Antologia poètica de Joan Griera i Carreter
Em plaus perquè saps
tant de dir mentides.
si diguessis veritats
no m’agradaries…
Quin sabor tan dolç
que té la mentida!…
És bona, és noble,
i és decisiva.
I la veritat
que tonta i insípida!
Sempre és igual
somni en la llunyania…
esperada i coneguda;
que un se’n cansaria…
En canvi el mentir
que bo i que dolç
quin sabor de delícies!…
T’estimo, perquè saps
tant de dir mentides…
A una inconeguda
Té els ulls grans i blaus. I en la boca
amaga un somriure, enigmàtic i lleu;
un raig de sol fulgent la cabellera toca,
i és la pell d’alabastre, d’ermini i de neu.
En les mans dos lliris s’allarguen i provoca
un embaladiment, provant-se el nylon blanc de guants
La sabateta blana la petitesa i bellesa evoca
de l’estoig que guarda una perla i joia radiant.
En l’escaient vestit que el gentil cos abraça
la línea perfecta d’una puresa finor i traça
i en sa figura hi ha una visió d’albada angelical…
Així com els cel.latges, i mar flotant d’escuma
sobre el seu cossiró, núvol celístic s’hi esfuma,
aparició divina més que donzella terrenal…
Passant per entremig de les parades de la Muralla
Manresa, maug del 1956
Bocinet de carn tendre
tan fina i vellutada
amb la flaire de préssec
de les galtones rosades
i el raig de sol en el rostre
que ens fa la vida més clara.
I el somriure dels llavis
i les dentetes de nacre
i el crit de: Mare! de glòria
i amb el cel de ña seva mirada
oblidem l’agror i amarguesa
que hi haurà en la vida ingrata.
Quan veig que amb peus indecisos
camina, corre i salta;
i els bracets suaus i formosos
alçats per fer una abraçada,
m’apar un àngel de Fra Angèlic
d’aquells de contes de fades.
que per voler i do de Déu i la Verge
han posat, de la mare en sa falda
aquest bocí de carn tendre
tota del viu rosa de les galtes,
i el llavi brolla el murmuri
del doll pur de la fontana
i la llum dels ulls amorosa
resplandent amb la seva moixaina
porta un encantament i dolcesa
l’encís de la seva gràcia…
que apretant-lo sobre el pit
me’l mejaria a mossades!…
Infant que tot just comences
en la vida a donar els primers passos…
meravelles la nostra amb la florida
de la més gran il·lusió i esperança!…
Únic consol que ens alleuges la pena!
Infantó que puges creixent en els braços
Astre lluminós enfront nostre rostre
per a fer-nos per sempre la vida més clara!…
Manresa, maig del 1956
A Maria Rosa Vila
Perquè és ben plantada i esvelta
i només la picardia la té als ulls
i perquè ha llegit de dunes, platges i deltes
de contes blaus i de novel·les roses força fulls.
I perquè tota ella té aquella mena de cosa
que es desprèn d’un rostre i cos bell i atractiu
una sentor de primavera, de clavell, menta i rosa
i una resplendor del brill dels ulls tan expressius
I de deessa perfecta la seva escultural bellesa
que ens porta una alenada de tendresa i de frescor
amb l’actitud oberta i franca i de noblesa
i en la faç de puresa i virtut la seva expressió.
