Tothom em diu que tinc viva semblança,

I de la teva gracia i aire un teu deix,

Al sentir-ho el cor s’omplena de gaubança

I de ser fill teu com tu, m’enorgulleix.

Dels ulls la mateixa teva dolça mirada…

el gest gentil i la manera igual de fer.

L’entusiasme d’una ànima de fe abrandada,

I el sentiment viu de l’amor ben verdader!…

M’ensenyares a estimar les estrelles i les roses,

a esguardar-les amb aquella llum interior…

i a ser massa sensible amb les punyides doloroses,

i a embriagar-se de somni i poesia i sa sentor…

I quan la nostàlgia de tan llarga absència,

m’envaeix el pensar que soc del teu aprop tan lluny…

en mig del camp erm, enyoradís de ta presència,

la paüra d’esclat de bomba d’avió al cor retruny!…

i corro vers, el riu de la mansa d’aigua clara…

m’estiro i m’aboco, i veig la teva imatge al mirall,

i en mig del combat inútil ta visió ideal, oh, mare!

em dóna fortalesa per a resistir l’embestida i l’estrall!…

Front de l’Alcàrria, Abril del 1938

(En els dies d’abatiment i enyorança de la mare i de la patria en aquelles jornades de guerra del 1938)