Autor: jgriera

Consol

En recordança de la nostra filleta Montserrat,
que dorm en el cementiri de Manresa
d’ençà del dia 20 d’octubre del 1953

D’un matí de primavera
la claror d’un cel inmaculat
als seus ulls hi resplandia…
Què dolç era el seu mirar…
Ulls que comencen a obrir-se,
apropet dels seus quatre anys,
que tenien la puresa
dels cel blau i de la mar…
I el dringar de sa veueta
tenia del grat piular
dels ocells en la boscúria
tan lliures canten en pau…
Les galtones dues roses
blanques a mig poncellar.
I a cada galta un estrella
per a nostra vida guiar…
Amb quina gran benaurança!
Quin dolcíssim benestar!…
aquestes galtes besàvem
al retornar del treball.
Quan corria a abraçar-nos
i ens feia un petó llarg…
Amb quin gran goig l’estimàvem,
al sentir: Pares, Deu-vos-guard!…
On sevulla que ella estava
es sentía dins l’aire respirar
una sentor de clavellines…!
L’innocència de sa edat.
Ella era en cos i en ànima
consol de nostres afanys.
Nord de les il·lusions nostres;
Reina i alegría de la llar…

Més vingué la Mort traïdora,
que està sempre a l’agüait…
per robar dels nostres braços
aquest bonic i tendre infant!
I es clogué la seva boca.
S’apagaren els seus cants
que d’ocell la xiscladissa,
eren per a la nostra llar…
I aquelles clares pupil·les
d’un vel es varen velar…
i se’n fugí per els aires
per volar ben alt… ben alt…

Des d’aquell dia, quina pena!…
I que sols ens ha deixat!…
Quin trist silenci que regna
des de llavors a la llar!
Com el nostre cor endolat plora
d’aquesta angoixa mortal!
I sabem l’esquinç de l’ànima
que aquest dol ha fet sagnar!
i de les llàgrimes que broten
tan roënts cara avall,
des del jorn inesborrable
que Mort implacable i tenaç
estrenyia sa blanca gola
amb son invisible dogal…

Encar que avui tot pena i plora
i tot és ple de soletats…
Més tard, feu Senyor s’allunyi
la tristesa en nostre llar!…
Creiem amb Vós, i que la pena
dins nostra ànima… partirà…
perquè Vós ens donareu l’esperança
el pas del temps ho alleugerà…
Tením fe; i nostra mirada
que avui emboirada està;
demà, de la Mort al seu darrera;
hi veurem vida immortal.
I creiem que tots els àngels
que moren en tendra edat…
sens combat el triomf logren,
i a la glòria eterna van…

Conserveu-nos la fe i l’esperança
amb Vós i en l’eternitat!…
I feu d’ella al costat vostre
l’àngel de la guarda de la llar!…

Manresa, desembre del 1953

Enyorança

En recordança de l’infantesa
de la meva Teresa

Quina joia es deu sentir al cridar: Mare!…
Aquest nom dolcíssim com unes bresques de mel.
Jo no he pogut provar-lo perquè era infant encara
quan fugí de la meva voreta cap al cel!…

Que trista i melangiosa s’escolava ma infantesa,
quan en mig dels jocs i la rotllana del carrer
veia la mare d’una amiga que dolçament la besa.
Jo em sentia el cor a trossos fet malbé!…

Amb enveja de les amiguetes jo em delia
quan sa marona les ridava d’un tros lluny…
Aquest crit m’era sofrença, em migrava i morfonia;
i avui ben gran en el meu cor encar retruny!…

I reveig al davant meu aquella mena de madrastra
envejosa de l’amor del pare, que em mirava de reüll;
temerosa de perdre’l em seguia petja i rastre.
No l’estimava, ni per cap fill meu mai jo no vull!

Pensant en la mareta, cada jorn més l’enyorava…
ses carícies i besades, si les trobava a mancar!…
i a la nit soleta en el coixí la pena abocava…
i m’adormia al rës a la Verge Blanca de l’altar.