Com nova qualitat hi ha una por o timidesa
en el parlar, i en la manera de dir i el seu fer
i ho mostrarà el rubor de la galta ben encesa
si un galant decidit un dia l’atura pel carrer
que li voleiarà la finor de la sedosa cabellera
i el bru clar de la cara i pell viva en morenor
i la veu cohibida serà més melosa i encisera
i la resposta tindrà un encant més seductor…
el dia aquell que el galant torbat li digui:
T’estimo!… i no puc viure sense tu!…
i ella més torbada, amb la faç roja li somrigui
i amb el somriure la promesa que a dintre els ulls lluu
que ja ho pressent en el desgranar de recital de poesia
oint atenta un enfilall de versos i notes de cançons
serà corpresa d’emoció i de dolça melangia
endormisca per les rimes, la música dels sons
que apar vinguts del cel per endinsar-se a les orelles
ben suaument melodiosos d’un cant d’amor ben triomfant
li sonaran com un belar de la ramada amb ses esquelles
en un matí esclatant, en prada verda dòcils pasturant
I amb el zumzeig i fressa d’estrofes grates i amoroses
amb la cançó eterna que diu de besades i estimar…
glatirà i veurà propera aquella hora tan sortosa
d’aquell bell jorn que s’haurà de debó enamorar…
Aquell bell jorn que descavalcant el llindar de la seva porta
s’aturi el fadrí del cavall alat del primer amor
a llavors l’estremiment que la paraula trèmola reporta
esperançador el sentirà ben viu dintre del cor!…
Perquè és la més petita de les tres belles germanes
i dú l’aire senyorial de l’una i de l’altre la vivor,
i perquè la veiem quietona si sent el dring de la campana
en el capvespre tardoral en el seu toc de res i oració…
I perquè té la simpatia de les noies cultes i educades
i aquell perfum primaveral de les roses els eu pit…
és per això que ens desvetlla la musa endormiscada
i el cervell i cor que en la monotonia estava adormit…
Perquè els hi és grat respirar de prop la jovenesa
i la flaire que escampa un rostre i un cos ben femení…
i la nostra ànima d’un ensomni dolç la gronxa i bressa
i que la nostra vida llisqui plaent en un cel de serení.
I és per aquest ensomni quimera deliri i embriaguesa
de tendral fadrina amb el seu encís i encantament…
que ens traurà un xic el profund pòsit d’amarguesa
que per dissort portem a dintre el cor massa vivent!…
I és per la promesa d’amor que els brilla a la cara
i el foll desig de jovenesa de la primavera d’anys
que santificat després convertirà a esposa i mare
que han de posar al món sos fills uns bells infants…
que faran evadir els nostres del món i el seu desfici
d’aquesta allau d’hipocresia i de somriures calculats…
del mercadeig, de la coqueteria i bellesa d’artifici
que arreu i fins al nostre entorn van lliures, desfermats!
Per ta figura ben plantada i ta esveltesa
i per aquesta picardia a l’entreobrir els teus ulls
i per les roses de la teva jovenesa
i per la finor de la seda dels teus rulls…
seran aquestes estrofes inquietes, descuidades
volent lloar el teu encís i encantament…
i la teva gràcia i simpatia qui les haurà dictades
deixant-nos portar i presos d’un nostre enyorament.
És una planta tan minsa i petita
aquesta flor tendre d’amor,
que l’aire de l’absència foragita
sense les perles nades amb el plor.
I em dol d’haver-te servit com una infanta,
l’haver-me sentit el teu esclau als peus lligat!
i d’haver-te adorat i venerat com a una santa
i que l’ull meu t’hagi seguit extasiat!…
Això sento avui després de quinze anyades,
després d’haver rebut qui-sap les vergassades!
quan només de tu en resta una ombra de recer.
perquè tinc l’animeta assenyada, assossegada
i puc dir que fins la imatge de tu tinc oblidada,
mentre espero pacient l’abraçada de la Mort!
A: C.N.
La novella casadeta
llavi tendre de carmí,
finor de cintura estreta
apar ella estar feta
del primer alè diví.
Ben desperta i matinera
mou’s amb gràcil bellugueig,
quan passa per la vorera
es fa mirar endarrera
aquell suau balanceig.
Al despuntar de l’albada
-claror i ombra entremig-
un bon xic força allunyada
la pressentim tan alada…
i endevinem son trepig.
I en el bru i posat de cara
sembla venir d’un terrer estrany;
de cocoters, pinyes i atzavara,
que al trobar-les ens torba i para
i es fa sentir com un plany
de que les núvils belleses
no siguin sempre eternals!…
de que les nostres princeses
fràgils perles de turqueses…
curt és l’encant virginal…
La novella casadeta
que trobem cada matí;
que amb sa cintura estreta
sa imatge i silueta
aquesta cosa ens fa sentir.
T’estimo perquè el dolç posat i el cor ple de bonesa
diuen ets mesurada i compassiva a punt sempre pel perdó.
