A l’amigueta Lola Teixidor
com a prova de bona amistat.
Era en altre temps que el teu crit espaördia,
plena d’esglai despertava la gent que fugia depressa i corrent
avui el teu xiscle desclou les parpelles d’un infant que dormia
amb una punta d’estrelles enganxada a les dents!…
Seria també així el so aquell d’un dia en que les sirenes
cridant al bell Ulisses, el temptaven amb que s’hi apropès?…
més ara no encenscap desig, ni tampoc glaces les venes.
Desclous unes parpelles que diuen admirades: -Què bell tot és!
Duien el xisclar en el bec d’una novella alosa
que entra per la finestra, de bracet amb una llança de sol
i joganers escampant a damunt del llit blau-rosa
acaben fonent-se a dins la tebior del llençol
trencant el seu son dolç, més no pas el somriure
que li ha deixat el somni d’uns paisatges llunyans…
I aquest bell infant que fa poc ha començat a viure
desentela els seus ulls de criatura, amb la rosa de neu de les mans
I s’amoixa les galtes rosades dels préssec novell, i al roig de les genives
hi ha una tonada de cançó, en els pits dos pomellets de flors
i els cabells sedosos, i el cos tendre que té una sentor de roses vives…
i pel viatger cansat quin port d’ombra i repòs!
Amb els ulls esbadellats l’estança s’omple d’una mena de claror
que encomana al nou dia, un panteix de joia pura.
I ja no perden en tot el dia aquella fonda lluïssor
fins que la nit amoixant-los acloqui com sempre els ulls de criatura
per a que torni al bell despertar aquest de cada dia
dels ull color d’aigua clars i nets, transparents…
al despertar de l’àngel que dorm i somnia
amb una punta d’estrelles enganxada a les dents!