A PAU PI
¿Saps d’aquella germaneta
de cabell sedòs, d’or fi…
i que feia ballmanetes,
i els ulls començava a obrir,
quan sentia les trompetes
del teu programa: PAU PI.
Que en una tardor quieta
cap al Cel volgué fugir?…
Que jo sentia aquella cosa
que no sé com n’he de dir,
quan la mareta amorosa
amb un sanglot i un sospir
mig apagat, que no gosa,
perquè no em posés trist
un petó dels seus que em posa
al front, al ficar-me al llit…
veia en ses galtes de rosa
amb un rodolar lleu, llis…
una llagrimeta no fosa…
eixint dels seus ulls bonics?
Allavors amb veu tremolosa
i el meu cor ensonyadís;
deia una pregària piadosa
al bon Déu resava així:
“-Feu-nos la gràcia sortosa
del gran goig poder tenir,
d’una germana xamosa
pels meus jocs compartir
i els seu aleteig d’alosa
dins nostra llar torni a sentir
i en les tardes menta i rosa
com nou arc de Sant Martí
amb sa companyia preciosa,
oir junts nostre PAU PI!…”
Allà en la benaventurança
mon prec vàren acollir
i el meu cant d’esperança
un bell jorn es va acomplir!
Quan de retorn de vacances,
més content que un ginyjolí,
de casa l’àvia amb nous i panses
que ma faldona n’omplí
amb l’alegria que no cansa
de córrer i saltar al jardí.
Un puntet sols d’enyorança:
de la mareta amb posat trist!…
Vaig sentir una gaubança!
quina joia cor endins!
al trobar-me amb la sorpresa,
Quina emoció encara tinc!…
a l’arribada a Manresa
trobar al bressol un altre nin…
i plena la marona de dolcesa
que li brolla dels ulls fins
em digué amb la mirada encesa
i els seus llavis coral·lins,
que el tren TAF sense fressa
ens deixà un dels serafins…
que a les llars les gronxa i bressa
amb so de campanetes el dring!…
perquè amb les ales esteses
poguem fer junts salts i brincs!
en plena Naturalesa
respirar sentor de pins,
i aprendre de l’honrades
dels pares que tan estim…
i dels mestres la saviesa
que ens ensenyen amb l’estudi…
I amb els contes de princeses
i de castells feudals antics
que conteu amb gran certesa
en el programa infantil.
Amar la Pàtria amb fermesa
i ser d’ella uns clars espills
amb el cor curull de bonesa
com hem de fer els seus fills!…
Jo amb l’animeta corpresa
me l’estimo a desdir
i amb el cor ple de tendresa
vull veure’l créixer eixerit,
i allunyi sempre la tristesa
amb els seus xiscles i crits.
I ja que no, una princesa
-perquè no es pot escollir-
sigui un príncep de rondalla
el meu germanet petit…
i com jo esclati les rialles
al sentir-te a tu Pau Pi.
Ara, ja en sa xica boqueta
hi despunta el bell somrís…
i com juga amb sas manetes
i amb els seus peuets petits
i la sonora i tendra veueta
ja de lluny es fa sentir
per cantar la romanceta
sense paraules ni crits!…
i torno a veure la mareta
que retorna a sentir-se feliç
i a nostra llar hi ha una espleta
com de roses d’un bell jardí
on hi abunden les poncelletes
que al bon temps torna a florir!…
Quan ressonen les trompetes
i el tabal del tamborí
no tinc d’anar de puntetes
per a poder-te sentir.
I brillen les estrelletes
allà dalt de l’infinit!…
perquè mai més les tempestes
quan bufi el vent de garbí
que fa les hores ferestes
que als cors posa un tremolí
prego al bon Déu cada vespre
no vingui a casa a ensenyorir’s.
I que en les tardes de les festes
tots junts a taula reunits
amb les ànimes ben xalestes
oir ton programa Pau Pi
i tornarem a fer-ne de fresques
com tu amb els bons acudits
i veure fer ball-manetes
el nostre Jordiet petit!…
assaborint bombons i galetes
Victòria, d’un sabor fi!
I la nostra Montserrateta
allà dalt del paradís
amb el seu brill d’estrelleta
i els cabells del seu ris…
de segur fa una rialleta
escoltant a n’en Pau Pi
i dansaran la sardaneta
amb els demés serafins!…
Josep Griera
