Lema: “Reviure de records”
Com és plaent tombar el cap per a mirar endarrera
i en la tardor de la vida girar els ulls vers el camí recorregut
per esguardar el que hem anat deixant en la carrera
llarga o curta, dels anys passats que hi hem viscut!…
Evocar amb nostalgia els dies lluminosos que fuguiren
amb el va i ve acompassat del pendoleig del temps
i aquelles hores meravelloses que les precediren
que navegant a l’influix i a l’embat de tots els quatre vents…
ens enamoràvem de la bellesa etèria de noia jovençana
i en els suau contacte el primer batec al cor feia estremir
I el caure lleugers en la joventut turbulenta i insana
el desencant dintre de l’ànima, el desig de desaparèixer i de fugir!
I encara avui la linea dels llavis i pell immaculada
ens acompanya els dies de la maduresa al recordar
amb la melanconia d’aquella primera criatura estimada
la ma presa en la nostra, i el jurament per sempre d’estimar!
Com allavors ens penetra el deix i la punta d’amatguesa,
aquell cansanci de desordre d’uns temps que veiem ara dolents;
baquetejada l’ànima, més sensibles, més viva la tendresa
tornarem a penar amb la companyonia de tristos pensaments.
Per una estona retornarem a una vida d’esperança il·lusòria
que en tants moments de la vida ens ha volgut acompanyar
al·lucinats, a la recerca breu de l’instant de plaer i falsa glòria
que portem de la naixença i mai ben bé ens ha volgut abandonar…
per acabar constatants que tota la nostra millor riquesa
són aquestes dolces remembrances… deixant el gris record
i que serà això sol el que d’ací ens emportarem sense fressa
el jorn que s’apiadi de nosaltres la benefactora de la Mort!
¿Qui no recorda a entrada d’anys o en plena maduresa
una miqueta del passat, sens descuidar el moment present.
¿Qui no caurà en aquella mena de sopor i de dolça embriaguesa
tan deliciosa que sembla viure en un món de màgia i art d’encantament…
amb la bellesa del paisatge des de la finestra entreoberta
que ens deixa veure emmarcades les belles ombres del jardí
i la primavera esclatant… l’estació de flors rublerta
aspirant la sentor de poncelles i de roses que veieu a mig florir
Sentir com l’oreig les besa i amoixa amb lleus carícies
com les que desinteressadament es fan els éssers estimats
contemplant els jocs de llum i ombra amb totes ses delícies
amb el cor serè i quiet, de passades tempestes i embats…
Sense voler donar al passat cap mena ni mica d’importància
quan de tants anys s’és estimat i feliç no voleu res de l’ahir;
deixareu de banda part del cor les quimeres i les ànsies
que feliç o infeliç mortal no abandonarà fins a morir!…
I com la donzella a cau d’orella ens diu coses meravelloses…
així ens parla aquesta vella que és la Santa Tradicció.
I la llegenda i l’història van contant melodioses,
les gestes que dóna bo sentir vora la llar, al nostre escó!
Les mateixes rondalles que dels llavis de les àvies i les mares
escoltàvem amb el caparró damunt la falda al ser infants…
i que llavors amb ulls oberts de l’infantesa véiem clares,
i encara avui amb l’encant de la mentida escoltem ja ben bé grans!
I en la tardor de la vida, nostres dalers, passes i petjades
ens encaminaran a reviure en el record i evocació…
I reviurem en el present remembrant les hores ja passades
mentre a la Mare de Déu de Record li resem l’oració!…
Tardor 1955
