Al meu Jordiet, el millor company
en els nostres passeigs per la ciutat
Hi ha dies que al donar el nostre tomb per dintre vila,
assaborim l’hora tranquila d’un goig i alegria sorprenent,
que, en una branca de l’ànima som rossinyol canta i refila,
i voldríem fos eterns el cantar i l’emoció d’aquell moment!…
en que, a la vora d’eixa bellesa sempre diàfana i tan pura
del esqueix tendral de vida amb tota la frescor de nostre infant…
que s’embaladeix en tot el seu regne innocent de llire natura
i si es mira amb els seus ulls candorosos tot és esclatant!…
Com davant aquesta altra vellesa tan antiga, neta, femenina,
d’aquest altre ser: empelt de mig dimoni-mig àngel vivent…
i el deisg d’estimar dolçosament ens surt en brill a la nina,
i a la gola el crit de: bellíssima! que es diu ben amorosament!…
I fent via enllà, d’una plaça ens trobem la magnífica escultura,
que ens farà copsar de l’artista, el geni i la màgica inspiració…
i la llum meravellosa d’esperit universal per l’àmbit hi sura
en el seu aiguabarreig de Bellesa i Bondat, de Pau i Amor i comprensió!
i fa que sentim el nuvolet o la ratxa de misteri i de meravella…
envair-nos el cor, que serà poesía quan sobreíx profunda i subtil;
i la carícia del fresc de la seva ala, i la suavitat d’una estrella
diamantina que ens capacita per a la vida que tenim penjada d’un fil!…
i ens ve a la memòria les veritats escrites en els solcs de planes
de llibres de Cervantes, Verdaguer, Maragall i la Gràcia de clar horitzó!
i la llavor sembrada pel cultiu de l’ànima amb tot el perfum i ufana
floreix en els cors sensibles i farà gran el jardí de la sàvia lliçó!…
i gran el tresor de tendresa que amara el cor de tèbia rosada…
aquesta rosada d’amor davant l’infant i la dona que fa l’ull humit,
i tot el que ens fa comprendre el Cel pressentit en bellesa immaculada…
aquest ric present que ens vivifica i ens fa feliç nostre esperit!…
i ens fa generosos per a compartir-hi amb ells alegries i penes;
que cada nou dia enforteix el llaç de correspondència d’amor i dolor!…
i pensaments, paraules i obres són seves, com la sang de les venes
i aquell glop de llàgrimes quan per dissort o absència ofega el cor!…
Creiem a vegades són ben bé uns sers estarnys els sentimentals poetes,
exaltats en l’amor a l’infant i la dona, l’art i poesia, bellesa i sentiment
amb el subconscient d’emoció, fervor i esperança dels místics ascetes
que els dóna ales per a volar il·lusionats en un món seu, resplendent!…
o per a formar el món millor que ens han contat del llibre del cor nostres pares,
per a contar-los si cap bé millor als nostres bonics i tendres infantons!…
junt amb les rondalles de Fe i de Pàtria que surten del cor de les mares…
i amb cançons i corrandes formar els pobles amb les més nobles i santes tradicions!…
Festa de la LLum de l’any 1959