En l’ample volta del cel estrellada,
i dins l’esglesiola tan il·luminada
no sabriem pas dir que té aquesta nit…
Porta un ensomni en un món de sorpreses
i l’etern misteri de coses incompreses;
que de tants de segles tenen alt sentit…
I en les cantúries d’antigues nadales
hi ha com un batec de seràfiques ales
que van apropant-se amb la dolça cançó:
la cançó anònima del “Noi de la Mare”
que lliure, ressona en la nit bella i clara
i estremeix els cors d’estranya emoció!…
Dins l’aire i sons dels cants de matines
i de les piadoses i puríssimes nines,
que en els ulls hi brilla divinal claror…
en aquesta nit de fred, de neu i de gebre,
ens sentim més aprop de l’humil pessebre,
i més amorosívol i tendre el caliu del cor…
al contemplar a l’Infant damunt quatre palles,
qui ve a nosaltres sense abrigall ni envolcalles
ni mica de la tebior de llit, coixí ni breçol…
Sols l’alè del bou i la mula amb la companyia
del fuster de Nazaret i la virginal Maria
amb l’alegria de l’albada nova i esplendorós sol…
Sentim en aquesta nit el despertar de la nova aurora,
amb aquell amor franciscà als ocells i a la flora
que penetra en els cors de la desvalguda humanitat!
I tots els mortals postrats als peus de l’infantó que plora…
i en l’ordre nou d’un món millor que dóna bo i enamora
complir-se la nova de: Pau en els homes de bona voluntad.