Autor: jgriera

Te’n vas…

Al nostre fill gran al anar-se’n al
servei militar a Palma de Mallorca.
26-V-1968

Te’n vas tristoi vers Mallorca
a complir el deure de fer de soldat,
i a fer vida aborrida i eixorca
on tantes vegades seràs malmanat.

En lloc de rellotge amb drinc de campana,
els tocs de Diana, els crits de cornetí,
només bons i útils per a ventar la galvana
i peresa del llençol de bon matí…

I unes ordres roges com de llista russa,
severes, absolutes de règim dictatorial,
que molesten molt més que fiblada de poll o puça
que farà bellugar-te i alguna fa sentir el mal.

A la primera veu de: Ferms!… s’imposa disciplina,
a l’imperiosa del: Marx!… tot l’urc de comanament.
I el “quinto” no té més remei que fer blana farina,
ni altra sortida que mostrar-se dòcil i sempre silent…

Fidel a la teva doctrina: de no esperar eixa glòria.
Ni imposar la justícia pel poder de sabre ni tampoc fusell.
Amb la veritat que l’època com la vida és cosa transitòria…
Amb resignació cristiana del qui es sap ignorant i mesell.

Que si el cor no és cobert per tel d’odi ni amargura,
la fe i esperança et farà el mirar fosforescent, brillant…
i en el teu fat aniràs remugant en pla o muradal de pastura
humilment, com un xai més dels que tindràs al teu voltant.

Si alguna vegada en pendís o altura et vé la posta…
i dempeus o seient, en la guàrdia o jaça solitud et cou i tust,
perquè pensant en ton camí de casa, a avesar-t’hi et costa
a aquesta duna amb ombra ponentina que no és de pas del teu gust.

I en l’inhòspit baluart et sents com entremig de gent estranya,
com si fossis exiliat en la grisor i fosquedat d’un altre continent,
en la seva espessor, l’esllanguiment d’enyor s’aplega i t’acompanya
i no et deixa veure l’eixida al jardí amb els seus arbres d’or i argent.

I dins el clot temible, en la buidor on es congria la melanconia
del deportat taciturn, qui a l’entorn, de la tongada no en veu fi…
i d’aquella sort d’amistat intensa, plaent, de tan bona companyonia
dels seus amics se’n veu allunyat pels fils invisibles del Destí…

Amistat: religió del sentiment per el rosari de somrients hores…
Llaç de comú afecte, i amb la fita bonica de glòria i infinit…
per a debatre i compartir l’esperit de creences, vivències sonores
encensades de pròpia essència de la Fe divina del fons del seu pit.

Amor: Somni i esperança. Àngel en forma de dona, única, idealitzada…
Senyora dels pensaments íntims, radiant i plena de gràcia i dolçor…
d’una suau harmonia i sentor de flor de tendresa pura, pia, enamorada.
La dona augusta i forta, unides cos i ànima, partir-hi el goig i el dolor.

i els secrets del cor que és plor d’absència i enyor de sa mirada…
i plany de nostàlgia del teu altre jo, com orfe perdut i defallent…
Ofrena d’un cant  a la bella noble i generosa rosa pura i estimada…
i fins en corrent d’egoïsme, enveja, hipocresia se’t farà viva i present…

Al teu davant t’apareixerà amb mantell de verge en immensa ribera,
amb l’esplendor de veritat interior, la flama immaculada de mar i cel blau…
i la formosa escultura de l’ànima al teu costat color de primavera…
en sobre l’arena sentiràs el so, difús i atraient a casi poètic de pau…

que amorosirà el troç de cor porug i angoixós per a la Pàtria pobra,
i pressentiràs de nova semença el jorn meravellós d’esclat i de broll,
que encar llunyà, descobriràs en les velles pedres de l’illa i en l’obra
d’un dels homes de profunda fe i gran voluntat: Francesc de B. Moll.

