A l’excel·lent Dr. Antonio Amer-Fiol
Tarda de novell setembre tèbia, d’encant estiuenc, melosa i daurada
com el fruit madur del raïm que, al pendís espera la mà de veremedors.
Oh, lleure inconegut d’aroma subtil de tardor suau a l’esperit és vessada
una mena de tristor poètica que, als ulls muda les noies en fades i flors…
Mig clucs d’ensomni: un rostre dolç i animat i cos juvenívol. Silueta
esbelta i vincladissa, àgil, fent via travessa plaça-jardí del seu institut.
No és solament la bellesa que atrau, de l’estudiant entusiasta i inquieta…
sinó també el seu natural innocent, infantívol somriure de llangor-virtut.
En el gest i les paraules del “Bona tarda” a company de classe: Moixaina
captivadora nada d’ella, amb la gràcia resoluda de glòria, de bé i poder…
I en la mirada brillant un matís d’il·lusió i esperança i fe… No amaina
al pas dels anys el glatir del cor d’emoció mística-voluptuosa: Amor primer.
Els guaita el jove mossèn. A l’aula contarà de misterios-original i divina
aura de que és nimbada la promesa única i virginal. De niu amorós del fons…
plena de tendresa i noblesa des de floc de cabell a la sina, viva hi germina
la llavor sacra i maternal sembrada a terra ferma: espiga de fills sans i bons.
Mira la parella, el vellet assegut al banc del “Sinó fos…” amb goig i queixa,
i una melangia grata, de mal temps passat, que no fou millor del mal present…
I com ho ha vist tot, ho perdona tot. Sap som joguines de forces obscures des del néixer
i és comprensiu de cabellera llarga, de “minis” i platja de nuesa resplandent.
Comenta amb els companys de banc: de l’etern femení amb parla benigna, assenyada,
i del progrés assolit de llar polida i confortant, d’airejament, caliu, il·luminació…
I es pregunten si seran a temps per a nova vida i amor brollant de font enamorada…
o si seguirà igual: estona feliç i desventurada. Tot imaginació, somni i il·lusió!…
Veuen impossible jovenesa eterna i vigorosa. Preguen per vellesa sense malaltia,
poguer anar a seure veient: els infants joganers i les mares clares, matronals…
que els fan companyia i embelleix els moments de reflexió serena un dia i altre dia…
amb l’afany de bé i de pau en vol, vers rutes pretèrites, en eixes hores tardorals,
dels vellets… que després de la vida de treball i austeritat veu venir hivernada;
en que haurà d’abandonar l’ampla plaça cloent ferides i desenganys asserenats…
per l’aire pur de la dona bonica, feta d’enyor infinit de primaveres passades…
i no tenen encara una Llar per a retrobar-la lluminosa, pels cors encongits i cansats…
Manresa, setembre del 1971. Plaça d’Espanya.