Enyorances…

T’he tornat a veure, i, amb els anys pesants,
nostres pàrvuls dies em semblen llunyans…

Ere’ts una nina plena de gràcia, somniadora.
Els teus ulls daven sensació dolça d’aurora
a quina carícia s’obren els pètals de les flors.
Per això encara el teu cor és una rosa…
i avui al veure’t he tornat a sentir aquella cosa,
i he recordat el bell jorn de ta primera comunió.

Mostrant ta puresa anaves de blanc vestida
amb el llarg vestit de les qui comencen nova vida…
que jo creia com aparició de verge nupcial…
I encar sento del rector el murmuri de veu pia
mentre la mà ungida et donava la Santa Eucaristía
en mig de les cantúries musicals de l’església parroquial.

“Corpus Dómine nostri”. Per ser tan blanca i bona
i perquè en les ànimes pures sols el bé hi ressona
Jesús volgué invitar-te al seu diví sopar.
I jo amagat, esporuguit darrera una pilastre
esguardava a la figura de verge d’alabastre
i a tu avergonyit, no gosava pas mirar…
Mentre regalaves recordatoris de Sant Josep i de Maria
jo combregava ja en l’art amb hòsties de poesia
que des de llavors haurà estat bàlsam pels meus turments
i t’obsequiava amb la primera flor de la meva fantasia
que cel·lebrava joiòs el faust d’aquell gloriòs dia
que m’avivà el sentiment amb la flor del pensament!…

Seguírem veient-nos. ¿Te’n recordes? Veia amb ta dolcesa
la felicitat, i el benestar en la teva cara encesa…
i amb la teva sola presència el cor meu com sofreix…
El present? El futur? En solcs d’una enyorança
hem de posar i sembrar la llavor de nostra esperança?
Que és trist viure pel record que no existeix!…
Més, ai! cru és el dir-ho: La joventut que adorna
amb els seus ensomnis la realitat, ja no retorna
i amb els primers amors el cor encar retruny!…
i retornarem a evocar-los en la propera vellesa,
les ressurreccions d’amor i d’infantesa
que avui en la tardor veiem tan lluny!

 

Al·lelí

Al·lelí petit, obscur
que arrenquí del vell mur
en el palmell de la mà
per ton misteri desxifrà:
¿Ets la xifra, en ta poncella
de l’eterna meravella?…
Si en el mon jo sabés
la vera causa quina és!…
del teu perfum tot l’anhel
de ta tija i de l’arrel!…
Faries que comprengués
el que Déu i l’home és!…

trd.

Ametller arbre fidel
que amb ta verdor dolorida
mostres la soca ferida
sota la grisor del cel.
Com tu dins l’hivern cruel
voldria treure florida.
Més la vida em torna gel,
i atu el gel et torna vida:

 

 

Desig

Voldria d’un jorn tenir l’hora sortosa
per a del seu aprop poder-me’n allunyar
d’aquest grapat d’ànimes tan minses i ronyoses
que el seu gaudi és fer mal i atormentar!…

Fugir de les seves baixes mesquineses
del: “Ja saps?…” del criticar i murmurar
d’aquella boca neixen les paraules massa enceses
curulles d’odi i l’envegeta qui les fa cremar!…

i poder-les-hi dir amb paraula ben serena:
-Quedeu-vos amb això que us fa viure tots els jorns
amb aqueixa cosa llefiscosa que porteu a dins les venes
que és i serà sempre un niu de barralles i rons!