T’estimo ordenada i assenyada i perquè mai punt d’amarguesa
he vist en els teus ull velar-ne la claror!…
T’estimo perquè no vas amb excés pintada i maquillada
com les opulentes dames que presumeixen pels salons.
T’estimo amb la sentor de roba neta de flor i fruita perfumada
i veig content que una doneta així és el millor dels dons:
T’estimo perquè no sabries dur llampants vestits de seda
dels que s’arrosseguen per sales i catifes de palaus;
T’estimo perquè et guaites el luxe amb la mirada freda,
i el teu port senzill es reflexa en els ulls blaus…
T’estimo perquè no et plauen braçalets i arrecades
ni t’enlluerna l’esplendor feridora dels penjolls;
tens l’anell de prometatge que és la joia més preuada
i la cadeneta de la Verge que t’enllaça el teu blanc coll.
T’estimo perquè mai he vist el punt de coqueteria
i el passar-se estones llargues al vidre del mirall
ni l0engüent i crems ton esquer, vana mercaderia
escampada per les sales d’espectacles i balls.
T’estimo perquè essent-te plaents les tardes de cinema
emportada de la bellesa d’un paisatge al teu davant estés
quan has cenyit al front, de mare la subtil diadema;
del llenç les meravelles panoràmiques t’han dit res.
T’estimo perquè ets franca de castes lleis i prejudicis
i enfrontar de la vida les maltempsades i perills…
I perquè jamei ciguin en el fanguissar de plaer i vici,
has ensenyat devotament a resar cada jorn a nostres fills.
I que, avara d’ells, no has volgut dar-los a mans estranyes
perquè saps prou bé que com la mare ningú els sap pujar
aquests bocins de cor tendres que has dut en les entranyes
i demanes al Bon Déu que siguin l’esperança del demà!…
T’estimo perquè esclava d’ells, sempre amorosa i abnegada
dia i nit vetllant en el bressol, febrosos i malalts…
I quan la Parca ens robà la nina angelical de revolada
et vegí resignada cristiana de creure’ls en paradisos terrenals!
T’estimo perquè a l’arribar al final de la feixuga jornada
de retorn del treball amb esperit i nervis destroçats;
m’esperava una llar polida, flairosa amb la taula ja parada
i el somriure als llavis, i dolçament els meus has besat…
Les preocupacions fugien, i el rictus de la cara seriosa
al penjar-se al coll amb un abraç els angelons de Déu
i m’he dit: -“Que de la vida només compta i val aquesta cosa
sacrosanta: De muller que t’aima i mare dels fills que veus ben teus”…
T’estimo al passar dels anys hi ha en tu igual mesura i ordenada
perquè et desvius per tots; i no et crida ni veïnatge ni carrer
T’estimo al anar a col·legi els fills amb la testa clenxinada
s’hi veu la mà de la marona que amoixa i acarona i fa tan bé.
T’estimo perquè no ets gens amiga de coros i rotllanes
sorda als murmuris de comares amb veus tallants de xafardeig
sols escoltes atenta el so alegre o trist de la campana
deixant sentir el seu condol pels morts o somrient per un bateig.
T’estimo perquè et plauen com jo els llibres i les rimes
i unes notes de cançó i de música et porta un ensomni dolç
i prefereixes la bellesa de les ànimes que volen en altes cimes…
abans que la del cos míser que dintre poc tornarà pols!…
T’estimo perquè aprop teu he sentit intensaent bell doll de poesia
amarats d’ella ens allunya de l’escòria de la vida terrenal
I perquè amb tu he vist l’eterna llum que s’aclareix i es destria
amb l’esperança de l’altra vida que serà en un món més sideral.
I seguiré estimant-te sempre, muller fidel i bondadosa
creient en tu a l’horitzó meu hi brilla l’estrella de la sort
fins que el bon Déu em deixi sentir el postrer perfum de rosa
de la teva mà blanca quan em clogui els ulls en l’hora de la mort!
Per a gaudir després en el cel de les hores plàcides i clares…
i en la felicitat de ses esances tornarem a juntar-nos tendrament
en l’entorada companyia dels germans, els fills i els pares
per a no separar-nos jamai!… Per sempre! Eternament!