I en somnis bressolada en sa falda revivía
ses falagueríes i els seus besos maternals.
I l’ensomni em donava fortalesa pel nou dia,
i m’era bàlsam de l’amargues i els meus mals!…

Més grandeta em reveig en les tardes de doctrina
en l’església  preparant-nos per la Primera Comunió
i després deixant a poc a poc les nines i joguines,
i sense consol, la meva àvia no podia amb la buidor

que sentia, quan s’apropava amb les mans fredes
i damunt del front les retenia, allà al capçal;
malaltona d’enyorança de les mans tèbies de seda
em retardava el guariment del cor malalt…

Com poncella que es bada en el passar d’infant a dona
em mancaren les paraules que sols la mare les pot dir.
Vaig aprendre-les de l’àvia i les meves companyones
barreja de consells, contes i faules i bromes a desdir.

I el dia que un home ja madur se m’acostava
amb propostes, pel desig els ulls lluents…
Com la teva companyia dolça jo enyorava
per a venir a contar-t’ho ben corrents!…

En l’adolescència l’edat del dubte i l’incertesa,
que els seus camins son plens d’abrulls i de perills.
Em fòres salvaguarda amb tin record ple de dolcesa
Que una mare des del cel vetlla i guarda els seus fills.

I en aquell bell jorn, encara tendre i joveneta
que amb paraula trèmula venía el primer galant…
Quina alegria dins el gaudi, si t’hagués tingut mareta
per a contar-te de l’emoció i il·lusió d’aquell instant!

I en el gran dia de les mes ves desposalles
la meva felicitat em portava una miqueta de neguit.
I solsament tu M’hauries portat unes rialles
que no gosaven aquell dia sortir del pit!…

Ni en la nit de noces, les primeres hores de follia
abraçada entregava ben sencer el meu amor…
Del cor una llagrimeta als meus ulls lluïa
el record teu en la nit em portava més enyor…

Quan ja segura i sortosa de la bona companyia
del minyò que ja és pare dels meus fills
Sols voldria damunt nostre ta mirada tota pia
que ens seria valentia en les lluites i perills.

***************************

Les marones en plena jovenesa tan bones i amoroses
al igual que els angelets dels xics infants
no hauríen de marcir-se tan prest com un lliri i una rosa…
Perquè el Déu del cel els vol al seu voltant?…

El capellà pobre

De Ruben Dario (traducció)

Era un capellà tan pobre
donava pena de mirar,
les sabates descosides
i els pantalons estripats
Era gairebé un captaire
que solia regalar
als que com ell eren pobres
amb la meitat del seu pa.
Un capellà divertit
per fer bé la caritat
que si l’esmorzar donava
es quedava sense sopar.
Una vegada el mossèn
o el Pare Julià
com qui veia passar un gos
feien els rics de la ciutat
I doncs tan innocentó era
i d’una tal humilitat
que en totes les llars riques
feia riure l’humil del seu posat.
Un dia ben trist d’octubre
no es volgué despertar…
i es morí com un  pollet
sense fressa els ulls tancà…
No se sap si en fou la causa
la miseria, el fred i el dejunar
No se sabé si fou la gana
o bé una altra enfermetat.
Allavors un gran enterrament
féren al pare Julià
on sols en ciri i en cera
es cremà un dineral.
I es veieren molts cotxes
amb un luxe singular
i els ressons de les marxes
i els soroll dels tabals.
I es conta que les trompetes
amb tararí tar-ra-rà
de ses notes, es burlaven
d’aquell pobre dissortat
que avui feien les honors
pobre de solemnitat.
I que el mossèn reia…
pensant en les sabates descosides
i el seu bonet estripat!…
I que la seva rialla
duia ganes de plorar…

(traducció)

Primer amor

A Maria dels Àngels Piques

Dolcíssim encís del primer amor
Misteri sellat d’un cofre de plata
ornat d’il·lusions que són un tresor
d’una flor amb llaçada de cinta escarlata…

