A la meva dona en el dia
de santa Teresa del 1965
Aquesta manta nova quina franja de seda apar sigui nimbada
de l’aurèola d’amor conjugal resplandent en nostre llit…
Que per molts anys de sa tebior dolça-agradable abrigallada,
al seu dessota no sentir la fredor de l’angoixa i del neguit.
Quan després del bregar, del cansanci i pesantor de la jornada,
al seu cobert agombolar-nos suaument a frec de galta i de pit…
paivagant vent d’amargor, d’enveja i desengany l’esgarrinxada!
En el caliu dels seus braços acollidors elevació de somni i d’infinit!…
I perquè ets l’ànima de la llar, enguany ben polida i agençada,
com un petit temple dels que estimen bo i volant en alts confins…
on de tu sacerdotissa, esposa i mare, de serenor i encens és perfumada…
I els teus fidels saben bé prou: no trobar fóra la benestança d’aquí dins!
Per això t’han escollida d’un verd viu de la primavera esperançada…
la mateixa de les noces tot tendresa, fins a parar’s dos cors afins…
La novella dels fills, a gratcient o a ultrança, sovint és esblaimada…
per sa puixança vers horitzons humans o divins, segueixe llurs destins!
Que amb aquest color primaveral vegem sempre bellor en la cosa creada.
Més en la maduresa quan del món i de la vida se’n comprèn fi i sentit!
Amb la verdor de la celestial esperança: El viure i ser no ser lleu fumarada…
Que més enllà de la mort, en llar eterna retrobar-nos en carn i esperit!
Manresa, 15 d’octubre del 1965