Figura del nostre segle

A Laura Poblete

Perquè tens els ulls molt clars
i gran dolcesa a la cara
i a flor de llavi sempre a punt
aquesta teva mitja rialla
i aquella gràcia i encís
que teniu les noies d’ara…
La línia esvelta del cos
gens oprimida per faixes,
sense aquells llargs vestits
de les èpoques ja passades
ens mostreu la perfecció
que tenen les vostres cames…
àgils dels gests esportius
que d’infants exercitàreu
en el tricicle petit
donant voltes per la plaça,
els dos pedals oscil·lants
petjats per la vsotra gràcia
com la que irrdies tu,
i al teu voltant escampes
quan el diumenge al matí
damunt el tàndem cavalques…
amb el pantaló d’esport
i la sahariana de quadres
davant el teu companyó…
la cabellera per l’aire,
un crit d’admiració
sortira dels que t’esguarden
damunt el cavall d’acer
com una deesa alada!
que emprèn el vol per l’asfalt
i per carreteres llarges
de ciclistes el gran tren
de les Penyes Manresanes!…
que en la primera claror
del diumenge, a punta d’alba,
recorreran els camins
de nostra estimada Pàtria!
per a propagar l’esport
i pabelló dessota del que batallen…
Que els veureu arribar
havent finida la tarda,
a les galtes el color encès!
i un benestar dintre l’ànima!
sobresortint d’entre ells,
enmig de rodes i màquines
l’aure esportiu, femení
de la figura de tu, Laura,
i la claror dels teus ulls
i el somrís sempre a la cara
que portes quan amb el company
damunt el tàndem cavalques!

Cançó i sonet

A Teresa Picas

Amb. la vermellor exquisida
de les galtes bell clotet;
tota poruga i més tímida,
de quan no es gosa fer un prec.
Aquesta germana més petita
demana quatre versets
perquè li plau la música
dels paràgrafs ben rodonets
perquè sent molt fredolica
diu allunyaran el fred
si li parlen una mica
del promès de Castellet
que nasqué al peu de l’ermita
i l’anomena el seu Peret.
Les Vives, masia bonica
plena de xais i porquets
bous i vaques i gallines
al’era amb els seus pollets,
on sempre hi crema la flama viva
en la gran llar amb foc encès,
on el xup-xup de la marmita
i el d’olles i tupinets
acompanyen la música
del vespre, el dolç concert,
de les àvies eixerides
contant rondalles i fets
passats en la Pàtria xica
i dins la història del terrer!…
Si ella és la més petita
ell el mitjà de l’esplet
de germans, que tots ja firssen
per unes galtes i uns ullets…
i com la bella masia és rica
posseeixen un cotxet
per les festes fer visita
i festejar acostadets…
però amb la mare, no els perd de vista
perquè són molt jovenets!
i a vegades es despisten
els cotxes i els mecs-mecs.
Déu nos en guard d’un qui rellisca
Déu nos en guard d’un ja està fet!
Son per més tard les carícies
i la mel dels petonets…
Ella escolta atent, submisa
amb l’ànima i el cor tendret
i espera emoció i tremoladissa
i a la pell aquell calfred
que posen els besos i carícies…
que el seu amor farà a pleret!
no hauran d’anar amb corredisses
quan ell hagi complert de soldadet…
I de la masia de les “Vives”
pujaran al turonet
on bastiren la seva ermita
a la Verge de Castellet
i amb la parpella humida
i en un clar matinet
oiran la seva missa
que els dirà el capellanet
i davant la Verge pia
somrient amb son fillet,
a la parella beneïa
amb els dits enllaçadets
començaran un viure de delícies
de roses i clavellets…
fins que balba i arrupida,
primers tremolors de fred,
en la tardor de la vida…
fins que seran ben vellets!…

Pregària

Aquest Sant Crist que sojorna
del meu llit en el capçal
és un record dels meus avis
que estimo amb l’amor més gran.
Ell les meves oracions
a les nits i al desperta’m,
recull sempre amorosívol
des de fa molts i molts anys.
I quan vora seu m’adormo
amb els ulls ben aclucats
fuis de mi tota rancúnia
i lliure sóc de tot mal.
Oh bon Déu! D’aquesta cambra
sigueu tothora l’escalf
raig de llum i d’esperança
i recer dels meus afanys
I vetlleu, si, vetlleu sempre
el meu somni dolç, suau…

Traidora dolença
que omple d’esglai
i els ulls llagrimegen
en totes les llars.
La Mort amb sa dalla
sinistra i llampant
no para en la brega
del seu mal segar
i les vides cauen
colpides pel mal
com les flonges tiges
de l’aurífic blat
el pregon abisme
de l’eterna pau.

 

Emigració

A Julia Garcia

No és pas recent i un fet nou l’éxode de la gent castellana,
que data d’una época remota de la nostra terra la seva invasió;
que fa molts anys que amb ferrocarril, venen en llarga caravana,
homes, dones, infants i vells fent via vers la terra de promissió.

