Llum d’història i de llegenda,
camí de sants i pecadors…
on s’ajunten prefaci i cloenda
de riures i plors, goigs i dolors.
A l’esposa.
Encetada la bresca melosa de la breu adolescència
quan, entre mos i mos l’infant llaminer, endiumenjat..
impacient d’angoixa i timidesa, de no mostrar indiferència
pels problemes ingrats de col·legi a un llogaret del Llobregat.
Esperant, cor il·lusionat el recés festívol: neguit i diligència
de córrer entre tofes de verdor i entre solcs del camp daurat,
en respirava de l’aroma tendre i dolç tota la conscient essència…
al secret desvetllar del sentiment esbalaït de voluptuositat.
I d’aquelles hores fugisseres en retinc l?ensomni, la vivència
del primer matí lluminós pelegrinant a celatge de pau de Monterrat.
I en l’adolescent record, l’impuls jovenívol amb que feien via
pel bell corriol on floria el romaní i espígol vorejant a l’espadat
i prop de mi la noia somrient, fresc i clorés primer amor en descobria el poder emocional que eixia del rínxol i en el naixement del pit immaculat,
quin aire infantil i penetrant, en vol al ample món de somni i fantasia…
bo i respirant la flor blanca i primerenca de cos misteriós, indeterminat.
Fou en aquell matinal camí, verge, germana, amant i musa que inspiraria
l’alleujament d’íntima alliberació: el desig poètic despert massa aviat.
I de l’abrandament novell d’amor, bondat, puresa, esperit: la polifonia excelsa assenyalant el Cel sento encar encensada als rocs de Montserrat…
I quan una ventada malastruga encenia la foguerada de la guerra:
la crida de la lleva i trompeta a rengles de milícia era lligat,
i el foc escampadís asclant vides i paisatges de la nostra terra…
És trist!: Invocant en la tempesta sagrats noms de Crist i Llibertat!
els homes en armes cercant la mort en el combat deixant ruïna i desferra,
i les conques dels ulls dels cloquers buides i camps erms i arrasats!..
El vertígen d’ombra funestra en l’espai, d’esglai que adins s’aferra.
L’udol del vent foll i irat batent entre germans fon el sentit d’humanitat.
Perduts en la fosca i temor, llençats lluny de la daurada i pia serra
tota la nostra esperança de retorn era: l’horitzó de pau de Montserrat…
Cessà el torb estèril que, en cel i terra i mar l’odi hi congria,
ran de la desfeta, tímid, cansat, contrit de va turment i malvestat,
pelegrins humiliats la Verge ens acollia en la seva alegre abadia
l’oferiment d’un cant de Gràcies junt al solemnial, esperançador d’eternitat.
En romiatge amb la meva promesa estimada, l’adveniment lluminós es repetia
en l’encís del somriure amable i encant del mirar d’amor clar, abrandat
en comunió emocional neixia i creixia llaç fort de plenitud i harmonia
segellat pel primer bes subtil perdut en l’olor del cabell fi i rissat,
entre brins de farigola, mates de boix, exaltant la bellesa i poesia
com joglar enamorat de l’ànima bonica i apassionada el cèlic Montserrat..
Flama vivent, anell de prometatge, tumbaga de festeig,perla de primavera,
estel del matí, torre de marfil, porta del cel, cançó del ú de maig il·luminat
del sol que tot ho transfigura en preciosa imatge, alada i trèmola senyera
del misteriós encant fluïnt de la pell núbil, blanca i bruna en bell esclat
apareixia com l’oratge càl·lid a quin dec l’optimisme de vida falaguera
de la seva ànima en la meva: la nova naixença noble i coratjosa pel novell combat…
beneït amor, sacre jurament als peus de la Madona, l’encens de sa ginestera
des de les desposalles amara el santuari de la llar el perfum etern i sagrat…
i a l’esposa forta sempre que ensopego del desengany la dura pedra foguera,
a la companya mentor de la meva quimera de nit, m’assenyala el far de Montserrat…
El verger de l’illa on brollà el manantial de tendresa que dolçament eixia
dels teus ulls, dels llavis, del coll i de la veu de l’amor mai sadollat…
la sonata de carícies en el tàlem nupcial on es badà la flor de gerdor i ufania..
tan meravellosa que sobreixia del pit la fina sabor íntima del cos nu i mel-rossat…
la font escollida en platja ardent on des d’aquella glòria és port del migdia..
que amb el temps s’aferma i no vull altra llum diàfana de divinitat,
ni més clarors materials de corbes i sines amb tons i punts de salvatgeria,
ni altra transparència tendral que la teva galta on nia sentiment d’immortalitat.
Només la claror absolut d’un demà inacabable com l’ahir feliç s’hi encongia
al lluny la tristesa, i la vida m’omplia d’emoció sota el cel blau de Montserrat…
La delícia de la unió sacrosanta fosa amb la blavor de cel i verda prada,
amb l’abraç compartit a l’escalf fecund de planta plena de gràcia i majestat..
en mig la saó del paisatge montserratí germinaria la llavor sembrada
i brotonaria el parell de plançons… somni de la meva vida fet realitat.
Del saborós contacte misteriós la bella florida i esplet de la carn rosada…
dels nostres fills… quan adolescents amb mossada melosa, ulls de bat a bat
d’infants goluts, cor endiumenjat aniran amb l’amiga bona de dòcil mirada,
radiant i riallera, el rostre espill de puresa s’emmirallaran extasiats,
i en un demà de glòria de nèctar i saba amorosa, esperançada, renovellada…
seguir nostra petjada en el camí de llum i ànima, el miracle constant de Montserrat…