És una planta tan minsa i petita
aquesta flor tendre d’amor,
que l’aire de l’absència foragita
sense les perles nades amb el plor.
I em dol d’haver-te servit com una infanta,
l’haver-me sentit el teu esclau als peus lligat!
i d’haver-te adorat i venerat com a una santa
i que l’ull meu t’hagi seguit extasiat!…
Això sento avui després de quinze anyades,
després d’haver rebut qui-sap les vergassades!
quan només de tu en resta una ombra de recer.
perquè tinc l’animeta assenyada, assossegada
i puc dir que fins la imatge de tu tinc oblidada,
mentre espero pacient l’abraçada de la Mort!