Que jo voldria fer tranquil la meva via
lluny de la hipocresia de tota aquesta gent
mentidera amb tota la gran dolenteria…
Voldria viure en un altre pacífic ambient…

M’aàr que si les tingués de mi ben allunyades
podria la meva musa inspirar més bell cantar
i no aquest sospir d’avui de penes ofegades…
on no em puc moure, on no emdeixa respirar!…

Poder lloar i enaltir les dots i excel·lències
de noies més femenines, que ho duen en el mirar
que és com un cel clar de divines transparències
amb una bonesa de cor sempre a punt de perdonar!…

que ja només d’elles l’esguard és amarat de poesía
en veient-les agençades amb un gràcil caminar
i si tenim la sort d’estar en la seva companyia
i copsar la formosor de l’ànima al parlar…

Per això voldria tenir un jorn l’hora sortosa
per a del meu aprop poder-me’n allunyar
d’aquest grapat d’animetes tan minses i ronyoses
que es complauen en fer mal i atormentar!…

Manufactures Pirineus -X- 1955

Remembrança

Lema: “Reviure de records”

Com és plaent tombar el cap per a mirar endarrera
i en la tardor de la vida girar els ulls vers el camí recorregut
per esguardar el que hem anat deixant en la carrera
llarga o curta, dels anys passats que hi hem viscut!…

Evocar amb nostalgia els dies lluminosos que fuguiren
amb el va i ve acompassat del pendoleig del temps
i aquelles hores meravelloses que les precediren
que navegant a l’influix i a l’embat de tots els quatre vents…
ens enamoràvem de la bellesa etèria de noia jovençana
i en els suau contacte el primer batec al cor feia estremir
I el caure lleugers en la joventut turbulenta i insana
el desencant dintre de l’ànima, el desig de desaparèixer i de fugir!

I encara avui la linea dels llavis i pell immaculada
ens acompanya els dies de la maduresa al recordar
amb la melanconia d’aquella primera criatura estimada
la ma presa en la nostra, i el jurament per sempre d’estimar!

Com allavors ens penetra el deix i la punta d’amatguesa,
aquell cansanci de desordre d’uns temps que veiem ara dolents;
baquetejada l’ànima, més sensibles, més viva la tendresa
tornarem a penar amb la companyonia de tristos pensaments.

Per una estona retornarem a una vida d’esperança il·lusòria
que en tants moments de la vida ens ha volgut acompanyar
al·lucinats, a la recerca breu de l’instant de plaer i falsa glòria
que portem de la naixença i mai ben bé ens ha volgut abandonar…
per acabar constatants que tota la nostra millor riquesa
són aquestes dolces remembrances… deixant el gris record
i que serà això sol el que d’ací ens emportarem sense fressa
el jorn que s’apiadi de nosaltres la benefactora de la Mort!

¿Qui no recorda a entrada d’anys o en plena maduresa
una miqueta del passat, sens descuidar el moment present.
¿Qui no caurà en aquella mena de sopor i de dolça embriaguesa
tan deliciosa que sembla viure en un món de màgia i art d’encantament…
amb la bellesa del paisatge des de la finestra entreoberta
que ens deixa veure emmarcades les belles ombres del jardí
i la primavera esclatant… l’estació de flors rublerta
aspirant la sentor de poncelles i de roses que veieu a mig florir

Sentir com l’oreig les besa i amoixa amb lleus carícies
com les que desinteressadament es fan els éssers estimats
contemplant els jocs de llum i ombra amb totes ses delícies
amb el cor serè i quiet, de passades tempestes i embats…

Sense voler donar al passat cap mena ni mica d’importància
quan de tants anys s’és estimat i feliç no voleu res de l’ahir;
deixareu de banda part del cor les quimeres i les ànsies
que feliç o infeliç mortal no abandonarà fins a morir!…

I com la donzella a cau d’orella ens diu coses meravelloses…
així ens parla aquesta vella que és la Santa Tradicció.
I la llegenda i l’història van contant melodioses,
les gestes que dóna bo sentir vora la llar, al nostre escó!

Les mateixes rondalles que dels llavis de les àvies i les mares
escoltàvem amb el caparró damunt la falda al ser infants…
i que llavors amb ulls oberts de l’infantesa véiem clares,
i encara avui amb l’encant de la mentida escoltem ja ben bé grans!

I en la tardor de la vida, nostres dalers, passes i petjades
ens encaminaran a reviure en el record i evocació…
I reviurem en el present remembrant les hores ja passades
mentre a la Mare  de Déu de Record li resem l’oració!…

Tardor 1955