I l’onada penetrant la veuràs en figura màgica de noies amb minifaldilla,
i el vell símbol d’amor al pròxim en l’estol de turistes folls, i despistats.
I en cada camí, i en cada arbre i cada casal els sol que hi bat i hi brilla
aquest ruixim de claror dolça d’esperança resplandent en la ciutat…

I el núvol de tristor i desventura humana s’allunyarà del teu celatge…
per aquest meteor lluminós i heroic d’història, i l’entusiasme i el caliu
mantenidor de l’alta flama ben abrandada en la jovenesa, en el gai viatge
vers les essències de Fe, Pàtria i Amor en la nau atzarosa d’un poble que creix, espera i somriu…

Amical

A l’amic Josep Maria Torner en el
lliurament del “Trofeu Anton Sitjes”

Quin matí més lluminós de juny plana a Juncadella!
Aromes de flors boscanes, meravella de blau cel i de verdor.
El sol endiumenjat i l’aire clar com una noia tendra i bella
il·lumina el paisatge de tons vius: roig rosella i ginesta d’or.
I una lluissor d’argent hi ha en les quatre barres de l’ensenya
del Bages, en la muntanya i en l’escut de ciutat noble i lleial,
I una flama al cor august dels seus fills entre llibre i entre penya,
resplandent del més pur companyerisme, d’eternitat i d’ideal…
La veiem en recordança, brillar ja ens els seus ulls en la dispesa
en aquells temps penitents de patriotes errants, desmoralitzats…
bàsam suavitzador retornant el coratge i esperança perduts en la contesa
i la Fe en la Manresa de les Bases, del Bruc i del Paper Sellat!
Ella esbandí la gran grisor de les pedres humides d’enyor i de pena
quen en els desencís i en soledat travessàvem la plaça dispesers
en inquietud cívica i amorosa, guaitant el demà en dolça trena
de gentil donzella qui destrena renaixença de nous dies riallers…
En l’espera, amb vocació sincera acudint de bon grat al nostre Centre:
trenta-tres anys, nou mil noucentes vetlles en lliurament res i total
a la biblioteca-Arxiu, des del començ de l’any trenta quan hi entrà
en franca convivència amb clàssics i demés suport moral-espiritual
Estiu i hivern, tardor i primavera en companyia de Goethe i Lamartine,
des de Plató i Homer i Ovidi fins a nostres Maragall i Verdaguer
Enamorat del vers d’en Llull, Carner, Sagarra i Riba i d’en Bartrina,
i de la prosa d’un Bertrana i Ruyra i Pla, Aussias March i Muntaner.
Lletra-ferit i presoner dels llibres des d’infant al camp de Tarragona,
avui s’ajunten els amics de presó i natura, i les belles flors
d’esposa i filla t’acompanyen al llarg camí on ja hi ressona
un cant de llibertat en el jardí de Catalunya obert a un bell esdevenidor…

Esperança

A la meva dona en el dia
de santa Teresa del 1965

Aquesta manta nova quina franja de seda apar sigui nimbada
de l’aurèola d’amor conjugal resplandent en nostre llit…
Que per molts anys de sa tebior dolça-agradable abrigallada,
al seu dessota no sentir la fredor de l’angoixa i del neguit.

Quan després del bregar, del cansanci i pesantor de la jornada,
al seu cobert agombolar-nos suaument a frec de galta i de pit…
paivagant vent d’amargor, d’enveja i desengany l’esgarrinxada!
En el caliu dels seus braços acollidors elevació de somni i d’infinit!…

I perquè ets l’ànima de la llar, enguany ben polida i agençada,
com un petit temple dels que estimen bo i volant en alts confins…
on de tu sacerdotissa, esposa i mare, de serenor i encens és perfumada…
I els teus fidels saben bé prou: no trobar fóra la benestança d’aquí dins!

Per això t’han escollida d’un verd viu de la primavera esperançada…
la mateixa de les noces tot tendresa, fins a parar’s dos cors afins…
La novella dels fills, a gratcient o a ultrança, sovint és esblaimada…
per sa puixança vers horitzons humans o divins, segueixe llurs destins!

Que amb aquest color primaveral vegem sempre bellor en la cosa creada.
Més en la maduresa quan del món i de la vida se’n comprèn fi i sentit!
Amb la verdor de la celestial esperança: El viure i ser no ser lleu fumarada…
Que més enllà de la mort, en llar eterna retrobar-nos en carn i esperit!

