Al·lelí petit, obscur
que arrenquí del vell mur
en el palmell de la mà
per ton misteri desxifrà:
¿Ets la xifra, en ta poncella
de l’eterna meravella?…
Si en el mon jo sabés
la vera causa quina és!…
del teu perfum tot l’anhel
de ta tija i de l’arrel!…
Faries que comprengués
el que Déu i l’home és!…
trd.
Ametller arbre fidel
que amb ta verdor dolorida
mostres la soca ferida
sota la grisor del cel.
Com tu dins l’hivern cruel
voldria treure florida.
Més la vida em torna gel,
i atu el gel et torna vida: