Dijous Sant

“El cel i la terra passaran,
però les meves paraules no…”

Del traüt de la ciutat tot l’any n’és apartada
i s’hi respira pau i calma al meu carrer…
I una placidesa dolça envaeix la meva barriada,
allunyada del brogit d’un viure massa belluguer…
Es veu torbada avui per fregadís suau de passes,
per un fi volateig negre de randes i mantells,
per lleu xiu-xeig i remoreig de la devota massa;
clares veus de jovenesa, brollador de rostres bells…
Esguardo les madones alades, esbeltes, endolades,
els escau el negre i el polsim puríssim a la faç…
i les cabelleres de romaní i espígol perfumades:
en l’ambient de redempció del Sant Dijous son desenllaç!
Veig als colls la blancor i finor castíssima de lliri
com medalla de plata o creu d’or damunt el pit,
Recordo la creu i la túnica del jorn de calvari i de martiri!
i un ensomni d’esperança que llisca al cor ben afligit!…

En l’aire un tintineig de res, de sermó i de rosari,
a flor de llavi es desdibuixa una ferventa oració,
un místic recolliment postrats a davant del seu Sagrari…
de les noies que imploren més gràcia, més perdó!
La multitud es mostra pia, devota, arrepentida
i tota la tarda passa i repassa sens parar
com passen les hores del rellotge de la vida…
A dalt al cel hi ha un cantar i un plorar
I en la penombra melangiosa de la tarda,
i en la primera encesa de llums capvesprals
el cor no sentirà gens de paüra i de basarda
i d’Etern Via Crucis, seguirà els caminals…
i la figura del Crist jacent, allargassada
i en el rostre modelat per la cera de la Mort!
l’ull entreobert i el vel llastimós de la mirada
ens diuen d’unes ancles per arribar salvats al port!
I en l’ànima un pesar la commovia i flagellada,
li ha semblat en la faç del Crist veure-hi un plor..
per la humanitat sens fe, pel plaer adalerada…
en fan escarni i befa i no els mou la compassió
embriagada de vamitat, d’orgull i d’incertesa,
mísser humà, arribarà a encarar-se amb el Sant Crist!
Ell impassible contempla ses faltes i flaqueses
les cinc llagues obertes… sangonant… el posat trist!…
A punt el perdó per l’odi, la ignorància, estupidesa
que avui, igual que ahir, després de segles i anys!…
personals egoïsmes, torts, injustícies i baixeses…
ofereixen la mateixa lluita i esquer d’iguals enganys!

El pensament vola a unes regions remotes, ignorades,
veient passar aquesta processó de gent del Dijous Sant!
que rodola llisa… Feu que no torni furiosa turbonada,
que el riu de la història no es tenyeixi de més sang!
En aquest Dijous Sant ens sembla més arrepentida
en aquesta tarda que al meu carrer quieta va passant…
té l’aire, el rostre humil, i la passa recollida
a la nit més concentrada, que la lluna fa brillant
i ens deixa dintre nostre una estel·la lluminosa
de la resplandor que avui hi ha en els monuments…
Del brill dels ulls de les madones precioses
que és un poema d’amor i fe que escampa els vents!
De la doctrina de Jesús predicada en la vall de Galilea
que eterna ressona dins els cors com un bell cant!
I la paraula bondadosa de perdó que en sa agonia deia:
-“Predoneu-los, Pare, que no saben el què es fan!”…

Octubre

La tarda al nostre entorn a poc a poc s’ajeia
que els dos molts jorns estàvem sols en el jardí.
Sento encar la seva veu melosa quan em deia:
-Et jur, t’he d’estimar fins a morir!…

Sofriem al unissó amb la mena de temença
de no poder abastar encar el fruit prohibit
i en l’espera, el remolí sensual en nostra pensa
com bull de cup i del brunzir de l’abella el brogit.

Inclinada la testa, damunt del pit meu apoiada
la sentia més meva… més sencera… sense vels…
i els eu bust tan aprop… dolçament abandonada…
i ofrena deliciosa els seus llavis com la mel.

Mentre el sol rera un tossal ja s’amagava cap al
ben cap al tard unes campanades en l’aire van caient
en els ulls d’ella la llum d’estrella hi brillava…
com la de la primera que naixia a dalt el firmament

Jo penso en aquesta hora que ja no canten les cigales
i que allà dalt de la muntanya és a punt tot el ramat
i els ocells crescuts no es sent la xiscladissa i batec d’ales
que fugiran del mantell de la neu immaculat!…

Mentre ella amb els llavis bonics se m’oferia…
amb el cor i ànima, enteniment i voluntat!…
Mos pensaments em posaven un vel de melangia
en la tarda morent que el sol rera el turó s’era amagat!…

I amb el poeta pensem amb les muntanyes nevades,
en rius i fontinyols que dintre pos seran caramells de glaç
I veiem que el bon Déu que ens veu les ànimes despullades…
dient: -Feu Senyor que un jorn poguem veure-us la vostra santa faç!

 

Novembre

La tarda de novembre grisa i freda;
damunt les teulades va plovent…
Cap al tard un silenci trist dintre la cleda;
i el fresseig de la pluja se l’endú el vent.

En els arbres ja només hi ha alguna fulla
com les altres més febles també serà morent…
i jo al teu costat d’emoció l’ànima curulla
per l’onada quieta que em desvetlla el sentiment.

I mentre queia silent una finor de pluja
cercàvem eixolpluc i recer a l’entrada d’un portal
I jo veia en els teus ulls una claror que hi puja
sense boires, amb un cel net i blau ben sideral…

T’arrimaves amb mi tremolosa, un xic poruga
de les enraoníes i el que pugui dir la gent;
i em dius que en l’avenir no seràs gens fredeluga
i que el foc encès del teu amor serà etern!…

I sento el teu respir a frec de rostre, els teus llavis
que es poden en els meus, ulls clucs, amb abandó…
que jo sento punyent com la fulla d’un glavi!
i el bes en la meva ànima és recolliment, oració…

I dolçament la miro i me la sento meva…
l’estrenyo fort besant-li el coll, cara i mans
i els so de les campanes llunyà ens porta un xic de treva
anunciant la pena i la diada de Tots Sants!…

Perquè el so plorós i trist de les campanes
és una crida i un convit a pregar als bons fidels
pels avantpassats dels avis, els pares i germanes
que gaudeixen de la benaventurança dalt del Cel!…