Manresa, 15 d’octubre del 1965

Noces de cristall

Aquesta és la meva dona per a mi
la llum, el repòs i l’alegria del cor…

Vint anys!… I que de pressa han passat, la vida meva!…
Vint anys d’anar junts per a no separar-me mai del teu costat…
Vint anys de gaudir la sort del viure curull d’esperança teva…
i la tendresa qui m’ha fet sentir al cor ta alegria i esclat!…

Vint anys de constància i fidelitat a tu amable i apassionada…
la teva abraçada té aquella dolcesa de l’amant quasi maternal.
Vint anys de trobar el plaer inefable de tes carícies i besades,
i les moixaines remeieres de les mans guaridores de tot mal…

Que si un jorn per atzar s’apareixia una sirena insinuant i temptadora
figura de línies perfecte amb la gràcia i encís d’ull verd i brillant…
a bastança no caldrà sinó la teva recordança serena i encantadora…
per a encerar-me les oïdes i ofegar i du ben lluny el seu bell cant…

I sento l’orgull del nostre roserar tendral amb una sola espina…
que després de vint anyades em plau respirar suau i dolç perfum…
i encar no s’ha esvaït la sentor virginal d’aquella nostra poncellina…
la sentor meravellosa que ens espera en jardí celestial d’àngel i llum!

Demano solament a Déu nostre Senyor pels nostres fills la dona bona…
la companyona innatament pura i virtuosa, sensació del bé i de l’amor…
pressentida d’una manera divina, envoltada d’una aurèola de madonna,
d’aquest esperit amorós i femení que duu a un món deliciós i encantador!

 

Mirando a tu hijo

A Pepita y al hijito, para cuando mayor,
vea en las rimas a la musa tierna, dulce i buena…

Este sábado por la tarde
allá cerquita del río,
cuando amiga, me mostrabas
orgullosa, el hijito
con los tus ojos verdiazules
y sus piernas y bracitos
desnudos, batiendo palmas,
tan risueño y tan vivo…
he vuelto a correr la senda
de tu cálido camino
perfumado de albahaca,
de romero y de tomillo
y un rescoldo has avivado
de sentimientos dormidos…
De como tú novel y tierno
por los míos, ya crecidos…
que, con orgullo mostraba
a los mejores amigos.
Y todo tu gran contento
y gozo, yo he sentido
como si fuera otro tallo
de mis seres más queridos…
que tanto estimo e idolatro
con mi fervor el más íntimo…
Con tu mirar de dulzura,
y en los ojos aquel brillo
que es un caudal de terneza
y amor, de los cinco sentidos
que brota del seno de las madres…
el único e insustituible,
que perdura y nunca pasa…
con sonrisas y suspiros,
con alegrías y penas,
lo forjan bueno y fornido
con su fuerza creadora:
el barro nuevo de su niño…
Por eso siento tu orgullo
y el mío de serte más que amigo
con el cariño de hermano,
-el de tu padre tan sencillo-
de admiración y confianza,
de afecto honrado y límpido
cuando oigo de tu boca:
las travesuras de tu hijo.
Que lo mimas y lo pules
y les peinas los ricitos,
y la leche y las papillas
engulle el àvido hociquito.
Cuando en la noche le velas
el su sueño tan tranquilo,
que es por ti la miel y cielo…
y tu tesoro más rico!…
en mi me pones vibrante
la lira del verso mío.
Y he de seguir por la tarde
en mi lugar preferido:
Al pie de tus tres màquinas
entre sus cruces y sus hilos:
con tu calor amistoso,
con el aire tuyo tan fino…
Que, lo voy dejando todo,
por un momento contigo:
Para sentir tu voz dulce
que, como sol claro y tibio
al corazón penetrando…
calma y serena sus latidos.
Cuando me cuentas sincera
las gracias del pequeñito:
-Cielo azul y verdes hojas
hay en los ojos de tu niño-.
Que ya te recorre a gatas
por el parque y el pisito.
Que le cuentas de gnomos y hadas,
de princesas y castillos…
cuando venía la noche…
se va quedando dormido:
De MONTESAy de caballos,
de los afanes del marido.
De tu cuñada morena
y demasiado sensible…
De tus padres: Don Diego
y Mª de los Dolores de Cristo:
los dos de Málaga y Almería,
Andalucía de prados floridos…
De montes y pastoreo,
de rías lagunas y rios…
Que dejando sus jardines
y sus flores de mocitos,
atravesaron el estrecho
y se afincaron en Melilla.
Donde los dos se conocieron,
se amaron, y construyeron su nido:
Do nacieron cinco hermanos:
unos mineros, otros marinos,
Con motonave o barco velero
van surcando los caminos
de mar y tierra. Oro y plata
de sol y luna, siguiendo su sino.
Y a las hermanas las vemos
en la más pequeña: Pepita:
buena y fiel y hacendosa
admirable… diría divina.
De una belleza de Mora
de un porte nada altivo.
Labios de guinda jugosa
y diente de jazmín blamquísimo.
Que yo beso en su sonrisa
y en el hablar cálido, íntimo…
Con la admiración despierta
por esos gratos motivos:
En la piel suave y brillante,
Ojos verdiazules de dorado brillo.
Con ese goce tan dulce
de hierba y luz y perfumado pino.
Que es en la aflicción consuelo,
compaña en las soledades tristes,
quitando de la estrecha senda
los cardos, zarzales y espinos
que brotan al paso nuestro
en la agitada vida y torbellino.
En el canto de tu carne aumentada
en la carne de tu hijo que es himno!:
El que yo he sentido en la tarde,
cerquita de ti y del río…

