A Julia Garcia
No és pas recent i un fet nou l’éxode de la gent castellana,
que data d’una época remota de la nostra terra la seva invasió;
que fa molts anys que amb ferrocarril, venen en llarga caravana,
homes, dones, infants i vells fent via vers la terra de promissió.
Famílies senceres que bandonen les seves pobres terres,
-hi ha pobles que es pot dir que hna deixat el Rector sol…-
amb quatre parets velles, com restes d’un naufagi les desferres,
acompanyades en les nits tébies, pel trist cant del tòtil i el mussol
De tots els llogarets i ciutats de les terres ermes de Castella,
de les del Nord, de les del Sud, de Llevant i de Ponent;
acudeixen a xuclar de Catalunya la ubérrima mamella
que amb monarquía, república o Dictadura va exprement i munyint!
Potser molt més avui, amb el nou règim d’una altra Dictadura,
que amb ella retornaren els grans títols i els senyors feudals;
i el ramat d’esclaus amb el jou de les feines més dures,
que cobren dels seus amos, aquests súbdits els deu rals.
per això veurem l’espectacle cada dia de la gran parada,
sortint de l’estació com un riu de joves vells, de dones i d’infants
travessa el pont, el Born i a Sant Domingo faran la seva entrada,
unes cares estranyes amb bruses curtes i uns barrets amples i grans
Un so de gaita de Galícia, un “Pijo!…” del païs de la lleganya;
un cant flamenc d’Andalusia, que és una elegia de Ais i laments!…
que no han sentit gens de recança a deixar la terra i la cabanya.
i contents, cap a la nostra estimada Catalunya falta gent!…
De tant en tant, en mig dels foscs vestits i el de la pell colrada,
de l’amuntagament de farcells i maletes, del tuf de boll passat i de suor;
s’apareixerà una bonica joveneta que al costat d’ells semblarà fada;
que als transeünts els farà tombar, i més que el grup els crida l’atenció.
i farà adonar-los que en aquest món no tot és tuf i bafarada,
que entremig de la lletjor hi habellesa; Ai Déu meu!…
que vora els esbarzerars d’espines que punxen esmolades,
hi neixen i s’hi crien les mimoses i els lliris blanc de neu…
com aquesta criatura, galta tendra, i tota ella ben grassona,
que l’atzar ha volgut destinar a les “Manufactures Pirineu”.
que ben robusta, i en el color sà de la seva cara de “pepona”.
despunta la fermosor del demà i de la dona que el món es farà seu.
i aquella gent forastera que de moment a casa un parent s’allotjava,
esperant pis, es col·locava, trobant tots feina l’endemà,
doncs a ací sense aquests braços la noria de la fàbrica no rodava,
i moltes empreses com la casa Bertarnd i Serra, haurien de parar.
S’adapten i serveixen com les nostres teixidores i ordidores,
perquè estaven avesades a la terra del rostoll a espigolar;
i en l’avançada Catalunya no es senten la monotonia de les hores…
i al diumenge ben vestides, van al cine i a la Rambla a passejar!…
Que no senten la nostàlgia i l’enyorança d’aquella altra terra,
de Galícia d’Andalusia, del país del del lleganya o bé del crim:
i ben sincers diràn als quatre vents que la vida sí és de primera,
i la nsotra Catalunya com a bona mare generosa esl acull i els estim!
Ací els seus fills aniran a col·legi i aprendràn nostra cultura,
el nostre fer, els nostres costums i la moda dels vestits;
i tantes com la nostra Júlia, es conservaràn fresques i pures,
i fins les més boniques i simpàtiques trobaràn uns bons partits!…
I amb aquesta barreja s’entrecruen la sang catalana i castellana,
uns fills nombros ací perpetuant-se, neixeràn i creixeràn…
que és el que amb tots els discursos, el nou règim recomana,
amb el crit de: Arriba Espanya!… fer la Pàtria ferma i gran!…
Manresa, gener del 1955
