Envoltat d’encens de banderes i cants, i enmig de boix, de ginesta i de milers de mirades;
Senyor pels nostres humils carrers i places heu estat magestuosament i triomfalment portat
i jo, encara que molt lluny de Vos, us he seguit pas a pas i us he vist amb els ulls de l’ànima
quan amb el remoreig del vent, la música greu i la senzillesa d’un Crec en un Deu m’ha corprès i trasbalssat
Deu meu! Ben cert es que sota el blau del cel sols hi ha d’excels la vostra humanal grandesa,
i que tot el demès, son subtileses, quimeres, falsos amors i folles vanitats. Però…
¿Perquè Deu meu, no conservem dintre del nostre cor la flama de la fe i la puresa de la infantesa?
Deu meu! Perquè voleu que siguem homes? Perquè si tot es mentida, ens feu sentir aquesta febre de plaers i d’amargues veritats?
Avui lluny de Vos, però ple del record vostre encara i amb l’ànima adolorida
he constatat el mal i el solc profund que deixen a dins nostre el temps i els anys;
i he plorat a llàgrima viva, Deu meu, pels meus pecats pels meus dubtes i pel meu escepticisme,
i he plorat amargament, Deu meu, per aquest Corpus tant trist, per tot el que es ja irremeiablement perdut,
i per tot el que ens esgarrinxa el cor i ens fa plorar llàgrimes de fel i de sang.
Balsareny, juny 1939