Tarde del sábado 12 de agosto de 1962

Primera Comunió

El bon Jesús fins aquest matí jo el coneixia
en vels de celístia dispersa en núvol d’infinit
En el Nadaló fredolic del Pessebre in Establia,
i en l’Infantó dormint amb mi a l’espona del llit.

En la bonica imatge de la Capella del Col·legi,
en el bo del meu Hermano m’ensenyà a venerar…
Devotament en presentia l’embruix i sortilegi,
des de quan amb la marona vaig aprendre a resar.

Però avui,campanetes de juny, blanques campanetes
amb dring clar i trèmula d’alegrança i de clafred,
i un aroma cèl·lic penetrant en la tebiona animeta…
i l’abrandament amorosívol d’eucarístic sol solet…

L’ha  portada pel caminet blau de perles i estrelles
tan divines i brillants titl·lilar en el Sagrari d’or…
relixari del tresor de pa de vida i llum de meravelles
del convit angèlic, fos amb mi al fons del meu blanc cor

En aquest matí que coneixia el somni dolç d’Eucaristia
amb bellesguard de moaré blau cel lluminós de l’infinit
Sens altre desig d’eix somni tendre, tota la vida en companyia
baix el signe màgic de puresa i saviesa present d’infant petit!…

Les mares

En memòria de la nostra mare,
dolça i forta, qui reposa en la pau
del Senyor en el poble nadiu, d’ençà
del dia 7 de novembre del 1961.

Les bones marones són aquelles santes, amoroses i arcangèliques dones,
plor silent per l’infant trist i rialla sonora pel fillet somrient…
cançoneta gronxadora, pregària fervent i mà ungida que amoixa i acarona.
i si, oronell alat vola lluny del niu, coloma d’enyor i de viu sentiment.

Són el far lluminós en tempesta, en l’embat de les forces huracanades,
port de pau ibonança si el ruixim de l’alegria  es gira en xàfec de dissort,
i la sola esperença després de la vida de sacrifici, de màrtirs abnegades,
és veure’s coronades amb la pàl·lida obscura, amarga i dolça corona de la Mort!..

Vides importantíssimes d’un aire i aroma subtil, penetrant, de l’amor de mare
en les vides nostres, qui, per veure contents, no viu ni respira d’afany i maldar,
i plenes de gràcia i de goig es donen senceres a ses il·lusions més cares,
revibrant infantívola la lira de besades, harmonia i dolçaina de cantar i penar.

Són vides generoses, benignes i plàcides, d’eternes fidels cristianes resignades,
pacients i dòcils en el torn i en el teler teixint filigranes de joia i dolor…
Acabada la pessa… Quin deix tan intens de fina sentor sempreviva perfumada!…
Quin buit a l’entranya sens eix tresor irrecuperable en la vall de pesar i plor!

Us n’heu anat… Hem perdut la consellera sàvia, de tant sensitiva i íntima tendresa.
S’ha apagat caliu mantenedor del més noble. No tindran recer deliris, desenganys del cor!…
S’és parat aquell cor qui en certes cruïlles de la vida, bategà massa depressa fins a extenuar-se perquè no ens manqués el regalim del saber, del bé i de l’amor…

Ja no esteu a ací… Sens diamantina dolcesa, cel gris, estrella i albada no serà tan clara…
En l’horitzó de cada record i de cada somnims’hi alçarà ombra espessa de núvol de dol…
de l’infant perdut en viarany solitari, orfe, sens guia ni guarda, ni temple del cor de la mare,
Enyor de cançó matinal ansiosa… “Alceu-vos, fills meus, que fa un dia bonic de bon sol!…

Hi ha el llegat de la vostra creença: “Es voluntat divina el néixer i morir… Són així les coses…
Heu fet el què heu pogut per a que en bardissar de sofrences hi florís la flor del pensament…
i la fe en sa misericòrdia d’enllà… en blaus de Glòria, la nit i les ombres humanes seran foses…
El brill de Llum infinita il·luminant pur estol d’àngels-infants i arcàngels de mares… eternament!…

Balsareny, 8 de novembre del 1961

El jubilat

Lema: “La vida és un joc en les mans de Déu”

He arribat als seixanta anys
mig per sort, mig de desgràcia,
puix quan no em fa mal el cap
ja no em poden dur les cames.

