T’he tornat a veure, i, amb els anys pesants,
nostres pàrvuls dies em semblen llunyans…
Ere’ts una nina plena de gràcia, somniadora.
Els teus ulls daven sensació dolça d’aurora
a quina carícia s’obren els pètals de les flors.
Per això encara el teu cor és una rosa…
i avui al veure’t he tornat a sentir aquella cosa,
i he recordat el bell jorn de ta primera comunió.
Mostrant ta puresa anaves de blanc vestida
amb el llarg vestit de les qui comencen nova vida…
que jo creia com aparició de verge nupcial…
I encar sento del rector el murmuri de veu pia
mentre la mà ungida et donava la Santa Eucaristía
en mig de les cantúries musicals de l’església parroquial.
“Corpus Dómine nostri”. Per ser tan blanca i bona
i perquè en les ànimes pures sols el bé hi ressona
Jesús volgué invitar-te al seu diví sopar.
I jo amagat, esporuguit darrera una pilastre
esguardava a la figura de verge d’alabastre
i a tu avergonyit, no gosava pas mirar…
Mentre regalaves recordatoris de Sant Josep i de Maria
jo combregava ja en l’art amb hòsties de poesia
que des de llavors haurà estat bàlsam pels meus turments
i t’obsequiava amb la primera flor de la meva fantasia
que cel·lebrava joiòs el faust d’aquell gloriòs dia
que m’avivà el sentiment amb la flor del pensament!…
Seguírem veient-nos. ¿Te’n recordes? Veia amb ta dolcesa
la felicitat, i el benestar en la teva cara encesa…
i amb la teva sola presència el cor meu com sofreix…
El present? El futur? En solcs d’una enyorança
hem de posar i sembrar la llavor de nostra esperança?
Que és trist viure pel record que no existeix!…
Més, ai! cru és el dir-ho: La joventut que adorna
amb els seus ensomnis la realitat, ja no retorna
i amb els primers amors el cor encar retruny!…
i retornarem a evocar-los en la propera vellesa,
les ressurreccions d’amor i d’infantesa
que avui en la tardor veiem tan lluny!