No ploris…

Al meu fill Josep

Bah! Altra vegada unes llàgrimes!…
un sospir i un sanglotar?…
No ploris, home no ploris;
que ja ets un home gran!…
Que això no té importància;
Bah! que no n’hi pertant!
per la lliçó no estudiada
no cal enfadar-nos pas.
Que jo també en la infància
m’he trobat com tu igual.
He tingut com tu, un mestre
comprensiu i gens pedant;
i per els jocs unes vegades,
altres distret, somniant…
amb el passar l’aucellada
amb els seus xiscles i cants,
la lliçó jo descuidava,
i l’endemà vé plorant!…
També unes llagrimetes
rodolaven cara avall!…

A força de penitències
i de càstigs no molt grans,
també vaig aprendre coses
divagant… filosofant!…
A costa de la constància,
com tu ara xic infant;
de memòria m’aprenia
unes quartetes flamejants
que recitava al nostre Bisbe
en sa visita Pastoral.
Tremolós les declamava
i amb veu emocionant!…
i a unes quinze primaveres
l’aficció m’anava inspirant
i embrutava unes quartilles
que el cor m’anava dictant,
per a una fina donzelleta
de cabell negre, penjant
i als seus ulls de princesa
les aniría dedicant!…

També llavors la meva mare
de veu amorosa aconsolant…
em deia: Fill meu, no ploris,
que les penes ja vindran!…
per les lliçons del col·legi
no segueixis pas plorant!…
Que l’escola de la vida
i l’experiència et diran
que més vius dolors i penes
la ciència i el saber afegiran!…
No ploris!… No vull que ploris!…
eixuga el teu plor d’infant!
Posa cara riallera,
ves a jugar amb els companys!
sense descuidar l’escola
segueix estudiós i constant,
i en les estones de lleure
llegeix versos assonants!
que la grisor de la vida
fa lluminosa i radiant!

 

 

Presumpció

A Conxita Nadal

Dins la nau d’aquesta fàbrica petita
en mig del ramat, o millor dit de l’estol;
hi veurem surar la presumida Conxita
que hi brilla i hi llu com l’astre Sol.
Envoltada de les coixes i les bòrnies
i de les que els agrada l’alcohol…
Enmig de les xafarderies i falòrnies,
i avui, després de la dissort i el dol…
-llevat de dues o tres repassadores
que portaran al treball una mica de claror-.
sobresortirà aquesta bella ordidora
que encomanarà un xic d’alegria el nostre cor…
I no podrem passar sense esguardar-la,
i dedicar-li una tonada de cançó…
evocar a aquesta noia i recordar-la
dins el treball que avui és una presó.
Amb el seu aire i la cara tan bonica
i aquest punt d’estrella que té al front…
i a la seva vora s’escola una mena de música
que diríeu ha vingut d’un altre món.

La veiem cada jorn, sempre agençada,
maquillada i molt pulcre en el vestir;
i ens la imaginem el dia que serà mare…
els seus fillets farà lluir i presumir.
Sortós el company que l’ha escollida
al seu costat s’hi sentirà feliç…
Serà com una primavera d’eterna florida;
i el viure al seu costat s’hi escolarà ben llis
Aquesta figura seva serà malaguanyada
fins per al treball net de l’ordidor?
La imaginem en cambra de palau rica adornada
perquè és com les figures d’una nina de saló.
De les que el modelador ha fet altives
que la seva bellesa se la faran sempre valer,
amb aquella vermellor a les genives
i aquella mena de mirar irònic que ella té.
Als seus ulls s’hi reflecteixen la coqueteria
i un brillar ara opac, ara lluent…
I tota la gràcia, la malícia i picardia
que la llum del diumenge va encenent
perquè el sortós mortal, s’hi emmiralli
i s’embriagui de la carícia del seu bes…
I de puntetes aquella llum s’hi gronxi i balli
per a poder nosaltres evocar-la per sempre més!

