En memòria de l’amic Marcel·lí Monrós
que morí a Navarcles eldia 9 de febrer del 1972
El prodigi de llum de la teva vila navarclina
amb ànsies d’amor i de vida del teu estimat clos…
La tenim a dins del cor com la gràcia i bellesa femenina
amb el seu alè d’esperança, per quin glaties, amic Monrós!
Amarat de la fescor de les teves aigües regalades
per quina riba, un dia, el pelegrí hi petja el seu peu…
I ha respirat perfum de flors en la pau rural de prades
dolcíssimes, on es copsa l’hàlit diví… i nova alba s’entreveu
d’un món millor, sota el regne i l’imperi del saber-cultura,
quines magistrals lliçons havies donat a les planes de “TINET”.
I lliurar-te pel nostre país i a amistat fidel: la joia pura…
i a la labor cristiana, com el monacal benedictí de Sant Benet.
Assedegat de tendresa i afecte havies seguit tantes vegades
el caminet del Monestir, en calma dominical i sol tebi de febrer,
sentint en el silenci el secret del goig de la misteriosa “arribada”…
en el moment del néixer la verdor tendral i flor blanca d’ametller.
Familiars i amics, trèmuls d’enyor en el dolor vivent de la fugida…
presoners de subtil melangia sabem tots: de l’eternitat rebrem conhort!…
guiant-nos per camins verdejants de poesia… anar vora la font de vida
nova; vora immortal llum i aigües melodioses de la dolça mort…
Manresa, febrer de l’any 1972