A Maria Rosa Vila
Perquè és ben plantada i esvelta
i només la picardia la té als ulls
i perquè ha llegit de dunes, platges i deltes
de contes blaus i de novel·les roses força fulls.
I perquè tota ella té aquella mena de cosa
que es desprèn d’un rostre i cos bell i atractiu
una sentor de primavera, de clavell, menta i rosa
i una resplendor del brill dels ulls tan expressius
I de deessa perfecta la seva escultural bellesa
que ens porta una alenada de tendresa i de frescor
amb l’actitud oberta i franca i de noblesa
i en la faç de puresa i virtut la seva expressió.
Com nova qualitat hi ha una por o timidesa
en el parlar, i en la manera de dir i el seu fer
i ho mostrarà el rubor de la galta ben encesa
si un galant decidit un dia l’atura pel carrer
que li voleiarà la finor de la sedosa cabellera
i el bru clar de la cara i pell viva en morenor
i la veu cohibida serà més melosa i encisera
i la resposta tindrà un encant més seductor…
el dia aquell que el galant torbat li digui:
T’estimo!… i no puc viure sense tu!…
i ella més torbada, amb la faç roja li somrigui
i amb el somriure la promesa que a dintre els ulls lluu
que ja ho pressent en el desgranar de recital de poesia
oint atenta un enfilall de versos i notes de cançons
serà corpresa d’emoció i de dolça melangia
endormisca per les rimes, la música dels sons
que apar vinguts del cel per endinsar-se a les orelles
ben suaument melodiosos d’un cant d’amor ben triomfant
li sonaran com un belar de la ramada amb ses esquelles
en un matí esclatant, en prada verda dòcils pasturant
I amb el zumzeig i fressa d’estrofes grates i amoroses
amb la cançó eterna que diu de besades i estimar…
glatirà i veurà propera aquella hora tan sortosa
d’aquell bell jorn que s’haurà de debó enamorar…
Aquell bell jorn que descavalcant el llindar de la seva porta
s’aturi el fadrí del cavall alat del primer amor
a llavors l’estremiment que la paraula trèmola reporta
esperançador el sentirà ben viu dintre del cor!…
Perquè és la més petita de les tres belles germanes
i dú l’aire senyorial de l’una i de l’altre la vivor,
i perquè la veiem quietona si sent el dring de la campana
en el capvespre tardoral en el seu toc de res i oració…
I perquè té la simpatia de les noies cultes i educades
i aquell perfum primaveral de les roses els eu pit…
és per això que ens desvetlla la musa endormiscada
i el cervell i cor que en la monotonia estava adormit…
Perquè els hi és grat respirar de prop la jovenesa
i la flaire que escampa un rostre i un cos ben femení…
i la nostra ànima d’un ensomni dolç la gronxa i bressa
i que la nostra vida llisqui plaent en un cel de serení.
I és per aquest ensomni quimera deliri i embriaguesa
de tendral fadrina amb el seu encís i encantament…
que ens traurà un xic el profund pòsit d’amarguesa
que per dissort portem a dintre el cor massa vivent!…
I és per la promesa d’amor que els brilla a la cara
i el foll desig de jovenesa de la primavera d’anys
que santificat després convertirà a esposa i mare
que han de posar al món sos fills uns bells infants…
que faran evadir els nostres del món i el seu desfici
d’aquesta allau d’hipocresia i de somriures calculats…
del mercadeig, de la coqueteria i bellesa d’artifici
que arreu i fins al nostre entorn van lliures, desfermats!
Per ta figura ben plantada i ta esveltesa
i per aquesta picardia a l’entreobrir els teus ulls
i per les roses de la teva jovenesa
i per la finor de la seda dels teus rulls…
seran aquestes estrofes inquietes, descuidades
volent lloar el teu encís i encantament…
i la teva gràcia i simpatia qui les haurà dictades
deixant-nos portar i presos d’un nostre enyorament.