La tarda al nostre entorn a poc a poc s’ajeia
que els dos molts jorns estàvem sols en el jardí.
Sento encar la seva veu melosa quan em deia:
-Et jur, t’he d’estimar fins a morir!…
Sofriem al unissó amb la mena de temença
de no poder abastar encar el fruit prohibit
i en l’espera, el remolí sensual en nostra pensa
com bull de cup i del brunzir de l’abella el brogit.
Inclinada la testa, damunt del pit meu apoiada
la sentia més meva… més sencera… sense vels…
i els eu bust tan aprop… dolçament abandonada…
i ofrena deliciosa els seus llavis com la mel.
Mentre el sol rera un tossal ja s’amagava cap al
ben cap al tard unes campanades en l’aire van caient
en els ulls d’ella la llum d’estrella hi brillava…
com la de la primera que naixia a dalt el firmament
Jo penso en aquesta hora que ja no canten les cigales
i que allà dalt de la muntanya és a punt tot el ramat
i els ocells crescuts no es sent la xiscladissa i batec d’ales
que fugiran del mantell de la neu immaculat!…
Mentre ella amb els llavis bonics se m’oferia…
amb el cor i ànima, enteniment i voluntat!…
Mos pensaments em posaven un vel de melangia
en la tarda morent que el sol rera el turó s’era amagat!…
I amb el poeta pensem amb les muntanyes nevades,
en rius i fontinyols que dintre pos seran caramells de glaç
I veiem que el bon Déu que ens veu les ànimes despullades…
dient: -Feu Senyor que un jorn poguem veure-us la vostra santa faç!