Famílies senceres que bandonen les seves pobres terres,
-hi ha pobles que es pot dir que hna deixat el Rector sol…-
amb quatre parets velles, com restes d’un naufagi les desferres,
acompanyades en les nits tébies, pel trist cant del tòtil i el mussol

De tots els llogarets i ciutats de les terres ermes de Castella,
de les del Nord, de les del Sud, de Llevant i de Ponent;
acudeixen a xuclar de Catalunya la ubérrima mamella
que amb monarquía, república o Dictadura va exprement i munyint!

Potser molt més avui, amb el nou règim d’una altra Dictadura,
que amb ella retornaren els grans títols i els senyors feudals;
i el ramat d’esclaus amb el jou de les feines més dures,
que cobren dels seus amos, aquests súbdits els deu rals.

per això veurem l’espectacle cada dia de la gran parada,
sortint de l’estació com un riu de joves vells, de dones i d’infants
travessa el pont, el Born i a Sant Domingo faran la seva entrada,
unes cares estranyes amb bruses curtes i uns barrets amples i grans

Un so de gaita de Galícia, un “Pijo!…” del païs de la lleganya;
un cant flamenc d’Andalusia, que és una elegia de Ais i laments!…
que no han sentit gens de recança a deixar la terra i la cabanya.
i contents, cap a la nostra estimada Catalunya falta gent!…

De tant en tant, en mig dels foscs vestits i el de la pell colrada,
de l’amuntagament de farcells i maletes, del tuf de boll passat i de suor;
s’apareixerà una bonica joveneta que al costat d’ells semblarà fada;
que als transeünts els farà tombar, i més que el grup els crida l’atenció.

i farà adonar-los que en aquest món no tot és tuf i bafarada,
que entremig de la lletjor  hi habellesa; Ai Déu meu!…
que vora els esbarzerars d’espines que punxen esmolades,
hi neixen i s’hi crien les mimoses i els lliris blanc de neu…

com aquesta criatura, galta tendra, i tota ella ben grassona,
que l’atzar ha volgut destinar a les “Manufactures Pirineu”.
que ben robusta, i en el color sà de la seva cara de “pepona”.
despunta la fermosor del demà i de la dona que el món es farà seu.

i aquella gent forastera que de moment a casa un parent s’allotjava,
esperant pis, es col·locava, trobant tots feina l’endemà,
doncs a ací sense aquests braços la noria de la fàbrica no rodava,
i moltes empreses com la casa Bertarnd i Serra, haurien de parar.

S’adapten i serveixen com les nostres teixidores i ordidores,
perquè estaven avesades a la terra del rostoll a espigolar;
i en l’avançada Catalunya no es senten la monotonia de les hores…
i al diumenge ben vestides, van al cine i a la Rambla a passejar!…

Que no senten la nostàlgia i l’enyorança d’aquella altra terra,
de Galícia d’Andalusia, del país del del lleganya o bé del crim:
i ben sincers diràn als quatre vents que la vida sí és de primera,
i la nsotra Catalunya com a bona mare generosa esl acull i els estim!

Ací els seus fills aniran a col·legi i aprendràn nostra cultura,
el nostre fer, els nostres costums i la moda dels vestits;
i tantes com la nostra Júlia, es conservaràn fresques i pures,
i fins les més boniques i simpàtiques trobaràn uns bons partits!…

I amb aquesta barreja s’entrecruen la sang catalana i castellana,
uns fills nombros ací perpetuant-se, neixeràn i creixeràn…
que és el que amb tots els discursos, el nou règim recomana,
amb el crit de: Arriba Espanya!… fer la Pàtria ferma i gran!…

Manresa, gener del 1955

Matí de calma

A Tú

Avui se’t veu més reposada, més dona, més serena,
i els teus ulls son encar més resplendents;
i la frescor del cos d’una bellesa molt més plena;
després del gran goig del teu primer infantament…

Quan m’envaeix el vel secret de la meva melangia
que un trist record se’m fa més viu i més cruent!
és llavors que cerco el recer de la teva companyia
i t’hauràs adonat que al teu costat estic content…
Que em plau respirar ben bé a la teva vora,
i el perfum de la teva boca pintada de carmí;
així no trobaré feixuga ni gesn pesant l’hora
amb la sentor que porta el teu aprop el clar matí.

Esguardar els rosats pòmuls i la finor de cara,
sentir en la meva el fregadís del teu cabell gentil,
i aquella serenor que el meu esperit tèrbol  aclara
i a poc a poc bategarà mon pobre cor, quiet, tranquil,
a l’unissó del va i vé del penjoll de belles arrecades,
amb la medalla i joia que clou el blanc escot del pit,
amb el tic-tac del teu rellotge al braç, arrebossada,
amb el gràcil volateig que duu el caient del teu vestit.

Quan el teu llavi em conta les gràcies de la teva nina
com tu bonica, dorm somrient dins el misteri de la nit…
en els ulls un brill d’amor de mare el meu hi endevina,
i el meu amor de pare parla del despertar del meu fillet petit…

++++++++++++++++++++

Tots els jorns m’hi passaria al teu costat moltes estones,
respirant aquest aire optimista que duus en l’ambient
si no fossin les males llengües lleugeres que enraona,
i l’ull d’enveja i malícia que guaita i vigila de la gent!…

Manresa, gener de l 1955