Dorm, flor de ma vida

Dorm, flor de ma vida, capoll del meu ser!
no vull que et desperti el bes de l’aurora
perquè en somnis la vida és més seductora
i noble, com llavi de dona el somrís ofert…

Dorm, encant de ma vida, dolcesa del cor!
arpegis del arpa divina, vibrant i sonora
que la seva musiqueta fina i embriagadora
és sedant dolcíssim de pena i exaltació.

Estrelleta blanca, poncella del meu roserar!
Dorm, i somia en paradisos abundants de flora
on mai la punyida viva de mare que plora
amb el sentiment revolt que et commou i t’acora

Per això no vull que et desperti el bes de l’aurora
que cada jorn més pena que glòria al seu despertar!…

Manresa, Novembre del 1952

 

Bressolant

A la nina estimada, abans de les
il·lusions i esperances fallides

Dorm. Que els teus juguets fan nones;
i si la nena dorm la mare dormirà.
La teva pobra mare que bé ho necessita
que està cansada després de tan maldar.
I encar la meva falda es sent gronxadora
amb la tendra fatiga, dolçor del bressolar.
Fes nones al coixí amarat del raig de lluna
en el bressol de plata que ella l’omplenà.

Dorm, que més grandeta, dormiràs tan quieta
com dorms ara als meus braços el son clar?
Dormiràs tan dolça, tan fondament dormida
com ara ton caparró al meu pit apoiat?…
Dorm tranquila filla meva tan com puguis
que, mon tresor, potser, qui sap més tard
si l’amor et posarà un calfred dins l’animeta
i amb les seves inquietuts tes nits desvetllarà,
i els dubtes, l’incertesa, enveja i gelosia
a la virtut teva guerra sens pau ni treva et donarà
El desig flamejant et farà la gola resseca
el desfici del llavi, la llengua abrasarà
i amb el neguit, desenganys desil·lusió i follies
planeres al teu cor tendral niarà…
Dorm tan com puguis. La meva videta.
Quin goig dona el teu dormir mirar!
Penso que després amb la primera arruga
i el primer cabell blanc voldran torturar;
oprimint el pit de la meva princesa
manada de l’aire pur per a respirar…
I el somni dolç i grat de la bella infantesa
es perdrà en llunyania i jamai vindrà…
Dorm, que després quan seràs casada
amb deures i sacrificis ja no et vagarà
i més tard aquests fràgils braços
uns altres infants com tu ara, els bressolarà…
I quan els ulls vulguin de cansanci cloure`s
haurà d’obrir-los grans i esbatanats.
I com ara despertes a ta esporuguida mare
el teu infantó també et despertarà…
Fes nones fill meu, que també faré dormida
Mos braços són fràgils i no resistirà!…
I si et deixava caure mig endormiscada
pobrissona, al recó amb la nina anar a parar
entremig de plats i olles de la teva cuina.
Glòria dels teus primers amors alats!
I que els Reis portaren perquè fessis nones
i si no, el brau banyut de pressa vindrà,
i amb uns forts uuuuh!… uuuh!…. ell se’t menjarà
Es menjaria la meva pobrissona nina
com un caramel de menta molt fina…
I la teva marona soleta plorarà!…

S’ha adormit… l’acotxo…. i el teu cossiró
del sol i la lluna té el resplendor…

de M. Monvel

Sentiments

Els moderns descreïments
poc dónen bons sentiments.
Cap artística invenció
neix de la freda raó.
L’artista de més talent
no sap dir tot el que ell sent
Hi ha en la melancolia…
cert encant i poesía.
Engendra més poesía
la pena que l’alegría.
Molt val pel gust la instrucció,
però val més la educació.
L’home moral i prudent
no deu dir tot el que ell sent.
Sense sentiment la raó
és com sol sense claror.

