Sonet (de Shakespeare)

Com s’assemblà a l’hivern la meva absència,
quan era lluny de tu, plaer dels anys que fugen!
Quina gelor em voltava i quins dies més ombrívols!
Quina nuesa, arreu, d’un vell desembre!
Però fou a l’estiu la meva llunyania
i a la tardor fecunda, gràvida de riqueses,
que porta el pes d’una hora tendra i folla,
com, ja mort el marit, l’entranya de les vídues.
I en semblava, només, aquell temps d’abundància
un rebrot sense pare, una esperança d’orfes,
car l’estiu i els seus gaudis van amb tu i et serveixen
i quan ets lluny ni un sol ocell refila;
o si canten, llur crida és tan melangiosa
que, ja tement l’hivern, són pàl·lides les fulles.