A una inconeguda
Té els ulls grans i blaus. I en la boca
amaga un somriure, enigmàtic i lleu;
un raig de sol fulgent la cabellera toca,
i és la pell d’alabastre, d’ermini i de neu.
En les mans dos lliris s’allarguen i provoca
un embaladiment, provant-se el nylon blanc de guants
La sabateta blana la petitesa i bellesa evoca
de l’estoig que guarda una perla i joia radiant.
En l’escaient vestit que el gentil cos abraça
la línea perfecta d’una puresa finor i traça
i en sa figura hi ha una visió d’albada angelical…
Així com els cel.latges, i mar flotant d’escuma
sobre el seu cossiró, núvol celístic s’hi esfuma,
aparició divina més que donzella terrenal…
Passant per entremig de les parades de la Muralla
Manresa, maug del 1956