I aquesta angoixa i l’ofec
com si el cor vulgui parar-se!
Per acabar-ho d’arrodonir:
Amb tan mins salari base,
no arribaràn els centimets
que ens donen cada mesada;
i que jo dono sencerets
a la nora jove i “guapa”,
Perquè veig tots els tribulls
que passa per allargar-los.
Suara el rebut de la llum!
Ara els queviures de plaça!
Després el col·legi dels menuts.
i el vestir-los i el cañçar-los!…
I sort del meu fill manyà
d’hores extraordinàries!
que sinó, jo no ho sé pas
on tindria d’amar a caure!…

Sort que, en la vida un bon joc,
-Gràcies a Déu siguin donades-
em tocà de fills bons i assenyats
de caritat i amor curulla l’ànima,
servents, pacients, en el bé perseverants
i alegres en la fe, el goig i l’esperança…
que no sento la pena del ser vell
ni feixuga la càrrega de les xacres!
ni la pell i os dels membres balders,
ni si la fortuna ronda gaire grassa;
ni m’ha pesat mai la solitud!

Sempre he trobat plena l’estança…
sens veure ni oïr-los soc feliç
amb la llum dels seu esperit en la morada.
I en jorn primaveral i tardoral,
en dolç ponent i en la tendra albada,
amb el florir blanc i rosa d’ametller
i en vermelló daurat de cep i parra,
vora el pur murmuri d’una font
on l’aire duu unes sentors llunyanes…
amb aleteig trèmul de records
un lleu vel de pau al cor embolcalla…
la meditació de l’eternitat i mort!…
de la vanitat de passions humanes…
del bé i del mal!… De la perfecció.

De la joventut i alegria que prest passa…
De la Creació… des del començ del món
fins a la fi de la Terra atomitzada!…
Del cercar la felicitat en el pecar…
de la nostra naturalesa baixa i flaca!…
Déu meu, Déu meu!: Tingueu-nos pietat!
Perdoneu, que som criatures humanes!…

I de genolls davant el Pare misericordiós
per l’ajuda en eixa vida al cor tan aferrada!
em dic: ¿La vida nos serà més que un joc?
Un joc de moltes, gaires, poques taules?
Un joc només d’ensomnis i il·lusions…
Un joc de set i mig de rialles i besades.
Joc de sentiments d’amor i de dolor…
Joc de tragèdies i ploralles?…
Però, ja estant a la taula del joc…
“Feu-nos el jugar noble i sens trampes!..
Deixem a les vostres divines mans
aquestes, fins a l’última jugada!…
Quan tots els jocs plegats i acabats,
fent-ne recull, ¿ens premiareu les “bases”?
Amb eternes i daurades albes de cel i de sol,
en horitzó diví amb brins blaus de benaurança!…
sens consorcis ni convenis terrenys-col·lectius
ni cap terrena santa i no santa aliança
gaudirem del vostre Sant Regne Diví-Social
de Justícia i Llibertat de vostra Llei que ho mana!…

Réquiem por un Director

Escuche quien quiera oirla
la història tan singular
de Luís de Galinsoga
un castellano leal

Que fué a tierra de moros
de catalanes, que es aquel
del grito de Viva España
queriéndonos desarmar.

Galinsoga era muy calvo,
calvo de tanto pensar
y por mucho que pensara
nunca aprendió el catalán.

Que  drama es de falange
tenia oído de un can
cuando en catalán le hablaban
él solo oía ladrar!

Director de “La Vanguardia”
no se puede pedir más
Director del Puerto Franco
que es bicoca sin igual.

Un día se va a la iglesia
a oir misa y a rezar.
ya sube al púlpito el cura
y comienza a predicar.

¿Que pasa? D. Luís dice,
este habla musulmán,
este no es cura ni es nada
es un perro catalán!

Lleno de una santa ira
ya no lo puede aguantar
y al oir “Orate Fratres”
ya entiende “Reseu germans”.