Un gran tritlleig s’oí del gran vol de campanes
el jorn que veié la llum primera en la ciutat dels Sants…
Eixia de l’alt campanar de la catedral vigatana
anunciant i escampant la nova per tots els voltants.
Vingueren a aquesta vall en bessona parella
junts amb un xamós germanet que la mare infantà
i el bell estol de germanes, en serà la més bella,
com una poncella que es bada i esclata en un matí clar!
Amb la humilitat i alegria de les noies pageses
tan bones amb regust de pa tendre en sortir del forn!
dins nostre, d’una barcarola, i una cançó d’infantesa…
sentim, quan la veiem moure’s pel nostre entorn.

Té rosada i molt tendre la pell de maduixa i magrana
i surt la paraula dels llavis amb somriure franc
una jovenesa optimista al seu redós s’hi encomana
del posat ingenu i la timidesa que li és un encant!
serà del seu cor la flor escollida i la preferida,
el somni daurat  del promès, minyó gras, corpulent;
que avivarà tota sa fantasia, que li fa bonica la vida…
que serva per ella tots els seus ensomnis i els seus pensament.
Si un jorn l’egoisme de la injusta i cruel gelosia
l’enfada, i furiós de còlera, vol eixir un rampell;
serà de tant que l’estima, que per ell sol sempre la voldria
i del temor etern no li correspongui i avorreixi a ell…
que no hi ha por. L’enamorat podrà allunyar la temença;
no farà suspicaç, malpensat, l’engelosit del seu gran Sisó.
Perquè ella sols viu pel demà, i amb ell sempre pensa,
i en el futur que en serà madona d’un bell infantó…

Que ell s’ho haurà guanyat, i ben meritós ho mereixia,
doncs serva per ella l’ànima i el cos net de tara i pecat!
i portarà al tàlem nupcial aquesta flor sagrada i pia,
blanca i perfumada de la seva puresa i virginitat!
I quan contemplarà ben seu, el bonic rostre de l’estimada…
se sentirà més avar i gelós d’aquesta seva perla d’or.
Quan totes les seves hores seran per ella gronxades
li dirà en un cant tota la seva ànima i tot el seu cor:

Maria dels Àngels!… Mon primer i únic Amor!
Ja sé del misteri sellat del cofre de palta…
Daura per sempre més il·lusions eix tresor.
Un pomell de flors… amb llaçada de cinta escarlata!

Galop de dama

A Lluïsa Molins

Quan passa pel passeig amb sa cadència harmoniosa
veureu amb ella el balanceig de les ones de la mar,
i els transeünts a l’alvirar la seva figura majestuosa
girant el cap exclamen: Té de bella euga l’exemplar!

Perquè tens l’estampa d’ella i sos companys de raça,
aquells pursang inquieta, de flancs durs i lluents
de tret acompassat, lleugera i segura la seva passa
amb la crinera esborrifada al bat del vent!…

Acomodat damunt la ferma i valenta cavalcadura,
galoparà a pleret el jove ardit del seu genet,
i trobarà la caminada curta de la vida ben segura,
sense arreus, ni brides, ni tralles ni fuet!…

El peu a l’estrep ben àgil, emprendrà dolça carrera,
recorrerà rabent, sens fre ni en els revolts del camí;
esquivant sots, travessant rierols, saltant margeres,
per arribar amb tu a la fita, i si calgués del món la fi!

Esperonat, amb ulls d’il·luminat damunt la teva gropa
acollidora, amb el teu va i ve es deixa acariciar…
com de les onades el vaixell deixa besar la seva popa,
per a més tard recollir el bocí vostre que tant heu d’estimar!…

Doneu-nos Senyor, en aquesta llarga i gran parada
de la vida, escultures perfectes d’aquests formosos animals!
contemplar admirats, i amb goig la sumptuosa cavalcada
tan sols per oblidar un instant les nostres penes i els mals!…

I per a què en hores d’insomni de les nits en clar de lluna
desvetllats pel record trist que es fa més viu dintre la nit,
la música de ses petjades ens gronxi plaent somni de fortuna
i una esveltesa com la seva ens allunyi la pena que no ens cap a dintre el pit!

