A la monja de l’hospital de Sant Andreu.
I a la monja de la Clínica Sant Josep.
Al nou jorn s’alça la monja gentil, devotament humil i matinera,
en el camí de fervor hi ha el glatir de l’ànima pia…
A l’hora de la missa matinal, l’esclat de sol ixent a la faç riallera,
serena i tranquila. A totes les coses el seu somrís hi emergia
En adorable meditació, si cap batut malat sota la seva salvaguarda
i protecció, no la reclama moribund, en enigmàtica i lenta agonia…
En la comunió demanarà a la Verge de verges i a l’Àngel de la Guarda
el remei per ells, o un tros de Cel, si el cos cansat, dòcil llanguia.
Apagades les notes musicals de l'”AGNUS DEI” del bell chor del temple
apareix al llindar de la sala, plena de gràcia i d’estranya alegria
que li arbora la galta i gerdor de llavi. En el mirar s’hi contempla
dolçament, blavor celística de llum mai vista. On es posa ho idealitza…
Un fi aroma diví en vol, del blanc sargil d’hàbit i toca, l’embolcalla
en sol i en pluja. I sota el front velat, fina sensibilitat s’agemolia
i nodria intel·ligència i sentits i vivor complaent, eixint de la xicalla
de cor innocent que, amb fe sencera, és un prodigi de claror que al si nia…
La claror argentina de l’amor al pròxim que duu a vora de pell roent de febra;
a respirar entre malaltia i contagi; a cures, injecció, preparar la visita
del Doctor bondadós. Amb mà destre i suau moure manyaga, la velleta com gebre
per una parlà·lisi i la gran fredor de desempar de fills-nores i família…
Meravellosa parella: Monja i Doctor. Alliberació de poquesa i ser una nosa.
La millor metgia per a l’enyor i dolor i angoixa de la càrrega dels dies!…
El seu pas alat és aura dolça amb sentor de quan entre fulles es bada la rosa…
Fragància exquisida, Déu meu! de flor sagrada de vostre verger. Oh,pura delícia!
Apropant-se a cada capçal com somni subtil que, un nou desig a viure encomana…
I del clos incert, obscur i desert; ella n’esborra dol i misèria; pena i fatiga!…
Àngel de Consol a vida dissortada! Pel desengany malmesa: una esperança tardana
en brolla el raig tebi en tenebrors de memòria i desvari, de la llum festiva
de la mort cristiana crescuda en la fe i en l’amor brillant en rosari de nacre:
quines denes són l’enfilall per a ascendir a la Glòria: A Crist. A infinita
abraçada que espera a Servent i Serventa: a qui llisca als dits la joia sacra
en cada gra de la “SALVE”. Casta, blanca rima dient: No hi ha nit sinó etern DIA.
No fugirem en silenci i pols. Ni en somni del NO-RES. Creu la Serva hospitalària:
presa d’encantària, resa per un món sense pobres ni guerra: Ideal de follia mística…
Per llàgrimes vessades en combat humà i racionalista-incrèdul, dirà la pregària…
Pel triomf del Bé i la Caritat! Mira amunt, amunt del Cel… A la Pàtria divina!…
Manresa, en el gener nevat del 1971