Al nostre fill gran al anar-se’n al
servei militar a Palma de Mallorca.
26-V-1968
Te’n vas tristoi vers Mallorca
a complir el deure de fer de soldat,
i a fer vida aborrida i eixorca
on tantes vegades seràs malmanat.
En lloc de rellotge amb drinc de campana,
els tocs de Diana, els crits de cornetí,
només bons i útils per a ventar la galvana
i peresa del llençol de bon matí…
I unes ordres roges com de llista russa,
severes, absolutes de règim dictatorial,
que molesten molt més que fiblada de poll o puça
que farà bellugar-te i alguna fa sentir el mal.
A la primera veu de: Ferms!… s’imposa disciplina,
a l’imperiosa del: Marx!… tot l’urc de comanament.
I el “quinto” no té més remei que fer blana farina,
ni altra sortida que mostrar-se dòcil i sempre silent…
Fidel a la teva doctrina: de no esperar eixa glòria.
Ni imposar la justícia pel poder de sabre ni tampoc fusell.
Amb la veritat que l’època com la vida és cosa transitòria…
Amb resignació cristiana del qui es sap ignorant i mesell.
Que si el cor no és cobert per tel d’odi ni amargura,
la fe i esperança et farà el mirar fosforescent, brillant…
i en el teu fat aniràs remugant en pla o muradal de pastura
humilment, com un xai més dels que tindràs al teu voltant.
Si alguna vegada en pendís o altura et vé la posta…
i dempeus o seient, en la guàrdia o jaça solitud et cou i tust,
perquè pensant en ton camí de casa, a avesar-t’hi et costa
a aquesta duna amb ombra ponentina que no és de pas del teu gust.
I en l’inhòspit baluart et sents com entremig de gent estranya,
com si fossis exiliat en la grisor i fosquedat d’un altre continent,
en la seva espessor, l’esllanguiment d’enyor s’aplega i t’acompanya
i no et deixa veure l’eixida al jardí amb els seus arbres d’or i argent.
I dins el clot temible, en la buidor on es congria la melanconia
del deportat taciturn, qui a l’entorn, de la tongada no en veu fi…
i d’aquella sort d’amistat intensa, plaent, de tan bona companyonia
dels seus amics se’n veu allunyat pels fils invisibles del Destí…
Amistat: religió del sentiment per el rosari de somrients hores…
Llaç de comú afecte, i amb la fita bonica de glòria i infinit…
per a debatre i compartir l’esperit de creences, vivències sonores
encensades de pròpia essència de la Fe divina del fons del seu pit.
Amor: Somni i esperança. Àngel en forma de dona, única, idealitzada…
Senyora dels pensaments íntims, radiant i plena de gràcia i dolçor…
d’una suau harmonia i sentor de flor de tendresa pura, pia, enamorada.
La dona augusta i forta, unides cos i ànima, partir-hi el goig i el dolor.
i els secrets del cor que és plor d’absència i enyor de sa mirada…
i plany de nostàlgia del teu altre jo, com orfe perdut i defallent…
Ofrena d’un cant a la bella noble i generosa rosa pura i estimada…
i fins en corrent d’egoïsme, enveja, hipocresia se’t farà viva i present…
Al teu davant t’apareixerà amb mantell de verge en immensa ribera,
amb l’esplendor de veritat interior, la flama immaculada de mar i cel blau…
i la formosa escultura de l’ànima al teu costat color de primavera…
en sobre l’arena sentiràs el so, difús i atraient a casi poètic de pau…
que amorosirà el troç de cor porug i angoixós per a la Pàtria pobra,
i pressentiràs de nova semença el jorn meravellós d’esclat i de broll,
que encar llunyà, descobriràs en les velles pedres de l’illa i en l’obra
d’un dels homes de profunda fe i gran voluntat: Francesc de B. Moll.
I l’onada penetrant la veuràs en figura màgica de noies amb minifaldilla,
i el vell símbol d’amor al pròxim en l’estol de turistes folls, i despistats.
I en cada camí, i en cada arbre i cada casal els sol que hi bat i hi brilla
aquest ruixim de claror dolça d’esperança resplandent en la ciutat…
I el núvol de tristor i desventura humana s’allunyarà del teu celatge…
per aquest meteor lluminós i heroic d’història, i l’entusiasme i el caliu
mantenidor de l’alta flama ben abrandada en la jovenesa, en el gai viatge
vers les essències de Fe, Pàtria i Amor en la nau atzarosa d’un poble que creix, espera i somriu…