“El cel i la terra passaran,
però les meves paraules no…”
Del traüt de la ciutat tot l’any n’és apartada
i s’hi respira pau i calma al meu carrer…
I una placidesa dolça envaeix la meva barriada,
allunyada del brogit d’un viure massa belluguer…
Es veu torbada avui per fregadís suau de passes,
per un fi volateig negre de randes i mantells,
per lleu xiu-xeig i remoreig de la devota massa;
clares veus de jovenesa, brollador de rostres bells…
Esguardo les madones alades, esbeltes, endolades,
els escau el negre i el polsim puríssim a la faç…
i les cabelleres de romaní i espígol perfumades:
en l’ambient de redempció del Sant Dijous son desenllaç!
Veig als colls la blancor i finor castíssima de lliri
com medalla de plata o creu d’or damunt el pit,
Recordo la creu i la túnica del jorn de calvari i de martiri!
i un ensomni d’esperança que llisca al cor ben afligit!…
En l’aire un tintineig de res, de sermó i de rosari,
a flor de llavi es desdibuixa una ferventa oració,
un místic recolliment postrats a davant del seu Sagrari…
de les noies que imploren més gràcia, més perdó!
La multitud es mostra pia, devota, arrepentida
i tota la tarda passa i repassa sens parar
com passen les hores del rellotge de la vida…
A dalt al cel hi ha un cantar i un plorar
I en la penombra melangiosa de la tarda,
i en la primera encesa de llums capvesprals
el cor no sentirà gens de paüra i de basarda
i d’Etern Via Crucis, seguirà els caminals…
i la figura del Crist jacent, allargassada
i en el rostre modelat per la cera de la Mort!
l’ull entreobert i el vel llastimós de la mirada
ens diuen d’unes ancles per arribar salvats al port!
I en l’ànima un pesar la commovia i flagellada,
li ha semblat en la faç del Crist veure-hi un plor..
per la humanitat sens fe, pel plaer adalerada…
en fan escarni i befa i no els mou la compassió
embriagada de vamitat, d’orgull i d’incertesa,
mísser humà, arribarà a encarar-se amb el Sant Crist!
Ell impassible contempla ses faltes i flaqueses
les cinc llagues obertes… sangonant… el posat trist!…
A punt el perdó per l’odi, la ignorància, estupidesa
que avui, igual que ahir, després de segles i anys!…
personals egoïsmes, torts, injustícies i baixeses…
ofereixen la mateixa lluita i esquer d’iguals enganys!
El pensament vola a unes regions remotes, ignorades,
veient passar aquesta processó de gent del Dijous Sant!
que rodola llisa… Feu que no torni furiosa turbonada,
que el riu de la història no es tenyeixi de més sang!
En aquest Dijous Sant ens sembla més arrepentida
en aquesta tarda que al meu carrer quieta va passant…
té l’aire, el rostre humil, i la passa recollida
a la nit més concentrada, que la lluna fa brillant
i ens deixa dintre nostre una estel·la lluminosa
de la resplandor que avui hi ha en els monuments…
Del brill dels ulls de les madones precioses
que és un poema d’amor i fe que escampa els vents!
De la doctrina de Jesús predicada en la vall de Galilea
que eterna ressona dins els cors com un bell cant!
I la paraula bondadosa de perdó que en sa agonia deia:
-“Predoneu-los, Pare, que no saben el què es fan!”…