Sonet

Quan al meu esguard mostres el blanc nu de l’esbeltesa
les fibres de mon ser s’estremeixen de dolça voluptat…
i com deesa indolent t’abandones amb llangor i peresa
el teu bell gest porta l’encisament que em té cegat!…

¿Quin misteri hi ha en aquesta cosa de formosor i de bellesa
i en forma nova cada jorn veig sempre renovat?
¿Ho feu adès el Creador al juntar amb la Naturalesa
la companya amb el desig que portem dins d’Eternitat?…

Que febles Adams tempta els sentits i els esperona o bressa
com carícia constant de l’ona que a la roca ferma besa
adès mansoia, i ara empenyuda d’un mar esvalotat!…

!Deixeu-me Déu meu sentir la temptadora embriaguesa
fins en plàcida vellesa cremant la flama verge encesa
per a gaudir de la vostra Obra del cos i rostre benamat!…

Manresa, gener 1950

En l’estació

La llum incerta de les faroles
destaca els arbres arrenglerats.
Llüen com perles les gotes soles
dalt de les branques amb bell esclat.

Envolta l’andana una lleu boirina…
El tren s’apropa, xiscla estrident
i cau la pluja menuda i fina
i hi ha fantasmes pel firmament!…

¿On va eixa multitud presurosa?
On tindrà la fita tota aquesta gent?
Quines esperances de color rosa?
i a quins els espera ignorats torments?

¿I aquesta noia de cara encisera
que té un mirar tot esbatanat?
Dóna al temps ses hores tan fugisseres
d’una sort fonda i records sagrats?

Que la segueixe amb la mirada
d’un foll desig els empleats…
mentre ses ombres allargassades
es desdibuixen per l’empedrat.

Un, va i vé amb l’oscil·lant llanterna
altre repassa rodes amb cops dringant.
La visió, a l’ànima se’m farà eterna!
i a dintre el cor la cançoneta va ressonant!

Una rauxa de vent voleia fulles
!Ai, caigudes fulles color d’aram!
Infants porucs per nä entre cruïlles
sols enmig d’un novembre trist i pesant!…

I perdem el sentit de l’existència…
i nostre desig i tot el nostre anhel:
és l’embriaguesa de la gaia ciència
que ens transporta a paradís del cel!…

Veient en eixa gràcil figura
de cos esbelt i un aire alat
el peu a l’estrep amb desinvoltura
mostrant-lo fi i ben tornejat.

I sentim el batre barroer de portelles
ultratges i escarnis d’aquest món guerrer
que passen i fugen si en les finestrelles
hi ha el somriure del rostre tan bell i enciser…

I el tren en marxa es sent una cosa
grinyolar de frens son queixa i !Ai¡
d’esperitat monstre que no dorm ni reposa,
i amb el viu xiular repta i esqueixa l’espai.

I com cruel monstre es complau i gosa
amb gran aleteig endur-se’n amors…
¡Ai amors de bellíssims rostre de nacre i de rosa
i bella figura que en la llunyania es perd i es mor…

¡Oh!  visió pàl·lida d’una cara riallera…
!Oh claror lluminosa d’ulls intensament blaus!
!Oh aquell rinxol poruc de bruna cabellera
damunt del seu front llis, tan pur i suau…

Amb ella venia l’alè d’aire tebi de la vida
trèmul i daurat pel sol jovenívol del juny…
sensitiva besada sensual, amoroa i florida
que en els cors sensibles meravellosament retruny.

I voldria perdre’s en la selva de la cabellera bruna
i en el reflex d’amable carona, brillant resplandeix
com els meus somnis rublerts de ventura i fortuna
baix la guarda i guia de la bella aimada que els peix…
dessota la pluja i en un panorama de boirina
anant a l’atzar fondre’s amb ell eternament!
deixant-se endur per l’embriaguesa tan dolça i tan fina
que allunya les penes i els mals pensaments!…

No vull cap noia…

No vull cap noia amb vestit de seda
que passa pel carrer amb un rei al cos:
vull una noia senzilla i galta freda
matinera a missa amb posat fervorós.