En l’ample volta del cel estrellada,
i dins l’esglesiola tan il·luminada
no sabriem pas dir que té aquesta nit…
Porta un ensomni en un món de sorpreses
i l’etern misteri de coses incompreses;
que de tants de segles tenen alt sentit…
I en les cantúries d’antigues nadales
hi ha com un batec de seràfiques ales
que van apropant-se amb la dolça cançó:
la cançó anònima del “Noi de la Mare”
que lliure, ressona en la nit bella i clara
i estremeix els cors d’estranya emoció!…
Dins l’aire i sons dels cants de matines
i de les piadoses i puríssimes nines,
que en els ulls hi brilla divinal claror…
en aquesta nit de fred, de neu i de gebre,
ens sentim més aprop de l’humil pessebre,
i més amorosívol i tendre el caliu del cor…
al contemplar a l’Infant damunt quatre palles,
qui ve a nosaltres sense abrigall ni envolcalles
ni mica de la tebior de llit, coixí ni breçol…
Sols l’alè del bou i la mula amb la companyia
del fuster de Nazaret i la virginal Maria
amb l’alegria de l’albada nova i esplendorós sol…
Sentim en aquesta nit el despertar de la nova aurora,
amb aquell amor franciscà als ocells i a la flora
que penetra en els cors de la desvalguda humanitat!
I tots els mortals postrats als peus de l’infantó que plora…
i en l’ordre nou d’un món millor que dóna bo i enamora
complir-se la nova de: Pau en els homes de bona voluntad.
T’he tornat a veure, i, amb els anys pesants,
nostres pàrvuls dies em semblen llunyans…
Ere’ts una nina plena de gràcia, somniadora.
Els teus ulls daven sensació dolça d’aurora
a quina carícia s’obren els pètals de les flors.
Per això encara el teu cor és una rosa…
i avui al veure’t he tornat a sentir aquella cosa,
i he recordat el bell jorn de ta primera comunió.
Mostrant ta puresa anaves de blanc vestida
amb el llarg vestit de les qui comencen nova vida…
que jo creia com aparició de verge nupcial…
I encar sento del rector el murmuri de veu pia
mentre la mà ungida et donava la Santa Eucaristía
en mig de les cantúries musicals de l’església parroquial.
“Corpus Dómine nostri”. Per ser tan blanca i bona
i perquè en les ànimes pures sols el bé hi ressona
Jesús volgué invitar-te al seu diví sopar.
I jo amagat, esporuguit darrera una pilastre
esguardava a la figura de verge d’alabastre
i a tu avergonyit, no gosava pas mirar…
Mentre regalaves recordatoris de Sant Josep i de Maria
jo combregava ja en l’art amb hòsties de poesia
que des de llavors haurà estat bàlsam pels meus turments
i t’obsequiava amb la primera flor de la meva fantasia
que cel·lebrava joiòs el faust d’aquell gloriòs dia
que m’avivà el sentiment amb la flor del pensament!…
Seguírem veient-nos. ¿Te’n recordes? Veia amb ta dolcesa
la felicitat, i el benestar en la teva cara encesa…
i amb la teva sola presència el cor meu com sofreix…
El present? El futur? En solcs d’una enyorança
hem de posar i sembrar la llavor de nostra esperança?
Que és trist viure pel record que no existeix!…
Més, ai! cru és el dir-ho: La joventut que adorna
amb els seus ensomnis la realitat, ja no retorna
i amb els primers amors el cor encar retruny!…
i retornarem a evocar-los en la propera vellesa,
les ressurreccions d’amor i d’infantesa
que avui en la tardor veiem tan lluny!
Al·lelí petit, obscur
que arrenquí del vell mur
en el palmell de la mà
per ton misteri desxifrà:
¿Ets la xifra, en ta poncella
de l’eterna meravella?…
Si en el mon jo sabés
la vera causa quina és!…
del teu perfum tot l’anhel
de ta tija i de l’arrel!…
Faries que comprengués
el que Déu i l’home és!…
trd.
Ametller arbre fidel
que amb ta verdor dolorida
mostres la soca ferida
sota la grisor del cel.
Com tu dins l’hivern cruel
voldria treure florida.
Més la vida em torna gel,
i atu el gel et torna vida: