“Les cames són les ales del cor…”
Ací dalt, entre muntanyes, el sentiment és més viu i l’idea és més pura,
l’amor a la terra nos tra es desvetlla i penetra més endins del cor…
i tot es contempla amb els ulls de l’a`nima des de l’altra pastura…
on gaudi de primer amor perdura pel do d’una, com amiga, lleial i millor.
I és goig diví i turment l’encís lent i ardent de sa immortal divina harmonia
d’aquesta magnífica criatura, única de gràcia en l’alba de pàl·lids rubors…
enorme i immòbil a Ponent en silenci, trèmul parpelleig d’estrella hi moria..
i en l’immensa volta del cel immaculada: promesa i esperança de màgics colors.
I en un fons sense límits de l’espai, es retalla argentí perfil de cresta rocosa,
de quina branda neix punt diamantí, invisible desplega en arc la bella claror
d’un raig de sol, traient la barrera entre cel i món, on és tan nova tota cosa;
i la carícia efusa mou l’herba i l’adreça, i en triomf obre més i més els pètals de flors…
A migdia, com si el món s’hagués fos entorn la muntanya transparent, quietona,
allà dalt la cima l’esperit reposa entre dos infinits: cel i terra, llum i serenor..
brillant al desig, cercle de calor i vida sentim al cos l’ona dolça i tebiona…
lluny les mesquineses de la terra baixa: lluny de la mentida, enveja, enuig i rencor…
esbandits pel sol d’or i l’airet de la tarda, fi de la llunyanies i de melangia
l’encant del meravellós paisatge: de camins i pobles apacibles, som amo i senyor,
i l’aigua manyaga i errant entre prat i arbreda arriba al cor distant, la correntia…
del seu cant qui sospira entorn la bellesa pura qui duu la presència del Gran Creador.
I hi ha arreu les notes de misteriós ritme de música profundament mística i religiosa,
quina la voltant la contrada formosa és donada a sentir l’exquisidesa de celístic chor…
per a l’inquietud oferta i elevació d’esperit de la cúpula solemne i prodigiosa
del blau cel davalla majestuosa i ressona en la vall qui, com catedral, de l’interior
n’ix vibrant la lira sonora de la solitud en arpegis i coratjosa alegria…
reconfortant miraculós en la lluita del viure: el més trist i dolç dels dolors!
I tan en l’ascens i descens de la muntanya: ala estesa, renova la força i la energia
el plaer innocent de la vida humil sense temor, i a distància i a altura ens fa vencedors.
Beneïu, Senyor, al muntanyenc: al ser escollit per a copsar i estimar la muntanya amiga encantadora
a l’amic d’inquietud matinera i nobles afanys d’aprendre amb ella els vertaders valors
de les gestes i glòries de la terra nostra i sa incontenible iniciativa ferma i creadora…
i dins la tranquil·la claror de la mirada de germana gran forta i bella i agomboladora…
vetlla pel germà petit nascut de l’entranya més íntima, al cor la fe en nova era de glòria i esplendor.