La tarda de novembre grisa i freda;
damunt les teulades va plovent…
Cap al tard un silenci trist dintre la cleda;
i el fresseig de la pluja se l’endú el vent.
En els arbres ja només hi ha alguna fulla
com les altres més febles també serà morent…
i jo al teu costat d’emoció l’ànima curulla
per l’onada quieta que em desvetlla el sentiment.
I mentre queia silent una finor de pluja
cercàvem eixolpluc i recer a l’entrada d’un portal
I jo veia en els teus ulls una claror que hi puja
sense boires, amb un cel net i blau ben sideral…
T’arrimaves amb mi tremolosa, un xic poruga
de les enraoníes i el que pugui dir la gent;
i em dius que en l’avenir no seràs gens fredeluga
i que el foc encès del teu amor serà etern!…
I sento el teu respir a frec de rostre, els teus llavis
que es poden en els meus, ulls clucs, amb abandó…
que jo sento punyent com la fulla d’un glavi!
i el bes en la meva ànima és recolliment, oració…
I dolçament la miro i me la sento meva…
l’estrenyo fort besant-li el coll, cara i mans
i els so de les campanes llunyà ens porta un xic de treva
anunciant la pena i la diada de Tots Sants!…
Perquè el so plorós i trist de les campanes
és una crida i un convit a pregar als bons fidels
pels avantpassats dels avis, els pares i germanes
que gaudeixen de la benaventurança dalt del Cel!…