 

La creu i el crucifix

A tú, Teresa, fidel companya…
en les hores d’alegria i de dolor…

                          I

Ella i jo per un camí
solitari caminave’m,
que travessa un prat florit
envoltat d’unes muntanyes
on remoreja un rierol
entre l’ombra d’una obaga…
Contemplava jo els seus ulls
de color de cel en calma…
i li diria amb els meus
el que el meu cor tant callava…
I ella, el llavi entreobert
del vermell de la magrana,
té un somriure que promet
falagueres esperances!…
Amor! em deia el murmuri
del fontinyol d’aigua clara…
Amor!… anava dient
el despuntar de l’albada…
i, amor! la posta de sol
allà al caure de la tarda!…
Amor! mos llavis humits
besant la seva ma blanca…
de l’estimada angelical
que em somreia i em mirava…
I abaixant aquells ulls,
-cara i llavis de magrana-
em digué amb accent dolç.
´T’estimo amb tota l’ànima!…
Embriac de tan feliç
vaig caure a les seves plantes
i apoiant el caparró
al dolç coixí de sa falda…
em sentia un infantó
que la mare agombolava…
I quan els seus ulls de cel
amorosos em miraven
amb el seu somriure obert
dels seus llavis de magrana…
hi trobí aquella dolçor
de la primera besada…
Ella mira tots costats
per veure si algú espiava
i llençà un crit d’espant!…
Mirí on ella mirava
i vaig veure una creu
de pedra, un xic llunyana
sobre l’alfombra del prat
i la verdor del follatge,
de cara al cel blavós
magestuosa s’alçava
plantada allà al bell cim
de les grandioses muntanyes!…
Ai! semblava recordar-nos
sa silueta retallada,
que bellesa i joventut…
i el temps feliç prompte passen…

                 II
Quan després del jorn feliç
de les nostres desposalles…
la vida era un cel serè…
i eren lluny les nuvolades!…
Quan omplia nostra llar
xiscles d’ocells i rialles!…
de dos fillets bells, rosats…
que Déu volgué regalar-nos
per a que fossin nostre Nord!
i nostra estrella de l’alba!…
com els dels contes de Reis…
apar trets d’una rondalla!…
El cor de joia ple a vessar
amb aquells gran goig dels pares,
al veure’ls créixer… pujar!…
i ésser els puntals de la casa.
Nostre cor fou ben currull
d’aquesta alegria santa!…
I aquell bell caminet
petjat per les seves passes,
que n’era de bonic i hermòs!
allavors gens solitari!…
amb el córrer dels infants
que com ocells refilaven!…
i el verd tendre de l’herbei
les flors i els palets parlaven.
I un jorn amb els de retorn
poc a poc a nostra casa…
ella, de natural reialler,
mostrant les seves dents blanques…
de sobte, amb posat greu
i d’espant la seva cara.
com si un mal pressentiment
rondés a prop per nosaltres,
com un negre borinot
amb el zum-zum de les ales…
que un cor supersticiós
sent la dissort i desgràcia!…
altra volta a l’horitzó
en la ratlla tant llunyana…
de cara al cel Blavós
veié la creu dreta alçar-se,
i dir-nos: Quan fràgil és el món…
i que el temps feliç, prest passa…
i la felicitat d’aqquest món
per nosaltres n’era massa!…