Ya entra en la sacristía
se dirige al sacristán
y les dice: “Si esto es misa
es la misa de Companys”

No le dan satisfacciones
da una                 y se va,
dice la palabra “mierda”
que en un             siempre esté.

Mierda dijo, dijo mierda
la susurró al sacristán
al párroco Don Narciso
y éste al obispo se ve.

¿Mierda? pregunta Modrego,
¡Mierda! asegura Jubany,
Mierda asegura Porcioles
Mierda dice Don Felipe
el Capitán General.
Mierda,             Don Pablo
Mierda, dice

“Ha dit que erem una merda”
…
Mierda, le dice Tarrés
al abad de Montserrat.

Los rojos separatistas
…
diciendo que dijo mierda
…

Mierda dice Don Camilo
que es maestro y general
y al Pardo llega la mierda
cuenta la revista “Times”

Ya se reune el gobierno
pues no es tiempo de
Ya les informa el maestro
todos se echan a temblar.

¡Que Galinsoga se vaya!
es el grito general
…
…

Galinsoga ya se ha ido
no le han dicho ni “Adéu-siau”
y Aznar ahora le sustituye
ya se aprende el “Deu vos guard”

Le suscribe a la “Selecta”
de Brunet i de Pomés
tambien a la “Bernat Metge”
que fundó Ramon Guardans

Y aquí termina la història
de un periodista sin par,
de un hombre que dijo mierda.
¡Más le valia callar!

 

Records muntanyencs

“Les cames són les ales del cor…”

Ací dalt, entre muntanyes, el sentiment és més viu i l’idea és més pura,
l’amor a la terra nos tra es desvetlla i penetra més endins del cor…
i tot es contempla amb els ulls de l’a`nima des de l’altra pastura…
on gaudi de primer amor perdura pel do d’una, com amiga, lleial i millor.

I és goig diví i turment l’encís lent i ardent de sa immortal divina harmonia
d’aquesta magnífica criatura, única de gràcia en l’alba de pàl·lids rubors…
enorme i immòbil a Ponent en silenci, trèmul parpelleig d’estrella hi moria..
i en l’immensa volta del cel immaculada: promesa i esperança de màgics colors.

I en un fons sense límits de l’espai, es retalla argentí perfil de cresta rocosa,
de quina branda neix punt diamantí, invisible desplega en arc la bella claror
d’un raig de sol, traient la barrera entre cel i món, on és tan nova tota cosa;
i la carícia efusa mou l’herba i l’adreça, i en triomf obre més i més els pètals de flors…

A migdia, com si el món s’hagués fos entorn la muntanya transparent, quietona,
allà dalt la cima l’esperit reposa entre dos infinits: cel i terra, llum i serenor..
brillant al desig, cercle de calor i vida sentim al cos l’ona dolça i tebiona…
lluny les mesquineses de la terra baixa: lluny de la mentida, enveja, enuig i rencor…

esbandits pel sol d’or i l’airet de la tarda, fi de la llunyanies i de melangia
l’encant del meravellós paisatge: de camins i pobles apacibles, som amo i senyor,
i l’aigua manyaga i errant entre prat i arbreda arriba al cor distant, la correntia…
del seu cant qui sospira entorn la bellesa pura qui duu la presència del Gran Creador.

I hi ha arreu les notes de misteriós ritme de música profundament mística i religiosa,
quina la voltant la contrada formosa és donada a sentir l’exquisidesa de celístic chor…
per a l’inquietud oferta i elevació d’esperit de la cúpula solemne i prodigiosa
del blau cel davalla majestuosa i ressona en la vall qui, com catedral, de l’interior
n’ix vibrant la lira sonora de la solitud en arpegis i coratjosa alegria…
reconfortant miraculós en la lluita del viure: el més trist i dolç dels dolors!

I tan en l’ascens  i descens de la muntanya: ala estesa, renova la força i la energia
el plaer innocent de la vida humil sense temor, i a distància i a altura ens fa vencedors.
Beneïu, Senyor, al muntanyenc: al ser escollit per a copsar i estimar la muntanya amiga encantadora
a l’amic d’inquietud matinera i nobles afanys d’aprendre amb ella els vertaders valors
de les gestes i glòries de la terra nostra i sa incontenible iniciativa ferma i creadora…
i dins la tranquil·la claror de la mirada de germana gran forta i bella i agomboladora…
vetlla pel germà petit nascut de l’entranya més íntima, al cor la fe en nova era de glòria i esplendor.