Bocinet de carn tendre
tan fina i vellutada
amb la flaire de préssec
de les galtones rosades
i el raig de sol en el rostre
que ens fa la vida més clara.
I el somriure dels llavis
i les dentetes de nacre
i el crit de: Mare! de glòria
i amb el cel de ña seva mirada
oblidem l’agror i amarguesa
que hi haurà en la vida ingrata.
Quan veig que amb peus indecisos
camina, corre i salta;
i els bracets suaus i formosos
alçats per fer una abraçada,
m’apar un àngel de Fra Angèlic
d’aquells de contes de fades.
que per voler i do de Déu i la Verge
han posat, de la mare en sa falda
aquest bocí de carn tendre
tota del viu rosa de les galtes,
i el llavi brolla el murmuri
del doll pur de la fontana
i la llum dels ulls amorosa
resplandent amb la seva moixaina
porta un encantament i dolcesa
l’encís de la seva gràcia…
que apretant-lo sobre el pit
me’l mejaria a mossades!…
Infant que tot just comences
en la vida a donar els primers passos…
meravelles la nostra amb la florida
de la més gran il·lusió i esperança!…
Únic consol que ens alleuges la pena!
Infantó que puges creixent en els braços
Astre lluminós enfront nostre rostre
per a fer-nos per sempre la vida més clara!…
Manresa, maig del 1956