                 ***

Quan un d’aquells angelets
-el de més tendroses galtes…
sedós cabell rinxolat
com el de la seva mare…
-Bocí de vida dels dos!
un troç del cor i de l’ànima!-…
Aquell lleig negre borinot
amb el zum-zum de les ales
amb un aire malestruc
anava rondant per casa;
missatger de la dissort!
ambaixador de desgràcies!…
I del Casal on vingué,
on la cigonya deixà caure…
passats quatre bellíssims anys
entre xisces i rialles!…
a retornar volgué el Destí
predestinada a una cambra
de la Clínica-Hospital
amb aquelles monges blanques…
guaridores de tants mals!…
bàlsam per a tantes llagues!…
quines néixer l’havien vist
en aquella Santa Casa;
on veié la primera llum
d’eixa trista vall de llàgrimes!…
com la veieren morir
envoltada de bells àngels
que allà al peu del capçal
feien molt bella rotlanna!…
a vora del llitet blanc
d’aquella tan blanca estança!…
Qui li ho hauria de dir?…
que hi seria de tornada
quan angelet més grandet
amb la pell més tendra i blanca…
d’aquell cosset vincladís
qui ja tenia belles ales!…
Amb uns ullets més oberts…
ja un xic entenimentada!…
per al cosset estirar
allà al damunt d’una taula,
prop les sondes i bisturís
i gases esterilitzades!
amb perfum fort de cloroform
escampada per la sala,
que ens omplena les narius,
ens ennuega i ens tapava!…
privant respir i sentits…
tot al vidre de la taula!…
on unes molt destres mans
del jove doctor enguantades
juga amb l’esquinç obert
en la neu de les entranyes!…
Carn viva de la nostra carn!
tan tendre i martiritzada!…
Sang roja de la nostra sang!
que de ferides raja!
Fent pugil·lat amb la Mort!
ferotge lluita amb la Parca!…
per a que no se l’endús
per a prendre-li de ses grapes!…
qui de puntetes s’apropà…
sens avisar ni demanar-ho!
sens mirar si albats infants
orgull i gran goig dels pares!…
ni si són bocins del cor…
i pedaços de nostra ànima!…
acompassat bategar seu;
que prest voldria parar-se!…
i la claror dels seus ulls
poc a poquet apagar-se!…
per a la seva animeta volar
a dalt el cel amb els àngels!…
que a la vora del capçal
li feien bella rotllana!…
per endur-se-la amunt… amunt!…
volant tots junts per els aires!…

                   III
Clavàrem al Crucifix
els dos les nostres mirades…
amb els ulls i amb tot el cor
pregàvem i imploràvem!…
i Ell impassible i mut…
testimoni de batalles…
que s’entaulen allà dins…
en la il·luminada sala…
(grans operacions
de la Ciència avançada!…)
per a vèncer a la Mort!
prendre vides de ses garpes!…
I amb els seus braços oberts
a les penes i a les llàgrimes
com un eternal abraç
a la humanitat desamparada!
ens digué com la gran creu
de pedra, de la muntanya!:
“-Totes les coses d’aquest món,
totes fugen… totes passen…
Sols valen i comptaran
les eternes que hi ha en l’altre!..”

                       ***
Que era trist!… Quin so  més trist
tenia aquella campana…
quan a l’endemà al dematí
del mal somni despertàvem!

Amb incertesa i neguit
vaig cridar: -Teresa estimada!…
i al veure el rostre solcat
per abundoses llàgrimes…
vaig recordar aquella Creu
i el Crucifix d’oberts braços
a tots els desesperats
per la pena i la desgràcia!
Que trist! Quin so més trist!…
tenia aquella campana!…

               ***
Aquests éssers que estimem!…
i ells estimen i ens abracen…
Per què se’n van?… Oh Déu meu!…
Déu meu!… perquè ens marxen?…
Si per lleis misterioses
que el nostre cervell no alcança
per a treure’n l’entrellat,
i el misteri endevinar-ne!…
per fondre’s en un de sol…
quan s’ajunten dues ànimes!…
per a recollir després el fruit
que Vós voleu regalar-nos…
Per què ens deixeu a nosaltres?…
Per què no fugir plegats?
com en aquelles catàstrofes!…
i no pas uns dalt al Cel…
i a la terra ingrata els altres!…
Els uns volant alt… ben alt…
i els altres arrossegant-se!…