No vull cap noia de les que a la tarda
sols frissen pel cine i per sarau:
vull una noia del mirar que quan esguarda
té un reflex als ulls de cel ben blau.

No vull cap noia que matins i migdiades
estirada en la piscina mostrant-se als ulls de tots
vull una noia clara blancor de la nevada
que mostra la puresa com roserar els brots.

No vull cap noia de les que pleguen a deshora,
tampoc de les que sempre son a rosari o sermó:
vull una noia que sigui amiga de la fauna i de la flora,
i de sentir-se bé a casa al darrer toc d’oració.

No vull cap noia montada en Vespa o bicicleta
amb casc al cap i uns pantalonets de xicotot:
vull una noia trescant per la drecera lleugereta,
amb son aire gentil que ho transfigura tot.

No vull cap noia nerviosa esbojarrada
vanitosa, dient per tot arreu que son el sexe fort:
vull una noia, en la pupil·la aquella llum d’albada
per esguardar amb serenor la dolcesa de la Mort.

No vull cap noia amb l’excés de maquillatge d’ara
que cara, ulls i ungles hi ha un dit d’engrut:
vull una noia fresca i transparent com aigua clara
els ulls hi espurnegi l’esperança i la virtut.

No vull cap noia temorenca esporoguida
mimada, sempre planys, llagrimetes i laments:
vull una noia de bon cor, parpella humida
sols per la pena fonda o un més viu turment.

No vull cap noia francesa ni americana
a l’estil del cinema que ens exporten d’allà:
vull una noia nascuda i criada en terra catalana,
al cor d’Amor de Fé i de Pàtria curull fins a vessar.

No vull cap noia de tantes que adés i ara
tant se li en dona de flors i de tendres infantons:
vull una noia que sàpiga fer de bona mare,
i amorosa m’adormi els meus fills amb les cançons.

Vulla una noia que, amb bona o mala estrella
per sempre contenta i feliç la vegi al meu costat.
I exclamar amb ella: -“L’amor és la més gran meravella,
que a l’immmòbil planeta de la terra Déu nostre Senyor hi ha creat!!”

Manresa,setembre del 1942

Muntanyenca

Entre muntanyes va néixer l’estimada
i té sentor de farigola i romaní.
Prop dels cims, més a prop de l’estelada
servarà sempre, verda fescor de pi.

Allà són més rosades les seves matinades
amb l’aire fi que bressoleja els brins
i sa figura se m’apareix, com una fada
que fos caiguda des de més alts confins!

Oh, bon Déu! Feu que senti la florida primavera
i aquesta sentor seva que baixa de la serra
perfumada d’aqueix aire embriagador!

Quan la seva faç s’enfonsa a la seva cabellera
deixeu-vos-la sentir a nostra capçalera
quan vingui poc a poc a rondar la dolça mort!

Feu, Senyor, que sigui eterna i duradera
aquesta sensació de repós i d’infinit
a l’altra vida, allunyats d’aquesta terra
amb l’estimada als braços ¡Adormits!

 

Campana del meu poble

Campana del meu poble amb so esquerdat de queixa
de penes i dolors, de no sabem quins mals;
en aquesta hora difusa que a poc a poc s’esqueixa
i fa pensar amb Déu i en les virtuts teologals.

En la tarda per la plana uns escampalls de tristesa,
que en el capvespre fa més viva la llum d’un cel rogent,
el poble sembla evocar segles d’història i de vellesa
mentres la campana segueix amb sos planys i laments…

Oh Senyor! per la sendera i carretera ombrosa
d’arbres florits on passejava amb ella, amorosa
per arribar  comprendre el que hi ha entre els dos.
Feu eternament viva aquesta hora que anuncia la campana
-l’hora mística, sacra, a la vegada frévola i profana-
sense que ma promesa sàpiga que vaig pensant amb Vós!

Balsareny, juny del 1940