Qui no enyorarà, Primavera estimada,
els teus prats verds i el desmai dels ametllers florits?
Has vingut aquest any amb la molsa i la terra esclafada
coenta de pebre i rajant sang dels teus pits.
Jo no ets aquella primavera -noia-nua-
que venia cada any a perfumar-ho tot:
T’has llençat aquest any a la corrua
dels camps, desfeta i jovençana, i ofegant-te el sanglot.
(Des del front de l’Alcàrria, abril 1938)