                    IV
Molts dies al cap al tard
ple d’enyor i de nostalgia!…
amb la pena fonda al cor…
per aquell camí sol… passo…
Veig les flors!… Quina tristor!…
fins les pedres com ploraven!…
Aquell caminet d’abans
que n’és avui de solitari!…
el que travessa el prat florit…
entre mig d’unes muntanyes!…
En la cançó de la font
hi ha un silenci fet de llàgrimes!…
Només s’obira la Creu
que magestuosa s’alça!
com un testimoni mut
de la felicitat passada!…
i entre la verdor del prat
i la remor del follatge…
escolto una veu que em diu:
-Vine i resa a mes plantes!…
que jo et faré el viure lleu…
i et seré una companya!…
i entre la terra i el Cel
faré d’intermediària…
I com el Crist de l’hospital
que sempre té oberts els braços
a tots els desemparats!…
a la humanitat que sagna!…
La fragilitat va pregonant,
de les coses d’ací humanes!…
tot Vanitat de Vanitats!
només hi som de passada!
per assolir el blau Cel…
a la fita d’arribada!…
on hi haurà la  Veritat
de les eternes i immutables!!

(Publicats en el setmanari “Sallent” entre abril i juny de 1954)

Renaixença

És el gran despertar de la terra. És l’aigua
que baixa cantant les cançons d’abril;
és l’arbre que sent correr dins la seva sàvia
i el cor que batega dins el pit, tranquil.
És la llei del mon. La suprema energia
de la Naturalesa que renix amb un dolç esforç;
és la rosa escarlata que d’amor en porta la flaire
en la clara albada en que desperta el món misteriós.
És la rialla encantadora de noia en l’adolescència
saltant i bricant en unaplatja sorrenca de mar…
o extasiada davant l’immensitat de la volta estrellada,
del cel que ens dona el to i l’idea de l’eternitat!…
És la llum matinal que es transforma en gemmes rosades
és aquest ocell en l’aire que passa xisclant
és aquest murmuri d’aquesta font d’aigua clara,
i és aquesta fruita olorosa dels arbres penjant.
Benvinguda, oh sàvia Primaver, tan dolça i tendre
que retornes a renéixer després de la mort aparent!
A ta pietat s’acullen l’ermot, escardots i cendres,
i la teva alenada, no saps com ens fa el cor content!

Manresa, abril del 1953

Aquesta criatura…

A Loreto Prat

Aquesta criatura galta tendra,
que del “Pirineu” és una flor
i porta l’aire de muntanya,
i en té d’ella la sentor…
Encar que un xic esbojarrada
és perquè és novell el cor…
i l’alegria que té a dins li vessa,
-com nosaltres avui no ens cap el dol-
Que també li vindran les penes
els desenganys i les misèries d’aquest món!
I farà bé de fruir-ne amb delectança
en aquesta edat que tot el món és seu,
i la vida és d’un viu color de rosa
i del verd de l’esperança i del blau cel…
Aquesta criatura que és tota ella una promesa
adolescent, amb mig de dona i mig d’infant…
i la semblança d’una perla i d’alga blava
de la mar que amb sol té el brill de diamant!
I és amb el cel de sa mirada clara
i amb el vermell del seu somriure franc
i la gràcia i la finor de la cintura
i la corba i l’esveltesa de palmera tropical…
amb un goig de mirar-la i contemplar-la,
entreveiem una platja de nacre i de corall
per a fugir-hi, embarrancar-hi i reposar-hi
després de la tempesta i temporal!
Aquesta criatura que és tota una rialla
sense cap pena ni tristesa dintre el cap
a la seva vora s’hi respira alegria
que a tots nosaltres ens l’encomanarà…
i ens transporta sa imatge a l’esguardar-la,
a un món de fantasia i ple d’encant!

Deixa’ns  doncs contemplar la teva cara
i el que tens de dona i tens d’infant…
i deixa’ns evocar aquest món de nacre
i el teu mirar i el teu somriure de cristall
I que sigui la teva vida una gran rialla…
que bé massa, les penes ja vindran!

Els teus ulls verds…

A Maria Casanoves

Els teus ulls verds tenen la verdor d’unes muntanyes
plenes d’arbres, i els de les palmeres de les selves tropicals
mig apagats dessota la corba del recer de les pestanyes
i en la conquilla de les pestanyes s’hi veuen vaixells de vela i de pals.

Els teus ulls verds s’hi veu la verdor de l’esperança
aquella verda esperança al cor que tenen els amants.
i la dels malalts, quan a poc a poc la seva fi s’atança
i saben que unes regions celestials se’n volaran…

Els teus ulls verds, s’hi esguarda avui encara la puresa
i una claror diamantina de la serenor del matí
que com un mirall reflecteixen un raig de femenina bonesa i tendresa
aguardant aquell nou horitzó del demà que ha de venir…

Els teus ulls verds porten el color d’aigües marines
de les nits que tornen tèbies i calmoses les aigües de la mar…
i el parpelleig d’estrella que et vela i t’enfosqueix les nines
ens diu del desempar i la pena que tan joveneta hauràs passat…

Els teus ulls verds llunyans, són insondables de misteri
el de les perles amagades dins el mar que és son bressol…
Però en la jovenesa hi ha els acords d’unes cordes de salteri
que polsades per l’Amor ens portaran nostre remei, nostre consol!

Els teus ulls verds titil·lejant una miqueta grisos
en l’albada que l’amor et desposi, als teus braços brillaran.
i el jorn sortós que seràs mare, seran més bells, més llisos
amb aquell goig i el brill de l’alegria que porten els infants!

Bruna d’ulls blaus…

A Assumpció Planell

Després de més de quatre monòtones anyades
passades a la fàbrica “Manufactures Pirineus”
enmig de tantes teixidores deixades i arrauxades
d’anormals, de carronyes, tafaneres i nyeus-nyeus;
fins avui amb ta vinguda que el pit nostre obert respira…
amb tu prop nostre el  treball ens porta més amor;
al nostre cor has fet revifar-hi una guspira,
i retorna a bategar com molt abans, a l’unissó.
D’ençà del clar matí que hi entrà la teva gaia jovenesa,
i la figura de madona bruna, d’ulls tan blaus…
que hem vist irradiar-hi la pau, la dolçor i la bonesa…
i és més acollidora i clara des d’ara aquesta nau!…
La seva ben proporcionada imatge i esveltesa,
i els ulls amb aquesta seva manera de mirar!
i és contemplat dels braços bruns la seva rodonesa…
que ens surt del cor, la melodia d’un cantar…
per lloar en tu la gràcia de les eixerides teixidores
de bella gentilesa, simpatia i alegria a vessar!
que amb la seva jovenesa, d’aquesta cosa siguin portadores
del miracle que porten, el seu cos i els seus ulls clars!
Les veus cristallines com la font que brolla melodiosa
la manyaga, falaguera i humil manera de parlar;
que ens fa sentir el perfum de la viola  i la rosa…
que ens ha fet sempre glatir, somiar i sospirar!
En la brunesa o blancor, en el brill de la nina negra o blava,
copsar-ne aquella màgia i encís dels ulls i de la pell
que ja d’infants la imaginació i el pensament portava
llegint els contes i la història de la princesa i un castell…
Ja grans la llegenda ens endormisca i el pensament vola…
somiant desperts encar daura la nostra imaginació!
i sentim una cançó i una música que ens gronxa i agombola…
i ens alleuja com a dintre el temple el chor i el res d’oració!
! Ai Déu meu… Porteu al nostre a prop aquestes companyones
que desperta nostra lira, i el cor nostre fan vibrar!
Porteu-nos l’alegria que encomanen les minyones
i cada jorn la seva grata companyia ens pugui acompanyar!
Poseu al davant nostre, esveltes siluetes novelles i fines…
el somriure sempre a flor de llavi, i a la cara el dolç posat!
admirar la vostra darrera obra de les perles del ventre i de la sines
i remerciar-vos, Déu meu, amb l’èxtasi del nostre Art!